La revolució democràtica a Egipte

La revolució democràtica a Egipte

El cop d’estat militar perpetrat a Egipte no pronostica res de bo a la jove democràcia egipcia.

L’anomenada “primavera àrab”, encara no finalitzada, continua sent un procés revolucionari que convulsiona tots els països àrabs del Nord d’Àfrica i Pròxim Orient. Revolucionari, en tenor a les demandes dels seus protagonistes, ciutadans que es mobilitzen reclamant llibertats democràtiques, canvis socials i econòmics per alliberar-se dels règims autocràtics que els oprimeixen. En el seu origen, aquestes mobilitzacions van ser protagonitzades, en major part per joves, estudiants i grups polítics d’esquerres, que es proclamaven laics, als quals posteriorment, un cop les protestes van prendre consistència, es van afegir els grups que integren l’islamisme polític.

Les revolucions de Tunísia, desembre de 2010, seguida immediatament al gener de 2011a Egipte, van tenir un denominador comú: totes dues van ser revolucions pacífiques i no violentes. Encara que violència va haver i molta perpetrada per les forces policials i grups paramilitars contra els manifestants, especialment a Egipte, on centenars de persones van perdre la vida per la repressió del règim de Mubarak.

Però el fet que vull ressaltar, és que el moviment ciutadà que va prendre la plaça de Tahrir a El Caire i que va acabar amb el dictador Mubarak tenia en el seu origen, idees innovadores i revolucionàries, les de la noviolència (aquí sense separació, ja que es tracta d’un concepte ideològic encunyat pels seus seguidors). Així ho van confessar alguns dels joves universitaris protagonistes de la plaça Tahrir. Els quals havien tingut accés a la universitat d’El Caire als textos i manuals de Gene Sharp, director de l’Institut Albert Einstein (Boston, USA), màxim teòric de la idea gandhiana de la noviolència(1). Idees que van saber estendre als concentrats a la plaça que van acabar acceptant-les, consistents en aplicar els mètodes de lluita política noviolenta, la desobediència i la resistència pacífica, sota l’argument que la desproporció en la capacitat de l’ús de la força de la policia i l’ exèrcit era tal, que feia molt més eficaç utilitzar mètodes pacífics que aconseguirien major acceptació entre la població. Cosa que així va passar.

Els promotors d’introduir la metodologia de lluita noviolenta a Egipte, coneixien l’èxit de la seva aplicació per enderrocar règims totalitaris, tant a Sèrbia per acabar amb Milosevic (1997), com amb Kutxma a Ukrania (2004). Així, quan els militars es van negar a obeir Mubàrak a desallotjar els manifestants que pacíficament, a la plaça de Tahrir, demanaven acabar amb la dictadura, la revolució noviolenta havia triomfat. Pocs dies després Mubàrak era deposat i s’iniciava el procés de transició democràtica, es convocaven eleccions i els Germans Musulmans, la força social i política més ben organitzada a Egipte guanyava amb un 51% dels sufragis. Però llavors, al contrari del que aconsella qualsevol procés polític que es preï de democràtic i en aquest punt també posa èmfasi la teoria de la noviolència, es va iniciar una legislatura sense diàleg ni consens amb la resta de forces polítiques i socials. I aviat, les protestes van tornar a la plaça de Tahrir, ara contra les mesures del govern de Mursi. També els estaments militar i judicial, els partits polítics, sindicats i organitzacions civils es pronunciaven contra l’acumulació de poder del president Morsi i la creixent islamització del país. És clar que la deriva islamista del govern no justifica el cop militar ni el bany de sang de la població seguidora de la Germandat. Però serveix de lliçó, ja que no s’ha de governar sense consens i sense escoltar la veu del carrer.

 (1) Autor entre d’altres textos de De la dictadura a la democràcia i La lluita política noviolenta disponibles a www.aeinstein.org

hr id=”system-readmore” />


  Llegeix l'article a Público

 28/08/2013


Linia de recerca :
Publicat en Público, el 28/08/2013
Destaquem: "Exigim una reorientació urgent de les despeses militars a inversió sanitària"