La guerra d’Ucraïna i les propostes de pau
Si hi hagués sensatesa, la proposta de la Xina per aturar l’escalada bèl·lica a Ucraïna hauria de comptar amb el suport dels líders polítics de la Unió Europea
La guerra d’Ucraïna, com totes les guerres, es podia haver evitat actuant sobre les causes que la van motivar. Recordem com, ara fa un any, abans de la invasió de la Rússia de Putin, s’havien reunit Antony Blinken, secretari d’Estat dels Estats Units, i Serguei Lavrov, ministre d’Exteriors de Rússia. Entre les diverses demandes formulades pel Kremlin, la principal era que Ucraïna no entrés a l’OTAN perquè representava situar una amenaça en les seves fronteres. Però no es va arribar a cap acord. Posteriorment, un cop iniciada la criminal agressió russa, va sorgir una nova possibilitat d’aturar la guerra. Va ser a Turquia, a finals de març, on es reuniren delegacions de Kíiv i de Moscou per intentar un alto el foc. En aquelles negociacions es va arribar a un principi d’acord entre els representants de Volodímir Zelenski i els de Vladímir Putin: Ucraïna admetia que Crimea quedava annexionada a Rússia, a canvi que les tropes russes abandonessin els territoris ocupats d’Ucraïna amb excepció de Lugansk i Donetsk, que quedaven sota control rus en espera de dilucidar el seu futur administratiu. Unes negociacions que inesperadament es trencaren per la retirada de la delegació ucraïnesa, suposadament per pressions dels EUA. Sembla evident que el Govern de Kíiv tenia plenes garanties de suport incondicional per part dels EUA i dels països membres de l’OTAN, tant en ajuda militar i financera com humanitària, fins i tot, que, un cop acabada la guerra, es reconstruiria el país.
L’enviament d’armes potents a Kíiv augmenta el risc que la guerra s’estengui a més territoris
Transcorregut un any, es pot afirmar que la guerra està estancada i que no se’n veu el final a curt termini. Al contrari, l’escalada militar és molt superior amb l’entrega a Kíiv d’armes més potents (tancs i míssils d’abast mitjà) i la possible entrega d’avions i d’helicòpters de combat. A aquesta escalada, el Kremlin hi respondrà de manera similar i que comportarà més sofriment per a la població d’Ucraïna i de Rússia, on es podria estendre la guerra.
Aquest estancament, malgrat el pessimisme imperant, té possibilitats de donar un tomb. La Xina, a través del cap d’Exteriors, Wang Yi, en la Conferència de Seguretat de Munic, va llançar un pla de pau basat en 12 punts. D’entre aquests, en sobresortien dues demandes d’un fort calat: la primera, exigir el respecte a la sobirania, la independència i la integritat territorial dels estats; la segona, que la seguretat dels estats no és admissible si es fa a costa de la d’altres països. És evident que la primera anava destinada que Ucraïna veiés satisfeta la seva demanda que Rússia abandonés els territoris ocupats, mentre que la segona donava satisfacció a Rússia en el sentit que Ucraïna hauria de renunciar a entrar a l’OTAN i així donar garanties de seguretat a Moscou.
Les altres propostes xineses eren també raonables: abandonar la mentalitat de política de blocs; alto el foc i reobrir negociacions com a únic camí viable; donar seguretat a la població civil, crear corredors humanitaris i que la crisi humanitària estigués en mans de les Nacions Unides; protecció per als presoners de guerra; protegir les centrals nuclears ucraïneses; reduir els riscos estratègics, incloent-hi les armes nuclears; facilitar les exportacions de cereals, i el darrer, posar fi a les sancions unilaterals.
Evidentment, totes les propostes són discutibles i les demandes xineses han de ser examinades i acordades en una taula de negociació. Però l’important és que la proposta ve d’un país que és la segona potència mundial, que té aliances estretes amb la Rússia de Putin, alhora que fortes relacions econòmiques amb Europa, perquè es produeixi el diàleg desitjat que possibiliti l’alto el foc. Aquesta proposta ha tingut antecedents en les fetes pel papa Francesc; pel secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, o pel president Lula da Silva des del Brasil. Si hi hagués sensatesa a Europa, aquesta proposta hauria de comptar amb el suport dels líders polítics de la Unió Europea.
En canvi, la resposta del secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, a la proposta de la Xina, suposadament d’acord amb els EUA, ha estat negativa, afegint-hi que no té cap credibilitat mentre la Xina no condemni la invasió russa.
Els humans disposem de capacitats per negociar els conflictes i evitar les guerres
Malgrat això, el cert és que, un any després d’iniciada la guerra, Europa i el món estan molt pitjor. Entre Ucraïna i Rússia es calcula que hi ha hagut uns 200.000 morts i uns 11 milions de refugiats i de desplaçats. A més, els àmbits economicosocials que afecten la vida de les persones han empitjorat, i l’empitjorament continuarà creixent. Per exemple, hi ha una colossal escalada de la despesa militar que anirà en detriment de l’economia productiva i de la despesa social. Altres exemples: el 2022, la inflació que afecta l’economia de les famílies va augmentar de mitjana a la Unió Europea un 10,4% (a Espanya, un 5,6%); el preu de l’electricitat a la UE va augmentar de mitjana un 113,6% més que el 2021 (a Espanya, un 88%). D’altra banda, segons dades de l’Eurostat, la UE ha importat de Rússia el 2022 per un valor de 203.378 milions d’euros, un 21% més que el 2021, mentre que hem exportat un 38% menys. Així doncs, la balança comercial amb Rússia s’ha reduït en 83.800 milions. Encara que no agradi, la UE està finançant la guerra de Putin.
Per acabar: no hi ha guerres justes; totes són injustes per a les víctimes de l’un i l’altre bàndol. Són injustes, pel dolor i per la destrucció que produeixen. Són injustes, perquè els humans disposem de capacitats per negociar qualsevol tipus de conflicte i concertar solucions que les evitin. Si a Ucraïna no ha estat així, és pel fet que, al nostre món actual, hi preval l’ús de la força abans que el del diàleg i la negociació política. Això és a causa que les nostres societats estan dominades per un sistema patriarcal i jeràrquic, on el poder radica en l’ús de la força, quan es podria recórrer a augmentar les capacitats diplomàtiques a través de compartir la seguretat, establir el diàleg cultural i les relacions econòmiques amb els països veïns. Sota aquestes premisses, la comunitat internacional hauria de treballar per establir unes relacions multilaterals en el marc de les Nacions Unides amb l’objectiu de construir societats on predominessin la cooperació i la fraternitat i que fessin possible abolir la guerra.
Lee el artículo en catalán en Crític
Compartir
Publicaciones relacionadas
Últimas publicaciones
