Mujeres, conflictos armados y construcción de la paz
Dones, conflictes armats i construcció de la pau.
Elia Susanna (febrer 2002), Quaderns per a la solidaritat, Justícia i Pau, núm 15.
1. Introducció
L’objectiu d’aquest quadern és donar a
conèixer un tema de gran importància que malauradament té molt poc ressò
a la nostra societat: les experiències de les dones a la guerra i què
representa aquesta per a elles.
El text està dividit en dos grans
blocs: en el primer s’intentarà explicar què els passa a les dones que
viuen en zones de guerra, mentre que el segon justificarà la necessitat
d’ajudar aquestes dones de manera específica.
El primer bloc
recollirà tant les experiències que coneixem o podem intuir a través
dels mitjans de comunicació (la vida als camps de refugiats,
deportacions, abusos sexuals, etc.), com aquelles situacions de les
quals no se’n diu mai res (dificultats per mantenir l’estructura
familiar, la social, etc.). Conèixer aquestes experiències és
imprescindible per saber quines són les necessitats de les dones a les
postguerres i perquè és tan important tenir-les en compte i ajudar-les.
Serà en el segon bloc quan s’intentarà explicar per què cal que les
dones deixin de ser les grans oblidades de les postguerres.
A
primer cop d’ull, aquest pot semblar un tema menor. Però hem de tenir
present que, com a mínim, les dones són la meitat de la població. A més,
sovint són les encarregades d’educar les futures generacions. Per tot
plegat esdevé tan important conèixer les vivències de les dones durant
les guerres i les seves necessitats un cop el conflicte ha acabat.
Amb
tot, només una petita part dels projectes i de les inversions d’ajut
humanitari es destinen a les dones. Mentre la majoria d’homes reben tot
tipus d’ajuts per desmobilitzar-se (és a dir, per viure com a
no-soldats, sense violència), per aprendre nous oficis o per
recuperar-se psicològicament, encara és molt difícil trobar finançament
per a projectes destinats a dones. Intentarem demostrar fins a quin punt
aquesta discriminació pot perjudicar el futur de la societat en la
postguerra.
2. L’impacte dels conflictes armats en la vida de les dones
En
l’actualitat més de cent estats viuen conflictes violents on
s’exerceix violència específica contra les dones. Aquesta violència de
gènere ha anat augmentant tot al llarg del segle XX. Durant els darrers
cent anys, la manera de fer la guerra s’ha transformat de manera molt
significativa. Això, entre altres coses, ha modificat també les
experiències de les dones que viuen aquests conflictes A la Segona
Guerra Mundial, un 50% de les víctimes eren soldats i l’altre 50%
població civil. Avui dia, en canvi, trobem conflictes en què la població
civil pot representar fins al 90% del total de les víctimes. Tenint en
compte que la població civil està formada principalment per dones,
infants i gent gran, la majoria de víctimes dels conflictes actuals per
força han de ser les dones i aquests grups de població que estan sota la
seva responsabilitat directa (infants i gent gran). Aquesta
victimització de les dones a la guerra és una conseqüència de considerar
objectius militars els pobles i ciutats. Si durant la guerra la majoria
d’habitants de les poblacions són dones, nens i vells, encara que les
dones no fossin l’objectiu directe, que també ho són, igualment en
serien les víctimes principals. Per exemple, l’extensa destrucció de la
ciutat de Sarajevo va tenir com a víctimes moltíssimes dones
desesperades que es jugaven la vida a diari només per trobar menjar i
refugi per a elles i les seves famílies. Tal com veiem, no cal que les
dones participin i s’involucrin obertament en el conflicte, ja que facin
el que facin n’acabaran sent víctimes. És imprescindible tenir en
compte aquest fet, perquè serà un dels principals motius de l’oblit a
què les dones es veuran sotmeses en la postguerra, quan la seva lluita
per la supervivència no serà tan valorada com la lluita que s’ha dut a
terme al front.
Entrem així en un altre punt molt significatiu:
la divisió dels rols sexuals durant els conflictes bèl·lics. Si pensem
en les imatges que tenim d’homes i dones en una guerra, ens imaginem els
primers en situacions de combat, amb tancs, obusos i fusells. En canvi
les dones ens les imaginem en llargues cues de refugiats, amb criatures a
coll, ajudant la gent gran a continuar el camí o fent cua per
aconseguir una mica de pa. Tot i que no sempre és així, gairebé sempre
homes i dones viuen experiències molt diferents a les guerres. La
majoria dels homes són al front, mentre que les dones es queden a la
rereguarda. Però malgrat que entre les dones també es visquin
experiències molt diverses, totes elles tendeixen a compartir una sèrie
de vulnerabilitats. Les dones acostumen a compartir l’experiència de
viure els conflictes amb el perill de la violència de gènere, tant
física com psicològica o material.
La violència de gènere ha
existit des de Iugoslàvia fins a Sri Lanka, a l’Afganistan o a
Palestina, llocs on les violacions dels drets humans contra les dones
han inclòs tota mena de manifestacions: detenció il·legal, tortura,
desaparicions, treballs forçats, exili forçat, agressions sexuals, etc. I
en molts casos, fruit només de la filiació política del pare o marit.
Per altra banda, la violència també pot expressar-se de forma més
subtil. No es poden menysprear els canvis experimentats en la vida
quotidiana d’aquestes dones a la rereguarda. La marxa dels marits, la
inseguretat col·lectiva, la devastació econòmica de la comunitat o el
trencament de les tradicions socials i culturals fan que les
responsabilitats de les dones augmentin considerablement, tant pel que
fa referència a la família com pel que toca a la comunitat. Aquestes
situacions són en molts casos totalment noves per les dones i, a més a
més de fer-les més vulnerables, comporten un important augment de la
inseguretat per a elles, ja que els és molt més difícil poder complir
amb èxit totes les seves tasques.
Així, doncs, quan parlem del
paper de les dones en els conflictes bèl·lics, hem de considerar-ne
totes les facetes, tant les derivades de la seva participació directa,
com les relatives al manteniment de la vida a la rereguarda.
2.1. La participació en el conflicte
La
participació de les dones en la guerra i la seva identificació amb les
causes del conflicte depenen molt de la naturalesa del conflicte que
visquin. Hi ha casos en què les dones no s’identifiquen amb el conflicte
i, en conseqüència, no s’integren a la lluita. Un exemple d’aquesta
manca d’identificació seria Uganda, on les dones van entendre la guerra
com una lluita sense sentit protagonitzada per homes que volien el
poder. Les dones ugandeses afirmen que s’hi van trobar al mig i van ser
víctimes de tots dos bàndols. La fortalesa psicològica i la capacitat de
reconciliació eren molt escasses a la fi del conflicte. Per a elles la
guerra només havia suposat patiment, havien suportat una guerra inútil.
Però
les dones també han participat com a activistes en els objectius de les
seves comunitats o ideologies. Aquest és el cas de les somalis que han
lluitat de forma no violenta pels seus drets de justícia i llibertat.
Elles van veure la guerra com una lluita justificada contra l’opressió, i
van participar-hi en molt diverses formes no violentes. Succeeix
normalment que aquestes dones participen en l’activisme de les seves
comunitats compaginant-ho amb les seves responsabilitats com a mares.
En
d’altres casos la implicació de les dones en la lluita ha arribat a la
participació violenta. El moviment rebel de Tigraya, a Etiòpia, va
permetre a les dones combatre al costat dels homes i fins i tot les hi
va encoratjar, demostrant la ideologia igualitària del moviment.
Lluitaven contra el govern etíop per aconseguir justícia política i
social i també per la seva pròpia igualtat com a dones. En aquest cas,
el reconeixement assolit per les dones amb la lluita, així com el
sentiment d’orgull que sentien elles davant els resultats obtinguts, els
va donar una major fortalesa psicològica i moral per a la reconciliació
a la postguerra. En canvi, en el cas d’El Salvador, força dones
s’implicaren en la lluita armada, també per justícia política i social,
però el moviment de guerrilles no va representar cap canvi clar en
relació al progrés social de les dones.
En els casos en què els
conflictes són principalment ètnics o religiosos, les poblacions es
veuen obligades a posicionar-se ràpidament. En aquestes situacions serà
més fàcil que les dones prenguin partit i sentin la lluita com a seva,
arribant, fins i tot, a induir fills i marits a lluitar per la causa
ètnica o religiosa. De tota manera no sempre és així. Optar per un o
altre bàndol també pot ser una decisió molt traumàtica, sobretot a les
comunitats on s’havia mantingut una existència multiètnica harmoniosa.
De tota manera, acostuma a succeir que les dones, fins i tot quan
s’identifiquen clarament amb una comunitat o una causa, només participen
en el conflicte directament si les seves famílies són posades en
perill.
En general les dones s’organitzen més per reivindicar els
seus drets o lluitar per les seves necessitats, tant en comunitats
atacades directament per la guerra com en camps de refugiats. Aquest és
el cas d’una gran part dels grups de dones durant les guerres. El seu
activisme té més relació amb la lluita per la pau, la negativa d’enviar
els seus fills a lluitar, aturar els conflictes o mantenir xarxes
intercomunitàries que no pas en la lluita ideològica, encara que com
acabem de veure no sempre és així.
En resum: la diversitat és
tan gran que resulta molt difícil treure’n conclusions. Sí que podem
afirmar, però, alguna cosa. Segons el que assenyalen les xifres, només
un petit nombre de dones s’uneix als homes en la lluita violenta i la
majoria ha exercit rols organitzatius o d’activisme per la seva
comunitat i família i ha patit la violència. Si això és així perquè la
societat no accepta que les dones siguin violentes o perquè ser mares
els desenvolupa capacitats menys agressives és un altre debat, però la
veritat és que les seves experiències acostumen a tenir un denominador
comú no violent. Tot i això, una dona que ha patit els llargs anys de
conflicte al Líban declarava: «Jo mai no em creuria algú que digués ‘jo
no podria matar mai ningú’. Hi ha hagut moments en què hauria disparat a
persones si hagués tingut una arma a les mans.»
2.2. Les dones i la família
Una
de les experiències més comunes -i també més importants- de les dones
que viuen una guerra és fer-ho des del seu paper de mares, preocupades
per mantenir les seves famílies. Les dones pateixen molt en aquestes
situacions. Perden el suport del marit i fills adults, que se’n van al
front, i veuen com els més petits i els avis pateixen fam perquè no hi
ha queviures, i necessitats bàsiques com el pa no es poden cobrir.
Inevitablement, es descuiden elles mateixes, es deixen de banda per
donar més als altres. Davant d’aquesta situació tendeixen a assumir la
responsabilitat de totes les tasques relacionades amb la família,
començant per tenir cura dels supervivents i dels fills, alimentar-los i
protegir-los. Responsabilitats que abans es compartien amb els marits,
ara són només de les dones. Aquesta càrrega les fa més vulnerables
perquè han d’arriscar constantment la seva seguretat per la dels altres.
Per exemple, si un membre de la família mor, és ferit o es posa malalt,
la responsabilitat recaurà en la dona. Aquest pes suposa per a elles un
esforç físic i psicològic i, així, es veuen obligades a amagar els seus
sentiments per protegir i donar suport als altres. Es neguen
l’oportunitat d’encarar els seus propis traumes que, pel fet de quedar
amagats, seran molt difícils de superar en la postguerra.
Sovint
moltes dones que no poden suportar aquesta càrrega de responsabilitats
decideixen anar a les grans ciutats, on pensen que hi haurà més
recursos per a elles. Però aquesta no acostuma a ser una bona solució,
perquè les dades assenyalen que els desplaçaments, exilis forçats i
desubicacions en general acaben representant un augment de la violència
cap a les dones, augmentant-ne la vulnerabilitat. Desplaçar-se a ciutats
desconegudes o a camps de refugiats augmenta la desprotecció de les
dones: l’ambient és hostil i estrany, i aconseguir recursos és realment
difícil. En el millor dels casos, al cap de ben poc temps, les dones es
veuen obligades a demanar caritat i pidolar menjar. Sense terres per
conrear ni recursos depenen d’altres per subsistir. En moltes ocasions
l’única possibilitat de sobreviure, elles i els que en depenen, passa
per prostituir-se. Aquestes dones per subsistir seran víctimes de
múltiples agressions, tant per part de militars com per part de civils.
Aquest
va ser el cas de Bòsnia, on més d’un milió de persones (atenció: un
terç de la població!), dels quals més de la meitat eren dones, van ser
forçades a marxar de casa seva durant la guerra. Amb la desubicació les
víctimes ho són per partida doble: primer, perquè han hagut de fugir de
la violència; segon, perquè tant en la seva fugida com als camps de
refugiats la seva esdevé una situació de total desprotecció i depenen
dels altres per a qualsevol.
Per això el desplaçament forçat ha
estat considerat també una arma de guerra, i és una arma que afecta
majoritàriament les dones. L’augment de la violència vers les dones
desplaçades als camps on, en el total del món un 80% són dones i nenes,
encara avui és una de les principals fonts de sofriment d’aquestes. A
més, la vida als camps de refugiats té efectes desastrosos per a la
salut física i mental de la societat i la família.
Les
responsabilitats que les dones assumeixen cap a les seves famílies les
fa vulnerables, però al mateix temps és una de les fonts de la seva
supervivència, fortalesa i capacitat de tirar endavant en els moments de
més estrès. Podem resumir que igual que la majoria d’homes lluiten al
front, la lluita de les dones és la de mantenir l’organització familiar
i, per tant, de donar un possible futur a una societat desestructurada
per la guerra. L’estructura familiar pot ser l’única estructura social
que es mantingui quan la guerra s’acabi i, mentrestant, dins la família
s’han anat conreant els valors d’ajut als altres gràcies als esforços de
les dones.
2.3. Les dones i la comunitat
Un cas
molt diferent és el de les responsabilitats que les dones exerceixen
vers la comunitat. En algunes guerres, moltes dones descobreixen que,
fins i tot dins l’horror del conflicte, hi ha moments d’alliberament
respecte del vell ordre social. Amb la nova situació, apareix la
necessitat de continuar amb l’organització de la comunitat que fins
llavors havien fet uns homes que ara ja no hi són. En aquests casos les
dones «superen» el seu anterior rol social (aquell que les confinava a
la família) i aprenen a dirigir la vida pública de la comunitat. Així,
amb la guerra, la comunitat ha quedat plenament en mans de les dones,
que desenvolupen capacitats que fins a aquell moment no havien tingut la
possibilitat d’exercir. Moltes dones afirmen que amb la guerra han
experimentat la descoberta d’aquestes capacitats, i que això els ha
augmentat molt la confiança en elles mateixes.
Amb tot, aquests
canvis acostumen a ser conseqüència directa de la guerra i
malauradament, quan arriba la pau, la societat en general i els governs
en especial fan que aquestes dones hagin de tornar enrere. Es perden
totes aquestes llibertats assolides amb el conflicte, com si aquest no
hagués canviat res. Poques vegades les noves responsabilitats de les
dones són assumides culturalment i acceptades per la societat. Per
exemple, a les comunitats indígenes del Perú, durant el procés de pau
s’ha reconegut que el paper de les dones a les comunitats havia canviat
de forma substancial durant el conflicte, quan van jugar papers públics
importants. Durant la reconstrucció, però, no es va tenir en compte la
divisió tradicional del treball per gèneres. Si això s’hagués dut a
terme hauria possibilitat incorporar les dones i les seves labors dins
els programes de crèdits, mantenint així aquestes posicions públiques
assolides. En canvi, aquests programes només van incloure aquelles
feines que tradicionalment feien els homes. Així, amb el retorn de la
pau, les dones van tornar a quedar relegades a un segon pla a l’hora de
contribuir a la recapitalització de la societat. No tan sols la mateixa
societat, sinó també els programes de les onG, poden representar una
discriminació important, quan haurien de vigilar que les víctimes de la
guerra no siguin també les víctimes de la pau.
3. VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES EN TEMPS DE GUERRA
Les
violacions i els abusos sexuals són l’exemple que millor explica les
diferències entre les experiències de les dones i les dels homes com a
víctimes de les guerres. Només amb l’arma de l’abús sexual n’hi ha hagut
prou per afirmar que moltes guerres han estat també guerres contra les
dones. Desgraciadament la comunitat internacional no ha pres consciència
dels perills específics que les guerres presenten per les dones fins fa
ben poc. Prova d’això és que fins al 21 de febrer de l’any 2001 els
abusos sexuals no han estat considerats crims de guerra. És a dir, fins a
aquesta data els criminals han restat impunes, i no s’ha fet justícia a
les dones.
A les guerres l’abús sexual ha existit sempre, fet
que demostra que la guerra és una activitat eminentment masculina.
Aquesta forma de violència confirma el tractament de les dones com a
objectes sexuals durant els conflictes i la violació no deixa de ser una
de les expressions més extremes d’aquesta dominació masculina. Les
diferents formes d’agressió sexual que es consideren en l’actualitat
crims contra la humanitat inclouen l’esclavatge sexual, les violacions
massives, els embarassos forçats, la prostitució obligatòria i les
violacions amb l’objectiu del genocidi.
Històricament l’abús
sexual s’havia utilitzat com una eina de tortura per aconseguir
informacions i confessions (cas del Xile de Pinochet), o també per
castigar territoris que suposadament donen suport al bàndol enemic. Un
altre tipus d’abús sexual força comú és el consistent a crear xarxes de
prostitució amb presoneres, tal i com succeí a la Segona Guerra Mundial
amb les dones coreanes a mans de l’exèrcit japonès.
Però en els
darrers anys totes aquestes pràctiques han anat perdent protagonisme a
favor de les violacions massives, el nombre de les quals ha augmentat de
forma important. Hi ha dos motius essencials: el primer és l’augment de
la presència d’armes lleugeres (pistoles, fusells, etc.), que fa que
sigui molt més difícil resistir-se a un agressor que porta una arma a
les mans. El segon motiu essencial, més important encara, és que en els
darrers temps s’ha produït un canvi respecte les raons que indueixen a
la violació. Violar s’ha transformat en una arma més de neteja ètnica i
s’executa de forma deliberada. És una més de les armes de guerra
destinades a l’objectiu final del genocidi. Aquesta «arma», l’amenaça i
l’acte de violar, s’utilitza principalment contra la identitat de les
comunitats, sobretot en conflictes on la lluita es pot definir com a
«lluita d’identitats». En aquests casos les dones presenten una
important càrrega simbòlica: són les encarregades del futur de l’ètnia,
engendradores de la generació futura i responsables de la puresa de la
sang, l’honor de la família i el de la comunitat. Si la lluita és
ètnica, si és tan important mantenir les especificitats del grup, la
violació passa a ser molt més que una agressió sexual, ja que suposa el
trencament de la barrera més important de l’enemic. És una doble arma:
per una banda l’ètnia deixa de ser pura, i per l’altra es perjudica la
moral de les famílies i la dels homes que lluiten. És un atac contra
tots, encara que aquelles que pateixen l’agressió física i les
conseqüències socials són les dones. Per tot això les dones s’han
transformat en objectius militars estratègics, tal com es desprèn dels
casos més recents de Rwanda i Bòsnia. La principal característica
d’aquesta forma de violència sexual que creix en importància en
l’actualitat és que s’infligeix de forma intencionada i programada, amb
l’objectiu inequívoc de destruir la identitat d’un grup, el genocidi.
Les
conseqüències de les violacions són moltes i molt destructives: rebuig
social, seqüeles físiques i psicològiques, malalties sexuals i naixement
de fills engendrats fruit de violacions. El rebuig social pot arribar a
ser molt important, tal com demostra l’exemple de Bòsnia, quan l’imam
de la ciutat de Zenica es va veure obligat a difondre una fatwa demanant
a la població respecte i ajut per a les dones que havien patit
violacions. Les seqüeles físiques i psicològiques, que tindran un
protagonisme fonamental a la postguerra, poden continuar presents
dècades després. Exactament el mateix succeeix amb els naixements de
fills fruit de violacions (un 50% de les dones violades a Bòsnia van
engendrar un fill), ja que aquests representaran per sempre més el
record de les agressions patides. Si les afectades no reben tractament
psicològic, una part molt important d’elles poden arribar a rebutjar els
seus nadons.
Però tot i la gran quantitat de seqüeles
existents, les violacions en massa no havien estat mai considerades
crims de guerra fins al Tribunal Penal Internacional de Crims de Guerra i
Contra la Humanitat de Rwanda i de Bòsnia. Pel que fa a Bòsnia, les
primeres sentències van decidir-se el 21 de febrer del 2001, i la
principal dificultat no va ser denunciar les violacions, sinó el pànic
de les dones davant el requeriment d’haver de parlar públicament, fins i
tot sabent que els seus propis agressors les escoltaven a poca
distància. En el cas de Rwanda, tot i que el tribunal va afirmar que
jutjaria molt fermament aquest tipus de crim, molt poques demandes han
arribat als tribunals, malgrat saber-se del cert que desenes de milers
de ruandeses van patir abusos sexuals. Aquesta manca de denúncia respon
al rebuig social que els pot provocar haver estat violades, a l’hora que
demostra el trauma psicològic que suposa per a elles.
El Tribunal Penal Internacional de Crims de Guerra contra l’ex-Iugoslàvia, va sentenciar el 23 de Febrer del 2001 que:
Tres
serbis de Bòsnia han estat finalment els primers homes a ser condemnats
per haver utilitzat la violació en massa i l’esclavatge com una arma de
terror, quan van ser considerats culpables per torturar nenes i noies,
la més jove de 12 anys.
La jutgessa Florence Mumba va sentenciar
‘que l’exercit serbi de Bòsnia havia usat la violació com un instrument
de terror’ afirmant que ‘l’evidència afirma que mares i filles juntes,
robant-los l’últim vestigi de dignitat humana eren tractades com a
animals’.
Les dones testimonis del judici havien estat agredides
sexualment per alguns dels acusats. Moltes patien seqüeles psicològiques
i físiques, i una d’elles mai més podrà tenir fills. Altres dones
violades van ser venudes, i no se n’ha sabut mai més res. Finalment es
va fer una guspira de justícia per a aquelles dones, especialment
després de l’esforç que van fer elles d’encarar-se als seus violadors, a
la seva societat, i declarar públicament.
Que mai fins al
2001 s’haguessin jutjat les violacions com a crims de guerra demostra
que el patiment de les dones durant els conflictes bèl·lics no havia
estat considerat seriosament.
4. LES DONES A LA POSTGUERRA: INVISIBILITAT I RECUPERACIÓ
Tal
com hem vist, les dones es veuen específicament afectades per la guerra
i s’han d’enfrontar als seus efectes, tant els directes com els
indirectes, al capdavant de les seves comunitats i famílies. Durant la
guerra, l’esforç per la supervivència deixa en segon terme el turment
del conflicte, però amb la fi d’aquest s’adonen que elles també n’han
estat víctimes directes. Elles en patiran les conseqüències en la pròpia
pell, però sembla que ningú més s’adoni d’aquest sofriment.
A
la postguerra, les dones pateixen en dos sentits. Per una banda, els
aflora el patiment de les experiències viscudes a la guerra, sobre tot
en forma de seqüeles físiques i psicològiques; per l’altra, són víctimes
de la nova estructura social i de les relacions de poder instaurades
amb la postguerra: la viduïtat, els abandonaments, noves formes de
violència domèstica, a més d’una creixent marginació en relació als
recursos econòmics i la capacitat política.
4.1. Les conseqüències directes de la guerra
Les
principals conseqüències directes de la guerra són les ferides físiques
i psicològiques, agreujades pel fet que les dones s’han dedicat en
primer terme a pensar en els altres més que no pas en elles mateixes.
Cynthia Cockburn, parlant del cas de Bòsnia, explica que alguns dels
traumes psicològics més importants són els relatius a la incertesa: no
saber què passarà, l’angoixa de ser conscient que és impossible tornar
al passat, l’ansietat per no saber res de persones estimades i els greus
sentiments de culpa pels familiars morts o desapareguts. Per altra
banda també presenten les ferides que els són pròpies i específiques:
les provocades per les agressions sexuals, amb els embarassos i les
malalties de transmissió sexual corresponents. Per tots aquests
trastorns i lesions pateixen una greu discriminació a l’hora d’obtenir
el tractament mèdic necessari.
Les dones que més necessiten
tractament psicològic i físic són aquelles que han estat violades, però
en canvi, malgrat haver estat les víctimes, no són perdonades en la
majoria de casos i carreguen l’estigma social tota la vida, perquè les
societats conservadores acostumen a considerar una dona que ha estat
violada «incasable». Això demostra fins a quin punt la societat no
s’adona que les dones també són víctimes de la guerra.
Amb
aquestes pressions de l’entorn cultural es fa molt difícil que les dones
rebin ajut i se sentin reconegudes. A més, davant d’aquestes pressions,
les dones agredides sexualment no fan pública l’agressió, no la
denuncien. Per tant, descobrir-ho i ajudar-les és una tasca només a
l’abast d’aquells que poden donar seguretat i confiança a les dones. Un
cas exemplar és el de Medica, un centre de teràpia mèdica i psicològica
per a dones de Bòsnia. Allí una psicoterapeuta s’encarregava del
contacte directe amb les refugiades que anaven arribant a la ciutat de
Zenica, on s’ubicava el centre, per poder ajudar les que havien patit
abusos sexuals. A Bòsnia, la meitat de dones que rebien tractament
psicològic havien estat violades. En canvi, a Rwanda, l’any 1994 les
violacions també foren massives, però gairebé no hi hagué denúncies. Les
dones ruandeses no han tingut la mateixa sort que les bosnianes, ja que
no han rebut els ajuts necessaris, ni morals ni mèdics.
L’ajut a
les dones violades ha pres diferents formes: per exemple, dones
bosnianes, sèrbies i croates de la ciutat de Zenica crearen i dirigiren,
ja durant la guerra, un centre mèdic per a dones traumatitzades per la
guerra, violades i torturades. S’adonaren que aquestes dones refugiades
necessitaven un ambient exclusivament femení, on les víctimes poguessin
explicar les seves històries, i ajudar-les a recuperar-se. Les
professionals del centre, també víctimes de la guerra, donaren a
aquestes dones el que més necessitaven: que algú les escoltés i
poguessin sentir-se acceptades. El centre ha tingut èxits en l’àmbit de
la recuperació psicològica i l’acceptació de fills fruit de violació, i
encara avui segueix funcionant. Aquest tipus de projectes són d’una
transcendència importantíssima perquè les dones es recuperin i
desenvolupin totes les seves capacitats conciliadores a la postguerra.
Però
també cal actuar en altres àmbits de la societat. En aquest sentit,
s’han engegat projectes per intentar que la societat reconegui l’abús
sexual com una agressió de guerra i el consideri un problema general, de
tota la societat, a l’igual que altres conseqüències de la guerra.
Aquesta és l’única manera d’aconseguir que les dones violades siguin
acceptades, en lloc de ser estigmatitzades per les seves societats. Al
Kashmir s’han fet importants esforços per aconseguir superar aquests
silencis. Amb l’ajut de vídeos i reportatges testimonials s’ha mirat de
fer públic el trauma d’aquestes dones. Amb tot, no s’ha aconseguit que
el problema de les violacions arribi a ser un tema de discussió política
com ho puguin ser altres problemes generals de la societat. Aquest
objectiu és l’única manera d’aconseguir que l’estigma per la violència
sexual damunt la dona desaparegui a la postguerra.
4.2. La invisibilitat de la postguerra
La
nova situació producte de la fi de la guerra tampoc no comporta una
millora essencial en el nivell de vida i el respecte pels drets de les
dones, ans al contrari. En tornar de la guerra, els homes són
considerats els herois, i reben tota mena de reconeixements. Com a
recompensa assumeixen càrrecs polítics i se’ls ofereixen llocs de
treball; com a excombatents, reben tractament mèdic i formació que els
ajudi a integrar-se a la societat. Les dones, que no són el centre de
l’atenció nacional i internacional perquè no han lluitat amb armes,
queden altre cop relegades a un segon terme i pateixen dues formes de
marginació essencials. La primera marginació és l’econòmica, amb una
reducció manifesta dels recursos disponibles per a elles. La segona és
una greu marginació a la vida pública i política, on perden tot el
terreny que havien guanyat amb la guerra. Tot això farà que els seus
patiments i les seves necessitats quedin invisibles per a la societat.
4.2.1. Esborrant esforços
Amb
la postguerra, les dones deixen de tenir les responsabilitats
polítiques i socials que havien exercit durant la guerra. Aquesta
marginació és una clara representació de la manca de reconeixement pels
seus esforços, i demostra la poca importància que es dóna al paper que
elles han jugat mantenint la societat i la família durant el conflicte.
Això
succeeix perquè les noves responsabilitats assumides durant la guerra
no havien estat planejades, eren conseqüència del desordre econòmic i
social provocat per la mateixa guerra. Es considera que les dones les
assumien només perquè els homes havien marxat. Ara, amb la fi del
conflicte i l’intent de tornar a la normalitat, els governs i la mateixa
societat els neguen les noves llibertats i responsabilitats polítiques
assumides durant el conflicte. Per això la postguerra suposa sempre per a
les dones un important pas enrere. Les seves contribucions i els seus
esforços són esborrats com si mai no haguessin existit, com si tot fos
igual que abans de la guerra i les dones no haguessin ocupat mai
posicions de presa de decisions en la societat.
El problema de
la marginació política no és només un problema de frustracions
personals, de les quals trobem molts exemples, ja que moltes dones
gaudien amb aquestes responsabilitats socials. També és un problema
perquè la vida pública queda exclusivament en mans dels homes i les
dones perden la seva veu. No tan sols no veuran reconeguts els seus
esforços, sinó que tampoc aconseguiran tenir un mitjà públic per
explicar les seves noves necessitats de postguerra, en molts casos
imprescindibles per tirar endavant.
La creació del Parlament de Palestina és un exemple d’aquesta marginació:
Després
dels Acords de Pau d’Oslo (1992), les dones palestines han estat
lluitant perquè es reconeguin els seus esforços i puguin participar en
la nova Palestina en pau. Tot i els seus esforços les dones han quedat
excloses dels llocs de presa de decisions per construir el nou estat.
Durant
les darreres dècades, les dones palestines han anat augmentant les
seves possibilitats d’accedir a l’educació, fins al nivell universitari.
Però des de l’inici de l’intifada, la imatge de les dones ha anat
canviant. En aquest conflicte, la imatge de qui lluita és la d’homes i
nens tirant pedres contra soldats israelians així, els esforços de les
dones a la rereguarda han quedat totalment en segon terme. Aquesta
imatge ha suposat molts problemes per als moviments de dones que
intentaven assolir la participació femenina en la presa de decisions.
Els esforços femenins han quedat esborrats.
Amb aquesta
situació, l’arena política fou ocupada al 1992 exclusivament per homes.
Davant d’això, les dones palestines van haver d’organitzar-se per
aconseguir fons, i amb moltes dificultats per aconseguir-ne, van
preparar vint dones per poder prendre part en l’activitat política de la
nova autoritat. L’objectiu era que totes aquelles dones que havien
estat preparades per a la participació política es presentessin a les
eleccions com a líders. Només cinc van ser elegides per al Parlament.
La
realitat és que hi ha una imatge social que afirma que pel fet de ser
els homes els que lluiten al front, ells són els que després poden
decidir què fer dels beneficis de la victòria. Les dones no són
reconegudes, encara que els seus esforços hagin estat igual
d’imprescindibles.
Finalment, a tot això cal afegir-hi que
les estadístiques demostren que amb el retorn dels homes a casa es
produeix un notable augment de la violència domèstica. L’home, al front,
ha après a conviure amb la violència, a fer-la quotidiana. Aquestes
actituds no desapareixen d’un dia per l’altre quan s’acaba la guerra, i
les principals receptores d’aquestes noves formes d’agressió i abusos
són les seves pròpies mullers o filles. La manca de veu i la
invisibilitat femenina farà que sigui molt difícil ajudar aquestes
dones.
4.2.2. La lluita per la subsistència
La
marginació econòmica és també una font important de patiment per les a
dones, especialment durant els primers anys de la postguerra. En aquesta
etapa les dones representen molts papers diferents i viuen experiències
diverses. Malgrat això, en totes les seves vivències acostumen a
compartir un seguit de vulnerabilitats. Elles continuen portant la
càrrega dels supervivents i els fills, i per tant, com que l’economia
dels estats, tot i la pacificació, està molt desestructurada, continuen
patint dificultats econòmiques. La competència pels recursos econòmics
augmenta, ja que els pocs llocs de treball existents tendeixen a ser per
als homes que tornen del front. Les dones tenen tantes o més
dificultats que abans per aconseguir recursos per sobreviure, sobretot
les vídues. Això s’agreuja en societats on estar casada suposa tenir
més drets. En aquests casos, l’accés als títols de la terra, l’obtenció
de crèdits o la recepció de l’herència del marit constitueix una
dificultat essencial per a les dones que han quedat vídues. Aquestes
situacions poden portar a la pobresa més extrema, però com que les dones
han perdut la seva veu els és molt difícil lluitar perquè les
situacions canviïn. El resultat és que els arriba molt poc ajut i passen
misèria crònica elles i les seves famílies.
Així doncs, el que
es troben les dones durant la primera postguerra, a més d’un alt risc
d’abusos, violència domèstica i problemes per veure ateses les
necessitats bàsiques de salut, és una creixent dificultat per sobreviure
i mantenir les seves famílies, de les quals continuen sent les
responsables. És difícil que un procés de pau construït sobre aquestes
mancances garanteixi un futur a la societat, quan aquelles que eduquen,
alimenten i organitzen famílies i infants gairebé no reben ajut.
Un
dels motius principals de la marginació econòmica de les dones en la
postguerra és que govern i societat es plantegen la pacificació com un
retorn a la normalitat d’abans de la guerra, oblidant que del conflicte
n’ha sortit una nova societat amb unes noves necessitats. Un exemple
representatiu d’això és la concessió dels títols per posseir terres. Les
terres per conrear, a banda de ser una bona manera d’oferir feina, són
bàsiques en molts casos per regenerar l’economia d’una societat de
postguerra. Aquests títols sempre es donen als homes perquè, com abans
de la guerra, se’ls considera caps de família. Se suposa que els guanys
d’aquestes terres seran per a la subsistència familiar, però si les
encarregades de la subsistència familiar són majoritàriament dones, i a
més moltes ara són viudes, per què es continua donant la terra als
homes? Tal com explicava una dona d’El Salvador, elles no són tingudes
en compte tot i ser les responsables d’aquesta subsistència. Aquesta
dona deia: «M’heu d’incloure a mi com a propietària de la terra, perquè
ell avui és aquí, però demà potser no hi serà. En canvi, jo sempre seré
aquí tenint cura dels meus fills». Els estudis demostren que aquesta
dona tenia raó, que ella serà la que durà la càrrega més important en el
manteniment de la família. Tot i això, els governs, les organitzacions
d’ajut i la comunitat internacional que col·laboren i inverteixen en la
reconstrucció de les societats en la postguerra tenen poc en compte
aquesta realitat.
Un altre aspecte problemàtic és que els
projectes per ajudar les dones tenen moltes dificultats per aconseguir
recursos. Aquests projectes sorgeixen normalment de les mateixes dones
de la comunitat que han patit el conflicte. Elles s’adonen de problemes
que viuen com a dones, tant econòmics com físics i psicològics. En
aquest sentit, la majoria de projectes plantegen solucions per a
problemes bàsics de la vida diària i tenen com a objectiu fer més fàcil
la vida diària de les dones, donar-los recursos i així facilitar-los la
participació en projectes per construir la pau. En poques paraules,
treure-les de l’exclusió social. Les institucions que proveeixen de fons
econòmics aquestes organitzacions, en canvi, exigeixen actuacions
visibles i resultats espectaculars, aparadors visibles a ulls públics,
però pel lloc que ocupen les dones a les seves comunitats els resulta
molt difícil oferir aquests resultats, en canvi les organitzacions poden
facilitar la vida de moltes dones. Com que la feina d’aquests grups de
dones es caracteritza pels projectes relacionats amb la vida diària,
elles mateixes els consideren una extensió de les seves activitats
domèstiques. Per tant, la participació i els esforços d’aquestes
organitzacions es donen per entesos, la societat considera normal que
les dones els facin, i així se’ls buida del seu valor, i no són
reconegudes. Per tant, no hi ha recursos econòmics per als projectes de
dones i destinats a dones. Tal com explicava una dona bosniana
referint-se al cas del seu país, «després d’ocupar-se de tots els
altres, es van ocupar de les dones».
Els recursos educatius són
un altre exemple de marginació. Les mancances en inversió educativa per a
dones durant la postguerra fa que quedin allunyades del teixit social.
Mentre les iniciatives per construir la pau dirigides a excombatents són
nombroses, especialment en relació a minimitzar l’ús de la violència,
les dones reben molt menys suport per integrar-se a la nova societat
sorgida de la postguerra. Es pregunta als homes què volen aprendre per
reintroduir-se en el món laboral, però no es fa el mateix amb les dones.
Es pressuposa que elles ja en tenen prou amb les obligacions familiars,
com abans de la guerra, i que només cal que aprenguin en relació a
feines de casa. Difícilment se les ajuda a alliberar-se de les seves
funcions familiars perquè puguin integrar-se al teixit social i laboral,
i encara menys se’ls concedeixen ajuts perquè es puguin dedicar a
construir la pau d’una manera que no sigui des de l’àmbit familiar. Amb
això s’aconsegueix que moltes dones no sàpiguen ni tan sols que tenen
uns drets, i per tant no els poden reivindicar. Això és especialment
dramàtic en casos com el de Rwanda, on el 70% de la població
supervivent han estat dones.
5. ASSOLIR VISIBILITAT
5.1. Els fonaments de la marginació
Com
que la lluita de les dones es dóna majoritàriament en l’àmbit de la
vida privada (sobretot com a mares) o en l’activisme públic però sense
violència, el procés de pau no les té en compte ni en reconeix els seus
esforços. Això és el que s’ha definit com una «pau de gènere». En una
pau d’aquest tipus, els governs i les parts en litigi emprenen processos
pacificadors i estableixen noves constitucions en què es margina les
dones i les seves necessitats. I no perquè siguin menys importants, sinó
perquè normalment no són líders i no tenen veu pública. També hi ha un
altre motiu: la guerra crea societats militaritzades, i a moltes
societats militarisme va lligat a masculinitat. La guerra dóna
preeminència als valors culturals que representen la masculinitat,
glorificant agressivitat o violència, i aquí hi ha l’arrel de la
marginació de les dones. Vegem-ho.
Alguns analistes afirmen que
separar els valors humans en les categories masculina i femenina és una
manera de distingir socialment i culturalment homes i dones, i que
aquesta és una de les arrels que perpetuen la violència. Aquesta
separació fa que homes i dones tinguin veus morals distintes i que
desenvolupin uns valors diferents segons el sexe. Això s’expressa en la
seva vida i els seus comportaments diaris. En aquest sentit, moltes
societats encoratgen les dones a ser dependents i submises, mentre
animen els homes a ser dominants i agressius. En situacions de pau, en
la vida quotidiana, aquests valors apareixen més desenvolupats en unes
persones que en d’altres, però amb l’escalada bel·licista i la guerra
aquests valors constitueixen un dels pilars clau per organitzar la
societat de conflicte. Trobem molts casos de ciutadans i ciutadanes que,
en època de pau, no havien desenvolupat massa aquests valors, però que
amb l’escalada bèl·lica i la guerra posterior se senten obligats pel seu
entorn social a abandonar aquelles pràctiques que no són prioritàries
segons el seu gènere. Per exemple, a Croàcia, poc abans d’iniciar-se la
guerra, es donaven ajuts econòmics a les dones que deixaven les seves
feines i tornaven a casa a tenir fills o a tenir-ne cura. A Sèrbia, a
les primeres eleccions que va guanyar Milosevic, les dones
parlamentàries van passar de ser un 20% del total a ser únicament un 2%.
La guerra polaritza aquests valors i en fa una base organitzadora de la
societat.
La guerra és per tant una situació que té molta
relació amb el gènere. Les idees de masculinitat i feminitat s’utilitzen
amb la guerra per promoure, legitimar i aprovar socialment l’ús de la
violència.
La glorificació de la violència, per tant, la
preeminència de la masculinitat suposa la denigració dels punts de vista
femenins, i perpetua l’estatus de les dones com a ciutadanes de segona
categoria. Si es deixen en segon terme les dones, s’estan malbaratant
les capacitats més valuoses que podem trobar a la societat per construir
la pau. Entre aquestes actituds les dones demostren més capacitat per
pensar les coses de forma real i concreta, deixant de banda tot tipus
d’abstracció, o altres capacitats, com més disponibilitat per
reconciliar visions oposades, o considerar com les decisions afectaran
els altres. Aquestes virtuts podrien ser molt útils a l’hora de
construir la pau.
5.2. La importància dels esforços de les mares
Sembla
evident que en la majoria de casos les dones tenen unes capacitats
especials que, degudament potenciades, poden ser molt útils per a la
societat. Elles, a través del seu rol de mares i esposes, es troben en
una posició privilegiada per incidir en la reconciliació social. Des de
la seva posició poden promoure valors que fomentin la prevenció de
futurs conflictes violents. Per una banda, poden encoratjar els seus
fills i marits a tornar a la guerra, especialment si no se les ajuda a
superar els seus traumes. De la mateixa manera, si se les ajuda a
superar els trastorns i se’ls dóna oportunitats per creure en el futur,
poden ser uns agents reconciliadors de primer ordre. L’exemple d’una
dona bosniana demostra fins a quin punt és important que les dones
prenguin consciència de les seves possibilitats a l’hora de transmetre
valors per construir la pau. Rada, una treballadora de la clínica Medica
de Bòsnia, va aprendre amb la guerra que ella podia fer alguna cosa per
lluitar contra l’odi interètnic. Com a mare podia contribuir a canviar
les categories de valors patriarcals que la societat imposava als seus
fills i filles: «Si les mares tenen un esperit cosmopolita i democràtic,
independentment dels seus marits, o si són religioses, poden ensenyar
als seus fills que les altres religions tenen el mateix valor. Si se’ns
dona la confiança i el coratge necessaris per fer-ho, les dones no som
impotents dins societats patriarcals.» Aquest exemple demostra que les
dones, per la seva posició, poden desenvolupar papers reconciliadors
importants si reben el suport necessari.
5.2.2. Formes de mobilització, lluites
Les
principals formes de mobilització de les dones són de dos tipus: com a
mares i com a esposes. La més important, sens dubte, és la primera, tant
pels resultats i la repercussió com pel seu grau d’involucrament (és
obvi que la primera preocupació de les dones com a mares, i per tant
també dels moviments de mares, són els fills). Ser mares els dóna
legitimitat social, i d’aquesta manera poden arribar a tenir una veu
dins la societat. A més, aquesta preocupació pels fills els dóna un fons
comú amb les dones dels altres bàndols que facilita la reconciliació i
crea un pont entre mares de diferents ideologies. Com a mares que
pateixen la mort de fills i marits, s’adonen del que això suposa, i
entenen amb més facilitat el patiment del bàndol oposat. La seva lluita
en favor de la pau, tant durant com després de la guerra, és un clar
intent de prevenir que els seus fills siguin posats en perill. Aquest és
el cas de les Dones Negres de Belgrad. Aquest grup ha estat l’única
oposició pública que ha existit a Belgrad durant el conflicte de
l’ex-Iugoslàvia on, a l’inici de la guerra, la majoria de membres
d’organitzacions pacifistes eren dones. La tasca de les Dones Negres
durant la guerra fou manifestar-se públicament dient: ‘No volem que els
nostres fills morin per Milosevic’. A la postguerra, amb les refugiades i
els seus fills i filles, es basà en el fet d’encoratjar-les a recordar,
escriure o enregistrar exemples de relacions positives que s’haguessin
donat en el passat amb les altres comunitats ètniques. Amb aquestes
històries personals pretenien posar les bases d’un treball més ampli de
reconciliació. Un treball que partia dels rols tradicionals de les dones
com a mares però que portava la seva resistència a un nivell públic i
en feia una opció política conscient.
Cal no oblidar tampoc la
importància d’altres casos en què la preocupació de grups de mares pels
seus fills o marits s’ha traduït en opcions polítiques estables. Dos
exemples d’això serien Las Madres de la Plaza de Mayo i la Coordinadora
Nacional de Viudes Guatemalenques.
Així, doncs, queda clara la
paradoxa que suposa que les dones, que tendeixen a desenvolupar un paper
conciliador dins les seves societats, siguin les grans oblidades de la
postguerra, just quan la societat està més desestructurada i més
necessita la participació d’aquells que poden aportar valors
pacificadors. Però si la seva participació queda limitada a grups
majoritàriament femenins on la principal preocupació són els fills, les
seves contribucions continuaran sent considerades fruit del seu rol
natural, i així les dones mai assoliran veu pública.
5.3. Per un canvi social
Si
per construir la pau és essencial desenvolupar projectes que
persegueixin una pau de llarga durada, l’objectiu ha de ser una societat
normalitzada, on els conflictes d’interessos, com el xoc d’identitats,
es resolguin sense violència. Per tant, cal minimitzar la violència,
canviant les actituds existents per unes altres que tendeixin a crear
una societat igualitària basada en interrelacions democràtiques. Si
aquest és l’objectiu, les actituds que la majoria de les dones del món
conreen en la seva vida diària haurien de ser, en la postguerra, les
preeminents, tant en la vida pública com en la vida privada.
Per
obtenir una pau de llarga durada i un bon procés de reconciliació, hi ha
dos factors que es consideren essencials. En primer lloc, si les
característiques de les dones són tan necessàries, cal ajudar-les a
superar els seus traumes. El suport psicològic i la comprensió poden
retornar-los la confiança i el respecte. Sense això difícilment tiraran
endavant i, encara menys, ajudaran els altres. En segon lloc, com que el
potencial de les dones a la postguerra està limitat per les convencions
socials i per la necessitat de supervivència, més que no pas per la
manca d’idees, primer de tot cal ajudar-les en les seves obligacions de
la vida diària, és a dir, en la subsistència i cura de la família. En
altres paraules, alliberar-les de les càrregues que els impedeixen
participar en els projectes de reconciliació. No hem d’oblidar tampoc la
necessitat de donar veu als seus testimonis.
Les organitzacions
internacionals i onG que desenvolupen projectes per a les dones han de
treure a la llum pública totes aquestes aportacions i donar-los
rellevança. Al mateix temps també han de preparar i ajudar les dones per
assumir rols públics des d’on puguin prendre decisions que afectin el
conjunt de la societat. Són imprescindibles projectes destinats a donar
recursos a les dones, ajudar les seves organitzacions i reconèixer-les,
donar-los veu, etc., perquè invertir en dones és invertir en els valors
que han de transformar la societat a llarg termini.
Donar
recursos a les dones és important, però no suficient. Habitualment, tant
les cultures tradicionals com les societats de postguerra no tenen
canals públics on les dones puguin expressar-se. També és necessari que
les perspectives femenines de la postguerra i les seves aportacions a
la nova societat formin part de la vida pública. Aquesta és l’única
manera que les actituds, els seus punts de vista en relació a les seves
experiències, i per tant els canvis que les dones poden aportar tinguin
una traducció directa en les decisions que construeixen el nou procés de
pau. Així, doncs, és essencial que les dones tinguin veu.
Per
exemple, cal crear espais que incloguin les perspectives de les dones,
cal que la seva experiència sigui present en la memòria que la societat
tindrà del conflicte. Això permetrà que les experiències de les dones
com a víctimes siguin percebudes com a part de la lluita global de la
comunitat i que puguin influir amb valors diferents als dels homes, les
experiències dels quals són les que històricament han dominat la memòria
dels conflictes.
Per tant, podem pensar que l’increment de la
presència de dones en la vida pública i en els organismes de decisió del
procés i construcció de la pau implicarà un millor posicionament social
respecte de la guerra. Però no n’hi ha prou amb una presència
testimonial, ja que aquesta no garanteix que les dones, com a
col·lectiu, tinguin veu, com tampoc garanteix que els seus valors siguin
determinants en la construcció d’una pau de llarga durada. En qualsevol
cas, hem de pensar que la presència de dones en aquests nivells
portarà, a mitjà i curt termini, una major inclusió d’altres dones,
transformant a la llarga una societat que, fins ara, només ha viscut des
de l’òptica masculina.
Però la realitat és que encara no hi ha
hagut mai una estratègia d’inclusió de dones prou important. No podem
saber amb certesa què passaria si això succeís, però davant del dubte, i
partint del que asseguren molts analistes, valdria la pena intentar-ho.
Angela King, consellera especial de Gènere i Desenvolupament de les
Dones de les Nacions Unides, descrivia els canvis que la integració de
les dones en òrgans públics havia produït: «La presència de les dones
sembla que és un component important en la creació i manteniment de la
confiança entre la població local. En desenvolupar les seves tasques amb
companys masculins, les dones són més conciliadores, menys amenaçadores
i molt menys propenses a optar per la força i la confrontació en lloc
de conciliar els punts de vista. També són menys egocèntriques i estan
més disposades a escoltar i aprendre, tot i que no sempre, contribuint a
un ambient d’estabilitat que ajuda a desenvolupar el procés de pau.»
Després
de pensar tant en els patiments, l’horror i les dificultats de la
guerra, sembla difícil treure’n alguna conclusió positiva. Però en podem
trobar d’importants, com a mínim una. En la postguerra ens trobem
davant la construcció d’una nova societat, gairebé es comença de zero.
Hem d’aprofitar l’ocasió per desenvolupar una nova societat que tingui
com a base uns valors tan pacificadors com sigui possible. Això, que
tindrà conseqüències molt positives tant a curt com a llarg termini,
comença per la inclusió de les dones, encarregades de dur a terme la que
es pot considerar la revolució essencial: la transformació dels valors
de la societat.
BIBLIOGRAFIA
Anderson, Sh. ‘Women’s many Roles in Reconciliation’, in People Building Peace. 35 Inspiring Stories from Around the World.
Bennett,
O. Bexley, J. Warnock, K. Armas para luchar, brazos para proteger: las
mujeres hablan de la guerra. Barcelona. Icaria antrazyt. DL. 1995.
Boutros-Ghali, B. Agenda for Peace. 1992.
Cockburn. The Space between us. Negotiating Gender and National Identities in Conflict. Zed Books. Londres. 1998
Galtung, J. ‘Twenty-Five years of Peace Research: Ten Challenges and responses’ Journal of Peace Research, 22, 1995.
Holt,
M. ‘Violence and the Peace Process’. Conferència llegida a Women, War
and Peacebuildin Conference. Universitat de York. 1 i 2 de febrer 2001.
International
Alert. Women, Violent Conflict and Peacebuilding: Global Perspectives.
International Alert, International Conference. Londres, Maig 5-7. 1999.
Pankhurst,
D. Women, Gender and Peacebuilding. Center for Conflict Resolution.
Department of Peace Studies. Working Paper 5. Agost 2000. University of
Bradford. Bradford.
Pearce, J. i Pankhurst, D. ‘Engendering the
Analysis of Conflict: Perspectives from the South’, a Afsher, H. (ed.)
Women and Empowerment, Zed Press. 1998.
Vickers, J. Women and War. Zed Books. London. 1993.
Turshem, M. i Twagiramariya, C. (eds.). What Women Don in Wartime. Zed Books. Londres. 1998.
Compartir
Publicaciones relacionadas
Últimas publicaciones
