El repte d’aprendre a (re)humanitzar, (re)pensar i (re)fer en temps de guerra i odi

Som davant temps estranys. Sembla que a tothom ens domina una mena de sensació que estem repetint els pitjors moments del segle XX de la humanitat: guerra d’extermini a Palestina; invasió d’Estats sobirans a Ucraïna i Líban; desplaçaments forçats massius; construcció de centres d’internament forçats per a les persones que migren de manera irregular, és a dir, com poden; la despesa militar pels núvols el 2023, 2,44 bilions de dòlars –l’increment més gran des de 2009–; tornem a construir murs fronterers –2 de mitjana per any des de la caiguda del mur de Berlín–, i l’esgarrifós augment de l’extrema dreta electoral a tot el món.

D’aquesta manera, ens envolta una mica la desesperança sobre la nostra capacitat de superar algunes de les nostres pitjors actituds. Com a mínim, pensàvem que havien creat mecanismes, més o menys eficaços, per prevenir-les. A la desesperança se suma la confusió, de manera que ens preguntem si no hem après, si no tenim memòria, si no hem construït res útil per evitar tot el que està passant; si som dolents per natura o la societat ens fa dolents.

La veritat és que sucumbir a la desesperança i a la confusió no ens ajudarà gaire, sobretot, a transformar la realitat, especialment si aquesta no ens agrada per injusta. El que sí que hem de fer, en canvi, és analitzar, aprendre i ser conscients que canviar costa consciència i temps. No parlem de qualsevol cosa, estem parlant de canviar dinàmiques globals ben arrelades: de formes d’expressió del poder (l’economia global, la guerra, la destrucció d’ecosistemes) i d’hegemonies culturals (la colonització, el patriarcat, el desenvolupament insostenible), amb totes les conseqüències.

Algunes persones coneixem certes respostes, sabem quins agents s’encarreguen de depredar persones i recursos naturals, coneixem els mecanismes del sistema, formes de protestar i resistir. No obstant això, no aconseguim aturar la maquinària de destrucció del tot (una mica sí, si no seria tot molt pitjor). I sembla que tampoc aconseguim explicar a tothom les complexes relacions que hi ha entre aquests mecanismes de desigualtat i destrucció.

Per tant, encara ens queda molta feina per fer, i molt per reflexionar sobre com ens preparem per abordar els grans reptes que tenim al davant i ja vivim: guerra, canvi climàtic i persones desplaces per la força –l’últim, massa sovint, conseqüència dels dos primers–.

Una de les grans reflexions que hem de fer és si estem educant en aptituds per imaginar i trobar maneres de superar aquestes dinàmiques perverses, de les que sembla que ens costa tant sortir. En aquest sentit, assumim, o acceptem, que l’educació no pot abordar tots els reptes humans. Però també podem assumir que l’educació és la base per construir persones amb capacitat d’anàlisi crítica, i que no podem passar pels grans reptes humans de puntetes. I, també, que hem d’evolucionar i introduir noves temàtiques, adaptades a formes de justícia i memòria. Per exemple, és evident que els espais educatius han de parlar de les dones i el seu paper rellevant a la societat al llarg de la història.

Desgraciadament, pel que fa a matèria de resolució de conflictes i construcció de pau, encara queda molta feina per fer. Més encara, perquè hem de formar persones expertes, precisament, en aturar aquesta bogeria bel·licista i pujada de l’odi generalitzat que ens envolta.

No obstant això, no hi ha cap assignatura oficial d’aquesta mena als col·legis i instituts. Tot i ser no només rellevant per la vida, ja que aprendre a resoldre conflictes és una eina essencial pel nostre dia a dia, sinó perquè ens dona altres coneixements sobre el món. La guerra, en canvi, ocupa un espai important a l’hora d’estudiar l’ésser humà, però sovint sense la visió crítica sobre les raons per les quals es fan les guerres i qui se’n beneficia.

Per exemple, l’Estat espanyol va desenvolupar als anys noranta el concepte de «Cultura de Defensa», que el 2004 es va completar amb el de «Cultura de la Seguretat». Es va considerar també que s’havien d’introduir aquests conceptes en la societat i els espais educatius. Al sector educatiu es van fer especialment coneguts el 2015, quan els ministeris de Defensa i Educació van signar un conveni perquè l’alumnat de primària i secundària es familiaritzés amb el paper de les Forces Armades. I el 2018, quan la nova ministra de Defensa, Margarita Robles, va reactivar el conveni.

L’assignatura «Cultura de Defensa» pretén ressaltar el paper de les Forces Armades com a persones que arrisquen la vida per la protecció dels serveis bàsics en altres països, i introdueix la rellevància social de la Corona, atribuint als dos un paper de cohesió social interna i nacional. El relat resulta prou hegemònic i no deixa molt d’espai a l’anàlisi crítica sobre les veritables conseqüències d’aquestes intervencions, ni a plantejar-se alternatives a la seguretat, ni a explicar altres paradigmes.

Aquest és un exemple, però en tenim més i més actuals. És el cas dels convenis de col·laboració per la recerca que tenen moltes universitats de l’Estat espanyol amb Israel. Un país que, cal recordar, ha practicat un colonialisme il·legal d’assentament, ha depassat les seves fronteres oficials i fa més de setanta anys que fustiga la població palestina, tot vulnerant el Dret Internacional que es va anar construint al llarg del s. XX per evitar que algunes desgràcies que estem tornant a viure no tornessin a passar.

En el cas de Catalunya, els meus companys, Teresa de Fortuny i Xavier Bohigas, han trobat fins a 26 projectes en què alguna universitat catalana té convenis de col·laboració amb alguna entitat israeliana. Per ordre de major a menor participació: Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Universitat de Barcelona (UB), Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Universitat de Girona (UdG), Universitat Rovira i Virgili (URV) i Universitat Pompeu Fabra (UPF). A més, de Fortuny i Bohigas reconeixen que es tracta d’un llistat limitat i incomplet, per la qual cosa caldrien moltes més hores de recerca i transparència per conèixer el veritable abast d’aquestes col·laboracions.

Suposa això una manca de coherència amb els valors de pensament crític que ha de defensar la universitat? D’entrada, sovint es parla de «no polititzar» espais, tampoc les escoles i les universitats. Però, no són aquests acords de col·laboració una forma de fer política?

Com a mínim, i sense posar-nos molt radicals, podem afirmar que s’està col·laborant amb un Estat que no acompleix amb resolucions de les Nacions Unides. Per tant, quan l’alumnat fa acampades, demostra un compromís amb el pensament crític. Es tracta d’una demanda de canvi per abordar aquests reptes dels quals parlàvem, i d’una forma d’actuació davant d’esdeveniments que no volem mantenir, continuar o repetir.

I la guerra? No oblidem que la guerra és una forma de violència organitzada, per moltes capes de legitimitat que se li vulguin posar o eufemismes que es vulguin fer servir. Per tant, tots els espais d’educació, tan formal com no-formal, haurien de qüestionar la inevitabilitat de la guerra en el si de la societat humana. Amb l’objectiu de posar tota la nostra intel·ligència col·lectiva per avançar en aquests reptes que esmentàvem al principi, però també per desnaturalitzar l’ús d’eines i comportaments que impliquen sofriment propi i aliè.

En un context com el que vivim, on el bel·licisme i l’odi tornen a mostrar el pitjor dels éssers humans, potser cal recordar les paraules d’en David Foster Wallace a L’aigua és això: «Aquesta és l’autèntica llibertat. I aquesta llibertat consisteix en el fet que t’ensenyin a pensar».

Aquest discurs va ser llegit a la cerimònia de graduació de la Universitat de Keyton el 2005. Potser són unes paraules plenes d’idealisme, o d’ingenuïtat, sobre la capacitat del pensament crític per solucionar, prevenir, preveure i desfer tots els nostres mals (a Wallace no li van servir gaire). El pensament crític pot no ser la panacea, però hi ha alguna cosa pràctica en les paraules de Wallace, molt útil pel nostre dia a dia. El cas és que, si no practiquem el pensament crític –qüestionar-se per buscar respostes, fins i tot si apareixen més dubtes–, estem a la mercè de no canviar res i, per tant, de repetir els horrors. Carl Sagan apuntava: «La ciència és més que un conjunt de coneixements. És una manera de pensar, una manera d’interrogar amb escepticisme l’univers amb la delicada comprensió de la fal·libilitat humana».

Doncs, és necessari, urgent i immediat qüestionar les dinàmiques hegemòniques del nostre món: la guerra, el racisme, l’odi, el creixement descontrolat. Encara que, i per molt que, es busqui normalitzar-les amb la fi de, suposadament, «no polititzar». El risc de no fer-ho és el de reforçar les idees que volen arrossegar-nos a qualsevol mena de destrucció, pròpia o dels altres (si és que és possible l’una sense l’altra).

Lee el artículo en Eines 533