Un nou dia pel Kurdistan

Un nou dia pel Kurdistan

Se sol sentir a dir allò de “primavera àrab, estiu kurd”, en al•lusió a les revoltes que el 2011 van fer caure dictadors com Ben Ali o Mubarak. Aquesta primavera, però, podria portar molts canvis per al poble kurd.

El 21 de març, dia de l’any nou kurd o Newroz (literalment, el nou dia), Salahettin Demirtas, co-president del Partit per la Pau i la Democràcia kurd (BDP), llegia la crida a un alto al foc unilateral escrita per Abdullah Öcalan.

Öcalan és el líder històric del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan), fundat el 1978, i que més que un partit, ha estat per a molts la revolució social, cultural i per l’alliberament de la dona del major poble sense estat: el poble kurd.

El dissabte 23 de març, la Comandància Militar del PKK corroborava la treva. El PKK no actuarà més dins de les fronteres turques i es replegarà a les muntanyes del Nord de l’Iraq, a l’Iran i a Síria. Öcalan va cridar els pobles turc, kurd, circassià i laci; a assiris, àrabs i armenis, a unir-se en un “nou país lliure, democràtic i igualitari”.

Una Declaració amb transcendència

No és la primera treva que proclama el PKK, des que el 1984 s’aixequés en armes contra l’estat ultranacionalista turc. Aquest anunci, no obstant, és el primer que ve recolzat pel mateix govern turc i al qual l’exèrcit no ha respost amb la continuació de combats i represàlies contra les bases del PKK a les muntanyes de Qandil.

A més, aquesta declaració es fa pública després que la tardor de l’any passat s’iniciessin negociacions entre els serveis secrets turcs, Öcalan -empresonat a perpetuïtat a l’illa d’Imral-, i d’altres líders del moviment kurd a Turquia i a Europa. La Declaració, doncs, no sorgeix de la revisió i el cansament ideològic d’un líder empresonat, sinó d’un extens vaivé de contactes i discussions més àmplies.

Les negociacions s’iniciaven després d’un estiu especialment cruent i ple de combats i amb una frontera turca al sud molt inestable per la guerra civil a Síria. El 2009 ja hi havia hagut l’intent de dur a terme unes negociacions a Oslo, però sense resultat. Actualment, el poder de l’AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament) i, en concret, el del Primer Ministre Recep Tayyip Erdogan és molt més fort i indiscutible i això evita els sabotatges de negociacions que des de l’exèrcit, des de grups armats de dreta ultranacionalista o fins i tot de dissidents dins del PKK havien marcat qualsevol intent d’apropament fins ara. L’ultranacionalisme kemalista, abans hegemònic en l’anomenat ‘estat profund’ turc -entramat d’influències i poders ocults en tots els àmbits, econòmic, judicial, militar, etc.- ha estat desplaçat pels partidaris de l’AKP o, en certa mesura, també per l’antic aliat espiritual i enigmàtic, Fetüllah Gülen, un clergue conservador que viu a Estats Units mentre estén la seva influència a Turquia i els països de l’Àsia Central.
Erdogan sembla haver entès que necessita negociar per aconseguir l’estabilitat interna. Però hi ha d’altres raons menys altruistes. Segons declaracions del propi Erdogan, no veuria amb mals ulls aspirar a la presidència de Turquia. Cercaria, doncs, reformar la Constitució per a atorgar més poders al càrrec de president. Fins ara el PKK i la seva branca política, el BDP, es mostren a favor d’un règim parlamentari, però no es descarta que el recolzament dels 29 diputats del BDP sigui part de la negociació pel procés de pau.

Autonomia, drets i la fi de la repressió

Les demandes més clares del moviment kurd són el reconeixement efectiu del seu poble, amb els seus drets lingüístics, culturals i polítics. Això passa per elevar l’estatus de la llengua kurda a nivell institucional i educatiu, però també per redefinir el concepte de ciutadania a l’estat turc. El PKK, igual que el BDP, té com a demanda central una autonomia política –federal o autonòmica- i una descentralització de la presa de decisions, que actualment es concentra a Ankara. Una altra demanda essencial és el final de la repressió i l’alliberament dels més de 9.000 presoners polítics actuals, entre els quals advocats, membres de la societat civil, càrrecs institucionals kurds o periodistes.

Els passos d’un possible procés de pau

Un primer pas de la treva és l’abandó dels milicians kurds del territori turc. Això suposaria acabar la confrontació i hostilitats dins de les fronteres turques, però no inclou passos respecte a les milícies del PKK a l’Irak o del PJAK a l’Iran. De fet, una de les teories que circulen assegura que la UE i els Estats Units avalen el procés perquè desplaçaria el focus del conflicte cap a Iran i debilitaria internament la tan odiada República Islàmica.

Posterior a la sortida dels guerrillers, el següent pas serà estrictament polític i consistirà en negociar les reformes legislatives necessàries i en definitiva, una reestructuració de l’Estat turc que des del Tractat de Lausana de 1923 ha negat sistemàticament els drets de la resta de pobles que habiten dins les seves fronteres.

Perquè el procés de pau pugui avançar, però, caldrà un canvi de mentalitat molt profund a Turquia. La crida a una treva i a “un nou combat sense armes” no ha estat ben acollit per una part de la població que ha crescut amb el bombardeig permanent de la propaganda ultranacionalista i anti-kurda. El MHP, partit ultranacionalista turc, s’oposa totalment a les negociacions, mentre que el CHP, partit socialdemòcrata turc, es queixa simplement de no haver estat inclòs en el procés. I és que Erdogan no sembla voler incloure el Parlament en el procés, sinó que proposa un eteri grup de savis que controli de manera consultiva el procés i aporti la seva visió erudita.
L’alt i continuat nivell de repressió no fa presagiar un veritable compromís amb la pau per part del govern d’Erdogan, però potser les circumstàncies polítiques i els interessos interns i regionals afavoriran certs avenços en un estat turc encara centralista i etnocèntric. En tot cas, com diu Öcalan: “no és el final de la lluita, és l’inici d’una lluita diferent“.



 16/04/2013


Linia de recerca :
Publicat en La Directa, el 16/04/2013
Destaquem: Nou mapa interactiu sobre la militarització de fronteres!