Cinc coses que no són certes (del tot) sobre el que ha passat a l’Afganistan
L’autor analitza i desmunta diferents asseveracions sobre les quals s’ha construït bona part de l’argumentari occidental sobre la retirada aliada del país asiàtic
No és cert (del tot) que la retirada militar fos una sorpresa. Joe Biden la va anunciar el 14 d’abril. En 29 dies, Espanya ja havia sortit del país i a finals de juny ho havien fet la majoria de tropes europees. Després d’anys negant el rol de comparsa dels Estats Units d’Amèrica (EUA), arribava la confirmació que, sense l’Oncle Sam, la seva presència sobrava. Amb tot, el mateix govern nord-americà recull a la seva web l’acord assolit amb els talibans el 29 de febrer del 2020, on s’indica que els EUA i els seus aliats (Washington parlava en nom de tots) es retirarien en un màxim de catorze mesos. És a dir, el maig del 2021.
No és cert (del tot) que la retirada generés discòrdia entre els aliats. Diversos dirigents han qüestionat el seguidisme de Biden envers Trump i la retirada internacional de l’Afganistan, malgrat que ho sabien i van acordar-ho amb Washington –de nou, l’efecte comparsa. Almenys, així ho evidencia la declaració, el mateix 14 d’abril, del secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg: “Tots els aliats vam estar d’acord”, afegint allò de què “vam arribar junts, marxem junts”.
No és cert (del tot) que no s’hagin reconegut els talibans com a autoritat política. Mai es va excloure aquesta opció, i per això els EUA o la UE no els van designar mai com a grup terrorista: el marc jurídic hauria impedit cap negociació. A l’acord del febrer del 2020, l’expressió utilitzada pels EUA per a referir-se al seu interlocutor va ser “l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, a qui EUA no reconeix com a Estat, i a qui es coneix com els talibans”. No el reconeix –deia– però, d’una banda, acordaven assumptes polítics d’importància transcendental per a l’Afganistan sense comptar amb el govern del país –sobirania made in war on terror–; de l’altra, a canvi de la retirada, els talibans es comprometien a evitar que el territori afganès servís de base per atemptar contra els EUA, i es detallaven, entre d’altres, mesures relacionades amb la immigració, el dret d’asil o residència, o l’expedició de visats, passaports i altres documents legals. És a dir, temes d’estat.
«No s’ha alliberat la població de la repressió talibana sinó que potser s’ha minvat la seva capacitat de rebel·lia«
No és cert (del tot) que, amb el retorn talibà al poder, s’hagi tornat a la casella de sortida, la del 2001. Per moltíssima gent, podria ser pitjor. La destacada dissidència política, social i cultural que hi va haver durant dècades a l’Afganistan va ser possible gràcies a les nombroses opcions d’anonimat, clandestinitat o canvi d’identitat que es donaven. Però en els darrers anys, els EUA i el govern afganès han fet un ús desmesurat de la biometria, ja fos pels processos electorals, l’expedició de documents, el registre a les forces armades i de seguretat, o fins i tot per a la recepció d’ajuda. A conseqüència d’aquesta tecnologia importada i promoguda des de l’administració, hi ha bases de dades detallades sobre qui ha fet el què en els darrers vint anys, que permeten identificacions immediates i inequívoques. Aquestes dades estan ara en mans talibanes, i hi ha constància que les han utilitzat en batudes i que la por a la identificació ha estat una de les raons principals per fugir del país. Així, no s’ha alliberat la població de la repressió talibana, sinó que potser s’ha minvat la seva capacitat de rebel·lia. A més, aquesta capacitat repressiva s’ha multiplicat exponencialment, en disposar de tots els recursos d’un estat regat amb més armes pesants i tecnologia militar que llibres o personal sanitari. Una dada a considerar: el 2020, l’Afganistan va ser l’últim de 163 països a l’Índex de Pau Global de l’Institut per l’Economia i la Pau i el primer a l’Índex Global de Terrorisme. El 2002 havia estat el 16è (l’Estat espanyol, el 19è), Estat Islàmic no existia i mai no s’havia registrat un sol atemptat suïcida dels que després s’han comptat per centenars cada any.
I no és cert (del tot) que la població afganesa estigués encantada amb les forces aliades. Almenys, una part tenia raons per no estar-ho. Combinant dades de l’ONU (que reconeix subestimació en els seus càlculs) i de Marc Herold, de la Universitat de New Hampshire, en vint anys els EUA i els seus aliats haurien matat –només a l’Afganistan– un nombre de civils que multiplica per quatre les morts de l’11S. Aquesta suma superaria àmpliament el nombre acumulat de civils occidentals morts a tot el món per l’acció combinada no només dels talibans sinó de tots els grups armats associats a l’islamisme polític designats com a terroristes, incloent-hi Al-Qaeda i l’Estat Islàmic. Recordem que l’Afganistan és un entre diversos contextos d’una Guerra contra el Terror en què, en general, les coses no s’han fet gaire millor. Una evidència incòmoda que les maneres escollides per lluitar contra la barbàrie del terrorisme no han estat gaire més justes.
Lee el artículo completo en catalán en La Directa
Compartir
Publicaciones relacionadas
Últimas publicaciones
