La seguretat en disputa

En les últimes dècades estem veient un ús cada vegada major i més freqüent de les anomenades armes “no letals” o “antiavalots”. Es tracta d’un tipus d’armament que arrossega moltes polèmiques. En primer lloc, el seu ús per part dels cossos de seguretat es vincula a brutalitat policial, a vulneracions de drets i a casos de tortures. En segon, es posa sobre la taula si en realitat contribueixen a augmentar la violència en contextos de protestes i manifestacions, en comptes de rebaixar el conflicte. En tercer lloc, es vinculen a una creixent militarització dels cossos policials i, per tant, dels entorns urbans. I, en últim lloc, tot i que es reflexiona molt menys sobre aquest punt, si aquest model de seguretat és el més adient per construir ciutats realment menys violentes, segures i justes per tothom.

Els debats al voltant d’aquest armament no venen del no-res. La seva creació i desenvolupament es mostra d’això, ja que es van crear per mantenir l’ordre colonial del segle XIX. Els governs colonials consideraven “més humà” reprimir els moviments i la resistència anticolonial fent ús d’un armament, suposadament, menys mortal, en lloc de les armes de foc. A principis de segle també es va estendre el seu ús per aturar les manifestacions i revoltes obreres, fins a normalitzar-se als anys vuitanta com eina entre molts cossos de seguretat.

De manera que, les armes “no letals”, des del seu inici, s’han utilitzat per a la dissolució de la protesta i el retorn a l’ordre, amb el fi de permetre un cert espai de “dissidència” però aturant conflictes que poguessin comportar un canvi de l’ordre establert. Aquesta narrativa encara perdura avui dia, ja que els governs consideren que l’ús d’aquest armament “humanitza” la repressió de la protesta social. En canvi, alguns investigadors com Paul Rocher, assenyalen que el desplegament d’aquest armament té més a veure amb l’efectivitat policial que no amb la suposada “humanització” del tracte de la protesta social [1].

Realment, l’ús d’armes de foc avui dia en context de protesta és considerat inadmissible per part dels estats liberals, i seria objecte d’innumerables denúncies. No obstant això, s’ignora la capacitat lesiva i letal que s’amaga darrere de les armes “no letals”, que depèn d’un ús correcte per part dels cossos policials. A més a més, moltes organitzacions socials han denunciat la manca de reparació per aquelles persones afectades per un ús incorrecte d’aquestes armes. A banda, el coneixement per part de la societat de què es fa un ús dur o incorrecte d’aquest armament pot esdevenir un element més que actuï en detriment del dret a protesta.

Aquesta capacitat de lesionar, mutilar i matar, no ha sigut prou avaluada a l’hora de desplegar aquest armament. Més aviat, al contrari, els efectes de les armes “no letals” en molts casos són testats i avaluats només amb militars o policies, joves, sense malalties i en situacions controlades que després no es reproduiran al carrer. Com ha denunciat molts cops l’organització Physicians for Human Rights [2], en la majoria dels casos no es pot saber l’efecte d’aquest armament sobre cossos, edats i situacions físiques diverses, i en una situació de caos com la que genera la protesta social. A més d’això, la diversificació de la seva denominació com: antiavalots [3], no letals, menys letals, o menys que letals, contribueix a banalitzar les seves conseqüències i, de retruc, la seva utilització.

Tampoc no existeix una definició o normativa consensuada a escala internacional que reguli aquestes armes. Amb tot, estem veient un destacat augment del seu ús en els últims deu anys. A aquesta tendència, se suma la creixent policialització de les problemàtiques socials, que alguns autors vinculen a la progressiva reducció i privatització dels recursos bàsics, així com a la creixent precarització dels llocs de treball [4]. Tots ells importants factors d’inseguretat per a la població, que no se solucionen amb eines policials, i que tenen a veure amb una comprensió més ampla de la seguretat majoritàriament ignorada.

Així, el veritable problema de fons radica en la forma en com s’interpreta la seguretat en el si de les nostres societats. Aquesta interpretació respon a un relat hegemònic sobre la base del qual la seguretat només es pot abordar des d’una perspectiva policial i militar. Els conceptes de “seguretat”, “pau” i “conflicte” són termes en disputa social, ja que entendre’ls i definir-los d’una manera o d’una altra, afecta de manera considerable a la manera com s’aborden diferents reptes socials i les diverses formes de violència que es presenten a les nostres ciutats.

El concepte de seguretat hegemònic actual és el definit pel corrent de pensament realista. El realisme analitza i defineix la seguretat des de dos conceptes fonamentals: la guerra i l’Estat. Primer, la noció de guerra; això significa que l’absència de guerra és igual a l’existència de seguretat. Segon, es tracta d’una seguretat estatocèntrica, és a dir, les amenaces són aquelles que pot sofrir l’Estat. Des d’aquesta perspectiva les amenaces són aquelles que vulneren la integritat territorial de l’Estat, com una agressió militar o una convulsió que pugui alterar el seu ordre o les seves estructures de funcionament intern. Aquesta concepció entén que, si l’Estat i les seves estructures es troben segures i mancades d’amenaces, també ho estan les persones que viuen en ell. D’aquesta manera, la visió realista com a fórmula hegemònica d’entendre la seguretat explica les eines que s’han emprat històricament per a proveir-la i el seu enfocament: creació de cossos de seguretat i exèrcits.

La veritat és que han aparegut nombroses definicions alternatives a aquesta noció hegemònica de seguretat. Si les coneixem, ens farem una idea de per què són comunament ignorades, ja que amplien considerablement el concepte de seguretat, i el fan més efectiu i just.

Una de les aportacions més importants en el marc de revisió dels estudis relacionats amb la seguretat van ser les teories desenvolupades en els anys setanta pel sociòleg Johan Galtung. Galtung, va introduir les diferents violències que pot sofrir l’individu: directa, estructural i cultural; i va posar a l’individu en el centre de la seguretat. D’aquesta manera, l’Estat queda desplaçat com a subjecte prioritari a protegir, i l’absència de guerra va deixar de ser sinònim de seguretat, ja que entren més factors a interseccionar amb ella.

Els anys noranta es va sumar l’aparició del concepte de Seguretat Humana, amb la publicació de l’Informe de Desenvolupament Humà presentat en 1994 pel Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament. L’informe va aportar nous conceptes i perspectives per a entendre i aplicar la seguretat de manera que estigués vinculada al desenvolupament. És a dir, es va posar en relació l’accés a recursos bàsics, l’alimentació, l’educació i altres aspectes per a unes condicions de vida aptes per a les persones, com els mecanismes per a aportar seguretat. D’aquesta manera s’amplia el ventall d’actors com a referents de les polítiques de seguretat més enllà de l’Estat, i l’absència de guerra queda lluny de ser el principal indicador d’una situació segura.

En aquesta dècada, apareixen també els anomenats Critical Security Studies, que obren un nou marc per debatre, reflexionar i analitzar la seguretat. Serà especialment rellevant el fet de començar a preguntar-se “Seguretat per a qui?” una qüestió que permetrà reivindicar a les persones i als pobles com a principals referents de la seguretat.

A través d’aquestes aportacions, l’Estat i la seva integritat deixen de reivindicar-se com el centre de les polítiques de seguretat, i s’aporten noves idees en les quals la seguretat es connecta amb qüestions més diverses com l’accés a recursos, el benestar social, el desenvolupament i la garantia de drets. D’aquesta manera, el concepte de seguretat viu una important reformulació a la fi del segle XX, qüestionant el paradigma de seguretat militar i estatocèntric tradicional.

En la següent taula s’han recopilat alguns dels principals corrents que fan referència a diferents models de seguretat. En ella es pot distingir de quin model de seguretat es tracta i les grans preguntes que s’han de plantejar en parlar de models de seguretat: en què es basa aquest model, l’element referent i amb quines eines es proveeix. Com es pot observar en la taula, apareix el model hegemònic de seguretat: el realista, que ja s’ha analitzat. La Seguretat Humana, que posa com a referent per a proveir seguretat a les persones i les seves necessitats, així com les eines per a aportar aquesta seguretat, que consisteixen en el desplegament de mesures de protecció social: accés a sanitat, educació, democràcia, recursos bàsics i drets.

Així mateix, s’inclouen altres models procedents de diferents corrents, com la Teoria Crítica Internacional, en la qual des de l’Escola de Frankfurt analitzen el concepte de seguretat des d’una perspectiva de canvi i transformació de les estructures de tota la societat. De manera tal, que la seguretat consisteix en un canvi en les relacions i les estructures de poder, per aconseguir l’emancipació dels individus de tota forma d’opressió en tots els àmbits de la seva vida. Encara que el concepte d’”emancipació” pot generar un gran debat, la veritat és que no deixa de ser una aportació interessant. L’emancipació pot ser entesa des de diferents angles, com l’emancipació de les necessitats materials, la qual cosa compartiria amb el concepte de Seguretat Humana. O també, l’emancipació entre classes socials i de gènere, que fa referència a la necessitat de construir una seguretat col·lectiva, que no seria possible sense la igualtat social.

Per acabar, la teoria crítica feminista aporta una perspectiva de construcció de la seguretat tenint en compte el gènere i les necessitats bàsiques de les persones. Aquest model trenca amb el d’una seguretat basada en valors patriarcals i de l’ús de la força. Aquesta teoria comparteix valors amb la Seguretat Humana i la Teoria Crítica Internacional, però aporta un fort component de gènere. El gènere és un aspecte important per a reflexionar com col·lectius tenen maneres diferents de sentir i viure la seguretat. Per exemple, el model de seguretat que necessiten les dones pot diferir molt del qual necessiten els homes, ja que les amenaces, la percepció de l’entorn que els envolta i les estructures socials canvien per l’experiència subjectiva dels individus i dels grups socials.

Model de seguretat	Referent	Eines	Basat en
Realista	Estat el seu ordre social	Coerció, armes, ús de la força, cossos de seguretat	El poder militar i policial
Seguretat Humana	Persones i comunitats	Desplegament d’estructures que garanteixin l’accés igualitari a recursos i drets	Polítiques de protecció social, garantia de recursos i drets
Teoría Crítica Internacional	Individus en les seves necessitats del dia a dia, grups i comunitats	Alliberar els individus de totes les restriccions per al seu desenvolupament (alliberament de classe, origen, gènere…)	Canvi del sistema i les estructures hegemòniques i les relacions de poder
Teoría crítica feminista	Tots els individus, però amb perspectiva de gènere	Abordar les necessitats bàsiques de les persones tenint en compte les seves diferents necessitats (com el gènere)	Una seguretat adaptada a les necessitats de les persones

Font: realització pròpia.

Aquests plantejaments permeten posar en el centre de les polítiques de seguretat les necessitats socials de les comunitats. La qual cosa és molt important per a aconseguir avanços en matèria de drets socials, aportant al mateix temps eines per a disputar la narrativa de la seguretat lligada a la potència militar i a l’ús de la força.

Ens serveix també, tornant al principi d’aquest article, per posar sobre la taula la necessitat d’aplicar un concepte de seguretat molt més ampli i lligat a la teoria de Galtung, que abordi totes les violències de la nostra societat: directes, estructurals i culturals.

El Global Peace Index en 2024 [5], assenyala que en els últims setze anys, el món s’ha tornat menys pacífic —tot i la pujada de la despesa militar mundial amb 2,44 bilions de dòlars el 2023—.

Funcionen les eines de seguretat que despleguem? La pregunta, encara que absent del debat social i polític, és més que pertinent, i això inclou el model de seguretat urbà que incentiva l’ús de les armes “menys letals”. Doncs sembla que aquest model de seguretat hegemònic no està aconseguint resoldre els reptes humans que tenim al davant, ni està contribuint a construir un món més pacífic. El debat sobre la seguretat és una assignatura pendent de les nostres societats que cada cop es torna més necessari.

Notes

[1] Gasear, mutilar, someter, Editorial Katakrak. Pamplona

[2] https://phr.org/our-work/resources/lethal-in-disguise-2/

[3] Aquest terme tampoc és correcte perquè també són armes d’ús militar

[4] Metropolice. Seguridad y policia en la ciudad neoliberal. Traficantes de sueños. Madrid.[5] https://www.economicsandpeace.org/wp-content/uploads/2024/06/GPI-2024-web.pdf

Lee el artículo en Realitat