Brutalitat policial i legal per frenar la mobilització social a Colòmbia

Brutalitat policial i legal per frenar la mobilització social a Colòmbia

Colòmbia ha vist el 2013 les més grans mobilitzacions socials dels darrers anys. Al febrer el primer atur cafeter i del cacau, van seguir la lluita els camperols del Catatumbo, els i les estudiants, l’atur miner camperol d’agost, la minga indígena a l’octubre,…

El govern de Santos ha respost a la mobilitzacions amb una escalada de la repressió que ha deixat en el que va d’any un saldo de 15 persones mortes a mans de la policia, d’elles 12 per bala, 800 ferides, 23 per bala només el 29 d’agost Bogotà i més de 3000 persones detingudes, de les quals 180 enfronten processos judicials.

El passat 15 de novembre va tenir lloc al Congrés colombià una audiència pública, convocada pels congressistes Ivan Cepeda, del Pol Democràtic, Carlos Andres Amaya del Partit Verd i Hernando Hernández, congressista indígena, per debatre sobre la brutalitat de la repressió policial amb participació de les víctimes directes de la repressió, organitzacions socials i autoritats policials i institucionals. Aquesta Audiència es va donar en el marc de la Campanya ” Defensar la Llibertat : assumpte de tots i totes “, formada per un gran nombre d’organitzacions socials colombianes, que va realitzar la seva II Trobada Nacional el 16 de novembre

El testimoni de les víctimes va ser realment esgarrifós, commovedor i valent, sabent que després de moltes d’aquestes audiències, les persones que denuncien són amenaçades, perseguides i en alguns casos assassinades. Es van sentir veus de familiars que van testimoniar sobre assassinats per bales de la policia de fills, germanes, companys; de les víctimes de la sevícia i acarnissament en la repressió; de l’ocultació per policies de les seves plaques i números d’identificació, de pallisses a ferits de bala quan jeien indefensos a terra; atropellament de persones ferides amb motos policials; trets rasants als cossos de manifestants; projectils lacrimògens en habitatges; vandalisme policial destruint béns mobles i immobles de la població civil; barbàrie en el reconeixement d’assassinats, ” Vaig matar al teu fill i què? “; detencions arbitràries i judicialitzacions; abusos sexuals contra les dones… És difícil transmetre els sentiments que van impregnar l’auditori, la ràbia amb què es van expressar moltes persones, mirant als ulls als comandaments policials presents, acusant-los i demanant explicacions i justícia per les morts i ferides dels seus familiars, denunciant que segueix regnant la impunitat dels responsables. Aquest dolor compartit es reflectia en les cares de la gent assistent, en les seves llàgrimes silencioses, en els crits de “policies assassins”.

La resposta a l’Audiència pública del major general Yesid Vásquez, Inspector General de la Policia colombiana, que com a màxima autoritat té les majors atribucions disciplinàries, no va poder ser més cínica. Després d’intentar presentar als policies com a víctimes, no es va pronunciar en absolut sobre la brutalitat policial testimoniada, ni va proclamar la intolerància de la institució policial davant els abusos policials, remetent únicament a suposades investigacions internes o de la fiscalia, sense comprometre en absolut en la depuració de responsabilitats.

Com va dir al final de l’audiència el congressista Ivan Cepeda, en aquesta Audiència no s’estava tractant d’excessos policials sinó d’una estratègia profunda de repressió sobre el dret a la lliure opinió i manifestació i de crims comesos que són una clara violació dels Drets humans. Aquestes accions han correspost no només a l’ESMAD (Esquadrón Móvil Antidisturbios), com a principal executor, sinó que ha estat una constant en les diferents actuacions policials. Moltes veus van demanar a l’Audiència, així com es ve fent en d’altres àmbits socials la dissolució de l’ESMAD.

L’increment de la repressió i la brutalitat policial, i l’ús contra la població civil indefensa d’armament propi del conflicte armat no es pot explicar només com el fruit d’accions puntuals d’agents aïllats. Com va dir un estudiant en el seu testimoni “no hi ha una poma podrida, està podrit el cistell”. Respon a directrius polítiques emmarcades per la resposta del govern i de l’estat a la mobilització social, d’acord amb la forta aposta per un model econòmic que obre completament el país a la fam i a la falta de drets: els retrocessos del sistema de salut, la manca d’inversió en l’ensenyament, l’espoli de la inversió estrangera, com són els Tractats de Lliure Comerç, els megaprojectes, el extractivisme miner i energètic o l’agroindústria i l’acaparament de terres acaben amb els recursos i mitjans de vida de comunitats camperoles, pobles indígenes, afrodescendents i classes populars. L’origen de la protesta social no s’ha de buscar en un conflicte armat, que esperem que arribi aviat a la seva fi, sinó en l’existència d’un model econòmic espoliador, atiada per l’incompliment sistemàtic pel govern dels acords aconseguits en les diferents taules d’interlocució.

Davant la protesta social el govern ha respost amb l’estigmatització, acusant-les d’estar promogudes per la guerrilla, amb l’assenyalament públic de dirigents socials i comunitàries, que donen origen a amenaces de mort proferides per les bandes paramilitars i l’assassinat de les mateixes; la judicialització de la protesta, amb muntatges judicials contra dirigents, molts d’ells a la presó; les detencions arbitràries (de les 3000 persones detingudes en aquest any només 180 tenen obertes diligències judicials ); l’ús d’armes llargues, armament propi del conflicte armat; la militarització de la repressió i dels territoris rurals i urbans. En aquest any les forces armades s’han desplegat als carrers de Bogotà i en diferents departaments del país, aplicant de facto mesures de l’estat d’excepció i de setge sense que aquests hagin estat declarats ni controlats jurídicament. Alhora, el govern ha aprovat dotar amb més personal i mitjans al terrorífic ESMAD i proposa un pressupost per a les forces militars i de policia per al 2014 un 29% superior al del 2013, ascendint del 14% al 17,9% del pressupost total del país.

Així doncs, la resposta davant de la protesta social no és només un fet puntual, sinó que és de més llarg abast deteriorant l’escassa “llibertat i democràcia ” del poble colombià. El govern de Juan Manuel Santos està modificant el marc legislatiu per tal d’acabar amb la protesta social que s’oposa a la seva política econòmica. La llei de Seguretat Ciutadana de 2011 ha convertit la protesta pràcticament en una activitat delictiva amb la introducció de delictes com el d’obstrucció de vies amb penes de 2 a 4 anys de presó, amb multes molt elevades, i amb l’agreujament de les penes per violència contra servidor públic, i la pertorbació en servei de transport públic, col•lectiu o oficial. La protesta és un dret greument constret per l’autorització prèvia de l’estat. Recentment, el setembre de 2013, el ministre de Defensa, ocupant el terreny dels ministeris de Justícia o Interior, ha presentat el projecte de llei 091 per endurir encara més la Llei de Seguretat Ciutadana. De moment no ha estat modificat el Fur Penal Militar, com pretenia el Govern, en ser anul•lada la seva reforma per la Cort constitucional colombiana, no pel seu contingut sinó per un defecte de tramitació. Aquest fur pretén furtar a la jurisdicció ordinària els delictes comesos per policies i militars, ampliant les competències de la jurisdicció militar i creant una jurisdicció penal policial, per blindar un estat d’impunitat ja avui generalitzat. Tot això està reforçant a Colòmbia, encara més, un marc legislatiu favorable a la violació dels drets humans.

Colòmbia no és un cas aïllat. Les polítiques econòmiques neoliberals estan avançant pel continent americà amb la criminalització de la protesta social, la judicialització de líders i lidereses socials i l’aprovació de lleis cada cop més restrictives per a l’expressió del descontentament social. En aquests moments l’Estat espanyol no està al marge d’aquest corrent, com ho mostra el recent projecte de Llei de Seguretat Ciutadana. I el que preval en tots els casos no és la seguretat humana, una ciutadania lliure de necessitat i de temor sinó, en oberta oposició, la seguretat de l’estat i de les inversions espoliadores.

La situació és greu i cal alçar la veu més que mai per defensar que la protesta i la mobilització social no són un delicte, són un dret humà fonamental que forma part indissoluble del dret a llibertat d’expressió i de reunió, imprescindible perquè els pobles i comunitats empobrides puguin fer sentir la seva veu i confrontar polítiques i accions que atempten contra els seus mitjans i les seves pròpies vides. “Protestar és un dret, reprimir és un delicte”.

Tomàs Gisbert, investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau.
Maria Jesús Pinto, activista i investigadora en Drets Humans.


  Lea el artículo en Público

 18/12/2013


Linia de recerca :
Publicat en Público, el 18/12/2013
Destaquem: Nou mapa interactiu sobre la militarització de fronteres!