Comercio de armas: el negocio de la guerra

Comercio de armas: el negocio de la guerra

(Artículo no dispoble en castellano). 
La fabricació i el comerç d’armes mundial és una de les perversions del món actual. Saber que hi ha al darrera d’aquest comerç, qui són els principals exportadors i importadors, quins els mecanismes de control i les alternatives.A  
Publicat a la revista Diàlegs número 11, Barcelona, gener-març 2001. 
Tica Font (octubre de 2000).

Que representa la possessió d’armes

Seria bo que penséssim en la classe de transaccions que anem a abordar; comerciar no es una altra cosa que intercanviar una mercaderia entre el productor i el comprador a canvi de diners. Però el comerç d’armament, és un comerç molt especial degut a la mercaderia bescanviada, armes. Aquestes no son bens de consum com puguin ser aliments, roba, perfums ni bens productius amb els quals el comprador podria generar bens, com podrien ser tractors, màquines industrials, vaixells de pesca, etc. Les armes constitueixen uns bens especials, es compren per augmentar el “poder i seguretat” del posseïdor i acovardir a l’adversari, no tant com per ser usades. Si totes les armes que existeixen en el món haguessin estat utilitzades es diu que hi ha armes com per haver destruït el planeta i els éssers vius cents de vegades. En definitiva, es produeixen uns enginys que, en la majoria del casos, mai seran usats i amb els que en posterioritat hi haurà que invertir diners per destruir-los. En cas que aquests siguin usats, els resultats son la mort i la destrucció de persones i de mitjans de vida.

Llavors per què es fabriquen?, per què es compren?

Per abordar aquestes qüestions ens centrarem en el mercat legal d’armes, és a dir, quan el comprador és el govern legítim d’un país, i deixarem de banda el mercat negre o mercat il·legal d’armament, que és o­n es proveeixen els opositors del govern.

Els governs, tant els occidentals com els dels Països del Sud, consideren que l’objectiu primordial de l’Estat és garantitzar la seguretat nacional, en el sentit tradicional de defendre a la població d’amenaces externes i, a la vegada, assegurar la supervivència del règim d’amenaces externes o internes. Per aquesta raó, generalment, la quantitat i el tipus d’armament que un país adquireix ve dictaminada per necessitats estratègico- militars. El concepte de seguretat en el que eminentment es treballa té una component política i militar molt desenvolupada i una dimensió socieconòmica poc desenvolupada.

En molts Països del Sud la supervivència del grup de persones que ostenta el poder, exigeix de la creació o invenció d’amenaces que justifiquin les despeses d’armament. Altres vegades la forma amb la que afronta el “problema” polític intern, grups violents opositors al govern, guerrilles, narcotràfic, etc, es militaritzant més el país i augmentat l’adquisició d’armes de l’exèrcit. Com exemple del segon cas, i sense massa aprofundiment, recolliren alguns comentaris sobre la visita que Bill Clinton va fer el 30 d’agost a Colòmbia. L’objectiu de la visita de Clinton a Colòmbia era presentar el seu pla antidroga, en les seves declaracions va dir: ” Volem incrementar la capacitat de Colòmbia per la lluita contra el narcotràfic i així reduir els ingressos d’aquest negoci il·legal. Això augmentarà la capacitat del president de trobar una solució pacífica al conflicte”. En que consisteix aquest pla antidroga, ho desconec, la premsa no se’n fa ressò, però pel que fa als diners, la premsa ens diu que dels 240.000 milions de pessetes que els EEUU han aprovat donar per aquest pla antidroga, el 80 % anirà destinat a l’exèrcit i a l’adquisició d’armament. Si no som malpensats, ens imaginarem que l’altre 20% anirà destinat a la cerca de cultius alternatius pels agricultors, a la creació d’escoles i ambulatoris, a programes d’educació en la no-violència i el respecte als drets humans, etc., és a dir, en programes socioeconòmics i culturals-educatius per la millora de les condicions de vida de la població. La reflexió que cada lector pot fer es sí aquesta distribució dels recursos econòmics creu que es la més adient per resoldre el problema del narcotràfic i la violència en que esta sumida Colòmbia, es a dir, en sí la solució passa per la militarització del problema.

Si bé es cert, que existeixen raons socioculturals, polítiques i històriques que motiven els conflictes, també ho és que part d’aquests conflictes es deuen a la manca de desenvolupament econòmic; si no hi ha un mínim de benestar social i humà i de creixement, encara que es posseeixi una maquinaria militar avançada la supervivència del règim o del grup que ostenta el poder estrà amenaçada. La veritable amenaça interna d’un règim polític és la pobresa i el subdesenvolupament humà. El subdesenvolupament i la desigualtat social és un dels focus de perill per la seguretat mundial. L’escletxa que separa un Nord ric i un Sud pobre, lluny de reduir-se, cada cop és més gran. El creixement demogràfic dels països del Sud, la gana, la misèria són cada cop més grans; la creixent marginació dels països no industrialitzats dels circuits comercials i econòmics, la persistència de conflictes i guerres en el Sud són el principal conflicte entre el Nord i el Sud. Aquests elements són percebuts des del Nord com una amenaça a la seva seguretat que és manifesta amb un augment de la xenofòbia, del racisme, en l’adopció de mesures contra l’emigració o lleis restrictives contra els drets i llibertats democràtiques dels emigrants i amb un augment del control policial sobre les fronteres o amb la creació de forces militars d’intervenció ràpida entre altres. Com exemple de que aquí, en occident, també apliquem les mateixes receptes que en els països del Sud, solament mencionar les declaracions que el cap suprem dels aliats, el general William Kernam, va fer el 6 de setembre d’aquest any, en Reikiavik, afirmant que la lluita contra la immigració clandestina constituirà una de les noves missions de la OTAN.

En front aquestes declaracions ens hem de plantejar si la pobresa es pot combatre amb les armes i amb mesures militars, sí les armes evitaran l’entrada de immigració clandestina, i sí una estructura militar com l’OTAN, creada per lluitar o defendre els valors occidentals del comunisme, és el instrument per combatre les raons per la qual hi ha immigració. Per a molts immigrants la decisió és o passar gana i no tenir futur en el seu país, o arriscar-se a morir intentat construir-se un futur en el països del Nord.

Sense posar en dubte que tot país té dret a ocupar-se de la seva seguretat, hi ha que qüestionar-se quan una força militar és un instrument legítim per resoldre conflictes i si la utilització de la força militar es el millor instrument per resoldre el conflicte

Confidencialitat i hipocresia.

Seria bo fer unes aclaracions prèvies. En primer lloc, cal referir-se a les fonts d’informació; aquestes són principalment de tres tipus, notícies de premsa, anuaris i treball de investigació i documents oficials. Malgrat l’existència d’aquestes fonts, no és fàcil obtenir informació. La principal dificultat radica en la manca de documents oficials que recullin estadístiques, degut a que les dades d’exportació d’armament estan subjectes a lleis de confidencialitat o secret oficial. El que significa que únicament la comissió parlamentaria de secrets oficials pot ser informada, si ho demana, de les exportacions autoritzades, la resta de parlamentaris no tenen accés a conèixer ni la quantitat d’armes, ni el destí, ni el tipus d’armes. Alguns governs informen en els seus respectius parlaments sobre el volum, sense detallar el país de destí o el tipus d’arma, de les vendes efectuades durant l’any anterior, en algun país, com EEUU, si una exportació és de certa quantia, aquesta té que ser aprovada pel parlament. El fet que aquesta informació sigui confidencial, fa que a diferència d’altres sectors industrials, no hi hagi balanços ni estudis oficials detallats sobre les exportacions d’armes. La majoria de la informació, s’obté de recopilar dades en les memòries de les empreses que les fabriquen, en la premsa i en publicacions especialitzades. Alguns països exportadors, com EEUU, si que faciliten més informació que altres.

La manca d’informació oficial comporta que les dades d’exportació de material militar amb les que es treballa, siguin contradictòries i inferiors a la realitat, independentment de les diferents fonts utilitzades. Si tinguéssim en compte les transaccions il·legals, aquelles que realitza una empresa, mitjançant un intermediari, sense el consentiment del govern i amb destí guerrilles o exèrcits de països en conflicte, les xifres d’exportacions de material militar serien més elevades.

Les xifres d’aquest comerç també serien superiors si considerem que, dintre del terme comerç d’armament solament s’inclouen les armes convencionals, i dintre de les convencionals, anuaris com el SIPRI solament consideren les armes convencionals i pesades; altres anuaris com l’ACDA inclouen en els seus càlculs l’armament pesat i el lleuger.

Cal dir, que solament estic fent referència a transaccions de material militar, el volum de despesa militar en armes és superior a les dades que aquí es puguin mencionar; si pensem que hi ha una part de l’armament que l’exèrcit d’un país el compra a les empreses del seu propi país, és evident que aquestes vendes no són consignades dintre de les estadístiques d’exportacions. Aquesta situació es pròpia dels països occidentals. Per aquesta raó no trobarem mai a EEUU com a líder importador d’armes, sent el govern que més despesa militar efectua.

En el cas espanyol, a les exportacions d’armes se’ls aplica a la Llei de Secrets Oficials i la seva exportació requereix d’una autorització administrativa; l’organisme competent que autoritza les exportacions és la Direcció General de Comerç Exterior, encara que la seva decisió està sotmesa a un informe vinculant de la Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i Material de Doble Ús (JIMDDU); per a que la JIMDDU autoritzi una exportació té que tenir en compte els següents criteris. En relació amb el material de defensa: “a) Quan hi hagi indicis racionals de que el material de defensa o de doble ús pot ser empleat en accions que pertorbin la pau, l’estabilitat o la seguretat a nivell mundial o regional o que la seva exportació pugui vulnerar els compromisos internacionals contraguts per Espanya. b) Quan les corresponents autoritzacions puguin afectar negativament als interessos generals de la defensa nacional o de la política exterior de l’Estat” .En relació a les exportacions de doble ús, la JIMDDU deurà tenir en compte les línies directrius fixades per la Política de Seguretat Comú (PESC) de la Unió Europea (UE).

A la vista de l’esperit i la lletra del que diu la llei espanyola, hi ha que pensar si les exportacions espanyoles de material militar a Turquia, Indonèsia o Angola, per posar uns exemples, poden ser destinades a reprimir o eliminar a població Kurda, als independentistes Timorenses o a la població en general en una situació de guerra com en Angola. Cada persona lectora d’aquest article podrà fer les reflexions següents. Les exportacions de material militar a països com els abans esmentats pertorben o no la pau o l’estabilitat regional? Aquestes armes poden ser utilitzades en vulnerar els drets humans? Quines són les garanties polítiques que aquests països ens mereixen envers el respecte a les llibertats o la democràcia?

Entre les raons per amagar aquesta informació estan les de caràcter econòmic; l’exportació armament es un mitjà per obtenir divises amb les que anivellar la balança de pagaments, i fan que la producció d’armes espanyoles sigui més rentable, quan més grans són les exportacions, menors són les despeses de producció, doncs els costos de les armes baixen i les adquisicions de l’exèrcit espanyol son més barates. Altres raons venen marcades pel mercat. Es diu que els compradors exigeixen confidencialitat en la transacció, és a dir, que no volen que se sàpiga: Qui compra, Que compra i Quan es compra. Es a dir, el govern accepta les condicions i amb fidelitat amb aquest “Qui, Que i Quan”, oculta i amaga a la població espanyola i al parlament el destí i el tipus d’armes exportades per Espanya. Però finalment hi ha que tenir present una altra raó per ocultar les dades d’exportació de material militar, les ètiques. Es impopular políticament que l’opinió pública sàpiga, que el govern espanyol autoritza la venda d’armes a governs de països que vulneren els drets humans, que reprimeixen a les minories del seu país o que permeten que un país pobre, que rep ajut humanitari, gasti els pocs recursos de que disposa en armes i no en el desenvolupament humà de la població. El comerç d’armament és molt impopular, en una època en que la població és molt sensible a la cooperació i a la solidaritat. Les armes són l’antítesi d’aquest valors socials i per la població propera a les o­nG’s, les armes són la causa que fan que elles tinguin que actuar.

Comerç mundial d’armament

Taula 1. Volum de transferències d’armes convencionals en el món, 1989-98

1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997
SPRI (1) 35.518 28.690 25.476 22.470 23.817 20.073 20.861 21.984 27.416
ACDA (2) 68.200 64.970 54.480 48.510 45.970 42.180 44.310 44.450 54.550
  1. Milions de dòlars constants de 1990
  1. Milions de dòlars constants de 1997

Des de 1987 les transaccions de material militar estan disminuint, els factors que més han influït en aquesta tendència són, el final de la guerra freda que ha implicat que molts governs com el d’EEUU, els d’Europa Occidental i de l’Est o la ex–URSS, hagin reduït els seus pressupostos de defensa, així com la renovació o modernització d’armament i hagin tingut que retallar els pressupostos d’alguns projectes de fabricació de noves armes; això va fer baixar les necessitats de despeses militars i d’armament. Aquesta baixada, no solament s’ha donat en els països occidentals, sinó també s’ha produït en la resta del planeta.

Hi ha uns quants factors que fan pensar que aquesta baixada s’ha acabat i que comença un nou període en el que augmentaran de nou els pressupostos de defensa i el comerç de material militar. Els polítics i militars parlen de la transformació que ha de produir-se en les Forces Armades occidentals, transformació que amplia la seva missió; aquestes tenen que estar, no solament al servei de la defensa nacional, sinó també al servei d’accions internacionals de pacificació o defensa dels drets humans. Aquest nou tipus de missions fa que els militars i els governs es plantegin la necessitat de modernitzar l’armament i la formació dels militars; és a dir, adquirir més i noves armes pels exercits que s’ajustin als nous requisits.

En els darrers anys hem observat com han augmentat el nombre d’aliances regionals dintre d’Europa, l’euroexercit del sud, forces d’intervenció ràpida, etc.; o missions conjuntes com la de Bòsnia o missions organitzades per l’OTAN com la intervenció en Kosovo. Totes aquestes aliances i intervencions han creat la necessitat de tenir uns exèrcits que puguin desplaçar persones, equipaments i armes, fora del territori nacional amb poc de temps o la necessitat d’unificar la intendència, municions, peces de reparacions, etc.

El procés de reforma de l’OTAN, que en el seu nou concepte estratègic contempla una ampliació de les seves funcions i de les seves missions. A les tradicionals de defensa del territori i de l’ajut en cas d’atac a un aliat. S’afegeix la defensa d’interessos comuns dels membres en qualsevol lloc del planeta, per fer front a un ampli ventall d’amenaces i reptes a la seguretat com conflictes ètnics, inestabilitat fora de les fronteres OTAN, narcotrafic, terrorisme, proliferació d’armament nuclear, químic o bacteriològic i la immigració clandestina (segons s’ha mencionat abans).

L’administració Clinton, ha pres una sèrie de mesures que suposen un rearmament considerable, a nivell pressupostari Bill Clinton va anunciar al 1999 un pla d’inversions en defensa que suposarà el major increment dels pressupostos militars des de l’era Reagan; en concret des del 99 i al llarg de sis anys EEUU gastarà 110.000 milions de dòlars addicionals en modernitzar i reforçar les Forces Armades. En un altra sèrie d’anuncis fets, fan referència al desenvolupament d’un nou sistema de defensa antimíssils, també conegut com guerra de les galàxies. Aquesta política d’inversions en el desenvolupament de nous sistemes d’armes per part d’EEUU, pot desencadenar una nova cursa d’armament o si més no, com efecte domino, arrossegar als occidentals, Rússia, Xina i altres a augmentar les seves inversions en modernització d’armament

Tots aquests factors fan pressuposar que a partir de 1999-2000 observarem que els pressupostos de defensa pugen, que les inversions en nous armaments pugen i per tant que el comerç mundial d’armament també pujrà.

Principals exportadors

Segons el SIPRI, si considerem el període 1994-98, els principals exportadors d’armament serien: EEUU que controla el 48% del total de les exportacions mundial, o sigui la meitat del mercat mundial d’armament està en mans d’Estats Units; en segon lloc li segueix Russia amb un 11%, França amb un 9%, Regne Unit amb un 8%, Alemanya amb un 6%, Xina amb un 3%, Països Baixos amb un 2%, Itàlia amb un 2%, Ucraïna amb un 1%, Canadà amb un 1% i Espanya (en o­nzè lloc) amb un 1%. Si per compte de considerar cada país de la Unió Europea els agrupéssim, podríem observar que la Unió Europea controla quelcom més del 30% del mercat mundial d’armament, és a dir, seriem el segon exportador d’armament del món.

D’aquest llistat d’onze països seria convenient fixar-nos en els sis primers, EEUU, Rússia, França, Regne Unit, Alemanya i Xina; controlen el 85 % del mercat mundial d’exportacions d’armament. Fixem l’atenció en sis països, a excepció d’Alemanya, els altres cinc, EEUU, Rússia, França, Regne Unit i Xina són els membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides, amb dret de veto i són cinc potencies nuclears,. La missió d’aquest Consell, es vetllar per la pau i seguretat en el planeta. El que en bona lògica es pot pensar, es si és possible que els encarregats de supervisar la pau en el món, siguin els principals venedors dels enginys que impdeixen que la pau sigui possible.

Si com es evident, els criteris que utilitzen els governs i empreses per decidir a qui s’exporten armes i quines armes s’exporten, són de caràcter econòmic i polític; com és possible que els mateixos governs que decideixen que es bo exportar armes, tinguin que ser els encarregats de vetllar per la pau? La gran paradoxa d’aquestes xifres es que els grans venedors d’armes, els governs que controlen la majoria del mercat, són els encarregats d’evitar i prevenir els conflictes, i que quan aquests es produeixin, són els encarregats d’elaborar les resolucions per la seva pacificació, d’enviar i sufragar les missions de pau.

Per exemplificar aquesta paradoxa solament cal considerar que les dades d’exportació de material militar i doble ús per part d’Espanya en 1997 van pujar 95 128 milions de pessetes. Segons aquesta informació dels Ministeri d’Economia i Hisenda, el govern espanyol va ingressar aquesta quantitat de milions per exportació d’armes. Però si es busquen, dintre dels pressupostos de l’Estat, la quantitat aprovada en el parlament que es destinarà com Aportació Espanyola a les Missions de Pau, es veu que aquesta puja 6.289 milions de pessetes per aquest mateix any. Com que 1997 va ser molt espacial, el govern va demanar un crèdit de 20.000 milions de pessetes, per ampliar aquesta aportació i que tenia com a destí sufragar les despeses de la participació espanyola en Bòsnia. Amb la postura més generosa possible, el govern reconeix que va ingressar 95.000 milions de pessetes per la venda d’armes i que en va gastar 26.000 milions de pessetes en missions de pacificació. Ho mirem com ho mirem, la guerra és per alguns països i algunes persones un negoci rentable.

Es convenient pensar en la necessitat de canviar el funcionament, l’organització i la filosofia que sustenta el Consell de Seguretat de Nacions Unides, entre altres coses.

Principals importadors

En el ranquing dels tretze primers compradors d’armes, segons el SIPRI, trobem: Taiwan, Aràbia Saudí, Turquia, Egipte, Corea del Sud, Grècia, Índia, Japó, Emirats Àrabs, Tailàndia, Kuwait, Malasia i Paquistan. Si per compte de fixar-nos en el llistat dels principals països, els agrupem per regions, observarem que Àsia ha acaparat el 40% del total de les armes exportades. En concret crida l’atenció que Taiwan ha passat a ser el primer comprador d’armes, desplaçant a Aràbia Saudí del primer lloc; cal destacar que el Nord-Est asiàtic ha desplaçat en importacions al Sud-Est Asiàtic, Malasia, Tailandia i Indonesia han reduït les seves importacions d’armes, segurament per la crisi financera. Cal recordar que aquesta regió està molt plena de tensions i que existeixen programes nuclears en Índia, Paquistan i Corea del Nord. El que aquesta regió importi tantes armes, és explicable si pensem que és la zona econòmica més dinàmica del planeta que, amb diferent nivell d’evolució, està aconseguint sortir de la pobresa i transformar-se en països amb un desenvolupament mitjà. Cal també destacar que és una zona amb molts conflictes entre països i interns en cada país, que provoca que els governs emprenguin una modernització dels seus exèrcits. El problema és que no hi ha avenços en paral·lel i de forma coherent, entre el desenvolupament econòmic d’una banda i el desenvolupament social i polític per l’altre.

La segona regió del món en compra d’armes és Europa, amb un 28 % del total. Dintre d’aquesta cal destacar Grècia, Turquia i Xipre com els principals importadors, si tenim present que Grècia i Turquia mantenen un contenciós històric sobre la sobirania de Xipre i en la frontera entre tots dos, i que també els dos són membres de la OTAN, fa que a dins d’Europa hi hagi un potencial conflicte que ens involucrarà.

La tercera regió en importància, és l’Orient Mitjà, aquest acapara el 24 % del mercat global, el principal importador és Aràbia Saudí, seguit d’Egipte, Kuwait i Israel. No caldrà recordar tots els conflictes presents en aquesta zona.

El 4% restant, està repartit entre Amèrica Llatina amb un 3% i Àfrica amb un 1%. Com es pot comprovar, el continent més pobre del món és el que menys recursos econòmics té per dedicar-los, no solament a les armes, sinó també a la resta de mercaderies. El que les xifres d’importació siguin baixes per Àfrica, no vol dir que aquestes no siguin significatives per l’economia dels països.

Per exemple considerem Angola, país que actualment està immers en un conflicte armat, és a dir, en guerra civil entre dues fraccions que es disputen el control dels recursos naturals del país, els diamants i el petroli. En poques dades podem dir que Angola figura en el lloc 156 del 174 que composen el ranquing de Desenvolupament Humà. Es un país molt pobre, malgrat sigui dels primers en importància en la producció de diamants; amb un PIB per persona de 641 $ a l’any (el d’Espanya és de 9.141 $ l’any), amb una esperança de vida de 47 anys, amb un accés a l’aigua potable de tan sols el 32 % de la població; amb una despesa militar del 6,4 % del PIB, el qual suposa el 208% de la suma de la despesa en educació i sanitat junts; amb un deute extern del 275 % del PNB. Si també tenim present que van estar durant 20 anys en guerra, que al 1994 van signar una pau i que aquesta ha estat trencada al 1999, que hi ha més de 300.000 refugiats repartits entre els països veïns, que hi ha més de 1.000.000 de desplaçats fora de les seves cases i que es calcula que hi ha més de 10 milions de mines antipersona sense explotar que impedeixen que les terres siguin conreades i que provoquen mutilacions entre la població civil, tot plegat fa que la situació de criminalitat, violència i pobresa sigui difícil de remuntar i que la vida per la població civil sigui insegura.

Però també es bo recordar que en una situació com aquesta, el govern angolà destina en els seus pressupostos a despesa militar 40 $ per persona i any, i rep 51 $ per persona en concepte d’ajut al desenvolupament. Aquestes dades ens plantegen qüestions ètiques importants com, la necessitat de forçar a que no es venguin armes als governs de països com Angola, i a qüestionar el significat de l’ajut al desenvolupament. No es pot permetre que un govern, per més legítim que sigui, es gasti els pocs recursos de que disposa en l’adquisició de material militar i deixi l’atenció a les persones en mans de l’ajut exterior. Pel que fa al govern espanyol, hi ha que qüestionar i denunciar que no és admissible que Angola figuri en el vuitè lloc dels principals receptors d’armament espanyol, és a dir, utilitzi la situació de conflicte armat per fer negocis, i que primi l’obtenció de beneficis econòmics pel davant de preservar la vida humana i la qualitat de vida dels angolenys. Al mateix temps hi ha que reflexionar sobre el significat de que Angola sigui el novè país receptor d’ajut bilateral al desenvolupament espanyol; tot plegat suposa una gran descoordinació entre els ministeris espanyols, que practiquen polítiques contradictòries i a més, fa necessari que ens plantegem la necessitat de pressionar al govern per a que l’ajut al desenvolupament sigui això, una forma de solidaritat amb els més necessitats i no en un servei post-venda; primer obtenim beneficis exportant armes i després prestem uns quants diners en forma d’ajut al desenvolupament.

La majoria de víctimes dels conflictes actuals són la població civil. Mentre que a principis d’aquest segle solament un 5% de les víctimes eren civils, en l’actualitat el 90 % de les víctimes són dones i nens. En la dècada dels 80, en el transcurs dels conflictes armats van morir 2 milions de nens, van resultar mutilats 5 milions de nens, es van quedar sense casa 12 milions, més d’un milió de nens van quedar orfes i uns 10 milions mes van quedar psicològicament traumatitzats pel que van veure i van patir. En Xexenia els nens representen el 40 % de les víctimes; a Bosnia més d’un nen de cada quatre va resultar ferit; a Somàlia més de la meitat dels nens menors de cinc anys que vivia al gener de 1992 va morir abans d’acabar l’any; en Moçambic en els atacs a les escoles durant la guerra van deixar sense escola a uns 2 milions de nens.

Es calcula que prop de 100 milions de persones estan atrapades en un cicle de conflictes i fam i que prop de 50 milions de persones s’han vist obligades a abandonar les seves cases per la mateixa causa. L’atmosfera de caos generalitzada no deixa d’expandir-se i envolta cada cop a més països, tornant-se progressivament endèmica la situació de violència (Colòmbia, Libèria, Serra Lleona, Angola, Sudan, Argelia, Sri Lanka, Afganistan, etc.). En alguns d’aquests països responsables governamentals o els senyors de la guerra prenen com a avalots a civils innocents i els converteixen en famolencs, destruint els seus mitjans de vida, per aconseguir els seus objectius polítics; en alguns casos amb una crueltat extrema, con en Serra Lleona, o­n el Front Rebel Unit (RUF) apliquen una espantosa campanya de terror, amputant sistemàticament amb matxets les mans dels pagesos per impedir-los conrear la terra; o com en molts altres conflictes utilitzant a les dones com objectiu d’atacs, violant-les i agredint-les sexualment.

Un mercat desregularitzat internacionalment.

No hi ha cap tractat internacional que reguli o controli el comerç mundial de material militar, els únics tractats internacionals que existeixen fan referència a la producció d’armament nuclear, biològic i químic. En quan a les armes convencionals solament hi ha l’acord d’OTAWA, que compromet a cada país signant a no produir, vendre i magatzemar mines antipersona, aquest tractat ha estat signat per Espanya, però no ha estat signat per EEUU. Cal recordar que el parlament d’EEUU, es nega a ratificar tots els acord que fan referència a limitacions d’armament, per exemple s’han negat a ratificar els acords START bilaterals amb Rússia de reducció d’armament nuclear o el de suspensió de proves nuclears.

Conflictes com el del Golf Pèrsic, van posar de manifest, als governs dels països occidentals, la necessitat de conèixer les armes que arriben a un país. En el cas d’aquesta guerra, els països aliats en la força multinacional, es van trobar en que havien estat venent armes a Iraq i durant el conflicte no van poder fer balanç de l’armament que disposava Sadam Husein. Des de llavors podem dir que existeix la necessitat de saber o de compartir entre els aliats informació sobre quines armes es venen i a qui es venen, però en canvi, no existeix la necessitat de regular o controlar aquestes exportacions. Solament les o­nG’s tenen interès en que es reguli el mercat, i que per tant hi hagin prohibicions en les exportacions. Des d’aquesta òptica es pot entendre alguns dels passos que s’han donat en el panorama internacional.

Registre de Nacions Unides. Acabada la guerra del Golf en l’Assemblea General de UN del 9 de desembre de 1991, es va aprovar la creació d’aquest registre. Aquesta resolució va ser una crida a tots els estats membres a proporcionar dades de les seves importacions i exportacions d’armes, una invitació a informar sobre les polítiques d’exportació i importació, la indústria militar, la legislació i els procediments administratius en l’autorització de transferències d’armes. L’objectiu d’aquest registre era identificar les possibles desestabilitzacions per acumulació d’armes.

Els termes en que està redactada aquesta resolució es d’invitació i crida a que tots els Estats membres participen, però aquesta participació es voluntària. Aquesta resolució no contempla mesures coercitives ni sancionadores en cas que un Estat no la compleixi; la decisió, de fer-ho està en mans de cada govern. Una primera limitació d’aquest registre es la voluntarietat; una segona limitació prové de les categories d’armes a declarar. El registre solament contempla set categories d’armes pesades, no s’inclouen armes mitjanes, lleugeres, explosius o transferència de tecnologia.

Des de que aquest registre va entrar en funcionament cada any s’han donat discrepàncies entre la informació subministrada pels estats exportadors i importadors. Aquestes discrepàncies juntament amb la manca d’informació, doncs no tots els estats declaren, i els que ho fan no ho declaren tot, fa que les dades d’aquest registre siguin incomplertes i dificulten que s’extreguin conclusions que puguin portar a fer una prevenció dels conflictes.

Els embargaments d’armes o econòmics és una de les mesures més aplicades pel Consell de Seguretat de Nacions Unides. Si l’embargament és en armes, com es obvi, consisteix en que queda prohibida la venda d’armes a les forces opositores al govern o a les dues forces, les governamentals i els opositors al govern. Pel fet de decretar un embargament, no vol dir que no arribin armes al lloc del conflicte, solament vol dir que el camí per arribar és més llarg i més car, doncs aquestes es tenen que adquirir en el mercat il·legal d’armes. Però els fabricants d’armes continuen sent els mateixos i continuen subministrant les demandes. En el cas d’Espanya, cal tenir present que les principals empreses productores d’armes són públiques, i com es obvi els principals càrrecs de les empreses son nomenats pel govern espanyol.

No es coneix cap país que, estant en conflicte armat i sotmès a embargament, al que no li hagin arribat armes; també cal esmentar que, cap país sotmès a embargament, aquest, hagi influït en la disminució del nivell de violència. Com d’exemple, comentar un informe de l’organització britànica Global Witness, publicat al desembre de 1998, en el que explica que l’incompliment de l’embargament decretat per NU a la indústria diamantífera a permès a la guerrilla UNITA el rearmament de les seves tropes; la violació d’aquest embargament és possible gràcies a la connivència o la inèrcia de països com Bèlgica o Zàmbia i de la indústria diamantífera. Angola és un dels països més rics d’Àfrica, produeix 800.000 barrils de petroli diaris i obté més de dos milions de dòlars al dia per la venda de diamants; el govern angoleny obté enormes beneficis de les seves concessions petrolíferes, fonamentalment a multinacionals norteamericanes (Chevron, Exxon o Texaco) i franceses (Elf o Total), així com l’explotació dels diamants. Els rebels de UNITA controlen territoris o­n hi ha diverses mines de diamants i intenten arribar als pous petrolifers de Soyo. En definitiva els interessos econòmics dels països occidentals tenen més poder que les resolucions d’embargament de NU. Per a les multinacionals diamantíferes, és més important comprar diamants d’Angola que el que succeeixi amb la població; els compradors de diamants no tenen problemes morals pensant que els diners amb els que paguen els diamants seran utilitzats en posterioritat en l’adquisició d’armes que aniran a alimentar una guerra civil que provocarà morts, gana, desplaçaments o sofriments.

Codi de conducta. Els estats membres de la UE han adoptat un codi de conducta comú envers futures exportacions de materials militars. Aquest codi va ser aprovat en reunió de ministres d’afers estrangers el 25 de maig de 1998. Aquest codi no es més que l’adopció de criteris comuns, no hi ha obligació de seguir-los, demana als estats membres que notifiquin als altres estats les exportacions refusades o denegades. Es un clar intent de donar un primer pas cap a la creació d’unes regulacions comuns sobre exportacions de material militar. Valorat així, es un pas important. Cal destacar d’aquest codi, que demana a tots els membres de la UE que proporcionin un informe anual de les seves exportacions i la implementació d’aquest codi a nivell nacional; aquests informes es tenen que discutir en una trobada anual de la UE dintre de la PESC. Aquest es un document purament polític, no legisla, i pretén acabar en una legislació comuna o si més no, en unificar les polítiques i legislacions dels estats membres. No ha quedat resolt en la discussió del document, que passa quan un estat denega una exportació basant-se en el codi i en canvi un altre estat membre autoritza aquesta exportació.

Els vuit criteris de la UE fan referència als aspectes següents:

  1. Respecte als compromisos internacionals dels Estats membres de la UE, en particular a les sancions decretades pel Consell de Seguretat de NU i les decretades per la Comunitat, els acords de no proliferació nuclear i altres temes, així com altres obligacions internacionals.
  2. Respecte dels drets humans en el país de destí final.
  3. Situació interna del país de destí final, en termes de la existència de tensions o conflictes armats.
  4. Manteniment de la pau, la seguretat i la estabilitat regional.
  5. Seguretat nacional dels estats membres i dels territoris llurs relacions exteriors son responsabilitat d’un Estat membre, així com dels països amics i aliats.
  6. Comportament del país comprador front a la comunitat internacional, en especial pel que es refereix a la seva actitud front al terrorisme, la naturalesa de les seves aliances i el respecte al dret internacional.
  7. Existència de risc de que l’armament es desviï dintre del país comprador o es reexporti en condicions no desitjables.
  8. Compatibilitat de les exportacions d’armes amb la capacitat econòmica i tècnica del país receptor, tenint en compte la conveniència de que els Estats satisfacin les seves necessitats legítimes de seguretat i defensa amb el mínim desviament de recursos humans i econòmics per armament.

Conclusions

Generalment a l’abordar els efectes de les guerres en el món, sempre sorgeix la mateixa pregunta: Què fer davant d’un panorama tant desolador, injust i militarista? La realitat es que hi ha moltes guerres en actiu, que és la població civil qui les pateix, la que es veu abocada a l’exili, hambunes, desplaçaments o mort. No sabem si són les guerres les que promouen el negoci de les armes, o son els mercaders, intermediaris, fabricants i representants polítics, els que provoquen les guerres per continuar venent. En tot cas aquest segle que acaba ens ha demostrat que si bé és cert que les armes donen el poder, també ho és que qualsevol poder constituït per les armes genera diferents formes d’opressió i injustícia social.

Davant d’un panorama com el descrit no ens podem quedar en la impotència de no fer res, hi ha que apostar, des de la vida quotidiana, pel canvi i la construcció, i la recuperació d’aquells valors com la justícia social, la cooperació, la solidaritat, l’ajut mutu i el diàleg com a forma de resoldre els conflictes, que inevitablement existeixen en qualsevol comunitat i que són els que ens fan humans.

Nacions Unides a declarat el 2000 l’any internacional de la cultura de la pau. Com a final d’aquest article recolliré el decàleg d’Arcadi Oliveres, President de Justícia i Pau Espanya, o­n combina propostes d’accions transformadores i valors educatius.

  1. Disposar d’una bona informació sobre els conflictes armats. Darrera les guerres que es qualifiquen con ètniques o de religió sovint hi trobem interessos econòmics i voluntats de control polític. Malgrat la seva importància hi ha guerres allunyades en les quals el món desenvolupat no hi juga res, i de les que no en tenim gaires noticies.
  1. Les amenaces que afecten la nostra seguretat no són resolubles amb respostes de caire militar. Problemes com l’atur, les pensions, els desastres medioambientals, els accidents laborals i de circulació i, fins i tot, les catàstrofes naturals i els dèficits alimentaris, han de buscar les seves solucions en reformes econòmiques, en propostes ecològiques i en gent preparada en la protecció civil però no pas en la guerra.
  1. Les guerres mai no resolen res. Els resultats de les darreres guerres així ens ho demostren. Els milers de nens morts per l’embargament imposat sobre Iraq, l’augment de l’animadversió entre la població sèrbia i bosníaca a Bòsnia-Herzegovina, la violència que continua a El Salvador, els innombrables refugitas sortits de Rwanda, les víctimes civils txetxenes sotmeses als terribles bombardeigs russos i molts altres exemples no són pas el millor reclam per desencadenar una acció armada.
  1. En tot conflicte és possible la prevenció i la negociació. Malauradament, no hem instituït els mecanismes ni els mitjans suficients per a la prevenció, però per exemple, la guerra a Kosovo es veia venir des de feia deu anys i era evitable. Pel que fa a la negociació, mai no s’acaba i sempre s’ha d’estar a punt per a recomençar-la.
  1. La potenciació dels blocs militars i la creació de grans exèrcits no és un bon camí per a la pau. Podem pensar en unes reduïdes forces de pau controlades per unes Nacions Unides democràtiques, però no pas en uns blocs que decideixin accions armades sense l’autorització d’aquelles ni tampoc en una gran quantitat de professionals altament equipats per dur a terme accions contraproduents.
  1. El desarmament és viable. La reducció dels estocs d’armes és tècnicament factible, la disminució dels pressupostos militars ha estat recomanada des de fa més de vint anys per UN com a font de recursos per al desenvolupament, la reorientació de la investigació militar cap a finalitats civils ve urgida per necessitats de la medicina, l’agricultura i el medi ambient, la reconversió de la indústria militar cap a la civil disposa de prou exemples que s’han produït sempre que hi ha hagut voluntat política, i el comerç d’armes pot ser evitat amb els controls oportuns.
  1. No abandonar la pressió social a favor de la pau. Una pressió que ha aconseguit recentment un tractat internacional prohibint les mines antipersonals, i abans la fi de la guerra del Vietnam i la reducció de les armes nuclears a Europa. I cal entendre que la veritable pau no es limita al desarmament sinó que inclou la construcció col·lectiva de la justícia, dels drets humans i del respecte per l’entorn.
  1. L’educació per la pau és un instrument imprescindible de la cultura de la pau. Aquesta educació treballa a favor de l’allunyament de la violència com a plat diari en els mitjans de comunicació i d’entreteniment, potencia la cooperació per damunt de la competitivitat, l’austeritat per damunt del consumisme i la coherència entre la manera de pensar i manera de fer. L’educació per la pau és, doncs, l’element més esperançador per a la consecució d’una societat sense guerres.
  1. L’objecció de consciència és una magnífica eina de compromís individual. No participar en la preparació de la guerra és possible, no només en el cas del servei militar, sinó també en les despeses en defensa armada mitjançant l’objecció fiscal, en la innovació militar mitjançant l’objecció científica, i en àmbits molt variats mitjançant l’objecció laboral.
  1. Mentre segueixi havent-hi guerres caldrà però continuar l’acolliment i l’ajut dels que n’han estat les víctimes. Això significa una generosa política d’asil i de refugi que avui més aviat sembla trobar-se en retrocés en el sí de la Unió Europea.

Qualsevol persona interessada en desenvolupar qualsevol d’aquests punts, trobarà moltes entitats, o­nG o col·lectius que a reu de Catalunya estan treballant.



 04/01/2004


Linia de recerca :
Destaquem: Nova webapp Pacifistapp per estar connectada a l’actualitat del pacifisme, el desarmament i la desmilitarització!