Jornades Humanitarisme militar, militarisme humanitari

Jornades Humanitarisme militar, militarisme humanitari

L’acció humanitària es caracteritza per la seva neutralitat, imparcialitat i independència. Les actuacions militars responen a interessos clarament polítics. Dues realitats diametralment oposades amb uns punts de interconnexió ambigus que generen certa preocupació i que mereixen un estudi profund.

És cert que gràcies al suport dels exèrcits els actors humanitaris poden treballar amb més seguretat i tenen un millor accés a les poblacions que viuen una situació de crisi? Són els exèrcits eficients a l’hora de dur a terme tasques humanitàries? Quin perill suposa per a la població civil que uns soldats estrangers els prestin assistència?


Els dies 9 i 10 d’octubre de 2006, el Centre d’Estudis per a la Pau J.M. Delàs va organitzar les Jornades “Humanitarisme militar, militarisme humanitari”, amb la intenció de fomentar el debat sobre la participació de les exèrcits en accions humanitàries. Aquesta publicació respon a l’interès mostrat per molts dels assistents als actes en tenir una versió escrita de les diferents conferències.

Tant l’organització de les Jornades com la transcripció dels debats s’inscriuen en el marc de la campanya “Per una acció humanitària no militar”, impulsada pel Centre d’Estudis per a la Pau J.M. Delàs de Justícia i Pau.

 Preu: 5 euros
Comprar: justiciaipau@justiciaipau.org

Introducció
Les jornades “Humanitarisme militar, militarisme humanitari” van tenir lloc al Palau Centelles de Barcelona els dies 9 i 10 d’octubre de 2006. Organitzades pel Centre d’Estudis per a la Pau J.M. Delàs de Justícia i Pau, van rebre el suport del Programa per a l’Institut Internacional per la Pau de la Generalitat de Catalunya.

La celebració d’aquestes jornades i la publicació de les diferents ponències s’inscriuen en el marc de la campanya “Per una acció humanitària no militar” que el Centre d’Estudis per a la Pau J.M. Delàs (d’ara endavant Centre Delàs) va impulsar amb l’objectiu de qüestionar la participació dels exèrcits en tasques humanitàries i denunciar la utilització de crisis humanes amb finalitats polítiques.

La campanya va néixer el 2006 de la preocupació que genera la interconnexió cada cop més accentuada entre l’àmbit militar i l’humanitari. Si en el passat els exèrcits van assumir la tasca de proporcionar un entorn segur perquè les organitzacions humanitàries poguessin prestar assistència a les víctimes de la violència, actualment els soldats també presten assistència mèdica, construeixen escoles, centres de salut… I això té unes conseqüències que, com a mínim, mereixen un debat profund i rigorós.

Amb el ferm convenciment que les forces armades no són ni poden ser els actors adequats per dur a terme acció humanitària, a través d’aquesta campanya el Centre Delàs vol cridar l’atenció sobre la incongruència i els perills que comporta la instrumentació de les emergències humanitàries per part dels exèrcits.

L’essència de l’acció humanitària exigeix que aquesta respecti els principis d’imparcialitat, independència i neutralitat. Són uns criteris que, per la seva pròpia naturalesa, els exèrcits no poden garantir ni respectar. Els exèrcits no són imparcials, ja que la decisió d’assistir a una determinada població en crisi no respon a una situació específica de necessitat, sinó a estratègies i objectius politics o militars. Per què assistir la població d’una zona i no la d’una altra si totes dues presenten les mateixes vulnerabilitats? Els exèrcits tampoc no són independents. Són part dels estats i les seves accions depenen absolutament de les directrius polítiques del seus governs. A més, l’ajuda des exèrcits sol ser partidista i la seva assistència militar afavorirà necessàriament una part dels actors enfrontats.

En situacions de conflicte armat, el fet que els exèrcits assumeixin accions humanitàries ha comportat greus perills per a la població que pretenen assistir i per als treballadors humanitaris civils que es troben a la zona. S’han donat casos molt cínics, com l’Afganistan o l’Iraq, en què els exèrcits han fet pressió sobre la població assistida perquè aquesta agafi un posicionament en el conflicte. La conseqüència més nefasta és que aquesta població deixa de ser percebuda com a civil i passiva i passa a ser objectiu militar del bàndol contrari. La confusió entre “treballadors humanitaris” civils i militars també posa en perill els humanitaris, ja que uns i altres es confonen als ulls de la població i dels grups bel·ligerants.

D’altra banda, i independentment de si es tracta d’una situació de conflicte armat o no, els exèrcits dediquen uns recursos desproporcionats a missions que qualifiquen d’humanitàries però que inclouen partides que s’allunyen força d’aquest camp d’actuació. El Comitè d’Ajuda al Desenvolupament de l’OCDE ha dut a terme estudis que confirmen aquestes diferències de cost/eficiència. Es calcula que un mateix servei pot arribar a ser vuit vegades més car si el realitzen militars que si el realitzen actors civils.

En qualsevol cas, s’ha de remarcar que el fet que es busquin respostes militars a crisis humanitàries perpetua la idea equivocada que les vies no armades de resolució de conflictes i assistència no són eficaces i legitima la militarització de les relacions internacionals. Davant les múltiples maneres de respondre als conflictes armats, els governs tenen la responsabilitat d’escollir la millor opció. Amb voluntat política, sempre és possible trobar una alternativa no violenta per resoldre els conflictes armats. És evident que la forma més adequada de minvar les conseqüències de la guerra és evitar que es produeixi. Hi ha moltes maneres no militars de contribuir a la prevenció d’un conflicte armat. Una d’elles, potser la més evident, és evitar participar -directament o indirecta- en les causes del conflicte, per exemple renunciant a donar suport militar a les faccions bel·ligerants i a fer comerç d’armes amb els països que viuen aquesta inestabilitat.

En aquelles situacions extremes en què una intervenció militar es fes indispensable per protegir les poblacions afectades per un conflicte armat i garantir-los l’accés a l’ajut humanitari, s’ha d’afavorir sempre les opcions d’intervenció de l’ONU –amb la fórmula dels cascs blaus. Altres opcions, ja siguin unilaterals o a través d’institucions com l’OTAN, tenen fins i tot un major potencial de ser instrumentalitzades en benefici d’interessos particulars, especialment si comporten el desplegament de soldats d’estats amb interessos en la zona de conflicte.

Punts de trobada en un debat complex i plural

Les jornades “Humanitarisme militar, militarisme humanitari” van oferir un espai de debat plural sobre aquestes qüestions. A les preocupacions del Centre Delàs se n’hi van afegir d’altres. Alhora que també es van exposar punts de vista allunyats de les percepcions de l’entitat.

Xavier Badia, director del Programa per a l’Institut Internacional per la Pau de la Generalitat de Catalunya, i Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, van obrir oficialment l’acte. La conferència inaugural va anar a càrrec de Carlos Taibo, professor de ciència política a la Universidad Autónoma de Madrid.

Diversos ponents d’àmbits molt diversos i de reconeguda experiència sobre el tema van aportar noves eines per al debat: els professors universitaris i analistes Itziar Ruiz-Giménez, Francisco Rey, Xabier Agirre i José Luis Gordillo; el periodista Bru Rovira; els representants d’agències governamentals de cooperació Pablo Muelas i Xavier Bartrolí; els treballadors humanitaris Jordi Raich i Thierry Vanvert; el tinent coronel Antonio Martínez y de los Reyes, i els representants d’ONG pacifistes o humanitàries Manel Gorriz, Laura Ordovàs i Alejandro Pozo.

Aquesta diversitat també es va reflectir en el públic, que va consistir en més d’un centenar de persones de moltes procedències, entre les quals hi havia un important grup de professionals amb diferents experiències en l’àmbit de l’acció humanitària.

Els experts van participar en diversos panels en els quals van analitzar les noves formes de legitimació dels exèrcits, la cooperació civil-militar, l’impacte de l’actuació militar en l’àmbit humanitari, l’humanitarisme en les operacions de manteniment de la pau i les actuacions militars espanyoles autodenominades humanitàries. Les jornades van finalitzar amb una taula rodona en la qual cinc ponents van discutir sobre si és pertinent que els exèrcits tinguin un paper en l’acció humanitària i quin hauria de ser aquest paper.

Entre moltes altres coses, Carlos Taibo va explicar que les intervencions militars a l’exterior en situacions de conflicte armat han sigut cada cop més freqüents des del final de la Guerra Freda, i en la gran majoria dels casos aquestes intervencions han reclamant per a si la condició d’humanitària. Tanmateix, lluny de tenir per objectiu principal l’assistència de les persones afectades per crisis humanitàries, aquestes intervencions solen tenir una relació directa amb els interessos dels estats que intervenen o amb estratègies més àmplies de política interior i exterior. Carlos Taibo va observar també com l’“humanitarisme” s’està utilitzant per donar una millor imatge de l’exèrcit espanyol.

Itziar Ruiz-Giménez, professora del Departament de Ciència Política i Relacions Internacionals de la Facultat de Dret de la Universidad Autónoma de Madrid, va oferir una panoràmica de les diferents etapes que han portat a un nou tipus de “diplomàcia humanitària coercitiva” i de la pluralitat d’actors que hi participen. En la seva presentació de l’evolució de la intervenció humanitària va quedar palès que quan la població civil es converteix en objectiu bèl·lic, els actors humanitaris que volen protegir-la esdevenen un actor més del conflicte i en poden determinar les dinàmiques. Per exemple, passen a formar part de l’economia política de guerra. Itziar Ruiz-Giménez va destacar igualment el caràcter selectiu de l’intervencionisme humanitari: només s’intervé en aquells països que no són o no tenen aliats poderosos.

Bru Rovira, periodista i corresponsal de La Vanguardia, va assenyalar, entre altres punts de debat, que quan els governs plantegen la col·laboració a través de l’ajuda humanitària disfressen els seus interessos polítics amb discursos que poc tenen a veure amb els interessos de les persones dels països als quals es destina aquesta col·laboració. No ha sigut possible incloure en aquesta publicació una transcripció d’aquesta ponència revisada pel seu autor.

Francisco Rey , codirector de l’Instituto de Estudios sobre Conflictos y Acción Humanitaria (IECAH), també va insistir que el fet humanitari ha format part de l’element legitimador de moltes intervencions militars a l’exterior. Ningú no pot tenir el monopoli de la solidaritat, però si un actor vol qualificar la seva feina d’humanitària ha de respectar uns principis, un marc jurídic, un marc institucional i un marc procedimental. Amb relació a la cooperació civicomilitar en l’àmbit humanitari, si bé els exèrcits poden tenir més recursos logístics que els actors civils, aquests recursos no sempre són els més adequats per a les necessitats específiques d’una crisi humanitària.

Pablo Muelas, conseller tècnic d’ajut humanitari a l’Agencia Española de Cooperación Internacional, va exposar en un primer moment les controvèrsies que pot suscitar la participació de les Forces Armades en operacions humanitàries. Tanmateix, va matisar les seves crítiques perquè, segons ell, negar la justificació de la participació de les Forces Armades seria, entre altres coses, negar decisions que s’han pres històricament a l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional i que l’han dut a participar amb l’exèrcit.

Jordi Raich, coordinador de projectes humanitaris i escriptor, basant-se en la seva experiència de treballador humanitari, va mostrar que la presència de Forces Armades en zones de guerra, encara que respongui al mandat de les Nacions Unides o altres organitzacions internacionals, pot complicar i posar en perill l’acció i el personal de les ONG i institucions que es dediquen a aquestes tasques, que sempre es veuen condicionades sobre el terreny per les estratègies de les forces militars. Alhora, Jordi Raich també va ser crític amb les ONG humanitàries i les incoherències que de vegades les caracteritzen.

Xabier Agirre, analista a la Fiscalia de la Cort Penal Internacional, va dissertar, a títol personal, sobre les qüestions relatives al factor humanitari de les operacions de manteniment de la pau basant-se en la seva anàlisi del paper dels exèrcits durant el conflicte armat a l’antiga Iugoslàvia. Entre altres coses, va lamentar que a l’Estat espanyol no hi hagi hagut mai un debat ni cap investigació sobre l’actuació de les tropes espanyoles a Mostar, malgrat els greus crims que s’hi van cometre quan eren a la zona.

Alejandro Pozo, responsable del Centre d’Estudis per a la Pau J.M. Delàs de Justícia i Pau, va recordar que els exèrcits són un instrument més de la política exterior dels estats, de la mateixa manera que ho són els departaments de cooperació internacional. La seva actuació estarà sempre guiada per interessos polítics que poc tenen a veure amb les necessitats d’assistència que generen les crisis humanitàries. D’altra banda, va denunciar el doble procés d’humanització dels exèrcits per legitimar-se i de la militarització progressiva dels actors humanitaris tradicionals.

Antonio Martínez y de los Reyes, tinent coronel de l’Ejército de Tierra, va admetre que l’ajut humanitari no és la funció dels exèrcits ni la tasca per a la qual estan preparats, sinó que han de garantir la seguretat en un entorn determinat per tal que l’ajut es pugui oferir. Ara bé, va afirmar que sí que és la seva obligació atendre les necessitats urgents de la població civil en aquelles àrees on l’exèrcit espanyol es troba desplegat quan no hi ha altres organitzacions o institucions que se n’ocupin. Tanmateix, va precisar que les intervencions a l’estranger de l’exèrcit espanyol no tenen una missió humanitària, ni reben aquesta denominació, sinó que són “operacions de pau”, ordenades pel Govern, que n’és el responsable i és qui ha de rebre les crítiques.

Després d’aquestes intervencions, cinc ponents van animar una taula rodona sobre el paper dels exèrcits en l’acció humanitària i la pertinença que tal paper existeixi. Segons Xavier Bartrolí, tècnic d’acció humanitària a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, els exèrcits no han de tenir un paper en l’acció humanitària, però sí que tenen un rol en determinades crisis humanes. L’important és com definir aquest rol. Cal no extralimitar-se en funcions que van més enllà dels aspectes militars per no crear confusió entre el conjunt d’actors.

Un cop exposats els principis que defineixen l’acció humanitària, Manel Gorriz, director tècnic del Gabinet de Drets Humans i Centre de Dret Internacional Humanitari de la Creu Roja a Catalunya, va explicar que en el cas del Moviment Internacional de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Roja s’aposta per una trobada, una aproximació i una relació fluïda amb les Forces Armades i qualsevol altre actor armat, reconegut o no, que es trobi en un context de conflicte. Aquesta aproximació seria necessària, va assenyalar Manel Gorriz, per aconseguir l’accés a la població sense que la tasca humanitària sigui percebuda com a partidista.

Thierry Vanvert, responsable de la Unitat d’Assumptes Humanitaris de Metges Sense Fronteres, va assenyalar que la subordinació creixent de l’acció humanitària a objectius més ambiciosos (polítics, morals, econòmics…) l’està afeblint, i perjudica no només les organitzacions que la porten a terme en zona de guerra, sinó també les poblacions destinatàries. Es dóna la paradoxa llavors que les poblacions utilitzades per legitimar certs intervencionismes es converteixen al final en les més desateses.

Laura Ordovàs, responsable de difusió i sensibilització del departament de Mobilització Social d’Intermón-Oxfam, va deixar clar que, segons la seva ONG, l’acció humanitària no forma part de les tasques dels exèrcits. Altra cosa és que donin suport de protecció i fins i tot suport logístic, però sempre sota el mandat de les organitzacions civils. El fet d’intervenir per mandat polític, com fan els exèrcits, té com a conseqüència que hi hagi també un interès de prestigi i d’imatge, i les actuacions impactants en molts casos redueixen la qualitat de l’acció humanitària.

Finalment, José Luis Gordillo, professor de filosofia del dret a la Universitat de Barcelona, va reiterar que els exèrcits en general estan mal posicionats per fer acció humanitària, i molt especialment els exèrcits occidentals. Estan mal posicionats perquè molt sovint les accions humanitàries són necessàries com a conseqüència d’accions bèl·liques. Si els estats occidentals volen de veritat actuar efectivament a favor de l’acció humanitària, haurien de donar diners i suport a iniciatives civils internacionals, com els fons internacionals d’assistència humanitària de les Nacions Unides.

Conclusions del Centre d’Estudis per a la Pau J.M. Delàs

Sense l’ànim de restar importància als arguments que els diferents ponents van expressar al llarg de les seves conferències, el Centre Delàs manté la seva oposició a les intervencions militars autodenominades “humanitàries”. Amb això no s’està dient que els soldats no puguin respondre a l’imperatiu moral d’ajudar el pròxim. El que no es pot acceptar és que aquesta ajuda estigui planificada per un exèrcit, legitimi intervencions militars i es qualifiqui d’humanitària, perquè darrere l’acció humanitària hi ha d’haver una sèrie de garanties que, per la seva naturalesa, els exèrcits no poden complir.

Els exèrcits estrangers no actuen basant-se a principis humanitaris. Com s’ha explicat abans, els exèrcits depenen dels seus governs i les seves operacions vénen determinades per interessos polítics nacionals. Per tant, la seva feina, per molt altruista que pugui semblar, no pot ser independent, imparcial ni neutral, tres principis que caracteritzen l’acció humanitària. Les intervencions militars no poden presentar-se com a humanitàries perquè hi ha una selecció de les poblacions afectades que no correspon a necessitats humanitàries sinó a interessos geopolítics. L’ajut humanitari només pot qualificar-se com a tal quan té per objectiu ajudar les poblacions en major situació de vulnerabilitat, sense discriminació per raons de sexe, raça, nacionalitat, ideologia o de qualsevol altre tipus.

Els exèrcits estrangers no estan preparats per realitzar tasques humanitàries de qualitat. Els soldats reben una formació que té per objectiu l’acció armada per defensar els interessos de l’Estat. L’objectiu dels treballadors humanitaris és l’assistència a l’ésser humà davant d’una situació de crisi, si bé l’univers humanitari és força divers i conté mirades i maneres d’actuar molt diferents. Malgrat que moltes vegades s’intenta posar dins d’un mateix sac humanitaris i militars, es tracta de dos realitats ben diferenciades. Per aconseguir objectius diferents a través d’activitats diferents es necessiten capacitats diferents. Els exèrcits solen fer tasques d’assistència per rebre una major acceptació per part de la població local, i per això prima l’impacte ràpid i la visibilitat de l’ajuda, no la seva qualitat. Les tasques d’assistència que fan els militars presenten característiques diferents de les que desenvolupen els treballadors humanitaris en aspectes com els costos (molt superiors en el cas militar); la interrelació amb la població local i la confiança construïda (molt més propera en el cas humanitari); la transparència (el secretisme sol caracteritzar la tasca militar); el compromís (els militars marxen quan s’acaba l’operació militar, no quan finalitza el període de crisi), o els estudis i l’especialització (els humanitaris solen tenir una formació en dret internacional, medicina, drets humans, antropologia, psicologia, assistència social, estudis de gènere, etc. que no reben els militars, excepte en casos aïllats o en els de comandaments, d’una manera molt més limitada).

La qualitat de l’ajut prestat pels humanitaris és generalment superior perquè el sentit i el centre de les seves decisions, teòricament preses amb autonomia, imparcialitat i neutralitat, estan situats en les necessitats bàsiques humanes. A causa de la seva mateixa naturalesa, els militars no poden prendre aquest tipus de decisions: el seu comportament es basa en la disciplina incondicional als superiors i la lleialtat al seu govern i els seus interessos. Si es duen a terme correctament, les tasques humanitàries poden arribar a salvar moltes vides humanes, però si es realitzen sense els coneixements i l’experiència necessaris, poden arribar fins i tot a deixar en una situació de major vulnerabilitat les poblacions a les quals es pretenia ajudar.

Quan els exèrcits entren en el terreny humanitari posen en perill la seguretat de les organitzacions civils humanitàries i la de la població que pretenen assistir. En situacions de conflicte armat, no hi ha res pitjor per a un treballador humanitari que el fet que el confonguin amb un actor militar, és a dir, un actor armat i amb una posició parcial, real o aparent, en el conflicte. Aquesta confusió no només pot convertir-lo en objectiu bèl·lic i per tant posar-lo en perill, sinó que també pot amenaçar el conjunt dels projectes humanitaris de la zona. D’igual manera, els exèrcits poden posar en perill la seguretat de les poblacions que pretenen ajudar si es percep massa connivència entre aquestes i l’exèrcit estranger. Un exèrcit que, recordem-ho, porta el pes dels interessos geopolítics dels seu país i té aliats i enemics en la zona d’operacions.

Els governs utilitzen l’humanitarisme per justificar la presència dels seus exèrcits a l’exterior i incrementar els pressupostos de defensa. Les enquestes sobre opinió pública denoten que la societat espanyola no és favorable a l’augment dels pressupostos de defensa ni a l’enviament de soldats espanyols a l’estranger per missions de combat. En canvi, les operacions militars amb caràcter “humanitari” són vistes amb més bon ull. La resposta, tant política com militar, a aquesta percepció ha estat potenciar la imatge que l’exèrcit espanyol es dedica efectivament a aquest tipus de tasques, encara que això només representi una part ínfima de la seva acció i el seu pressupost. Des d’aquest punt de vista, es tractaria no només de “guanyar els cors i les ments” de la població que rep l’ajuda, sinó també de la pròpia població. Amb l’excusa que els diners destinats a l’exèrcit serviran per causes suposadament solidàries, és més factible que s’aprovi dedicar-hi més recursos. D’altra banda, és deplorable que la manca de transparència que envolta l’aprovació i gestió del pressupost militar s’estengui d’aquesta manera a l’àmbit humanitari. La instrumentalització de l’humanitarisme amb finalitats de legitimació política pot acabar desacreditant i fent encara més difícil la feina de milers de treballadors i entitats humanitàries.

Descarrega el document Inauguració

Descarrega el document Taibo

Descarrega el document Itziar

Descarrega el document Rey Muelas

Descarrega el document Raich

Descarrega el document Aguirre

Descarrega el document Pozo Mtnez.



 09/10/2006

Linia de recerca :
Destaquem: "Exigim una reorientació urgent de les despeses militars a inversió sanitària"