Blocs militars que no eviten les guerres
La doctrina realista de relacions internacionals diu que la situació d’equilibri de poders que es dona en un moment determinat respon a les necessitats o voluntats de crear aliances per fer front a països o aliances percebuts com una amenaça present o futura. Aquestes aliances es creen a llarg termini, poc a poc, lligant acords i creant relacions a través de, entre altres, la política exterior i de defensa.
El nou, o no tan nou ordre mundial, en el qual es troben l’hegemonia aparentment decadent dels EUA es caracteritza per almenys tres grans potències amb voluntat de ser hegemònics: Estats Units, la Federació Russa i la Xina. Una bona manera de saber quines aliances es poden estar conformant en l’àmbit internacional al voltant d’aquestes potències és veure seu comerç d’armes.
Segons la base de dades de transferències d’armes del SIPRI la darrera dècada (2011-2021), les exportacions d’armes dels EUA han estat destinades a Austràlia, Canadà, Colòmbia, Egipte, Índia, Israel, Japó, Kuwait, Líban, Marroc, Filipines, Qatar, Aràbia Saudita, Singapur, Corea del Sud, Taiwan, Turquia i Emirats Àrabs Units, a més dels seus partners habituals d’Europa. La Xina ha venut volums molt rellevants d’armes a Algèria, Bangladesh, Myanmar, Pakistan, Tailàndia, Indonèsia, Nigèria, i en certa mesura Sudan, Veneçuela, Aràbia Saudita i Emirats Àrabs Units. La Federació Russa per la seva part ha transferit armes en volums importants a Algèria, Azerbaidjan, Bielorússia, Xina, Egipte, Índia, Iraq, Kazajstan, Mali, Myanmar, Nigèria, Pakistan, Sèrbia, Síria, Turquia, EAU, Uzbekistan, Vietnam i fins fa uns anys a Veneçuela. La primera conclusió és que hi ha clients comuns, com Índia, Egipte, Turquia i els països immersos a la guerra del Iemen, Aràbia Saudita i EAU. La segon i més important, es perceben diferents companys de viatge en dos blocs principals, el dels Estats Units i el de Xina-Rússia que comparteixen alguns però no tots.
Com a complement a la informació de les relacions comercials en armament per identificar quines aliances per l’equilibri de poders s’estan donant, hem d’afegir les organitzacions de cooperació per la pau i la seguretat d les tres potències esmentades. L’OTAN, creada l’any 1949 per 12 països, ha aplegat a dia d’avui a 30 membres, amb una propera ampliació imminent a la vista. A l’altra part hi ha l’Organització de Cooperació de Shanghai, creada l’any 2001, amb els següents membres: Xina, Índia, Kazajistan, Kirguistan, Rússia, Pakistan, Tadjikistan, Uzbekistan, i amb un rol menor Afganistan, Bielorússia, Iran, Mongòlia, Armènia, Azerbaian, Cambodja, Nepal, Sri Lanka i Turquia. A aquestes s’ha afegit recentment l’AUKUS, una nova organització en seguretat i defensa de l’Indopacífic, conformada per EUA, Austràlia i Regne Unit.
Una manera de valorar el poder de las potències militars és el que mostra la despesa militar. Segons el càlcul també del SIPRI, sabem que el 2021 la despesa militar global fou de 2,11 bilions de dòlars, del qual Estats Units acapara el 40% (800 mil milions), tots els països OTAN superen el 50% (1125 milions). La Xina amb 293,3 mil milions és la segon potència en despesa militar, seguida de prop pel conjunt d’estats de la UE (233 mil milions). El més interessant al respecte, utilitzant la informació anteriorment esmentada, és comprovar la diferencia entre blocs. El càlcul ens donaria que el bloc EUA, al que a més de l’OTAN afegiríem aliats tradicionals dels EUA com Japó, Israel, Corea del Sud i varis països d’Orient Pròxim, donant un resultat al voltant del 75% mundial. El bloc Rússia-Xina aplega al 15-20% mundial. És a dir, uns seixanta països embarcats en blocs militars s’emporten el 90% de la militarització mundial, mesurada amb els pressupostos militars. Vist d’un altre prisma, la major part de països no pertanyen a cap dels aparentment principals i imprescindibles blocs militars mundials, alhora que dediquen menys recursos a despesa militar.
Aquesta arquitectura militar d’inseguretat s’ha aconseguit poc a poc, creant aliances, aprovant pressupostos, des de 1949 una d’elles, i des del 2001 la seva contrapartida (que podria considerar-se que d’alguna manera pretén substituir el desaparegut després de la Caiguda del Mur de Berlín, Pacte de Varsòvia. És a dir, la seguretat i la pau actuals, o millor dit, la manca de seguretat i pau actuals són el resultat d’estratègies i planificacions que ens han portat fins el punt en el que estem. Tot en un món amb més de 30 conflictes armats actius des de fa dècades, amb prop de 100 indrets en tensió, segons l’Escola Cultura de Pau, amb una guerra a Europa que qui s’encarrega de la nostra seguretat, no ha sabut evitar ni aturar.
Per tant, podem comprovar que la política de defensa i seguretat de les organitzacions militars no ha aconseguit la pau, més bé al contrari, han fet del món un lloc més insegur. Si la pau és el seu objectiu, la doctrina realista, basada en el bel·licisme imperant ha fracassat.
Semblen més realistes els posicionaments pacifistes, que aposten per reduir el militarisme i l’armamentisme per generar condicions de pau que evitin la guerra i donin més seguretat. De fet, propostes en aquesta direcció hi ha moltes, però podem destacar ara tres urgents i necessàries: cal reduir les despeses militars, com proposa la campanya internacional per la reducció de les despeses militars, GCOMS de l’Internacional Peace Bureau; cal sortir de l’’OTAN, que no permet, per activa o per passiva, trencar amb les polítiques hegemòniques bel·licistes; cal treballar per eliminar les armes nuclears, i demanar la signatura del TPAN i una zona lliure d’armes nuclears a Europa i a Orient Mitjà, per evitar una escalada nuclear allà on les coses poden arribar a estar fora de control.
En conclusió, la seguretat militaritzada no ens ha donat més seguretat. Cal que canviem el prisma i els subjectes que decideixen quina seguretat volem i com l’aconseguim. La resolució 1325 de Nacions Unides posa l’èmfasi en que els processos de pau en els que participen les dones són més exitosos, duradors i justos. Sembla lògic i apropiat fer servir la mateixa lògica per proposar que siguin dones sota una òptica feminista les que marquin les polítiques de seguretat i pau a partir d’ara per aconseguir una veritable pau. Perquè la seguretat militaritzada òbviament patriarcal o no ho ha sabut o no pretenia fer-ho.
Lee el artículo a la revista Sud
Compartir
Publicaciones relacionadas
