Sobre la defensa i seguretat de Catalunya: Cap a la seguretat humana

Sobre la defensa i seguretat de Catalunya: Cap a la seguretat humana

Article resum de les principals conclusions de les Jornades 2012 Quina defena i seguretat per Catalunya?

En el cas d’una Catalunya constituïda en un Estat propi, caldria obrir un debat sobre la seguretat i la política de defensa. La discussió hauria de girar al voltant de tres qüestions. 1) Qui és el subjecte de la defensa i la seguretat? És a dir, a qui s’ha de protegir: a les persones, a l’Estat, a les elits que governen? 2) Quines són les amenaces que cal afrontar? Són les mateixes que si no tinguéssim Estat? 3) Com afrontar aquestes amenaces? Intentem reflexionar sobre tot plegat a partir d’algunes de les opinions recollides en les jornades ‘Quina Defensa i Seguretat per a Catalunya’, organitzades el desembre de 2012 pel Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs. Entre totes les veus recollides, emergeix amb força una proposta basada en la seguretat humana, que afirma que Catalunya no té amenaces que requereixin respostes militars.

Quina estratègia i política pública hauria de seguir Catalunya per donar seguretat als seus ciutadans en el cas de constitució d’un Estat propi? La primera de les qüestions que s’hauria de plantejar en aquest cas seria la identificació de les amenaces i riscos a la seguretat del país. Tradicionalment, l’objectiu de la seguretat ha estat defensar militarment la sobirania, la independència i el territori d’una possible agressió externa. Tanmateix, la globalització ha fet aparèixer nous riscos, en un escenari en què l’Estat no és l’únic actor internacional.

Segons algunes veus, a més, la mateixa promoció del militarisme i armamentisme per part del complex militar-industrial o la privatització de la seguretat poden suposar una amenaça per a la seguretat. Sobre aquest últim aspecte (la privatització), el periodista Pere Rusiñol alerta dels perills de desvincular la seguretat del control democràtic, ja que es tracta d’un dels aspectes bàsics de l’ordenament social. Així, la legitimació de l’ús de la violència per part del poder polític ha de romandre sota control ciutadà.

El subjecte de la seguretat

Amb tot, segons Tica Font, directora de l’Institut Català Internacional per la Pau i membre del Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs, per parlar d’amenaces i riscos a la seguretat cal primer establir el subjecte d’aquesta seguretat per, després, decidir com aconseguir-la. En aquest sentit, l’actuació de tot govern ha d’estar regida per la voluntat de donar seguretat a la ciutadania. Des d’aquest punt de vista, considerar les necessitats bàsiques de les persones —i no els interessos econòmics de les grans empreses— hauria de ser prioritari. La política de seguretat ha d’assegurar valors per protegir drets i llibertats: ha d’atendre les causes de la inseguretat, no sols els seus efectes. La prevenció es converteix, per tant, en el primer pas per gestionar la seguretat. Malauradament, la tendència actual és la contrària.

Per altra banda, Font subratlla que, en el nou marc que ofereix la globalització, les amenaces es converteixen en transfrontereres. Algunes de les més destacades són les provinents de la delinqüència organitzada, que comporta moviments de capital fraudulents. També hi ha la violència exercida per grups ultres, esdeveniments esportius, violència masclista… I, per descomptat, els desastres naturals causats per l’activitat humana (incendis, inundacions, subministrament elèctric i de tecnologies de la informació, infraestructures crítiques, la ciberdelinqüència, els accidents de trànsit, etc.). Sobre tots aquests problemes caldrà actuar amb respecte cap a un principi bàsic: la manera de gestionar la seguretat haurà d’estar sota control democràtic i jurídic. Així, qualsevol estratègia de seguretat hauria d’assegurar la llibertat, respectar els procediments judicials i els drets fonamentals, així com protegir totes les ciutadanes, sense excepció, utilitzant com a eines bàsiques el diàleg, la tolerància i el respecte. Igualment, la integració social hauria de constituir un eix bàsic de tota política de seguretat.

Un exèrcit català?

Davant de la qüestió de si necessitaríem un exèrcit en un hipotètic Estat propi català, algunes veus plantegen que s’haurien de reproduir les estructures militars i d’intel•ligència de què estan dotats els estats moderns. Segons aquestes opinions, caldria que ens adheríssim a estructures militars com l’OTAN o la UEO pel que fa a seguretat exterior, i a estructures com FRONTEX, EUROPOL o EUROJUST pel que fa a seguretat interior. Veus com la de Miquel Sellarès, director del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, són partidàries de l’existència d’un exèrcit propi i de la creació de les estructures militars necessàries, malgrat que, segons Sellarès, un exèrcit català no és avui una prioritat.

Però la pregunta que ens hem de fer és si en un món interdependent i globalitzat Catalunya necessita realment dotar-se d’una estructura militar. Tenint en compte que el subjecte de la seguretat són les persones i que les amenaces identificades no provenen de l’àmbit militar, de fet l’exèrcit no tindria una funció justificada. José Luis Pitarch, excomandant de cavalleria i exmembre de l’extinta Unió Militar Democràtica (UMD), opina que l’Estat espanyol tampoc no seria una amenaça per a Catalunya. Això no vol dir que no hi hagués conflicte, però es mantindria en l’àmbit polític. Les potències europees i la pròpia Unió Europea no permetrien una guerra en el seu si. El que sí que pot necessitar Catalunya és preparar-se per a aquesta i altres situacions de conflicte amb cossos civils i estructures ciutadanes, amb l’objectiu de defensar els interessos del poble català.

Pere Ortega, coordinador del Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs, opina igualment que un exèrcit a Catalunya no és necessari, ja que les qui tenen el poder al món no deixarien que els estats espanyol o francès i Catalunya arribessin a les mans. A més, recorda que ja existeixen efectius suficients per assumir els nous organismes que eventualment s’haurien de crear (servei d’intel•ligència, control de fronteres i de l’espai aeri, etc.). De fet, actualment arreu de Catalunya hi ha més de 38.000 efectius de les forces de seguretat (Mossos d’Esquadra, Policia Nacional, Guàrdia Civil i policies locals), segons dades de Joan Miquel Capell, comissari dels Mossos.

Ortega subratlla també que les doctrines de defensa espanyola, de la UE o d’altres països coincideixen en la identificació de les amenaces: el terrorisme internacional, el crim organitzat, la proliferació nuclear, la desestabilització de països per problemes interns o les migracions massives. Cap d’aquests factors justifica tenir forces armades militars; cap de les polítiques de seguretat existents està encaminada a atacar les causes d’aquestes amenaces. En canvi, si es treballés en les causes dels conflictes, es desactivaria l’odi que justifica el terrorisme. Al seu torn, la proliferació nuclear experimentaria un gir significatiu si les potències que tenen l’arma nuclear fessin passes cap a la desnuclearització dels seus arsenals i cap al desarmament en general. Pel que fa al crim organitzat, la manera de posar-hi fi sembla més policial que no pas militar. Per últim, quant a processos de desestabilització interna, podrien ser solucionats, si se’n fes una gestió adequada, per grups destinats a la intervenció i fins i tot per forces armades existents que tenen aquesta mateixa funció, com els cascos blaus.

Seguretat i desigualtats

Per a Tomàs Gisbert, investigador del Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs, fins i tot des d’un punt de vista realista, per sortir de la voràgine de guerres i violències de l’últim segle hem d’apostar per la pau i la noviolència com les eines per garantir seguretat per a tothom. Catalunya no té cap amenaça militar, les que té no són militars, no tenen passaport i necessiten una resposta compartida. La Guerra Freda va servir per constatar que les armes no donen la seguretat, sinó més aviat al contrari: la soscaven. Segons Gisbert, el que és realment utòpic és plantejar la seguretat des del militarisme, perquè no l’ha aconseguida mai. Més important que un exèrcit català seria tenir un govern democràtic i una societat civil amb pes.

Gisbert afirma que, certament, hi ha amenaces a la seguretat, però que la resposta a aquestes amenaces correspon a l’àmbit policial. Hi ha dos paradigmes per afrontar les amenaces: el de control i el de la seguretat real de les persones. L’elecció d’un o altre paradigma ens portarà a necessitar un exèrcit o a utilitzar els recursos que ens costaria a cobrir les necessitats bàsiques de les persones. De fet, és quan aquestes necessitats no estan cobertes que apareix la inseguretat. Per tant, un dels problemes més importants que tenim és la globalització econòmica i l’augment extrem de les desigualtats i les marginacions que ha comportat arreu. Segons Gisbert, hem de caminar cap a un altre model de seguretat, tant a Catalunya com al món, perquè l’actual és insostenible. Cal posar les persones al centre del debat de la seguretat: les amenaces que patim són econòmiques, alimentàries, sanitàries, mediambientals, comunitàries, personals i polítiques.

Un enfocament holístic: la seguretat humana

La seguretat entesa de manera tradicional va desenvolupar una estratègia de defensa armada i va contribuir a la construcció de tot un entramat militar-industrial. Nous enfocaments, com el de seguretat humana, ubiquen el ciutadà en el centre de les polítiques públiques en aquest àmbit. L’objectiu d’aquesta política pública hauria de passar per resoldre les necessitats de la ciutadania en els àmbits polític, econòmic, social, cultural, mediambiental, personal o de salut. En aquest nou context, quins serien els instruments o polítiques públiques de seguretat a desenvolupar?

El cert és que les reflexions sobre la qüestió fetes fins ara pels diversos partits polítics catalans són més aviat pobres. Es tracta d’un debat que sembla no haver tingut lloc, almenys amb la profunditat que mereix, la qual cosa ha fet que prevalguin les visions tradicionals —moltes d’elles militars i d’àmbit espanyol— sobre la gestió de la seguretat. Així, diversos partits han deixat la porta oberta a l’existència d’alguna mena d’exèrcit català o a la connivència amb estructures militars preexistents. Quan es parla d’un nou Estat català i no es planteja una nova forma de fer amb la qüestió de la seguretat i la defensa, es mostra una mancança d’anàlisi i profunditat en un aspecte que té una gran rellevància.

Davant de la pregunta quina defensa i seguretat per a Catalunya?, diverses veus proposen una perspectiva multidimensional, que afegeixi riscos i amenaces de caràcter econòmic, mediambiental, de crim organitzat, etc. Aquests riscos, con s’ha esmentat, són transfronterers i globals, ja que vivim en un món interdependent. Per tant, les estratègies de seguretat han de comprendre els àmbits diplomàtic, civil, policial, de cooperació al desenvolupament, etc. Cal tenir una visió holística de la seguretat humana.

Pere Ortega posa l’accent en el fet que actualment no hi ha una sobirania total —ni la tindrem en el futur—, ja que existeix un elevat grau de dependència de l’exterior, fruit tant de la integració europea com de la globalització. En el cas d’assolir un Estat propi català, el que és inqüestionable és que s’hauria de tenir una especial cura de les relacions i la convivència amb l’Estat espanyol, del qual hauríem de ser amics preferencials per crear un marc de pau, estabilitat i desenvolupament a casa nostra.

Estat nou, nou plantejament de seguretat

En fi, un nou Estat català hauria de ser això, nou, i no plantejar-se la defensa i la seguretat des del punt de vista dels models ja existents, com si aquests fossin l’única opció. El nou Estat hauria de construir-se tenint en compte el nou context del segle XXI, en què és possible el progrés, el desenvolupament i la viabilitat d’un país sense elegir el camí de la militarització. Hi ha qui ha calculat que a Catalunya ens hauríem de gastar l’1,5% del PIB, uns 30.000 milions d’euros l’any, en un hipotètic exèrcit. Hi ha moltes maneres alternatives de gastar-se aquests diners que servirien de manera directa per crear un país més segur per a tothom. Tot a través de la seguretat humana, que hem d’abordar en tota la seva globalitat, treballant en tots els aspectes que fan que les persones, els ciutadans i ciutadanes ens sentim segurs. Però aquest model no és un plantejament exclusiu per a Catalunya, sinó que és la seguretat desitjable, també, per a la resta del món.



 25/01/2013


Linia de recerca :
Publicat en La Directa, el 25/01/2013
Destaquem: "Exigim una reorientació urgent de les despeses militars a inversió sanitària"