Quan el terror pica a la porta de casa

Quan el terror pica a la porta de casa

És urgent acabar amb les bosses de marginalitat en les nostres societats, que generen els terroristes del futur fets a casa o promoguts per nosaltres

Quan una cosa així passa a casa, les coses es veuen d’una altra manera. La sensació de por és per un moment més gran que mai -podria haver-me passat a mi, per allà hi passo gairebé totes les setmanes- i la sensació de desassossec és encara més gran -¿per què a Barcelona, ​​què hem fet per merèixer una cosa així?-. La solidaritat no triga a apoderar-se de totes les altres emocions -hem d’ajudar els ferits, hem d’acompanyar els familiars de les víctimes, hem d’ajudar. Les mostres de solidaritat de qui ha corregut a donar sang, de qui ha ofert el seu taxi, de qui ha obert el seu negoci per acollir qui ho necessitava han mostrat una ciutat que sap estar a les dures i a les madures.

És veritat, el primer que s’ha de fer, com diuen ràpidament les autoritats, és fer-se càrrec de les víctimes. És obvi, però s’ha de dir. També diuen que es farà el possible perquè qui ha comès l’atac pagui davant la justícia pel que ha fet. És obvi també, però s’ha de dir. Fins aquí el que és habitual, el que ens uneix davant el dolor i la injustícia.

“Podia haver-me passat a mi”

Però quan una cosa així passa a casa s’ha d’anar més enllà. Quan la por, el desassossec, la ràbia, l’empatia i la solidaritat deixen pas a altres pensaments, ens preguntem per què, com ha pogut passar una cosa així. Aquí la resposta no és ni fàcil ni única. El fet que hagi passat a Barcelona pot tenir una lectura policial o de seguretat tradicional; és una ciutat atractiva per ser objectiu d’un atac terrorista, és relativament fàcil entrar, sortir i passar desapercebut, és visitada per desenes de milions de persones que sentiran aquell “podia haver-me passat a mi “, ingredient indispensable per generar por i terror.

Però també pot tenir una lectura política, és una ciutat de l’anomenat Occident, part d’un estat membre de la UE, de l’OTAN i de tot espai identificat com a enemic per aquells que difonen discursos d’odi contra Occident, com fa l’Estat Islàmic. I fins i tot social, Barcelona pertany a una zona del món amb elevats índexs d’atur, de marginalització de certes comunitats i de falta d’oportunitats per a la joventut i, per què no dir-ho, de racisme, xenofòbia i repressió de les minories més o menys visible.

Que algú, organitzat o no, inspirat per l’Estat Islàmic o no, amb ganes d’exercir la violència extrema, amb més o menys mitjans, pugui elegir la Rambla de Barcelona no hauria de sorprendre ningú. El que també és veritat és que al món hi ha centenars o milers d’opcions tan plausibles com Barcelona per ser escenari d’un atac terrorista. És a dir, hi ha raons circumstancials que expliquen el perquè a casa nostra, i raons de caire polític i social que apel·len a la responsabilitat de les polítiques que els nostres governs han dut a terme.

Què podem fer

Finalment, cal aturar-se i amb calma i honestedat analitzar què podem fer perquè una cosa així no ens torni a passar. Davant de les conseqüències de la violència ho fem relativament bé, però ¿què fem per afrontar-ne les causes? ¿Podem des d’un punt de vista policial o de seguretat blindar Barcelona, ​​la Rambla i tots els espais emblemàtics? Podem fer-ho a totes les ciutats del món amb característiques similars? És obvi que no podem evitar que ningú pugui fer una cosa així una altra vegada. Així doncs, ¿què podem fer des d’un punt de vista polític i social? ¿Què hem de canviar perquè no hi hagi qui vulgui, organitzat o no, inspirat en altres atacs terroristes previs, exercir la violència d’aquesta manera?

Parlant de política,¿tindran alguna cosa a veure els milions de persones que han mort -i que ho segueixen fent- a mans d’exèrcits occidentals? ¿Pot tenir alguna relació que a mig món s’estiguin matant amb armes fabricades a casa nostra? ¿És possible que hi hagi comunitats, pobles, països i fins i tot estats que deuen la seva pobresa i inestabilitat a la intervenció militar dels exèrcits de l’OTAN o la usurpació de riqueses de les empreses transnacionals nord-americanes i europees? ¿És possible que nosaltres -vull dir, els nostres governants- hàgim fet res per generar-nos tants enemics? Fins i tot hem fet que ens apareguin a casa. Alguna cosa, doncs, haurem de fer per evitar que els joves europeus optin per enrolar-se o seguir les pautes de grups violents. És urgent acabar amb les bosses de marginalització en les nostres societats que generen els terroristes del futur fets a casa o promoguts per nosaltres.

Quan el terror pica a la porta de casa no hem de caure en solucions fàcils ni en mesures ràpides. Busquem-ne els culpables, però siguem conscients que l’espiral de violència que vivim és cosa de tots. Responguem amb seny, determinació i pau. Necessitem molta pau per acabar amb tanta violència.


   Llegeix l'article a El Periódico.

 23/08/2017


Linia de recerca :
Publicat en El Periódico, el 23/08/2017
Destaquem: "Exigim una reorientació urgent de les despeses militars a inversió sanitària"