Nelson Mandelas, un mite

Nelson Mandelas, un mite

La mort de Nelson Mandela deixà a la gent de pau una mica orfa. Fou sens dubte un home excepcional.

Nelson Mandela va ser una llegenda mentre va viure i serà un mite després de mort. I no n’hi ha per menys, ja que si hi ha un polític del segle XX que sigui reconegut com a excepcional de forma unànime, tant per gent de dretes com d’esquerres, aquest és sens dubte Mandela. El seu funeral serà una bona mostra, polítics de diferent pelatge acudiran davant el seu fèretre a rendir-li homenatge. Moltes seran les declaracions en favor del seu llegat polític, i n’hi haurà, que sense cap pudor, es declarin hereus i deixebles del seu mestratge, encara que després practiquin tot el contrari.

Si la biografia de Mandela és un relat excepcional d’un polític amb uns dots enlluernadors. El seu carisma de líder es va construir gràcies a la qualitat humana del seu caràcter. Un home que respectava als seus oponents i enemics, que es va guanyar l’amistat dels seus carcellers durant els seus llargs 27 anys de presó gràcies al tracte amable que els dispensava. Tots els que el van conèixer el descriuen com un home poc comú gràcies al tracte magnànim que dispensava a tots el que l’envoltaven.

Però tot s’ha de dir, si va treballar per la pau i la reconciliació entre negres i blancs, i entre víctimes i victimaris del seu país. No va ser sempre un home de pau. Cansat de l’opressió a què era sotmès el poble negre, va optar per la clandestinitat i va passar a dirigir el braç armat de l’ANC i per tant responsable màxim dels sabotatges i molts atemptats contra l’estat racista de Sud-àfrica. Capturat va ser condemnat a cadena perpètua. Van ser aquests 27 anys a la presó els que van modelar el pensament de Mandela i van anar forjant la seva grandesa de caràcter per convertir-lo molt després en líder de la reconciliació nacional. Perquè tot i que es va negar sempre a condemnar la lluita armada del seu partit. Després del seu alliberament el 1990, va iniciar el camí de la construcció de la pau i reconciliació per al seu país.

Dic això, perquè les ideologies es construeixen, i Mandela va forjar la seva tancat entre quatre parets sense llibertat, i tot i ser d’esquerres, no es va inclinar per construir un règim social que eliminés les desigualtats, sinó que va buscar aconseguir la llibertat per al seu poble, i que aquest pogués construir el seu futur sense odi cap a la minoria blanca que l’havia oprimit. I cert és, que amb l’arribada de Mandela al govern l’experiment de la reconciliació va funcionar i en una catarsi col•lectiva es va perdonar a torturadors i assassins evitant el revengisme i la venjança. Sembla que ho va aconseguir. Però avui a Sud-àfrica els problemes es multipliquen, les desigualtats socials entre la minoria blanca i rica, i la majoria negra i pobra són superiors que el 1994, i hi ha veus que segueixen reclamant justícia envers les víctimes.

Mandela va alliberar al seu país de la vergonya de l’apartheid, va evitar la venjança i la molt probable guerra civil entre blancs i negres, i va ajudar a construir un país sense odis. Ens va deixar com a llegat un missatge de pau universal. Però avui Sud-àfrica encara té importants dèficits democràtics per resoldre.


   Llegeix l'article a Público

 08/12/2013


Linia de recerca :
Publicat en Público, el 07/12/2013
Destaquem: "Exigim una reorientació urgent de les despeses militars a inversió sanitària"