Quina defensa i seguretat per a Catalunya?

Quina defensa i seguretat per a Catalunya?

Intervenció en les jornades Quina defensa i seguretat per a Catalunya?que tingueren lloc al pati Llimona de Barcelona els dies 12 i 13 de desembre de 2012.

Primer
Abans de parlar d’un exèrcit català, s’hauria de parlar de quins són els perills i/o amenaces que pot patir Catalunya. En aquest sentit i en primer lloc, un estat català no serà viable sense arribar a acords amb Espanya, perquè abans haurem de convèncer els nostres veïns que la convivència, la fraternitat i la cooperació seran igual de bones, o fins i tot millors, separats en dos estats que continuant junts i barallant-nos. Perquè la separació de Catalunya d’Espanya, i en això tots hauríem d’estar d’acord, no ens ha de convertir en enemics. Seria esquizofrènic pensar que necessitem un exèrcit per defensar-nos d’Espanya, perquè aleshores entraríem en una dinàmica perversa i de magnitud imprevisible. I, al contrari, els llaços que ens uneixen són tan estrets que potser hauríem de compartir, entre moltes altres coses, també la seguretat. I dic compartir la seguretat, que no és el mateix que defensa, que ocupa un altre nivell, i que cal aclarir que podria ésser civil i sense tenir necessitat de crear un exèrcit.

Respecte de les amenaces. Ahir es va fer esment que caldria disposar de seguretat per protegir les “costes i l’espai aeri”. Tenim 28.000 membres de cossos de seguretat (19.000 mossos d’esquadra i 9.000 guàrdies). Efectius que es podrien incrementar per salvaguardar les costes, avui cobertes per la Guàrdia Civil espanyola. La vigilància aèria podria recaure en una combinació entre un cos civil i els mossos amb material que permeti la seguretat aèria.

La principal amenaça que es desprèn de les Directives de Defensa d’Espanya i de la pròpia UE és el terrorisme internacional yihadista. Catalunya no ha patit mai cap atemptat terrorista (fora dels d’ETA). No sembla que un avió de combat, un blindat o una fragata puguin fer res davant d’un atac del terrorisme internacional. Aleshores, abordem les causes dels principals conflictes que justifiquen aquests atacs, en primer lloc resoldre el conflicte palestí, obliguem Israel a complir les Resolucions 242 i 446 de Nacions Unides, que abandoni l’ocupació dels territoris palestins i es retorni a les fronteres de 1967 i es permeti la creació d’un estat palestí. Per altra banda que s’abandoni l’ocupació d’Afganistan i Iraq, que ja porten deu anys, i es deixi que els afganesos i els iraquians resolguin els seus problemes. Que es deixi de donar suport als règims autoritaris del món àrab musulmà i eliminarem els principals arguments del terrorisme antioccidental.

La qüestió del perill de la proliferació nuclear d’estats amb capacitat d’aconseguir armes de destrucció massiva, com sembla que podria ser el cas d’Iran.  Obliguem amb mesures coactives a desactivar i destruir les armes nuclears d’Israel, i es desactivaran els arguments d’Iran, i després continuem el desarmament de la resta de potències nuclears.

En tos els llibres blancs de defensa es parla de la desestabilització interna d’estats. Aquí només cal que la comunitat internacional activi d’una vegada forces pròpies de l’ONU, els famosos cascs blaus, perquè exerceixin com a forces de mediació i interposició en els conflictes, cosa que ens permetria desempallegar-nos de l’OTAN.

En darrer lloc, també es parla del crim organitzat i de les xarxes internacionals mafioses que mouen el tràfic il•legal de persones, drogues, òrgans i armes. Aquí tampoc hi tenen res a fer els exèrcits, sinó una combinació de la policia i la justícia coordinada internacionalment, i el desmantellament dels paradisos fiscals que és on es blanqueja el diner d’aquestes xarxes delictives.

Segon
Un estat propi s’ha de crear no emmirallant-se en el passat, en els estats sortits del Tractat de Westfalia (segle XVII) i les revolucions lliberals (segle XIX), amb forces armades per assegurar les fronteres d’atacs exteriors i creant exèrcits nacionals, sinó tal com es prefigura el segle XXI. Des del final de la Guerra Freda el 1989, els estats s’han anat desarmant progressivament, hem passat de 26 milions de soldats a 20 milions. I avui la crisi empeny la majoria de països del món, inclosos Europa i EUA, a la disminució de la despesa militar, dels exèrcits i l’armament.

Malgrat que el militarisme continua imperant en el món, sobretot després de l’11-S de 2001, amb resistències a reduir la despesa militar, la tendència és de disminució de les tensions militars i la despesa militar. L’hegemonia militar d’EUA en pocs anys disminuirà i desapareixerà, substituïda per un mon multipolar amb potències emergents, els BRIC (Brasil, Rússia, India i Xina), les quals no han optat per competir militarment amb EUA. És cert que Xina incrementa la despesa militar, especialment en bucs de guerra, però ho fa per assegurar les rutes del comerç i el control marítim regional per on circulen les matèries primeres i el petroli. Així mateix, a Europa, les previsions a diferents països és d’anar disminuint el nombre de soldats i de l’armament: Alemanya farà una reducció de 40.000 soldats per a l’any 2014; França, 54.000 fins al 2016; el Regne Unit, 20.000 fins al 2020, i Itàlia, 33.000 menys per a l’any 2013. Espanya, només 4.000 el 2012 i el 2013.

A tot això, el president Artur Mas va opinar que el nou estat català no tindria exèrcit, perquè, en la voluntat d’esdevenir un estat dins de la UE, Catalunya s’integraria en l’estructura militar de l’OTAN, donant per suposat que aquesta aliança militar ens podria estalviar de tenir un exèrcit. Cal precisar que l’OTAN és un organisme de defensa militar col•lectiu presidit per la màxima de “tots per un i un per tots”. És a dir que, en el cas que algun membre fos atacat, s’ha d’aplicar l’article 5 del Tractat, que diu que tots els altres membres han de córrer a defensar-lo. Aleshores, si no tenim exèrcit, sembla difícil que Catalunya fos admesa a l’OTAN. És clar que Islàndia no té exèrcit i és membre de l’OTAN. Però aquest país només té 330.000 habitants i en canvi Catalunya en té 7,5 milions, i amb aquest nombre no es probable que ens admetin a l’OTAN. En canvi, a la UE sí que no hi ha cap problema i s’hi pot entrar sense exèrcit i encara més sense estar a l’OTAN, com és el cas d’Àustria, Finlàndia, Irlanda, Malta, Suècia i Xipre.

Però recordem qui és l’actual premi Nobel de la Pau. La UE ha estat i és molt bel•licista i en alguns aspectes imperial. La majoria de països de la UE, especialment el Regne Unit i fins i tot l’eix francoalemany que es va oposar a la guerra “preventiva” de Bush contra Iraq, han col•laborat en l’àmbit logístic i de serveis secrets en la guerra bruta (vols secrets, presons il•legals, tortures i Guantánamo) contra suposats terroristes. Els països de la UE participen en la guerra d’ocupació a l’Afganistan amb l’OTAN i ho feren a la guerra de Líbia. Alguns països d’Europa (França i Turquia) estan participant a la guerra civil de Síria ajudant i subministrant armes a una de les parts (Exèrcit d’Alliberament Siri, EAS) per derrocar Al-Asad, i ja anuncien França i Regne Unit que aixecaran l’embargament d’armes a l’EAS. Sense oblidar Palestina, la UE dóna suport a l’Estat d’Israel amb un tracte comercial i polític de favor, i en definitiva dona suport a l’ocupació i agressions en els territoris palestins.

I sobre l’OTAN no cal estendre’s massa, és l’organització militar més potent del planeta dominada pels EUA per assegurar la seva hegemonia (dominació) mundial, i la defensa militar de la UE està supeditada i és submisa a EUA a través del seu braç armat l’OTAN. Això, agradi o no, és generador de militarisme, intervencionisme militar en l’exterior, en les autodenominades missions de pau i humanitàries a Líbia, Afganistan, Iraq, que en lloc de resoldre problemes els han amplificat, canviat de signe o enquistat.

Aleshores, exèrcit català per a què? Algú ha parlat de xifres del nombre de forces armades que necessitaríem, i s’ha dit que podrien ser entre 30.000 i 35.000 soldats amb una despesa al voltant de l’1,5% del PIB català. Això representaria una despesa de 3.000 milions d’euros anuals per defensar Catalunya. Però tenir un exèrcit requereix tenir una indústria militar pròpia, si no es vol dependre del subministrament d’armes de l’exterior. I això voldria dir fer esforços en R+D i inversions públiques per afavorir la implantació d’una indústria d’armes avui inexistent. La qual cosa incrementaria bastant la despesa militar pública, com així passa a Espanya i arreu.

Els defensors de la defensa armada esgrimeixen com a principal argument de la despesa militar els enormes beneficis que reporta a l’economia nacional la producció d’armaments pels efectes del transvasament de tecnologies en R+D a la producció de béns civils. Cosa que ha estat demostrada en molt pocs casos i, més aviat al contrari, sí que es demostra que la despesa militar entorpeix el creixement de l’economia productiva. D’una part, la despesa militar genera endeutament i dèficit públic (mirem el cas d’Espanya o d’EUA); d’una altra, impedeix que recursos de capital, monetaris i de béns d’equip flueixin cap a l’economia real i productiva, i també mà d’obra i coneixements tecnològics.

Tercer. Seguretat humana
El Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) de 1994 va encunyar el nou concepte de seguretat humana, desplaçant el vell enfocament de seguretat.

Però la seguretat humana està associada a un altre concepte, el de desenvolupament, el qual evoluciona des d’una concepció clàssica de desenvolupament entès com un mer creixement macroeconòmic, al desenvolupament entès com un procés d’eixamplament de les capacitats i llibertats de les persones.

En aquest sentit, és necessari un canvi de paradigma que articuli les estratègies de seguretat situant l’ésser humà al centre de les polítiques públiques i internacionals, amb l’objectiu de resoldre les necessitats de milions d’éssers humans afectats per les inseguretats provocades per la globalització capitalista en els àmbits polític, econòmic, social, cultural i mediambiental.

De la mateixa manera que la seguretat nacional va desenvolupar una estratègia militar i va construir tot un entramat militar industrial. Apostar per aquest nou concepte de seguretat humana requereix anàlisis multidisciplinaris capaços d’aglutinar les múltiples i complexes causes que determinen les condicions d’inseguretat de les persones. La seguretat humana deixa de ser competència en exclusiva dels experts en geopolítica. La seguretat humana requereix visions en el camp econòmic, polític, mediambiental, antropològic, de gènere…

Mentre el gruix dels recursos es destini a augmentar les nostres capacitats militars o policials de seguretat interna per intentar blindar el nostre primer món d’amenaces exteriors, no avançarem en seguretat humana a escala mundial.

Així cal deconstruir el paradigma militar de la seguretat i abordar-la des de les alternatives de la cooperació. La seguretat no es pot supeditar a criteris geopolítics i de seguretat nacional dels països donants de la OCDE, sinó que s’ha de construir amb polítiques de cooperació al desenvolupament i d’acció humanitària convertint la cooperació en un instrument de construcció de pau.

Aquesta és la seguretat que volem per a Catalunya, Espanya, Europa i el món.



 27/02/2013


Linia de recerca :
Destaquem: "Exigim una reorientació urgent de les despeses militars a inversió sanitària"