La tragedia del pueblo kurdo
L’imperi otomà després de la seva derrota en la 1ª Guerra Mundial va quedar desfet i de les seves cendres van néixer diversos nous estats, però un d’aquells pobles, el kurd, al qual les potències occidentals vencedores van prometre un referèndum d’emancipació no es va acabar complint, amb la qual cosa el poble kurd va quedar dividit entre quatre estats: Turquia, l’Iraq, Iran i Síria.
A Turquia, el govern que porta dècades reprimint a la població de la regió del Kurdistan dins les seves fronteres, després de la creació de la guerrilla kurda del PKK i d’un dels diversos alçaments, en la dècada del 1990, va llançar una ofensiva militar que va bombardejar i va arrasar uns tres mil pobles, va provocar un desplaçament forçós de dos o tres milions de persones amb milers de morts i va prohibir la llengua i cultura kurdes. Gran part de la població kurda, per a fugir de la repressió turca, va buscar refugi al Kurdistan sirià.
Va ser a Síria, després de l’inici en el 2013 de l’aixecament popular contra la dictadura de Baixar al-Àssad, transformat en guerra civil, quan els kurds d’aquest país es van fer forts en el nord-est del país a la seva frontera amb Turquia, van crear les milícies Unitats de Protecció Popular (YPG) i es van enfrontar amb èxit a l’ISIS (Estat Islàmic) en la seva pretensió de crear un califat. Alhora que construïen Rojava, un territori on es van dur a terme importants transformacions socials i polítiques amb les quals es pretenia construir una regió autònoma o mini estat dins de Síria.
Cert és que, això va ser possible per l’ajuda prestada pels Estats Units que, mitjançant bombardejos, subministrament d’armes, assessors i tropes militars, va ajudar a les YPG a enfrontar-se i vèncer a l’ISIS i altres grups rebels en els seus territoris. Però ara, en l’encara no resolt conflicte sirià, el president Donald Trump va decidir abandonar Síria deixant als kurds a sotmès al seu pitjor enemic, l’exèrcit turc. Recep Tayyip Erdogan, ja havia advertit que no permetria la creació d’un miniestat kurd a la seva frontera, des d’on es pogués donar cobertura al PKK amb el qual col·laboren les milícies YPG.
La retirada de les tropes dels EUA va donar pas immediat a bombardejos i a la invasió de l’exèrcit turc del Kurdistan de Sirià, amb centenars de morts i milers de desplaçats. Això es va fer, sens dubte, amb el permís dels EUA. Així, de nou el poble kurd era abandonat per Occident, perquè Europa no va fer una altra cosa que demanar moderació a Turquia, país amb qui mantenen estrets llaços comercials, importants vendes d’armes i amb qui estan associats dins de l’OTAN.
Rússia com a aliat del govern sirià de Baixar Al-Àssad, va aprofitar la retirada dels EUA per negociar amb Turquia una sortida de la crisi. Després de la trobada entre Vladimir Putin i Tayyip Erdogan ha arribat l’acord acceptat per al-Àssad i els kurds de Síria, segons el qual es crea una zona tampó de deu quilòmetres davant la frontera turca vigilada conjuntament per tropes de Rússia, Turquia i afins al govern de Síria. Les milícies kurdes de l’YPG hauran de situar-se a no menys de 30 km de la frontera per garantir que no es donarà cap suport a la dissidència kurda de Turquia.
D’altra banda, a Turquia, a la base militar d’Incirlik, els EUA mantenen armes nuclears tàctiques (per ser llançades des de caces bombarders), amb la qual cosa els llaços militars entre tots dos països són molt estrets. Per això la invasió del Kurdistan sirià va comptar amb el beneplàcit nord-americà. Amb l’OTAN passa el mateix. Des de l’inici de la guerra civil a Síria, Turquia va demanar ajuda a l’OTAN, i el resultat va ser el desplegament d’un operatiu militar a la base d’Incirlik per a repel·lir possibles atacs des de Síria, en el qual participa Espanya amb el desplegament d’una bateria de míssils Patriot i 149 militars. A tot això cal afegir les múltiples vendes d’armes europees a Turquia. Espanya, entre els anys 2008 i 2017, va exportar per valor de 672,9 milions d’euros. Amb la qual cosa la complicitat d’Espanya en les polítiques militars de Turquia en els atacs militars i repressió dels kurds són incontestables.
Conclusió: Europa i els Estats Units són còmplices de tota la tragèdia que ha viscut la població de Síria amb més de 500.000 morts i els dotze milions de persones desplaçades. Sens dubte també la resta dels països que han intervingut en aquesta guerra civil, Rússia, Iran i les monarquies dels petrodòlars (l’Aràbia Saudita, Catar, EAU…). Perquè tots ells han ajudat a alguna de les parts a la guerra civil que ha assolat el país. Una població siriana que era multiètnica, on convivien, entre altres, els kurds, que després de dur a terme un sacrifici en la seva lluita contra el gihadisme de l’ISIS, i haver aconseguit certa estabilitat política, ara de nou es veuen obligats a abandonar una part del seu territori, la qual cosa serà motiu de nous conflictes.
Un greuge actual al qual se sumen molts altres anteriors, la repressió turca, la repressió a l’Iraq per part del règim de Sadam Husein que els va bombardejar amb armes químiques, la repressió a l’Iran. La tragèdia que pateix el poble kurd és un dels obstacles més grans per aconseguir la pacificació d’Orient Mitjà.
Lee el artículo en Público
Compartir
Publicaciones relacionadas
Últimas publicaciones
