El bel·licisme torna a Europa obrint el camí de nous conflictes
Un bel·licisme inesperat s’ha instal·lat en les ments dels líders polítics europeus, i els països, amb poques excepcions -Irlanda, Malta…-, s’han llançat a fer una despesa militar desaforada. Aquesta histèria col·lectiva que la guerra es pot estendre per Europa ve motivada per la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, i per la presumpció que Vladímir Putin no en tindrà prou i atacarà algun altre país.
La gran majoria de governants afirmen que Europa només se sentirà segura si aposta per una dissuasió militar potent, i que cal potenciar el múscul militar fomentant la inversió i finançant la indústria militar europea. Un camí que es va obrir a la cimera de l’OTAN celebrada el juny del 2022 a Madrid, on es va aprovar un nou concepte estratègic que assenyala que qui desestabilitza el món occidental no només és Rússia, sinó també la Xina, i per tant, cal dedicar com a mínim -no com a màxim- el 2% del PIB a la despesa militar. Tots els presidents de govern hi van estar d’acord i es van comprometre a assolir aquesta xifra abans del 2029. Un 2% del PIB que, tot sigui dit, no garanteix una major seguretat, ja que no existeix cap estudi que ho avali. El fet, però, és que ho van acceptar i, des de llavors, han abraçat la periclitada consigna de si vis pacem para bellum (‘si vols la pau, prepara la guerra’).
A tal efecte, els països europeus van impulsar ràpidament el seu rearmament augmentant la despesa militar, i la Comissió Europea va dir que caldrien almenys 100.000 milions per finançar-lo, afegint que seria necessari impulsar la indústria militar europea per a la producció d’armament. Proposant dos camins: un, que el Banc Europeu Industrial -presidit per Nadia Calviño- modifiqués els seus estatuts per permetre finançar les indústries militars -cosa que ja s’ha acordat-; i segon, amb l’emissió de bons del Banc Central Europeu per ajudar els països a realitzar-ho. L’adquisició d’armes estarà exempta d’IVA a l’interior de la Unió Europea (UE). Els ajuts tenen com a finalitat que els estats membres puguin fer compres conjuntes, i de pas, evitar la dependència excessiva de la indústria militar dels Estats Units d’Amèrica (EUA), on s’adquireixen el 60% de les armes europees.
Una despesa militar disparada
La despesa militar dels països de la UE s’ha disparat: el 2023 va arribar als 289.300 milions d’euros, augmentant el 21,3% respecte al 2022. Si se suma la dels països no comunitaris -Regne Unit i Noruega (77.323 M€)- i la despesa que la UE fa a través dels Fons Europeus de Defensa per ajudar la indústria militar europea (8.000 M€), la despesa militar total va ser de 374.600 M€. Va ser la segona més gran del món, només per darrere de la dels EUA (900.000 M€) i molt superior a la de Rússia (100.000 M€).
L’Estat espanyol no s’escapa de l’economia de guerra posada en marxa per la UE. Ho demostra el fet que el pressupost consolidat del Ministeri de Defensa del 2023 va ser de 14.453,8 M€, amb un augment important del 23,4% respecte al 2022. En revisar la liquidació del pressupost de Defensa a 31 de desembre del 2023, sabem que, a més, va rebre crèdits extraordinaris per valor de 2.423,6 M€, quelcom que passa tots els anys. I enguany, malgrat que el pressupost està prorrogat, Defensa ja ha rebut dos nous crèdits extraordinaris: una transferència de 581,2 M€ per fer front a les missions militars espanyoles a l’exterior, i un altre crèdit de 1.129,6 M€ per adquirir material militar (Consells de Ministres del 9/4/24 i 16/4/24). Criden l’atenció aquests últims 1.129 milions, ja que el pressupost prorrogat de Defensa ja tenia assignats 6.141,8 milions. Sembla que no eren suficients i ha calgut injectar més crèdit per adquirir més armes, i així acostar-se al desitjat 2% del PIB en despesa militar.
La història ens ensenya que el bel·licisme i la militarització són sempre el preludi de la guerra. Per això l’augment de la despesa militar, l’impuls de la indústria militar per adquirir armament i demostrar que el poder de destrucció europeu és molt superior al rus, és una política suïcida que condueix inevitablement a una escalada de tensió, a una cursa d’armaments i a una espiral bel·licista que comportarà noves crisis, amb el rerefons de l’amenaça nuclear i les seves conseqüències catastròfiques per a la vida a Europa i al planeta.
Cal aixecar la veu del sentit comú, de la racionalitat, dient que l’augment de la despesa militar i l’armamentisme no són cap garantia de seguretat, sinó al contrari, obren el camí a nous conflictes i, potser, noves guerres; que sostreuen recursos per lluitar contra el canvi climàtic i les desigualtats, per assolir l’equitat de gènere i l’harmonització de salaris, o per disposar de salut i serveis socials. Que la seguretat entre Estats s’aconsegueix amb distensió, cooperació, cercant la seguretat compartida i comuna. S’ha de transmetre a la ciutadania que en lloc d’una economia de guerra necessitem una economia de pau.
Pere Ortega és membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau
Lee el artículo en la revista Carrer
Compartir
Publicaciones relacionadas
Últimas publicaciones
