El dret a decidir i la veritable desobediència

El dret a decidir i la veritable desobediència

Aquest article pretén ajudar a aclarir el concepte de desobediència que s’ha plantejat a Catalunya sobre el dret a decidir i la consulta portada a terme del 9N. Aparegut en la revista la Directa el 11/11/2014

La desobediència i la rebel•lia han estat els instruments més utilitzats al llarg de la història de la humanitat per combatre la injustícia i la manca de llibertat. En la cosmogonia occidental, Prometeu robà el foc als Déus i Adan i Eva menjaren de l’arbre prohibit; una de les grans icones de la tragèdia grega, Antígona, desobeeix al tirà per amor al seu germà. Però mentre la rebel•lia justifica els mitjans per eliminar la injustícia i si cal recorre a la violència, la desobediència posa l’èmfasi en que els mitjans han d’ésser pacífics, com ho demostra la llarga llista de desobedients que l’han practicat al llarg de la història, des de Sòcrates que prengué la cicuta abans que renegar de la seves creences davant el Senat d’Atenes; Thomas More que escollir la seva consciència abans que obeir a Enric VIII  i morí en el patíbul; o H. David Thoreau, Mohandas Gandhi, Rosa Parks, Luther King i tants altres, com els nostres insubmisos al Servei Militar Obligatori, que acceptaren anar a la presó abans que renunciar a les seves idees.

L’educació reglada ens converteix en ciutadans submisos a la llei i l’ordre social establert. Però en canvi, poc se’ns educa en la crítica i gens en la desobediència a les injustícies. Això bé a compte perquè tots som conscients de que no vivim en una societat plenament democràtica, sinó que la societat està plena de llacunes i espais on la democràcia és imperfecta, ostensiblement millorable i en alguns àmbits inexistent. Pensem en el tracte que es dóna als immigrants, als desnonats per impagament d’hipoteques, en les presons, en les empreses i d’altres que pateixen desproteccions socials.

En el cas de Catalunya, davant la demanda majoritària de la ciutadania i del seu Parlament de fer una consulta per escollir el seu futur polític, el govern de l’estat ha respòs que es tracta d’un acte contrari a la llei. Aleshores, és lògic que molta ciutadania catalana vegi vulnerada la seva consciència i pretengui canviar aquesta situació que considera injusta cridant a la desobediència civil en favor d’exercir el dret a decidir.

Arribats en aquest punt, cal recuperar l’argument dels desobedients. Thoreau va ser el primer que la va posar en pràctica negant-se a pagar impostos al govern d’Estats Units per no contribuir a la guerra d’agressió contra Mèxic per anexionar-se diversos territoris, adduint que no es deu obeir altra veu que la de la consciència quan l’estat dicta normes injustes, i escriví el famós pamflet Desobediència civil.

Posteriorment la desobediència començà a obrir-se camí i són múltiples els exemples de desobedients que s’enfrontaren a la llei per intentar que la democràcia sigui universal en tots els espais de la societat. Des de les sufragistes que en el Regne Unit reclamaren el dret de vot per les dones; la classe obrera que lluitava per instaurar les vuit hores de treball; Gandhi desobeint diverses lleis britàniques per aconseguir la independència de l’Índia; Rosa Parks, per a obtenir els drets civils per les persones negres; els objectors, que es negaren a ser ensinistrats per fer la guerra. Tots aquests fets van provocar que en la majoria dels estats democràtics l’objecció de consciència fos recollida en l’ordenament jurídic.

Amb tot, l’exercici de l’objecció i la desobediència obre un conflicte entre moral i deure jurídic en l’etern conflicte entre llibertat individual de consciència y el deure a compartir les regles que posen ordre en la convivència social d’una comunitat. Van ser Hanna Arendt, Jürgen Habermas i John Rawls, d’entre els més reconeguts teòrics del pensament polític, els que abordaren aquest dilema i acabaren argumentant que la desobediència a d’estar reconeguda com una de les garanties de l’estat de dret. I és de Rwals la definició que la desobediència és “un acte públic, noviolent, conscient i polític, contrari a la llei comès amb el propòsit d’ocasionar un canvi en la llei o en els programes de govern assumint les conseqüències legals que se’n derivin”.

Així, de la desobediència se’n deriven unes regles de comportament. La primera, que  per que la desobediència tingui credibilitat aquesta a d’estar al servei de l’interès general, el bé comú; la segona, que es tracta d’un acte individual, perquè encara que es pugui fer de manera col•lectiva, les conseqüències de la desobediència a la llei recauen sobre el subjecte que l’ha infringit; una tercera, és que la desobediència en un estat democràtic no pot ser contra tot l’ordenament jurídic, això solament té justificació en una dictadura. En canvi, en democràcia, la desobediència només pot anar dirigida contra aquell ordenament que vulnera un dret que en consciència es considera injust.

Respecte de l’assumpció de responsabilitats, el o la desobedient a través de la seva acció volen demostrar exemplaritat davant de la societat, perquè objecten el que consideren una injustícia des d’un punt de vista moral; és a dir, es presenten com a bons ciutadans i per aquest motiu estan disposats a acceptar les conseqüències del seu acte. Això es extensiu a tota la ciutadania sense excepcions, tan governants com funcionaris. Així, ni el governant ni el jutge poden desobeir la llei, ni el funcionari pot negar-se a aplicar-la sense arriscar a ser destituïts.

També cal dir que la desobediència s’invoca a vegades de forma equívoca vulnerant alguna de les seves normes. Per exemple, la campanya llençada a Catalunya per no pagar els peatges de les autopistes, no estava gens clar que afavorís el bé comú de la població, perquè no pagar autopistes afavoreix l’increment de l’ús del cotxe privat en detriment del transport públic i obligarà a l’ampliació de la xarxa d’autopistes, a més d’incrementar el consum de carburants que produiran greus impactes mediambientals (en el medi ambient mitjançant l’emissió de CO2 que provoca l’efecte hivernacle i el canvi climàtic).

En el cas de Catalunya i davant la decisió del Govern de l’estat d’impugnar la Consulta del 9N i posterior suspensió per part del Tribunal Constitucional, resultava del tot legítima la demanda de desobediència llençada per grups, entitats socials i algun partit polític per exercir el dret a decidir. Perquè encara que el resultat de la votació no tingués validesa legal pel govern de l’estat, era l’expressió dels que decidiren posar per davant la seva consciencia en front d’una decisió que la vulnerava. Posteriorment, el president Artur Mas, es tirà enrere i presentà un succedani de votació pel 9N. Aleshores el panorama va canviar radicalment. Ara ja no es podia presentar com un acte de desobediència, perquè la votació s’havia de fer com un acte de manifestació i participació ciutadana i organitzat per la societat civil. Després d’aquest replantejament, ni funcionaris ni governants infringien la llei i la votació només tenia un valor testimonial, simbòlic, sens dubte important, però no desobedient.

L’escenari va tornar a canviar un cop el Tribunal Constitucional va prohibir la consulta alternativa, a instàncies del recurs presentat pel Partit Popular que continua allargant la seva llista de despropòsits sobre Catalunya. Amb aquesta prohibició, ha tornat a reaparèixer la possibilitat de la desobediència del govern català, d’ajuntaments i de funcionaris, perquè sense la seva col•laboració (propaganda institucional, urnes, paperetes i espais) aquesta no es podia portar a terme. I la ciutadania catalana veu en la suspensió una agressió contra el dret d’expressió i de manifestació. Això pot afavorir la radicalització de les posicions i fer créixer els partidaris de la independència i de la confrontació amb el govern central. Es faran passos més enllà de la desobediència per abordar la insubmissió i la rebel•lia?



 13/11/2014

Linia de recerca :
Publicat en La Directa, el 11/11/2014
Destaquem: Nova webapp Pacifistapp per estar connectada a l’actualitat del pacifisme, el desarmament i la desmilitarització!