Plan Colombia: un plan de guerra
(No disponible en castellano).Pla Colòmbia: un pla de guerra.Publicat a Quaderns per a la solidaritat, Justícia i Pau, núm 12, juny 2001.Diana Kathryn Mason, traducció: Assumpta Vinyals
Què és el Pla Colòmbia?
Mentre el President de Colòmbia
Andrés Pastrana descriu el Pla Colòmbia realitzat per la seva
administració com un «pla per la pau», el moviment guerriller més
poderós de Colòmbia, les FARC (Forces Armades Revolucionàries de
Colòmbia) el caracteritza com un «pla de guerra», i amenaça de
considerar qualsevol organització que accepti pagar els diners que
demana el pla com a col·laboradora amb l’enemic. El govern americà
l’aclama oficialment com una solució al gran nombre de problemes de
Colòmbia i com el clímax de la guerra contra la droga, però tant les
organitzacions internacionals pels drets humans com els governs europeus
el condemnen, considerant-lo un esforç de l’enginyeria militar dels
Estats Units que interfereix en la guerra civil de Colòmbia. Els veïns
de Colòmbia, Equador, Perú, Brasil i Veneçuela han expressat la seva
alarma davant la potencial expansió de la guerra de Colòmbia més enllà
de les seves fronteres. Quina pot ser la causa d’aquesta àmplia
divergència d’interpretacions del Pla Colòmbia?
Els ambiciosos
deu punts del pla que l’administració de Pastrana ha produït engloben
diversos aspectes dels problemes de Colòmbia, en un intent d’adreçar les
facetes econòmica, social, militar i de drets humans dels principals
punts negres del país. Per poder implantar aquest pla, el govern va
estimar un cost de 7,5 bilions de dòlars, 4 bilions dels quals els
finançarà el govern colombià, segons ha assegurat Pastrana. La resta,
segons espera el govern, serà provinent de fons de governs estrangers i
d’institucions internacionals. Pel que fa a aquest punt, a part de la
substancial participació en el projecte per part d’Estats Units, el
suport internacional ha estat notablement escàs. Per la seva part,
Estats Units hi contribuirà amb 1,3 bilions de dòlars, majoritàriament
en forma d’ajuda militar, fent de Colòmbia el tercer gran receptor
d’ajuda després d’Israel i Egipte. Amb quina finalitat? Té aquest pla
realment el potencial d’assegurar la pau i una llarga i estable
democràcia a Colòmbia?
Es tracta d’una tasca difícil; el govern
ha estat lluitant contra la insurrecció i en la guerra de la droga
durant dècades per aconseguir molt poc o res. Durant el període de 1975 a
1995, Colòmbia tenia la taxa d’homicidis més alta del món, un 77,5 per
100.000 habitants, lluny del segon país de l’escala, Brasil, amb un
24,6.1 Matances, assassinats i segrests són fets gairebé diaris a
Colòmbia. Segons Amnistia Internacional, tan sols durant el 1999 van
tenir lloc 402 matances de població civil. Els representants a la zona
d’organitzacions pels drets humans o per la justícia social viuen sota
constant amenaça d’assassinat o segrest, i molts són obligats a
abandonar el país per protegir la seva vida. La crisi dels desplaçats a
causa de la violència ha assolit proporcions dramàtiques: aproximadament
1,9 milions de colombians són refugiats interns o externs, amb una
estimació d’unes 250.000 persones obligades a deixar les seves cases
durant el 1999.2 Hi ha poca obligació de justificar i pagar pels crims
comesos a Colòmbia, la qual cosa significa que el cicle de violència i
terror segueix, sense disminuir. Per tal de poder examinar la capacitat
del pla per adreçar tots aquests aspectes, ens serà d’ajuda considerar
els orígens del conflicte a Colòmbia.
Rerefons històric
La història de l’Estat de Colòmbia és una història violenta. Des de la
seva fundació com a estat independent el 1830, s’han anat succeint una
sèrie de guerres civils entre els partits Liberal i Conservador, partits
que estaven polaritzats per marcades diferències en la seva filosofia
política. Aquestes confrontacions entre els dos partits i els seus
partidaris van culminar en un conflicte de deu anys que els colombians
anomenen La Violencia, i durant el qual 200.000 persones van ser mortes
com a resultat de la violència política. Aquest llegat ha contribuït a
l’associació de la violència amb els polítics en la ment colombiana, i
també a la prudència per part de les elits polítiques pel que fa a la
implicació popular en la política.
El període de La Violencia va
ser finalment conduït a una conclusió el 1958, a través d’un pacte
entre els dos partits, que els duria a un poder compartit. Aquest pacte
d’aliança en el poder va ser anomenat Front Nacional, i, a través d’una
sèrie de rígids acords, que incloïen aspectes com l’alternança de la
presidència, establí en el poder un monopoli dual entre els dos partits,
que persisteix encara avui. Aquestes mesures proporcionaren una
resolució del conflicte, però la seva rigidesa exclogué tercers partits
de l’arena política, i prevenia la formació de potents grups civils,
assegurava una continuació sense aparent finalització d’aquell govern, i
causava desil·lusió vers el govern entre la població, com s’evidencià
per les baixes taxes de participació en les eleccions. El període del
Front Nacional es caracteritzà per la centralitat dels llaços ja
existents i per la progressiva pèrdua de les diferències entre els dos
partits, causades per les exigències de les normes de la coalició. Tot i
que el Front Nacional va ser oficialment finalitzat el 1974, les seves
pràctiques segueixen dominant la vida política colombiana.
La
majoria dels grups guerrillers nasqueren durant el període del Front
Nacional, quan els moviments populars i totes les formes de dissidència
es trobaven exclosos de l’arena política. Aquests grups eren
relativament inactius durant la dècada dels setanta, però a principi
dels vuitanta es van enfortir a causa de la repressió governamental a
l’oposició legal. El 1983 el president Betancur inicià negociacions de
pau amb les guerrilles, intentant incorporar les guerrilles a la vida
civil i permetent a les FARC formar un partit polític, la Unió
Patriòtica (UP). Desgraciadament, però, les negociacions acabaren en
tragèdia quan un dels grups guerrillers, l’M-19, trencà la treva i, per
tal de guanyar avantatge polític, ocupà el Palau de Justícia, prenent
com a hostatges els jutges del Tribunal Suprem. L’assalt militar que va
tenir lloc com a resposta va acabar amb la mort de la meitat dels jutges
i de tots els guerrillers de dins el Palau. Tot i que la UP ha
sobreviscut com a partit polític, ha estat contínuament assetjada, amb
3.000 dels seus representats assassinats en deu anys. De fet, tan sols
un dels membres de la UP ha estat escollit per ocupar un càrrec de
senador, i va ser assassinat el dia que va prendre el càrrec, i el seu
successor va ser forçat a abandonar el país.3 Per aquestes raons, les
encara vives negociacions de pau han estat plenes de recel i
desconfiança per ambdues parts.
El 1990, estimulat per protestes
populars i un referèndum nacional amb el 87% de la població a favor
d’una reforma de la Constitució, l’Administració del president César
Gaviria tirà endavant l’elecció d’una Assemblea Constituent Nacional, la
tasca de la qual seria escriure una nova Constitució.4 El govern
aconseguí signar acords amb l’M-19, l’Exèrcit Popular d’Alliberament
(EPL) i dos petits grups guerrillers, que deixaren les armes a canvi de
l’oportunitat de participar en l’Assemblea i el nou govern. Aquests
grups van ser ben representats a l’Assemblea, però la seva presència en
el govern més endavant va declinar. La Constitució resultant, del 1991,
contenia importants reformes democràtiques i institucionals, limitava el
poder presidencial i introduïa una llei de drets ciutadans.
Desgraciadament, però, la nova Constitució no ha estat mantinguda i, a
més, no arreglava alguns temes significants com la reforma de les forces
armades i el seu sistema de justícia militar, o la reforma del corrupte
sistema de partits polítics. Aquesta falta en la reforma del sistema
militar constitueix un notable punt dèbil de la Constitució de 1991, ja
que representa el sistema comú que permet una continuació dels abusos
als drets humans.
Actors armats en el conflicte
Tot i
que els grups guerrillers tenen les seves arrels en les lluites
camperoles contra els grans terratinents a principi de segle i el seu
territori més fort és encara la zona sud del país, on van ser resituats
els camperols desplaçats, els grups guerrillers de l’actualitat van ser
fundats durant el període de repressió política del Front Nacional. Les
Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), el grup guerriller
més gran de Colòmbia, amb uns 15.000 membres, que controlen
aproximadament un terç del territori colombià,5 va ser creat el 1964,
inspirat per una filosofia comunista i demandes de justícia social,
incloent-hi la redistribució de la terra.
A les àrees rurals del
sud sota control de les FARC, on el govern no pot estendre el seu
poder, les guerrilles han pres la majoria de funcions governamentals.
Alguns camperols sembla que les consideren una alternativa al govern
corrupte, i l’extensió de la influència de la guerrilla queda demostrada
pel boicot a les eleccions que van dur a terme els camperols el 1996,
amb una quasi total participació en els departaments del sud. Tot i que
les FARC no són el violador dels drets humans més flagrant en el
conflicte colombià, els grups que treballen pels drets humans les ha
acusat de diferents crims, incloent-hi segrests, execucions
extrajudicials, reclutament de menors com a combatents i desplaçaments
forçats de civils. Recentment, amb l’escalada del conflicte, les FARC
s’han decantat cap a la utilització d’algunes de les tàctiques més
brutals utilitzades pels seus adversaris.
L’Exèrcit
d’Alliberament Nacional (ELN), un grup guerriller més petit, amb
aproximadament 5.000 membres, va ser també fundat el 1964 sota la
influència dels revolucionaris cubans. Oposat a les multinacionals
estrangeres i a la privatització dels recursos del país, l’ELN centra
quasi tots els seus atacs en les companyies petrolieres. L’ELN sembla
basar la majoria dels seus recursos en els segrests. Finalment, una
petita facció (al voltant de 500 persones) de l’EPL, un grup maoista que
va ser fundatel 1967, encara opera avui, tot i que la majoria del grup
va ser desmobilitzat el 1990 després de reeixides negociacions amb el
govern.
El 1965, per tal de combatre les FARC, el govern va
garantir a l’exèrcit el dret d’armar civils, preparant així la via al
participant més brutal i corrupte en la guerra civil de Colòmbia, els
paramilitars. Hi havia poca activitat paramilitar, de tota manera, fins
que els terratinents narcotraficants van començar a crear exèrcits
privats per tal de lluitar contra les guerrilles i assegurar-se més
terra. El 1996 Carlos Castaño ajuntà tots aquests grups, coordinant les
seves activitats sota el nom d’Unitats d’Autodefensa Unida de Colòmbia
(AUC).
L’autoproclamada missió de les AUC i d’altres grups
paramilitars és destruir el moviment de la guerrilla, i els seus membres
no tenen cap inconvenient a l’hora d’utilitzar qualsevol mètode
possible per aconseguir aquesta finalitat. Més que encarar-se
directament a les forces enemigues, els paramilitars prefereixen centrar
la guerra en la població, escollint aquells qui donin de manera
ostensible suport a la guerrilla, en una postura que pretén soscavar la
base del poder de la guerrilla. Aquestes tàctiques han donat com a
resultat nombroses matances i abusos pel que fa referència als drets
humans, segons cròniques d’organitzacions de drets humans tals com
Amnistia Internacional, Justícia i Pau i Human Rights Watch. La Comissió
Colombiana de Juristes va estimar que els paramilitars van ser
responsables d’un 78% de les violacions dels drets humans i de les lleis
humanitàries internacionals el 1999, mentre que les guerrilles podrien
representar fins al 20% i les forces governamentals un 2%.6
En
el seu memorial a un comitè de la Cambra de Representants dels Estats
Units, el director executiu de Human Rights Watch, José Miguel Vivanco,
cità un incident que il·lustra els mètodes brutals usats pels grups
paramilitars. El 18 de febrer de 2000 les forces paramilitars entraren
al poble d’El Salado i durant els dos dies que seguiren a la seva
entrada van matar almenys 36 civils, nens inclosos. El New York Times va
publicar les paraules d’un habitant del poble: «Per a ells, va ser com
una gran festa. Bevien i ballaven i s’anaven animant mentre feien una
carnisseria amb nosaltres com si de porcs es tractés».7 Tot i que el
Tribunal Suprem de Colòmbia el 1989 va declarar inconstitucional la llei
de 1965 que autoritzava els grups paramilitars, el govern no ha
aconseguit eliminar-los ni dur els qui atempten contra els drets humans
davant la Justícia. Actualment hi ha, per exemple, com a mínim 22 ordres
d’arrest pendents sobre Carlos Castaño.8
La falta d’èxit del
govern a suprimir els paramilitars il·legals és deguda sens dubte a una
falta de voluntat. Certament, l’objectiu de destruir el moviment
guerriller és compartit pels militars colombians i pels paramilitars. A
més, els vincles entre aquests dos grups estan ben documentats.9 Tot i
que els militars són acusats de ser els responsables directes de sols un
petit percentatge de les violacions de drets humans, sovint col·laboren
amb grups paramilitars, assistint-los en els seus crims i refrenant
d’intervenir o acudir a ajudar els civils atacats. Els grups
paramilitars segueixen operant des de bases ben conegudes, sovint
pròximes a bases militars.
En un notable incident que va tenir
lloc a la regió de Mapiripan el 1997, les forces de l’AUC de Castaño van
ser transportades per l’exèrcit al lloc on, seguidament, van matar 30
civils. Les tropes de l’exèrcit no van arribar fins a l’últim dia dels
cinc dies que va durar la matança, tot i les repetides crides d’ajuda
del jutge de la ciutat. Durant la matança a El Salado citada
anteriorment, la Primera Brigada de la Marina va elevar blocs a la
carretera al voltant del poble i impedí als representants de la Creu
Roja acudir a l’ajuda dels civils. Tan sols després que els paramilitars
van marxar de la vila van entrar les tropes de la Marina al poble.
No tan sols els militars són sovint acusats d’ajudar i instigar
aquestes atrocitats, sinó que a més l’abús que hi ha del sistema
judicial assegura que aquestes responsabilitats siguin rarament, o mai,
dutes davant la Justícia. Malgrat que el Tribunal Constitucional de
Colòmbia, la màxima autoritat constitucional del país, ha dictaminat
clarament que els crims relacionats amb violacions dels drets humans han
d’estar sota la jurisdicció dels tribunals civils, els tribunals
militars en disputen de manera habitual la jurisdicció, burlant la llei
obertament, refusant la transferència d’aquests casos i procedint a
executar-los. A més, el govern, que gaudeix de l’autoritat per ordenar
als tribunals militars parar les seves pràctiques, se segueix negant a
la reforma de la jurisdicció militar.
El resultat és una total
impunitat, i els acusats de crims contra els drets humans sovint romanen
en els seus llocs. Els tribunals militars són coneguts per tapar els
crims dels oficials, no tenint en compte ni considerant les proves,
absolent els oficials tot i les nombroses evidències contra ells. N’és
un exemple el general Rodrigo Quiñones, que va ser comandant de la regió
on es va produir la matança d’El Salado el febrer de 2000. Ni els
militars ni la policia de la zona hi van intervenir; contràriament, van
establir bloquejos de carretera. Tot i estar clarament relacionat amb
molts crims, Quiñones va ser absolt per un tribunal militar i
posteriorment promocionat al rang de general. Després de descobrir que
les tropes del general Jaime Uscategui van ajudar els paramilitars en la
matança de Mapiripan, aquest va intentar falsificar documents per tal
de tapar la seva participació, i més endavant se li va permetre
retirar-se. El seu cas va ser portat per un tribunal militar i no civil.
Conseqüències del Pla Colòmbia
La introducció del Pla Colòmbia pretén que els seus objectius estan
dissenyats per complir les responsabilitats del govern pel que fa a la
«promoció de la democràcia, el monopoli en l’aplicació de la justícia,
la integritat territorial, la creació de treball, el respecte als drets
humans i a la dignitat humana i la preservació de l’ordre públic».10
També es declara que un element clau del pla és el procés de les
negociacions de pau amb la guerrilla. Tanmateix, les guerrilles estan
associades amb el narcotràfic al llarg de tot el text, i el pla detalla
la seva estratègia per tractar militarment amb els narcotraficants en
les regions del sud del país, on les FARC tenen el control. És sabut
que les FARC exigeixen una taxa als camperols conreadors de coca a canvi
de protecció, tal com fan amb tots els negociants en les àrees sota el
seu control, però en general s’està d’acord que no estan lligades al
tràfic de drogues. De fet, estan sovint en conflicte amb els traficants,
que estan del costat dels paramilitars. L’etiqueta equivocada de
narcoguerrilla ha estat inventada pels governs de Colòmbia i dels Estats
Units per justificar operacions de contrainsurrecció.
El pla
perfila deu estratègies en què s’ha de focalitzar el projecte:
econòmica, fiscal, militar, judicial i drets humans, contranarcos,
desenvolupament alternatiu, participació social, desenvolupament humà,
pau, i internacional. Malgrat el seu pretès èmfasi en les negociacions
de pau, el pressupost del paquet d’ajuda dels Estats Units, segons el
Centre per a la Política Internacional, dóna les tres quartes parts dels
fons a l’ajut militar i policíac, i menys de l’1% s’atorga a les
iniciatives de pau. A més, la major part de l’ajuda americana arriba en
forma d’equipaments militars –com helicòpters de combat–, cosa que
significa que els diners es paguen a contractistes de defensa americans,
quedant-se el benefici de la inversió als Estats Units.11
Organitzacions internacionals i diplomàtics europeus han expressat
escepticisme i preocupació pel que fa al pla, suggerint que en estar
enfocat al tema militar només servirà per intensificar el conflicte,
fent créixer significativament el nombre de víctimes civils i provocant
desplaçaments –la qual cosa és ja un problema de dramàtiques
proporcions– alhora que no resoldrà el tema de la guerra contra la
droga. La Unió Europea, poc inclinada a donar suport en el que sembla
essencialment un pla militar d’Estats Units, va acordar donar tan sols
321 milions de dòlars per ajudar a programes socials i econòmics, molt
menys de l’esperat un bilió que el govern colombià havia demanat. A més,
els diners no es donaran al govern, sinó que es canalitzaran a través
d’organitzacions no governamentals sense ànim de lucre especialitzades
en drets humans i desenvolupament econòmic. Aquesta decisió va ser presa
durant la trobada europea de Madrid, tot i la intensa defensa del pla
realitzada per una part de la delegació espanyola; Espanya ha invertit
molt a Colòmbia i hi té molts interessos econòmics.
Els
objectius del pla semblen equivocats en tres de les àrees principals: en
el seu enfocament militar, en el seu acostament econòmic neoliberal i
en el seu fracàs en la forma d’abordar els temes crucials dels drets
humans. El component militar del pla és el de la «pressió en el sud de
Colòmbia», que crida a una ofensiva militar contra les guerrilles en les
regions de Putumayo i Caquetá per tal d’assegurar les operacions
policíaques antinarcotràfic, que han de començar a eradicar la producció
de coca a gran escala. Això, tanmateix, resoldrà poc el problema de la
droga, ja que ignora els principals narcotraficants i els seus aliats
paramilitars al nord de Colòmbia. En lloc de tenir com a objectius els
mateixos traficants de drogues, el pla apunta als camperols cultivadors
de coca a petita escala i a la seva subsistència. Tot i que el govern
intenta tallar els recursos de les guerrilles destruint les collites de
les quals reben taxes, el mateix govern admet que les guerrilles reben
només el 30% dels seus ingressos d’aquesta font i que és difícil
vèncer-los amb aquesta tàctica. A més, la destrucció de collites de coca
se sap que produeix un efecte pilota, segons el qual els pagesos, una
vegada la seva collita és destruïda, simplement es traslladen més cap al
bosc i comencen altre cop el conreu. El 1998 Colòmbia era el primer
productor de coca del món; la seva producció ha augmentat tres vegades
després d’una dècada de destrucció de conreus.12
No és gens
estrany que les FARC vegin el pla com un atac contra elles; un comandant
de les FARC, Raúl Reyes, va dir: «El Pla Colòmbia és un pla de
guerra».13 Després de l’aprovació d’Estats Units a l’ajuda per al Pla
Colòmbia, les FARC van suspendre les negociacions de pau amb el govern,
veient la falta d’eliminació dels grups paramilitars per part d’aquest
govern. En efecte, els encontres entre les guerrilles i els paramilitars
en els departaments del sud s’han intensificat, perquè els paramilitars
lluiten per arrencar el control de l’àrea a la guerrilla. Els grups
paramilitars, per altra banda, s’han declarat a favor del pla, suggerint
fins i tot que ells podrien iniciar l’ofensiva militar al territori de
les FARC.14
La part econòmica del pla pregona una liberalització
del mercat i una privatització de les companyies estatals, i és
impulsada a Colòmbia pel FMI i pel Banc Mundial. Les reformes
neoliberals ja es van començar a fer sota la Constitució de 1991, i el
resultat va ser el creixement de la pobresa i la desigualtat, en un país
amb un dels més grans desequilibris de riquesa d’Amèrica Llatina. La
població que viu sota la línia de la pobresa està al voltant del 55%,
mentre que els guanys del 20% més ric són aproximadament 15 vegades els
del 20% més pobre.15 Tornant al tema dels pagesos productors de coca, si
un es pregunta per què s’involucren en aquesta activitat, es farà
immediatament evident que el pla no està fet per al benefici dels
colombians més pobres o per als camperols grangers. Enmig d’una crisi
agrícola i econòmica, els camperols, trets de les seves terres pels
grans terratinents i els seus exèrcits privats –precursors dels
paramilitars– es van veure obligats a prendre la decisió més
econòmicament racional: conrear uns productes que donen diners i que
tenen un mercat estable (coca, cannabis, opi).16
Al mateix temps
que els camperols colombians són criminalitzats i els seus camps
destruïts, els Estats Units refusen donar suport a un acord que
estabilitzi els preus dels productes legals. El 1988, per exemple, la
protesta dels Estats Units sobre les «violacions del lliure comerç» van
causar la suspensió de l’acord internacional del cafè, que va donar com a
resultat una caiguda d’un 40% dels preus en dos mesos.17 Mentrestant,
amb la conformitat del FMI i del Banc Mundial, països pobres com
Colòmbia van haver d’obrir les seves portes a productes agrícoles molt
protegits dels Estats Units i d’altres països rics, que van arruïnar
l’agricultura local.
L’intent de privatització de la companyia
estatal de petroli, Ecopetrol, ha trobat molta resistència, tant de
l’ELN, que ha protagonitzat atacs regulars a les canalitzacions com a
protesta per la propietat per part de companyies estrangeres dels
recursos colombians, com de la USO, el sindicat dels treballadors, que
empra mètodes no violents en les seves protestes. Els grups indígenes,
que tenen garantits els seus drets sobre el territori des de la
Constitució de 1991, també s’han oposat a foradar les seves terres.
Aquests grups han estat objectius d’atacs paramilitars, amb més de 80
membres de la USO assassinats des de 1987.18 Grups de drets humans han
acusat els exèrcits privats de les companyies petrolieres, formats per a
la defensa de les seves instal·lacions, de crims contra els drets
humans. En altres països d’Amèrica Llatina els projectes de
privatització han estat rebutjats. A Cochabamba, Bolívia, un país vist
com «un èxit» per part del FMI i del Banc Mundial, protestes massives
van paralitzar la ciutat l’abril del 2000, quan el sistema públic
d’aigües va ser privatitzat i van pujar els preus de la mitjana de
despesa d’una casa un 20%.19 Bolívia també va seguir una política de
destrucció dels camps de coca, eliminant la meitat dels camps de conreu i
deixant així molts pagesos sense feina. El secretari de la conferència
dels bisbes bolivians va atribuir les protestes a la «terrible misèria»
dels camperols.20
Per tal d’aprovar el paquet d’ajudes a
Colòmbia, els Estats Units han ignorat les seves pròpies lleis que diuen
que han d’anteposar condicions sobre els drets humans en les ajudes
externes. El president Clinton va signar una renúncia als requeriments
sobre els drets humans, dient que era en «interès de la seguretat
nacional». Aquesta ajuda d’Estats Units a Colòmbia es donarà tot i
l’existència de contínues evidències dels lligams entre els grups
militars i paramilitars, i tot i la impunitat que tenen els crims contra
els drets humans. En lloc de dirigir-se als problemes de la població
desplaçada, que és actualment la tercera més gran després de Sudan i
Angola, el pla proposa augmentar el nombre de desplaçats amb la seva
acció de fer fora els pagesos del sud de Colòmbia. Una porció del paquet
dels Estats Units ha estat assignada, com correspon, a aquells que es
veuran forçats a marxar per aquestes accions militars. Finalment, el
programa de destrucció de conreus que hauria de ser implantat sota el
pla té potencials efectes nocius sobre humans i animals, i també podria
destruir conreus legals, a part dels il·legals, incloent els que
corresponen a projectes de desenvolupament alternatius.
Alternatives al pla
El poble colombià s’ha declarat a favor del procés de pau. El 1996 el
Mandato para la Paz, un referèndum nacional que demanava un alto el foc,
va ser aprovat per deu milions de votants.21 En una carta oberta a la
Coordinadora Guerrillera Simon Bolívar publicada a El Tiempo, un grup
d’intel·lectuals i artistes colombians van declarar que les lluites
armades no produïen justícia social, i que les guerrilles no expressaven
el sentir popular utilitzant els camins de la violència. «És hora de
reconèixer –a carta diu– que la vostra guerra ha perdut la seva raó de
ser».22 En lloc d’intentar amb energia el procés de pau, però, el govern
amb el Pla Colòmbia ha escollit la via militar, obtenint com a resultat
que el conflicte s’hagi intensificat durant els darrers mesos, sobretot
en les regions del sud, que són l’objectiu del pla.
Per trencar
aquest cercle de violència a Colòmbia és essencial adreçar-se al tema
de la impunitat. Els que practiquen la violència sovint en surten
impunes, lliures per repetir el seus crims, i encara que a vegades a
alguns se’ls porti davant la Justícia, aquests són rarament els autors
intel·lectuals del crim. Aquesta impunitat porta a l’ambient de manca de
llei i d’inseguretat que es respira a Colòmbia, i, cosa encara pitjor,
els representants del govern són sovint ells mateixos qui perpetuen els
crims, tant per acció com per omissió. Dissoldre els lligams entre els
militars colombians i els grups paramilitars il·legals i portar els
responsables de crims contra els drets humans davant de tribunals civils
seria una gran victòria en la lluita pels drets humans i la justícia, i
també un pas important cap al reforçament de la democràcia colombiana.
De fet, segons la llei dels Estats Units, aquestes són mesures que
s’haurien d’haver pres abans que el govern colombià hagués rebut
l’ajuda; tanmateix, signant la renúncia al requisit sobre la prioritat
dels drets humans, el president Clinton va autoritzar a no fer cas
d’aquestes consideracions.
Un obstacle a l’hora de buscar
conreus alternatius als de la coca i a la fi de la lluita de la
guerrilla és la falta de confiança en el govern, que els colombians
veuen com a corrupte i poc efectiu. Com que els representants de la
societat civil i defensors dels drets humans sovint són els objectius de
la violència, hi ha poques opcions per als qui volen reformar la
societat colombiana. L’analista polític Noam Chomsky diu que «la
criminalització de la protesta social» és un dels factors principals en
els abusos dels drets humans dels grups militars i paramilitars.23 Per
tal d’encoratjar el desenvolupament de la societat civil i donar-li
accés a participar en el govern, el govern colombià podria donar veu a
aquells que no poden ara representar cap impacte en l’actual sistema, en
què la pràctica de la corrupció, l’elitisme i el clienterisme abunden.
Implicar-se en negociacions de bona fe amb les guerrilles i tenir en
compte seriosament les seves peticions de justícia social i econòmica,
sobretot les que tenen a veure amb la població camperola rural, que les
guerrilles diuen representar, i que el govern ha ignorat
tradicionalment, semblen millor tàctica que una contraofensiva o guerra
de la droga. Són en gran part aquests camperols els qui han sofert
l’atac de la pobresa, la injusta distribució de la terra i els efectes
de la guerra. Com que el govern i la infraestructura estatal no els
arriba, sovint en el passat han donat el seu suport a les guerrilles,
que proclamen protegir els seus interessos i que tenen una presència en
el territori rural. En lloc de criminalitzar el camperol de la coca amb
la destrucció i eradicació de la coca, el govern hauria de treballar per
tal de desenvolupar les infraestructures necessàries per a la
implantació de conreus alternatius i ajudar els camperols grangers.
L’intent d’ajuda externa en el Pla Colòmbia està clarament mal dirigit.
Tal com els diplomàtics europeus han observat, la crisi de Colòmbia és
en la seva arrel un conflicte social i econòmic, no militar, i les
solucions s’haurien de buscar seguint aquesta línia. Enfocant-nos en les
negociacions de pau i renovant les institucions democràtiques seria més
fàcil portar Colòmbia al camí de la pau i l’estabilitat que fent una
guerra inútil i destructiva. En termes de combatre les drogues
il·legals, un estudi de la Rand Corporation ha demostrat que els fons
dedicats a programes antidroga són 23 vegades més efectius que «el
control dels països font», que és pel que aposta el Pla Colòmbia.24
Canalitzar la gran quantitat de fons gastats en equipaments militars cap
a programes domèstics tindria un potencial més gran per a aconseguir
millors resultats que una contraproductiva guerra contra la droga.
Finalment, en lloc de finançar una guerra civil, els països interessats
d’ajudar Colòmbia podrien orientar els seus esforços a crear mercats de
productes colombians legals rendibles i estables, nodrint l’economia
colombiana i donant força a les seves institucions democràtiques.
Notas:
1. «Colombia on the Brink», The Economist, August 8, 1998.
2. «¿Qué Pasa, Colombia?», Indianapolis Peace and Justice Journal,
Volume XVII, No. 2, November-December 2000. «Amnesty International
Annual Report 2000: Colombia», Amnesty International
(www.web.amnesty.org).
3. Chernick, Marc, «Party Politics, Reformism, and Political Violence in Colombia», NACLA, March-April 1998, p. 38.
4. Hartlyn, Jonathan and John Dugas, «Colombia: The politics of
Violence and Democratic Transformation», Democracy in Developing
Countries: Latin America, Lynne Pienner Publishers, Boulder, Colorado:
1999.
5. Cala, Andres, «The Enigmatic Guerrilla: FARC’s Manuel Marulanda», Current History, February 2000, vol. 99, no 634, p. 56.
6. «Colombia: Human Rihts Developments», Human Rights Watch (www.hrw.org), p.1.
7. Statement of José Miguel Vivanco, Executive Director of the Americas
Division of Human Rights Watch, Given Before the Subcommittee on the
Western Hemisphere, September 21, 2000, (www.hrw.org), p. 3.
8. Statement, p. 3.
9. Human Rights Watch has published a document entitled «Colombia’s
Killer Networks: The Military-Paramilitary Partnership and the United
States».
10. «Plan Colombia», (www.usembassy.state.gov), p. 4.
11. «¿Qué Pasa, Colombia?», Indianapolis Peace and Justice Journal, November-December 2000, p. 1.
12. Democracia en la encrucijada: Informe anual sobre la region Andina,
Comisión Andina de Juristas, Lima, Peru, enero 2000, p. 175.
13. «El Plan Colombia significa guerra», (www.rebelion.org), p. 1.
14. Leech, Garry, «The Paramilitary Spearhead of Plan Colombia», The Colombia Report (www.colombiareport.org), p. 1.
15. Chomsky, Noam, Rogue States: The Rule of Force in World Affairs,
South End Press, Cambridge, MA: 2000, p. 68. Democracia en la
encrucijada, p. 68.
16. Chomsky, p. 76.
17. Chomsky, p. 75.
18. Dudley, Steven and Mario Murillo, «Oil in a Time of War», NACLA, March-April 1998, p. 42.
19. Leech, Garry, «Plan colombia: A Closer Look», «The Colombia Report», (www.colombiareport.org), p.4.
20. Chomsky, p. 78.
21. Alape, Arturo, «The Possibilities for Peace», NACLA, March-April 1998, p.37.en la encrucijada, p. 68.
22 «Carta de intelectuales colombianos a la Coordinadora Guerrillera Simón Bolivar», Neuva Socidad, Mayo-Junio 1993, no. 125.
23. Chomsky, p. 69.
24. Chomsky, p. 80.
Compartir
Publicacions Relacionades
