L’Islam i Al-Qaeda
Aquest treball vol enfocar el fenomen de l’Islam i Al-Qaeda sota una
vessant estrictament política, relacionant l’eclosió d’una nova
ideologia política (l’islamisme polític) amb el resorgiment d’un
activisme armat que esdevé trasnacional (perquè afecta diferents països
d’una mateixa zona geogràfica).
Àlex Sánchez Alcázar (febrer 2005)
A dia d’avui, qualsevol persona mínimament interessada en
qüestions relacionades amb l’Orient Mitjà en particular i sobre l’Islam
en general, pot trobar després dels atemptats de l’11-S i 11-M, tota una
explosió editorial arreu del país.
Deixant de banda l’efecte
econòmic que té el fet temporal d’aquesta eclosió bibliogràfica, un
servidor es pregunta perquè tant llibre d’una religió (l’Islam), d’una
organització “terrorista” (Al-Qaeda) i d’una zona (l’Orient Mitjà), en
un context (la Globalització) que encara avui en dia ens esforcem per
entendre.
S’ha escrit molt d’aquests temes i molt probablement
encara es seguirà escrivint més en el futur. Vull enfocar aquest fenomen
sota una vessant estrictament política, relacionant l’eclosió d’una
nova ideologia política (l’islamisme polític) amb el resorgiment d’un
activisme armat que esdevé trasnacional (perquè afecta diferents països
d’una mateixa zona geogràfica).
L’Islam i la política
Si
ens apropem a la política interna dels diferents països musulmans, podem
observar un parell de fenòmens prou clars i aclaparadors: d’una banda,
la permanència durant un període molt gran de temps d’elits polítiques
corruptes; de l’altra, la creació ad hoc d’estructures socials i
econòmiques de dominació i control.
A la majoria de països
musulmans, les elits polítiques sempre s’han caracteritzat per adoptar
un posicionament ideològic importat de l’exterior. Bé de la mateixa
metròpoli o bé d’un altre país occidental. Així, a tall d’exemple, el
Panarabisme és una ideologia que va estar present (i de fet encara
perdura a uns pocs països de l’Orient Mitjà) a molts països àrabs i que
conjugava idees nacionalistes amb idees procedents del camp socialista.
L’importació
d’ideologies estrangeres representa un xoc important per a les pròpies
societats musulmanes. Així, la inclusió d’hàbits, costums i mecanismes
de decisió aliens a les tradicions no ja musulmanes sinó també
autòctones, han provocat reaccions. En la visió islàmica del món està la
convicció que el món musulmà es troba en estat de decadència. La causa
és la desviació respecte el recte camí de l’Islam; la seva cura és el
retorn a l’Islam tant a la vida privada com en la pública que assegurarà
la restauració de la identitat, els valors i el poder islàmic.
Una
de les reaccions pot ésser enquadrada en el que és el sorgiment de
l’anomenat Islamisme Polític. Aquesta ideologia es va donar a conèixer
l’any 1928 amb la creació dels Germans Musulmans a Egipte.
La
derrota a la Primera Guerra Mundial i el trauma que va representar pel
món islàmic el posterior desmantellament per part d’Ataturk de les
restes de l’Imperi Otomà, van ser el detonant que provocà l’inici de les
primeres activitats dels Germans Musulmans, fundada per Hassan
al-Banna.
La Germandat sostenia que els musulmans no havien
d’atendre ni al capitalisme ni al comunisme occidental, sinó única i
exclusivament a l’Islam. Les democràcies occidentals no només havien
fallat en el seu designi d’aturar l’autoritarisme sinó que havia
contribuït a ell (la manipulació de les masses per part de les elits),
així com l’explotació econòmica, la corrupció i la injustícia social. El
materialisme i el laïcisme d’Occident soterraven la religió i la
moralitat, la societat i la família.
A més a més es podia
afirmar que en la ment dels Germans estava la creació d’un nou Califat,
tot recuperant les tradicions obviades pels nous dirigents turcs (1) ,
així com fer de revulsiu per a l’emancipació de les metròpolis per part
dels territoris musulmans.
Cronològicament parlant, aquest
islamisme polític va tenir un període d’expansió que, malgrat tot, va
quedar estancat poc abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial. La
seva doctrina va arribar a pràcticament tots els països musulmans.
Després
de la guerra, el sorgiment dels dos grans blocs durant la Guerra Freda
va monopolitzar el camp ideològic fins a principis dels anys 60, on tres
ideòlegs d’arrel islàmica (Qotb, Mawduli i Jomeini) van proposar la
politització de l’Islam, amb l’objectiu de crear un Estat Islàmic a
cadascun dels seus respectius països. (2) Els dos primers tenien una
concepció molt semblant de la ideologia islàmica. (3)
L’egipci
Qotb(4) preconitzava una ruptura radical amb l’ordre establert, però les
seves idees no van tenir el suport ni de les classes mitges ni del
clergat egipci; el pakistanès Mawduli, fundador del moviment de
Jamaat-i-Islami apostava per una implantació successiva de l’Estat
Islàmic, per tal de captar el favor de les classes mitges; finalment,
Jomeini, l’únic xiíta, va poder aglutinar a gran part de les classes
socials iranianes, des dels desemparats i pobres fins a les classes
mitges urbanes. D’aquí el seu èxit a la Revolució Islàmica de 1979.
A
l’àmbit de la cultura i la política, l’objectiu era substituir el
nacionalisme (comú en aquella època a molts països recentment
independitzats o en vies d’aconseguir-ho) per l’islamisme polític com a
ideologia dominant. Més tard, i, amb el suport de les grans xarxes de
mesquites, centres religiosos de difusió i estudi, van propagar el seu
proselitisme per tota la societat.
La denúncia d’Occident no
significava, però, la recusació en bloc de la modernització. Els
islamites sabien distingir entre occidentalització i modernització,
entre valors occidentals i idees e institucions modernes. Així, el
millor de la ciència i de les tècniques, tant com el dels ideals
polítics, podia ser adoptat selectivament, si se separaven els valors
occidentals i es ficaven ideals islàmics.
Per exemple, el
pakistanès Mawdudi rebutjava la democràcia, tal com s’entén el concepte a
Occident. Afirmava que en nom del govern de la majoria es permetria el
consum d’alcohol i la promiscuïtat masculina, que són contràries a llei
de Déu.
D’altra banda, permetia la participació política
parlamentària o les assemblees consultives subordinades a llei islàmica,
a la llei de Déu. Mawdudi no veia la submissió a l’autoritat absoluta
de Déu com una privació de la llibertat de l’home, sinó més aviat com
una condició d’ella.(5) Aquesta és d’una manera senzilla, la
contraposició a les doctrines importades d’Occident per les elits
autòctones, on s’emplaçava a la secularització de la societat com a pas
obligatori per a la seva modernització.
Les accions armades d’origen islàmic. Una perspectiva històrica
No
he utilitzat la paraula “terrorisme” (tant comú a Occident) per una raó
que jutjo, a priori, molt simple: no existeix cap mena de definició de
forma consensuada arreu del món que defineixi el terme “terrorisme”. Es
dóna el fet que cada govern, institució o mitjà de comunicació, utilitza
de manera més o menys intencionada amb una definició que varia molt els
uns respecte dels altres, del que és el mot “terrorisme”. (6)
Anys 70 i 80
Les
accions armades de caire islàmic, en el context de la Guerra Freda van
ser dintre del que cap, força puntuals. Però no per aquest motiu menys
importants.
Durant la Guerra Freda, els diferents grups que
operaven d’una manera o una altra (segons la perspectiva d’organització
militar amb estructura vertical o bé com a front d’alliberament amb una
estructura político-militar més voluminosa i complexa(7) ), sempre ho
feien des d’un posicionament ideològic compatible amb una de les dues
super-potències.
Les accions armades islàmiques no es podien
circumscriure en cap mena de política de blocs. Més aviat en aquella
època eren producte de fenòmens endògens dels propis països musulmans(8)
.
Així a tall d’exemple, trobem que l’atemptat que li va costar
la vida al president egipci Anuar el Sadat pel grup armat al-Yihad(9)
l’any 1981 es contextualitza en clau interna. La raó principal de la
seva mort recau en el fet que va ser dels primers mandataris àrabs que
va signar un acord de pau amb l’Estat d’Israel l’any 1977. La seva mort
va ser el punt culminant d’una escalda entre els líders integristes i el
règim egipci d’acció-reacció-acció.
En un principi, el propi
rais egipci va ser més permissiu amb les organitzacions religioses que
el seu predecessor en el càrrec (Nasser). Volia mantenir a les masses de
desfavorits i gent de l’àmbit rural controlats dels perills de
l’extrema esquerra i la religió va ser la opció escollida degut al
fracàs de les polítiques econòmiques de caire socialista, l’explosió
demogràfica i la pèrdua de la Guerra del Yom Kippur l’any 1973. El
posterior distanciament amb la Unió Soviètica i l’acostament tant als
Estats Units com a Israel, va acabar per trencar els nexos que hi havia
entre Sadat i els islamites, els quals es van radicalitzar a finals de
la dècada passada. (10)
Posteriorment, el seu successor va
realitzar una repressió brutal contra tots els elements integristes, que
o bé van exiliar-se, o bé van escapar i es van allistar al yihad que es
realitzava contra els soviètics a l’Afganistan.
Un altre país on
la també va fer acte de presència l’activisme armat musulmà va ser a
l’Iran. En primer lloc cal puntualitzar no obstant, que la lluita tant
política com armada contra el règim del Sha no va ser monopolitzada per
una sola vessant ideològica. Abans de la seva caiguda l’any 1979,
existien grups armats dins de tot l’espectre polític iranià (de
l’extrema-esquerra fins a l’islamisme més intransigent) que d’una forma o
un altra es nodrien del nombrós exili que havia provocat la lluita
ferotge per part del règim persa contra tota mena d’oponents. Aquests
grups no només optaven a l’enderrocament del règim sinó que també
buscaven un espai polític on poder plasmar les seves reivindicacions.
Es
en aquest context convuls on la figura de l’ayatollah Jomeini és una
peça clau. L’èxit de la seva resistència es deu no al fet que sigui un
personatge carismàtic sinó que va sapiguer aglutinar a tot aquest
espectre polític en un mateix projecte.
A partir de la caiguda i
posterior exili del Sha, i l’enderrocament dels moderats dirigits per
Badr un any més tard de l’inici de la Revolució, l’islamisme polític
encarnat en els mullahs es va consolidar dins una sola hegemonia
ideològica. Aquest fet va permetre dos fenòmens connectats: el primer,
defensiu, salvar la Revolució de les ingerències externes (Guerra
Iraq-Iran); i el segon, ofensiu, l’expansió de la nova ideologia amb
l’establiment de partits religiosos que acceptessin el model iranià.
En
realitat, tots dos s’emmarcaven dins els objectius de salvaguardar la
Revolució Jomeneista dels poders internacionals que la volien fer caure:
el capitalisme-imperialisme dels Estats Units, l’internacionalisme
comunista de la Unió Soviètica i el sunnisme wahhabita de l’Aràbia
Saudita.
Si bé el fenomen defensiu va acomplir els seus objectius
(els iranians van guanyar la Guerra), el segon no va poder germinar
només que a unes petites zones de l’Orient Mitjà(11) per una raó molt
senzilla: representaven a la minoria xiíta (que són només un 10% dels
musulmans d’arreu del món) i a un grup ètnicament (els perses) diferent
al majoritari de la regió (els àrabs).
Així mateix el mateix
Hezbollah libanès es va desenvolupar en el context propi de la guerra
civil que assolava el país des de l’any 1975 i que enfrontava els
diferents grups ètnics que el constituïen. Els seus objectiu tenien a
veure amb la dinàmica del conflicte, no pas amb una internacionalització
de les seves estructures polítiques i sobretot religioses per tal
d’exportar el model libanès de Hezbollah i la seva branca armada a
països de majoria musulmana. No obstant això, el conflicte libanès va
viure des del seu començament una internacionalització forçosa per la
presència física de diversos agents en conflicte els uns amb els altres,
que aprofitaven la conjuntura favorable de la guerra civil libanesa per
tal d’influir en el desenvolupament polític del Pròxim Orient(12) .
Anys 90 i actualitat
Cap
a finals dels anys 80 i principis dels 90, el món musulmà es veu
sacsejat per tot un seguit d’esdeveniments claus per tal de comprendre
l’evolució del fenomen de l’activisme armat islàmic.
En primer
lloc es pot veure que les relacions bipolars que des de feia 40 anys
havien impregnat les relacions internacionals es desdibuixen. El canvi
d’estratègia soviètica amb l’aparició de la glasnost i la posterior
caiguda del teló d’acer és un element fonamental per encetar aquest
primer punt. Tot un seguit de conseqüències es desprenen entre les quals
la més important pel món islàmic és la retirada de les tropes
soviètiques de l’Afganistan l’any 1989. Aquest fet és molt important pel
simbolisme que se li ha donat a posteriori: gran part dels
intel•lectuals musulmans que defensen un tipus o un altre d’activisme
armat creuen que van ser els mujahidins qui van guanyar la guerra contra
els invasors.
D’altra banda, la glasnost i la posterior
desmembració de la Unió Soviètica va provocar una canvi molt important
dins les relacions internacionals. Es va tendir cap a la cerca d’un
consens amb el bloc antagònic enlloc de mantenir la confrontació. Així
doncs, els dos grans blocs van obrir una nova etapa de distensió. Els
països musulmans no va ser aliè a aquests desenvolupaments.
La
conseqüència va ser una relaxació i posterior disminució tant de l’ajuda
econòmica com del suport polític per part de la URSS a uns països
aliats ja de per si en crisi (econòmica i de legitimació política).
Aquesta crisi (que havia esdevingut crònica), finalment, dins alguns
països musulmans es va accentuar i va provocar greus distorsions de la
seva política interna(13) .
La falta de credibilitat dins uns
règims que restaven agònics, va permetre el sorgiment (o ressorgiment,
depenent dels països) amb força de l’islam polític com a contrapartida a
les ideologies capitalistes i socialistes que ocupen l’espai polític
dins els països musulmans.
Aquest sorgiment provoca un fort
rebuig a la majoria de les èlits que governen els països musulmans. A la
majoria dels casos s’opta per un enfrontament directe envers els
representants d’aquesta nova ideologia a través dels instruments
repressius propis de l’Estat. Com a conseqüència, el camí escollit per
les èlits, en el major nombre de casos on s’ha adonat aquest fenomen, és
la il•legalització d’aquests moviments.
D’altra banda el camí
dels moviments que prediquen un Estat Islàmic en funció del que diu la
Sharia és la lluita institucional i l’activisme polític no violent.
Només quan les circumstàncies es giren en contra per culpa de l’acció
repressora de les èlits governants, aquests moviments polítics passen a
la lluita violenta, per diferents vies, tot depenent de la pròpia
idiosincràsia dels agents implicats.
Tal és l’exemple d’Argèlia i
Egipte. Ambdós van ser opcions polítiques que amb el pas del temps van
anar-se’n fent espai polític dins les societats dels respectius països.
Un cop van agafar suficient força i empenta, van intentar apoderar-se
del poder mitjançant opcions no-militars. Quan les èlits autòctones les
van reprimir, en el si dels moviments es van decantar pels sectors
salfistes, els quals tenien experiència paramilitar i apostaven pel
yihad, com a mètode de lluita.
És conegut el resultat que van
tenir aquestes expressions armades: van ser derrotades per les èlits
governants aprofitant els instruments cohercitius i repressius en poder
dels Estats.
També existeixen altres yihads que han sorgit en
lluites internes d’altres països i que han tingut evolucions diferents,
en funció de la lògica pròpia del conflicte. Així el cas de Bòsnia, el
yihad va ser cunyat pels mujahidins estrangers que, com a voluntaris,
van anar a lluitar contra els serbis. Val a dir que en cap cas, els
bosnis van veure la guerra com un yihad sinó que simplement va ser una
guerra de supervivència per després tornar-se en una lluita per la
independència(14) .
Afganistan i els talibans. L’any 1994 els
estudiants rigoristes de les madrasses deobandis de Pakistan van
revoltar-se contra el sistema anàrquic imperant a un Afganistan
destrossat per les lluites intestines entre les diferents faccions. Van
ser vistos com un element unificador i això els va permetre erigir-se
com una alternativa que, a mida que anaven guanyant terreny i imposant
les regles dins la societat, es feia cada cop més vàlida a ulls dels
agents exteriors, en contra del seu rival hegemònic, l’Aliança del Nord.
Txetxènia
va esdevenir un territori rebel i independent de facto respecte la
Federació Rusa a partir de finals de l’any 1991. Va ser arran de la
invasió russa de 1994 i la posterior guerra de guerrilles en la qual es
va transformar, que elements exteriors van arribar com a voluntaris per
lluitar contra els invasors. Aquest fet va provocar una posterior
evolució ideològica d’un grup significatiu de guerrillers txetxens al
salafisme més rigorós. A la segona guerra de Txetxènia, aquesta facció
va esdevenir la més important dins l’organigrama de la guerrilla,
restant protagonisme al cap polític i militar, el president Masjadov.
Les seves accions armades van esdevenir accions terroristes amb atacs a
centres amb població civil en resposta a les massacres realitzades per
l’Exèrcit Rus a Txetxènia. La facció salafista txetxena així mateix s’ha
beneficiat de les xarxes creades arreu del món musulmà per aproveir-se
d’armes, voluntaris i recursos financers.
Veiem doncs, que la
lluita armada amb la qual han apostat algunes corrents musulmanes més
radicals per tal de poder aconseguir el poder polític als respectius
països on han actuat, s’ha saldat amb un rotund fracàs. Exceptuant el
cas de l’Afganistan on van assolir a la majoria del país però que
després van perdre amb la intervenció nord-americana de l’Octubre del
2001, a la resta de països no han aconseguit els seus objectius.
És
en aquest context on sorgeix Al-Qaeda. Segons un dels seus principals
ideòlegs, l’egipci Al Zawahiri, Al-Qaeda va optar per les “operacions de
martiri” (atacs suïcides) per tal de mobilitzar les masses d’arreu de
la umma (la comunitat històrica musulmana) i produir por a l’enemic, ja
que les guerrilles yihadistes dels anys 90 havien fracassat a l’hora
d’aconseguir el poder.
Així els atemptats de l’11-S espantaria
l’enemic i galvanitzaria a les masses per passar a l’acció i enderrocar
els règims àrabs corruptes, fins a proclamar l’Estat Islàmic.
Conclusions
Existeix
una corrent de pensament provinent dels països occidentals, més o menys
coincident, que analitza el fenomen d’Al-Qaeda com una organització
armada (o terrorista) que vol, mitjançant la lluita armada, la creació
d’un gran Estat Islàmic. Dins l’imaginari de l’integrisme islàmic,
segons aquests autors, existeix la utopia que es pot crear aquesta Estat
Islàmic a imatge i semblança de la Umma del segle IX. Essent un període
de màxima expansió de l’Islam i un període on els seguidors del profeta
Mahoma van viure en una suposada “comunitat islàmica perfecta”.
És
per aquest motiu que aquests autors relacionen aquesta tornada al
passat de certes organitzacions militants (violentes o no) amb el
pensament polític i jurídic dels antics pensadors islàmics.
Cronològicament
parlant, el primer d’aquests és Ahmad ibn Hanbal(15) . La línia segueix
fins el segle XIII amb el pensador i activista Ibn Taymiyya. Segons
aquests autors, aquest ideòleg crea un pont entre el seu pensament i la
doctrina terrorista islàmica actual, on l’acció armada que se’n desprèn
d’aquests moviments radicals té com a objectiu la tornada a un Islam
rigorista i tancat expressat als Hadids(16) . Aquí és on la ideologia
provinent d’Occident és considerada com a impura i on els canvis que
provoca dins les societats musulmanes són considerades com a Bid’a
(innovació), i per tant, ha de ser combatuda amb el yihad.
En
consonància amb aquest pensament, trobem més proper en el temps a
Abdul-Wahhab, fundador de la corrent anomenada Wahhabisme, doctrina
rigorista de l’Islam implantada com a oficial per la família reial dels
Saud a finals del segle XVIII. Actualment és la la corrent majoritària i
oficial a l’ Aràbia Saudita i, gràcies als petrodòlars i les tasques
proselitistes que se’n derivan, poc a poc va propagant-se per altres
zones de la regió(17) .
Del conjunt del pensament de tots tres
se’n desprén un misonerisme(18) que és l’arrel ideològica en la qual es
basen els moviments radicals islàmics d’avui en dia. Per tant, per
aquests analistes occidentals, la línia argumental està clarament
definida: els moviments “integristes” tenen un puritarisme islàmic que
han agafat dels principals ideòlegs misoneristes de l’Islam per tal de
recolzar-se ideològica i jurídicament i justificar així les seves
accions. Especial èmfasi li donen a la relació directe entre les accions
d’Al-Qaeda (amb la presència de Ben Laden com icona principal) i la
ideologia wahhabí(19) .
Es a dir, amb una excessiva
simplificació, aquests autors han homogeneïtzat tots els moviments
islàmics armats obviant el context propi del conflicte.
D’altra
banda, alguns intel•lectuals occidentals critiquen la teoria del xoc de
civilitzacions però a l’admetre l’existència d’un nou terrorisme
internacional d’arrel islàmica entren en contradicció. A la teoria del
xoc de civilitzacions, Huntington afirmava que el terrorisme
internacional era un dels símptomes pels quals l’Islam i el món
Occidental xocarien. La visió d’aquest terrorisme internacional no és
res més que la del terrorisme islàmic que projecta el món occidental
avui en dia i que aquests intel•lectuals recolzen.
Sempre és
important, i més encara a l’hora d’analitzar un moviment com el moviment
islàmic radical tan important però alhora tan complicat, tenir en
compte la dimensió interior o endògena del conflicte. Segons aquests
mateixos autors, el “terrorisme d’Al-Qaeda” estaria format per tot una
plèiade de “franquícies” o organitzacions armades que d’una forma o una
altra, en depenen de la matriu (Al-Qaeda), per tal de realitzar les
accions.
Alguns experts en terrorisme diuen que la vinculació és
més ideològica que no orgànica, donant a entendre que ideològicament el
cap seria Ben Laden i els seus braços executors, les diferents
organitzacions que li jurarien fidelitat. Altres expressen el fet que
Al-Qaeda és una organització armada però amb un funcionament
horitzontalitzat i el seu desplegament, transnacional. És per aquest
motiu, segons diuen, és tan difícil combatre-la.
Des del meu punt
de vista, totes dues visions són errònies. Si observem el context on es
desenvolupa el conflicte entre l’organització armada i el territori
(País, Estat…), l’afirmació del “terrorisme d’Al-Qaeda”, la primera
afirmació no se sosté. I és que després dels atemptats de l’11-S,
pràcticament tots els actes armats han estat adjudicats a Al-Qaeda o a
organitzacions que tindrien vincles directes. Per tant, a l’establir la
relació directa entre una acció armada i Al-Qaeda, tendim a
descontextualitzar tot el background i el transformem en un argument més
per al discurs bel•licista (i simplista!) de gran part de les
cancelleries occidentals.
El segon argument tampoc se sosté per
una raó molt senzilla: Al-Qaeda no és avui en dia, una organització
armada. No opta a la lluita armada com a mitjà per alliberar els llocs
musulmans de la “tirania d’Occident”. Sap que militarment parlant, no és
pot enfrontar a enemics tan poderosos com els Estats Units.
Es
pot considerar que Al-Qaeda ha fet ja els deures: mitjançant les accions
espectaculars ja realitzades a diversos llocs del planeta (l’11-S…)
ha creat les condicions necessàries per tal d’aconseguir el seu objectiu
principal, que no és altre que la galvanització de les masses
musulmanes. Aquests actes haurien estat l’exemple del que s’anomena
Propaganda Armada(20) . Agafant la teoria de poder dur i poder tou, el
primer seria les accions armades abans esmentades i restaria en un segon
pla segons importància. En canvi, el poder tou, seria el més important
ja que esdevindria aquell que permet a Al-Qaeda situar-se en l’epicentre
polític i ideològic de cara a un canvi polític als països musulmans.
Aquest
és l’argument més important que presta Al-Qaeda als musulmans del món:
rebel•lar-se contra els dirigents dels seus propis països. Aquest és el
seu objectiu i per tant el seu paper desbordaria el d’una organització
armada i esdevindria una organització de propaganda política de primer
ordre. Considero, l’11-S com el fet més destacable (després del
sorgiment dels Germans Musulmans l’any 1928) per l’islamisme polític, la
seva ideologia política.
La impossibilitat que tenen els
seguidors de l’islam polític d’imposar-se per vies estrictament no
violentes es deu a la forta repressió que en un moment donat han
practicat les èlits autòctones despòtiques i corruptes dels països
musulmans per tal de mantenir-se al poder i conservar les seves aliances
amb les potències occidentals. Només en el cas que la via no violenta
ha fracassat per aquesta acció dels governs, han sorgit els moviments
islàmics.
Però he d’assenyalar una diferència fonamental: si be
aquest mateix patró (repressió-acció) es va fer servir en els diferents
moviments politico-militars d’alguns països musulmans entre finals dels
80 i principis dels 90, el patró actual seria una inversió de les
dinàmiques.
La dinàmica politico-militar dels moviments islàmics
de finals dels 80 i principis dels 90 es va basar en la mobilització
d’una petita intelligensia política que es va veure recolzada per tot un
seguit de seguidors yihadistes procedents tant de l’interior dels
propis territoris com de l’exterior (els anomenats afganesos). Aquests
militants no els van instigar a lluitar a cercar un espai polític sinó
que simplement els van recolzar.
A continuació va venir la
repressió de la violència estructural dels Estats i els moviments van
ser il•legalitzats i és per aquest motiu que van optar per la lluita
armada com a expressió política. El fet determinant, però, va ser que
aquests moviments van ser derrotats per un doble joc emprés per les
èlits governants: per una banda, la utilització de les forces de
seguretat i paramilitars; i de l’altra, desprestigiant i il•legalitzant
tota forma de islamisme polític, copant el seu espai natural per
moviments i partits polítics creats ad hoc.
D’una manera ràpida i
hàbil, aquestes èlits islàmiques van anant perdent el suport de les
bases fins a un punt de marginació sense retorn.
Ara la dinàmica,
com ja he dit, és diferent. L’acció no es transmet de dalt a baix, sinó
tot el contrari, són les bases les que han d’estar concienciades per
després optar a la mobilització política a cadascun dels respectius
territoris.
A nivell individual, cada persona d’aquestes bases ha
d’entendre quin és el seu paper en la dinàmica de l’islamisme polític.
Al-Qaeda el que pretén és allò que al-Banna(21) va expressar: aunar les
forces dels dos yihads existents a l’Alcorà(22) i lluitar contra els
enemics de l’Islam. Es a dir, relacionar allò que veuen en la seva vida
quotidiana: l’opressió a Palestina , les injustícies nord-americanes a
l’Iraq i l’Afganistan i sobretot les decisions dels règims despòtics que
són majoria als països musulmans, amb el fet de ser un bon musulmà i
per tant, veure’s obligats a lluitar per imperatiu religiós.
És
per aquest motiu que Al-Qaeda cerca dins l’imaginari històric musulmà
situacions en les quals els musulmans haguessin patit una pèrdua
irreparable.
L’exemple és l’elocució pública que va realitzar Ben
Laden per referir-se a la pèrdua de l’Al-Andalus. La simbologia
islàmica tenia aquí un component important: no a una altra pèrdua d’un
territori musulmà a mans dels cristians(23) (ell els anomena els
creuats, altre exemple de l’imaginari històric islàmic). Al-Qaeda
considera que els territoris musulmans a dia d’avui estan en mans
d’Occident per culpa de les ja esmentades èlits corruptes.
Per
acabar, el paper d’Al-Qaeda és sobre-valorat i la seva presència
maximitzada, fet que la crea com una amenaça planetària perillosa i
homogènia, es a dir, la mateixa per a tots. Fet que li va molt bé, com
molta gent sap, a l’Administració Bush II per desplegar “poderosos”
motius i implantar manu militari respostes a aquestes amenaces.
Iraq en seria un exemple(24) . Malauradament, és possible que en un futur no gaire llunyà hi hagi més exemples…
Bibliografia
Llibres:
ELORZA, Antonio; Umma. El integrismo en el Islam. Alianza Editorial, 2002.
ESPOSITO, John; El desafío islámico. Acento, 1992.
HUNTINGTON, Samuel P.; El choque de civilizaciones. Paidós, 1997.
JACQUARD, Roland; En nom d’Ossama ben Laden… Proa, 2001.
JOSROJAVAR, Farhad; Los nuevos mártires de Alá. Martínez Roca, 2003.
KEPEL, Gilles; La Yihad. Expansión y declive del islamismo. Península, 2001.
KEPEL, Gilles; Crónica de una Guerra de Oriente. Península, 2002.
MERINERO, María Jesús; La República de Irán. Dinámicas Sociopolíticas y relevo de élites. Catarata, 2004.
POLITKOVSKAYA, Anna; Una guerra sucia. Una reportera rusa en Chechenia. RBA, 2003.
RASHID, Ahmed; Yihad. Quinteto, 2003.
RASHID, Ahmed; Los Talibán. Quinteto, 2003.
SEGURA, Antoni; Más allá del islam.Política y conflictos actuales en el mundo. Alianza, 2000.
SMITH, Sebastian; Las montañas de Alá. La batalla por Chechenia. Destino, 2002.
Articles
BURKE, Jason; Al-Qaeda. Revista “Foreign Policy. Edición Española”, Juny-Juliol 2004.
KEPEL, Gilles; Los “yihadistas” ven España como tierra del Islam invadida por infieles. Diari “El País”, 19-12-2004.
RITTER, Scott; The risks of the al-Zarqawi myth. Al-Jazeera.net, 14-12-2004.
———- Notes:
1
Turquia, l’últim residu de l’Imperi Otomà havia optat per la creació
d’un estat laic on la religió quedava reduïda estrictament a l’àmbit
personal. Sota el lideratge de Kemal Ataturk president (1923-38), es va
realitzar un ambiciós procés de turquificació i occidentalització, així
com una secularització que va transformà la llengua i la història tant
com la política i la religió.
2 Kepel, Gilles; La Yihad
3 Alguns
dels punts en comú són: “L’islam constitueix una ideologia
globalitzadora amb aplicació a la vida individual i col•lectiva, a
l’estat i a la societat”; La llei islàmica (la Sharia, el camí de Déu),
basada en l’Alcorà i en el comportament exemplar del Profeta, és la guia
sagrada pormenoritzada de la vida musulmana; La debilitat i
subordinació de les societats musulmanes obeix , sens dubte, a la
infidelitat dels musulmans que s’han apartat del camí divinament revelat
per Déu i en canvi segueixen ideologies i els valors materialistes i
laics d’Occident: el capitalisme i el marxisme; La restauració de
l’orgull, el poder i el domini musulmà (l’antiga glòria de la
civilització i els imperis islàmics) requereix el retorn de l’Islam, el
restabliment de la llei i la guia de Déu com a norma d’Estat i societat.
Espósito, John L., El desafío islámico.
4 Sayyid Qotb va morir a la forca el dia 29 d’agost de 1966, executat pel govern nasserista.
5 Espósito, John L., El desafío islámico.
6
Fins i tot si se’m permet l’exemple, darrerament han sortit a alguns
mitjans de comunicació de l’Estat Espanyol l’expressió “terrorisme
domèstic” per tal de definir les situacions de maltractaments familiars
dins la llard, amb resultat de mort o ferides greus en la majoria de les
ocasions. Aquesta seria una mostra de la càrrega de subjectivitat que
li ha estat injectada al mot “terrorisme” en els darrers temps.
7
Aquesta divisió és de factura pròpia. He dividit els diferents grups que
van operar a l’Orient Mitjà i als països musulmans durant la Guerra
Freda sota criteris d’estructura. Així aquells que estaven formats per
un grup reduït de persones, amb un alt nivell de compartimentació i una
gran verticalitat. Un exemple serien tots els grups armats palestins
d’arrel socialista sorgits durant la dècada dels 60 als 80. L’altre
tipus de grups serien aquells que estarien enquadrats en organitzacions
d’una vessant politico-militar, amb un gran nombre d’efectius dividits
en diversos fronts i on l’ocupació del territori seria una dels
objectius principals. L’exemple serien els grups guerrillers afgans
durant la guerra d’Afganistan de 1979-89.
8 La lluita dels
guerrillers musulmans que van lluitar contra les tropes soviètiques a la
guerra de l’Afganistan, s’ha de circumscriure en la lògica de la Guerra
freda. A més a més, el conjunt de moviments de mujahidins va estar
instrumentalitzats per una de les super-potències (els EE.UU.) i els
seus aliats.
9 El grup al-Yihad era un grupuscle sorgit de la Gama’at Islamyya l’any 1977.
10
Es situa l’any 1977 com data i el discurs d’Anuar Sadat al Knesset (el
Parlament israelià) com a fet clau d’aquest trencament.
11 El
Hezbollah (el partit de Dèu) libanès és l’exemple més important sorgit
d’aquest fenomen. Va ser una escissió del partit xiíta AMAL i les seves
milícies armades es van cortir primer durant la Guerra Civil Libanesa i
després com avantguarda de la resistència contra la ocupació israeliana
d’una franja del Sud del Líban. Aquests fets li van comportar una gran
popularitat a àmplies capes de la societat xiíta libanesa, popularitat
que avui encara dura.
12 Hi ha molts exemples d’agents externs al
conflicte que van tenir una participació molt destacada: Israel, Siria,
els Estats Units, França… cadascun en funció de les seus interessos en
política internacional i/o interna.
13 Com a greus distorsions es
pot posar de les revoltes ocorregudes als diferents països musulmans,
per motius molt variats però sempre relacionades amb la situació interna
dels propis països. A tall d’exemple les manifestacions d’Algèria de
1988-1990 en serien un.
14 A l’inici de la guerra de Bosnia i
Herzegovina, el maig de 1992, els serbis van desencadenar una ofensiva
general a tota la República per tal de desplaçar forçosament els bosnis.
Amb el pas dels anys i un cop es van estabilitzar el front i el bàndol
bosnià es va reagrupar i reavituallar, el conflicte va entrar en una
segona fase on tots tres bàndols primaven el control efectiu del terreny
i un major recolçament exterior, per així poder jugar amb avantatge a
unes futures converses de pau.
15 Fundador d’una de les quatre
escoles de pensament islàmic dins l’Islam sunnita, el hanbalisme. Exigia
mantenir una ortodoxia basada en l’estricta aplicació de les
ensenyances del moment fundacionals de l’Islam. Tenia una concepció
austera i pietista de les pràctica religiosa.
16 Un Hadid és una
sentència o fet exemplar de Mahoma la veracitat del qual està confirmada
i on el conjunts hadids es troba dins la Sunna (tradició) de l’Islam.
17
S’ha de tenir en compte fins a quin punt és certa la imlantació real
del Wahhabisme a les zones musulmanes que es troben fora de la Peninsula
Aràbiga. En aquest sentit, el terme wahhabí ha passat a tenir unes
connotacions peioratives i fortament negatives, utilitzant-se com a
insult, fet que succeeix avui en dia a Iraq quan els xiítes acusen als
radicals sunnites de “wahhabites”. D’altra banda, aquest mot també és
utilitzat per governs que estan en lluita contra grups islàmics, com són
els casos de Txetxènia i l’Uzbekistan, igualment amb connotacions
negatives i a més a més propagandístiques.
18 Actitut en contra de tota novetat.
19
Com a exemple, dues cites: “En la medida en que el integrismo islámico
de la segunda mitad del siglo, así como su deriva terrorista, son la
aplicación de unas ideas cuyo núcleo fue forjado siglos atrás, y que han
mantenido su estructura argumental sobrevolando la historia, resulta
útil conocer y analizar los onceptos que dan forma a la tradición
integrista” (Elorza, 2002:19) o una altre del mateix autor: “La
detención en la revuelta puritana de los wahhabíes en el siglo XVIII
resulta imprescindible para entender tanto la asociación entre la
ortodoxia y la violencia como la evolución ulterior de un integrismo
calificable de tradicionalista que inspira el règimen de Arabia Saudí, y
también su hijuela terrorista” (Elorza, 2002:19)
20 El terme
“Propaganda Armada” s’utilitza per definir una estratègia portada a
terme per un grup armat per tal de crear una opinió favorable cap a les
seves reivindicacions dins la societat amb la qual es vol recolçar.
21 Fundador dels Germans Musulmans i principal ideòleg.
22
A l’Alcorà existeixen dos yihads: el Gran Yihad o Yihad interior (yihad
al-akbar) que cerca l’esforç individual de perfeccionament cap a
l’Islam i la Sunna; i la Petita Yihad o Yihad exterior (yihad
al-asghar), que és la guerra santa.
23 A diferència del que va dir
en el seu moment l’ex-president espanyol J.M. Aznar, Ben Laden no pensa
envair Espanya per reconquerir Andalusia…
24 Sobre el conflicte de
l’Iraq hi ha una altre versió que no la oficial de l’Administració Bush
sobre la presència d’Al-Qaeda i al-Zarqawi com el seu representant.
Scott Ritter, antic cap dels inspectors d’armes químiques de l’ONU, diu
que sota la gran part de la violència que hi ha en el dia a dia a
l’Iraq, estan els antics serveis secrets del règim de Saddam Hussein,
els Mujarabat. L’Administració nord-americana només l’única cosa que fa
és alimantar el mite de d’Al-Qaeda i al-Zarqawi per motius polítics…
Compartir
Publicacions Relacionades
