Fer la guerra a la Covid-19?
Es pot trobar justificació que en la lluita per combatre la pandèmia de la Covid-19, el Govern i els seus portaveus hagin utilitzat la metàfora de què es tracta d’una “guerra”, però el que no es justifica és que hagin utilitzat un llenguatge bel·licista amb l’agreujant de demanar als ciutadans que es comportin com a soldades en combat.
La responsabilitat que això hagi passat recau en un Govern que ha posat al mateix nivell els militars que els cossos civils que combaten la pandèmia. Així, s’ha vist en les rodes de premsa del Govern com la ministra de Defensa, el JEMAD (Cap d’Estat Major de Defensa) o el general que dirigeix la Unitat Militar d’Emergències (UME), ocupaven un lloc igual de destacat que el ministre de Sanitat, ministres i secretaris generals d’altres ministeris que dirigeixen les operacions de control sobre l’estat d’alarma decretat pel Govern.
Així, s’ha sentit als militars utilitzar expressions bel·licistes com, per exemple, que estem sofrint un “estat de guerra” o que es tracta de “guanyar la guerra”. O pitjors, quan s’han llançat proclames dient que s’està lliurant “una guerra no convencional”, que “tots som soldats en aquesta guerra”, que cal mantenir “virtuts militars” i que la població ha mostrat “disciplina i s’han comportat com a soldats”.
Un llenguatge que té perverses conseqüències perquè legitima unes formes de conducta que poden conduir a actuar com si realment s’estigués patint un estat de guerra, i que indueixen a la població a pensar que s’han de sotmetre a un estat de vigilància i control com així passa en situacions de guerra real, en què la població es veu sotmesa a una retallada real de drets i llibertats que es justifiquen pel perill que s’infiltrin discursos i subjectes del bàndol enemic. Això, en la situació actual, no té justificació perquè l’exèrcit no té les mateixes capacitats per combatre el coronavirus que el personal sanitari i el de molts altres cossos civils que estan implicats en combatre la pandèmia del Covid-19.
A més, en una situació real d'”estat de guerra”, tota l’economia productiva del país com la vida de les persones es posa en funció de la guerra: canvis en els models de producció, mobilització general de joves per enquadrar-los en l’exèrcit, etc. Una situació que desitgem que mai es produeixi.
Cert és que es necessiten mesures de seguretat per impedir la mobilitat de la població, però això és missió dels cossos de seguretat, no de l’exèrcit, perquè en el cas d’habilitar-lo per a tal funció comportaria la militarització de la vida pública, cosa totalment indesitjable. És per això que resulta molt preocupant haver vist els primers dies la presència de l’exèrcit pels carrers patrullant armats amb subfusells en missions de control i vigilància, com si realment estiguéssim en una situació de guerra. Encara que posteriorment el patrullatge l’han fet sense armes.
Una qüestió molt diferent és que l’UME o altres unitats de l’exèrcit no puguin prestar ajuda en la situació d’emergència que es viu a Espanya, com per exemple, el transport amb avions militars de material sanitari des d’altres països; dur a terme tasques de desinfecció d’hospitals i espais públics; ajuda en la instal·lació d’hospitals de campanya; trasllats de malalts i morts… Però això no justifica que se sobredimensionin les seves actuacions posant-les al mateix nivell que les del personal sanitari i altres serveis de cura a les persones.
No són menyspreables, però sí que cal aclarir que aquestes funcions no són pròpies de militars i haurien de recaure en els serveis de protecció civil que segur estan millor preparats. Perquè cal no oblidar que l’exèrcit ha estat format en estratègies militars i en l’aprenentatge de l’ús d’armes per fer la guerra, però no com un cos de seguretat ciutadana i molt menys per prestar ajuda humanitària.
A més, hi ha una altra qüestió important, el desplegament de la UME ha estat de 2.682 militars, una xifra que a més de la UME, a partir del 30 de març, es va ampliar a 6.282 militars que passen a ser coordinats pel ministre de l’Interior. Mentre que el personal sanitari, de serveis socials i de seguretat que estan treballant contra la pandèmia suma centenars de milers de persones. Llavors no s’entén que es posi en el mateix nivell el personal militar que el personal civil.
El que posa de manifest la pandèmia de la Covid-19 és que les funcions de l’exèrcit respecte la seguretat de la població són irrellevants, perquè quan en realitat se’l necessita per motius d’una emergència, sigui sanitària o per catàstrofes naturals, se li exigeixen funcions de caràcter civil. Llavors, per què no dur a terme una reconversió de bona part d’aquests 120.000 militars i convertir-los en un cos de protecció civil?.
Combatre la pandèmia del Covid-19 és una obligació, però se saben les causes que viròlegs i científics han assenyalat i que sorgeix d’un comportament irresponsable dels humans amb la naturalesa. Llavors, per què no posar-se a fer les paus amb la naturalesa? I, en aquest sentit, es comença a reduir el consum de proteïna animal i la utilització de fertilitzants en l’agricultura, tots dos causants de la pèrdua de la biodiversitat que, al seu torn, són les causes de la propagació de la Covid-19. Llavors, el que cal és abandonar el sistema depredador que l’ha fet possible, un capitalisme que en el seu afany d’expansió i control inverteix bilionàries xifres a la producció d’armaments pel control dels recursos no renovables i, a canvi, posar-nos a treballar per recuperar les paus amb la naturalesa, sens dubte, el millor antídot contra els virus.
Llegeix l'article a Público
Compartir
Publicacions Relacionades
