El bel·licisme d’Europa i de l’Estat espanyol

El camí no és el de dissuadir Rússia amb més armamentisme, sinó el de crear condicions per a una coexistència en pau i evitar la guerra

Després de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia el febrer de 2022, bona part dels governants europeus van reaccionar incrementant la seva despesa militar per adquirir més armaments per dissuadir Vladímir Putin d’atacar un altre país europeu. Això es va traduir en demandes d’accelerar els pressupostos militars dels països membres de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), i, fins i tot, de superar el 2% del producte interior brut (PIB) en despesa militar —ratificada en la cimera de l’OTAN de Madrid el 2022— i d’assolir-la el 2029. Però no n’hi havia prou i alguns líders europeus, davant la pressió de Donald Trump amb l’exigència exigint d’un augment d’un 5% del PIB, van reclamar arribar al 3%, com el lituà Andrius Kubilius, secretari de Defensa i Espai de la UE, o l’estoniana Kaja Kallas, secretària d’Exteriors. O el mateix Mark Rutte, secretari general de l’OTAN, que va defensar que calia arribar al 3% del PIB i que la seguretat militar és tan important que, per assolir-la, calia fer sacrificis en salut i despeses socials.

La presidenta de la Comissió Europea (CE), Ursula von der Leyen, també s’ha manifestat a favor de superar el 3% del PIB en despesa militar i, d’acord amb la resta dels governants europeus, ha fet la proposta de mobilitzar 800.000 milions d’euros en quatre anys per finançar el rearmament d’Europa. Von der Leyen proposa el següent: disposar immediatament de 150.000 milions d’euros a càrrec del pressupost comunitari; la resta, 650.000 milions d’euros, a càrrec dels diferents estats membres. I hi afegeix la proposta que les inversions en l’adquisició d’armaments no computin ni en el sostre de despesa ni com a deute públic, ni tampoc com a dèficit dels estats membres.

Paral·lelament, s’ha fixat l’objectiu que aquest rearmament es dugui a terme tot donant suport a la indústria militar europea en la fabricació d’armes; per això es compta amb el Banc Industrial Europeu, perquè els estats membres puguin fer compres conjuntes d’armes i així reduir les compres d’armes als Estats Units, on actualment s’adquireix el 65% del total d’armes que compra Europa.

A l’Estat espanyol, el 2025 s’assolirà el “tan desitjat” 2% del PIB en despesa militar

En aquesta dinàmica, també hi està immers l’Estat espanyol. En els darrers anys, el pressupost del Ministeri de Defensa ha augmentat de manera progressiva: l’any 2024, el Govern espanyol, per manca d’acords parlamentaris, va haver de prorrogar els seus pressupostos i el Ministeri de Defensa va tenir el mateix que el 2023. Però, per poder augmentar la despesa militar, es va recórrer, com en anys anteriors, a transferències de crèdit, d’una banda, per fer front als costos de les missions a l’exterior i, de l’altra, al compromís d’enviar a Ucraïna míssils Patriot per un import de 1.100 milions d’euros. Així, les transferències de crèdit a Defensa van suposar 2.755 milions d’euros, com indica la liquidació provisional del pressupost a 30 de desembre de 2024.

Aquests increments de la despesa militar han continuat augmentant el 2025, malgrat que el pressupost es manté prorrogat, fins que arriba la sorpresa: el Govern de Pedro Sánchez, el 22 d’abril passat, anuncia un increment de 10.421 milions d’euros, que, sumats a altres transferències de crèdit, fan que el pressupost de Defensa arribarà a 33.123 milions d’euros. Per tant, aquest any 2025 s’assolirà el “tan desitjat” 2% del PIB en despesa militar.

Des del Centre Delàs, però, incloem altres despeses militars que es troben repartides entre altres ministeris, ja que tenen una funció militar, com la mútua militar, les pensions de guerra, els costos de personal paramilitar de la Guàrdia Civil, els crèdits en R+D militar que sorgeixen des del Ministeri d’Indústria, les despeses de les missions militars a l’exterior que es produeixen durant l’any… Aleshores, sumant totes aquestes partides, el pressupost final aquest any 2025 serà de 41.462 milions d’euros, la qual cosa representa el 2,52% del PIB.

D’altra banda, el Govern espanyol, en aquests moments, té posats en marxa més de 49 programes especials d’armament per als pròxims 10 anys, per un valor de més de 50.000 milions, bona part dels quals estan pendents de pagament. Això farà augmentar la despesa militar fins al 3% del PIB.

Les fal·làcies del Govern

És important rebatre l’argumentari que hi ha darrere d’aquests augments de la despesa militar. El pla de rearmament dels 10.471 milions d’euros exposa que l’increment de la despesa en defensa “servirà d’impuls al progrés tecnològic i industrial del país”, contribuirà a “modernitzar i dinamitzar el teixit empresarial” i generarà feines directes i indirectes. Aquestes són, de fet, dues de les grans fal·làcies que es repeteixen habitualment per convèncer l’opinió pública dels beneficis que produeix l’economia militar: una, el transvasament (spin-off) de tecnologies que es produeixen en la investigació dels armaments, que tindran aprofitament en l’àmbit civil, i la segona, la creació de llocs de treball.

Produir armament és una pèrdua d’oportunitat per al desenvolupament economicosocial d’un país

Ambdues qüestions han estat àmpliament tractades en escrits meus anteriors, però és important tornar-hi a incidir, atesa la insistència dels nostres governants a exalçar les bondats que aporten a la societat les inversions en armaments. En lloc del keynesianisme militar que proposen els líders europeus, entre els quals es troben els líders del PSOE, val la pena estudiar les tesis que es llancen sobre això des de l’economia crítica (Kenneth Boulding, Seymour Melman, Wassily Leontief, Robert Pollin i Heidi W. Garrett-Peltier, entre moltes altres), a les quals s’han d’afegir les dels economistes pel decreixement.

El principal argument dels uns i dels altres és que l’armament, en no entrar de forma convencional al mercat i en ser adquirit de forma exclusiva pels estats i no per la població, perd el seu valor de canvi i, per tant, el seu valor social, com sí que passa amb la gran majoria dels productes de caràcter civil. Així, des de l’economia crítica, la producció d’armaments representa una pèrdua d’oportunitat per al desenvolupament economicosocial d’un país, ja que, si aquests mateixos recursos públics, en lloc de ser destinats a l’R+D d’una economia ineficient, es dirigissin a l’economia real, la productiva, incloent-hi els àmbits socials com l’educació o la sanitat, contribuirien més al desenvolupament de la població. Els arguments dels qui han estudiat aquest desajust addueixen que, si els recursos monetaris, de béns d’equip, de coneixements tecnològics i de mà d’obra que consumeixen els exèrcits i la producció d’armaments es destinessin a sectors civils, generarien més ocupació, així com manufactures i serveis més competitius. Aquesta realitat es constata també en un estudi del 2017 de Garrett-Peltier, on s’explicita que la producció d’armes requereix, en percentatge, molts menys treballadors que la producció i els serveis civils. Segons aquesta investigació, als Estats Units, per cada 1.000 milions de dòlars gastats es creen 17.000 llocs de treball en l’energia neta, 20.000 en la sanitat, 29.000 en el sistema escolar, però només 11.600 llocs de treball derivats de les despeses militars.

Per aquest motiu, cal posar l’accent en allò que recomanen les Nacions Unides: que la pau i la seguretat s’han de construir pel camí de la cooperació, de la seguretat comuna i compartida entre estats, buscant a través del desarmament un equilibri militar entre estats que eviti curses d’armament i possibles conflictes futurs. El camí no és el de dissuadir Rússia mitjançant més armamentisme, sinó el de crear condicions que permetin una coexistència pacífica, i més endavant, quan es pugui, compartir la seguretat amb Rússia. Aquest és el camí de la pau.