Cal acceptar la guerra amb resignació?
Aquesta és una pregunta que jo mateix m’he formulat en moltes altres guerres, com ara la guerra de l’ex-Iugoslàvia, per la invasió d’Iraq, Afganistan, Líbia o en altres més llunyanes. Ara m’ho torno a preguntar amb la guerra d’Ucraïna i em formulo més peguntes.
Què em mostren els mitjans de comunicació sobre la guerra?
M’avanço a la resposta, perquè haig de dir que el periodisme de guerra, està essent un periodisme de part, un periodisme que manipula per conduir l’opinió pública a què doni suport a l’opció que han pres els governs europeus i nord-americans d’involucrar-se en la guerra. Sabem que a la guerra el primer que es perd és la veritat. Estem davant d’un escenari de periodisme on cada bàndol utilitza la comunicació a favor seu, utilitzen el llenguatge que els sigui favorable. Putin ha prohibit fer servir les paraules guerra, invasió i destrucció, i exigeix que es parli “d’intervenció militar”. El bàndol rus quan parla de la guerra d’Ucraïna maximitza els seus resultats i minimitza les baixes o errors. Putin mostra imatges netes de la guerra, només es veuen soldats en formació, tancs…, no mostra atacs, no mostra destrucció a edificis, hospitals o escoles, no mostra ferits o morts, no mostra població angoixada. Putin mostra mapes d’avenç
militar, mostra els seus èxits.
Els nostres mitjans de comunicació, fan el mateix, però a l’inrevés: mostren destrucció, atacs a infraestructures que afecten el manteniment de la vida, mostren la desesperació de les persones, mostren les llargues cues de refugiats i el mal son pel qual estan passant, mostren els ferits, els
morts, els danys als habitatges; mostren la resistència a l’exèrcit rus, un exèrcit que no pot amb ells. I nosaltres veiem la guerra a través dels patiments de la gent, empatitzem amb ells i deixem que les emocions guiïn les nostres decisions. Quan les emocions pesen més que la raó donem suport a tot allò que el govern proposi, sigui involucrar-se en la guerra, comprar o vendre més armes i incrementar
els pressupostos militars. Hem vist moltes persones tenint reaccions primàries en demanar que entrem en guerra, com si la guerra fos una pel·lícula, o demanant fermesa als governs: “Que li parin els peus a
Putin!.” També veiem població que criminalitza a qualsevol persona pel fet de ser russa o demana que no hi hagi concerts de música russa, perquè “tot allò que és rus és dolent”.
Aquest periodisme de sentiments impulsa en els espectadors reaccions viscerals, parar com sigui la guerra, atacant a Putin o bé militarment o amb mitjans molt durs; volen veure els governants occidentals amb posicions dures.
Aquest periodisme alimenta el conflicte, legitima la guerra i ens fa còmplices a tota la població. Guiats per les emocions aplaudim que els governs occidentals enviïn armes lleugeres, pesades i ofensives al govern d’Ucraïna. Al mateix temps l’Europol ja ha mostrat la seva preocupació per aquests enviaments, els preocupa que una part d’aquestes armes acabi en el mercat negre, que acabi en mans del crim organitzat, com ja va passar a la guerra de l’ex-Iugoslàvia. En octubre de 2022 alguns mitjans de comunicació s’han fet ressò de les informacions d’Europol sobre que s’han trobat algunes d’aquestes armes a Suècia, Dinamarca i Països Baixos. Però quan el govern espanyol anuncia que enviarà armes a Ucraïna, la població està d’acord, li dona suport, els telenotícies no informaran si una part d’aquestes
armes acabaran en mans inadequades.
Quins interessos es juguen en aquesta guerra?
En termes geopolítics aquesta guerra representa una competició sobre l’hegemonia mundial. Des de fa deu anys Xina i Rússia disputen i qüestionen l’hegemonia mundial als Estats Units. El final de la guerra freda va suposar el final d’un món bipolar, Estats Units / URSS i l’inici d’un món unipolar amb una única potència hegemònica, els Estats Units. El vencedor de la guerra freda va imposar la “pau liberal”, la pau del vencedor, que consistia essencialment en tres punts: l’economia imperant seria el capitalisme, el mercat lliure; la forma d’organització sociopolítica havia de ser la democràcia liberal i, un tercer pilar serien els valors i llibertats occidentals. Aquesta hegemonia nord-americana fa uns anys que és contestada, la retirada militar de l’Afganistan marca la fi de l’era unipolar. La guerra d’Ucraïna obre la porta a construir aquest nou ordre, on s’haurà de dirimir qui formarà part, de quines estructures de diàleg es dota i veurem en quins nusos centren la confrontació.
En aquest context de disputa per l’hegemonia mundial, Rússia aprofita que els Estats Units es retira d’Afganistan, que la seva implicació en l’Orient Mitjà no és tan forta i que la seva prioritat està a
l’Àsia -Pacífic, és a dir, està a la Xina, per recuperar l’orgull d’haver estat potència mundial i de marcar el que Putin considera espais vitals, països que considera el seu pati del darrere i on ell decidirà l’orientació política.
Pels Estats Units l’únic competidor en l’hegemonia mundial és la Xina. Per ostentar l’hegemonia mundial
cal ser líder mundial en tres aspectes: econòmic, tecnològic i militar. Rússia no és potència econòmica,
té un PIB similar a Itàlia, tampoc és potència tecnològica, ja que és depenent de molts components. Aquesta guerra està servint perquè els nord-americans avaluïn si Rússia pot ser considerada potència militar, perquè per ser potencia militar ha de poder mantenir una guerra llarga (l’estratègia, desgastar Rússia militarment), i la indústria militar ha de poder produir armes al mateix ritme que s’utilitzen. A finals d’octubre de 2022 el pentàgon va fer pública l’Estratègia de Seguretat Nacional, en ella solament es considera competidora la Xina. Rússia ha estat relegada a un segon nivell. Si Estat Units no tractarà a Rússia com a potència militar mundial. Per què allarga la guerra? Per què no la para?
Lee el artículo en la revista Papers
Compartir
Publicaciones relacionadas
