Armes nuclears, un perill permanent
Només la seva completa eliminació evitarà aquest perill
El passat mes d’agost es compliren 78 anys del bombardeig amb bombes atòmiques de les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki. La societat civil quedà horroritzada en conèixer les conseqüències de l’ús d’aquestes armes. Això no obstant, fins a l’any 2017 no fou possible que l’Assemblea General de Nacions Unides aprovés el Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN). Aquesta fita és el fruit de la mobilització i l’esforç de la societat civil.
Fins a dia d’avui 93 estats (aproximadament la meitat dels membres de l’ONU) han signat el TPAN i l’han ratificat 69. No l’han signat, però, cap dels nou estats nuclearment armats: Estats Units d’Amèrica, Rússia, Regne Unit, França, Xina, Índia, Pakistan, Israel i Corea del Nord.
Actualment l’arsenal nuclear mundial supera les 12.500 armes, de les quals Estats Units i Rússia acaparen més del 90%. Estats Units, Rússia, Regne Unit i França tenen una mica més de 3.700 armes nuclears desplegades, o sigui col·locades ja en míssils o situades en bases amb avions bombarders. Entre les desplegades, unes 1.800 estan en situació d’alerta màxima, és a dir, es poden llençar en qüestió de minuts. És esfereïdor pensar que la potència total d’aquest arsenal mundial equival aproximadament a 100.000 explosions com la d’Hiroshima, a causa de la potència molt superior de les bombes actuals. A més a més, tots aquests països mantenen programes de modernització dels seus respectius arsenals nuclears. Destaca sobre tots ells el programa americà. Més del 50% de la despesa mundial en armes nuclears de l’any 2022 va correspondre als Estats Units.
Els estats nuclearment armats consideren que aquest tipus d’arma és un dels pilars de les seves polítiques de defensa. Argumenten que la dissuasió nuclear els protegeix d’un possible atac nuclear enemic.
La política nuclear de l’Administració Biden (de 2022) enverina encara més la situació nuclear internacional. Ja que els Estats Units no descarten de ser els primers a usar armes nuclears i no limiten aquestes armes a un paper dissuasiu. Contrasta això amb les polítiques dels què, segons Washington, són els seus principals adversaris nuclears: Rússia i la Xina. En les polítiques nuclears d’aquests dos països es reafirma el No Primer Ús i el caràcter defensiu de les armes nuclears respectives. D’altra banda, però igualment preocupant, la política nuclear de Biden anuncia el desplegament de capacitats nuclears nord-americanes (bombarders i armes nuclears) a la zona de l’Indo-Pacífic. Òbviament això redundarà en una major tensió en aquella zona.
Paral·lelament, Europa ha esdevingut de nou un possible escenari de guerra nuclear, arran de les retirades unilaterals, per part d’Estats Units, de dos tractats bilaterals signats amb la URSS (ara Rússia). Per un costat, el tractat INF que obligà els dos països a retirar els seus respectius míssils de curt i mitjà abast de territori europeu. Per un altre costat, el tractat ABM que limitava el nombre de sistemes de defensa contra míssils. Així Estats Units tingué les mans lliures per instal·lar a Europa el seu escut antimíssils, trencant l’equilibri de forces nuclears entre les dues potències. Ara que l’INF ja no està vigent, res no impedeix a aquests dos països el desplegament a Europa de míssils nuclears. Tot això és inquietant i més encara en el context actual de guerra a Ucraïna. Cal afegir també que, des fa dècades, Estats Units té desplegades armes nuclears a Europa. I ara Rússia anuncià que té la intenció de desplegar-ne a Bielorússia.
Mentre existeixin les armes nuclears, hi ha el perill de què siguin utilitzades, tant de forma accidental com intencionada. Qualsevol d’aquestes dues possibilitats tindria conseqüències catastròfiques, a les quals les infraestructures sanitàries i d’emergències no hi podrien fer front.
S’han donat episodis en què s’ha estat molt a la vora de què esclatés un conflicte nuclear. L’única solució per evitar aquesta amenaça permanent és l’eliminació completa de totes les armes nuclears. Per aconseguir-ho ja disposem de l’instrument adequat: el Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears. Si els nou estats amb armes nuclears hi estiguessin adherits, tindrien la seguretat de no ser atacats amb armes nuclears. Cal iniciar un procés de negociació per tal que s’abandoni la política de la dissuasió (basada en l’amenaça) i les relacions internacionals es basin en la diplomàcia i la confiança mútua.
Read the article on Nonproft
Compartir
Publicaciones relacionadas
Últimas publicaciones
