L’estigma de l’armament nuclear

El Periódico Demà s’obre el període de signatures del Tractat de Prohibició d’Armes Nuclears aprovat el 7 de juliol per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Entrarà en vigor 90 dies després que l’hagin ratificat 50 països. I dijous és el Dia Internacional per la Pau, una ocasió excel·lent per celebrar-ho.

Els estats que, el dia 7 juliol, van aprovar el text del tractat representen dos terços de l’Assemblea General (122 vots). Hi hagué una abstenció (Singapur) i un vot en contra (Països Baixos).

Un rebuig no uniforme

Els nou estats nuclearment armats, els estats membres de l’OTAN (amb l’excepció dels Països Baixos) i els països amb acords de protecció nuclear amb els EUA, ni tan sols no van assistir a la votació del tractat. Espanya, per tant, no hi va assistir. En canvi, l’Iran (un país tan assenyalat com a perill nuclear) hi va votar a favor.

Els darrers anys s’havien intensificat les campanyes internacionals de la societat civil a favor d’un tractat de prohibició de les armes nuclears. També l’Assemblea General de l’ONU, de forma reiterada, n’havia demanat la prohibició. L’actitud de rebuig a les negociacions d’aquest tractat per part dels nou estats posseïdors d’armes nuclears no ha estat uniforme: quan, el mes d’octubre del 2016, es va presentar a l’ONU la proposta per iniciar les negociacions d’un tractat de prohibició d’armes nuclears, els EUA, la Gran Bretanya, França i Israel hi van votar en contra, mentre que la Xina, l’Índia i el Pakistan es van abstenir i Corea del Nord hi va votar a favor.

El 90%, en mans dels EUA i Rússia

El text del tractat diu, molt succintament, que els estats signataris es comprometen no només a no desenvolupar, posseir, emmagatzemar o usar armes nuclears, sinó també a desactivar-les immediatament i destruir-les al més aviat possible de forma verificable. Per a tot això es marquen uns terminis.

Actualment l’arsenal nuclear mundial és de, pràcticament, 15.000 caps nuclears, dels quals més del 90% estan en mans dels EUA i Rússia. D’aquest total, més de 4.000 es poden utilitzar de forma immediata. D’aquests darrers, uns quants estan en submarins (de Rússia, els EUA, el Regne Unit i França) equipats amb míssils amb caps nuclears que estan patrullant permanentment per tot el món.

Programa d’un bilió de dòlars

En major o menor grau, els estats nuclears estan duent a terme programes de modernització i millora del seu arsenal nuclear. Aquests programes inclouen la renovació dels caps nuclears, dels míssils de transport, dels submarins, de les plataformes de llançament i dels avions. El cas més extrem és el dels EUA, on l’any 2010 (en època de l’Administració Obama) es va aprovar un programa de modernització amb un pressupost d’un milió de milions de dòlars per a un període de trenta anys. A primers del 2017 aquest pressupost es va revisar i es va incrementar en un 15%.

La mera existència de les armes nuclears ja és un perill. Malgrat el secretisme que envolta l’armament nuclear, s’ha arribat a saber que s’ha produït un elevat nombre d’accidents vinculats a aquest tipus d’arma, alguns d’ells molt greus. Alguns exemples: avions i submarins carregats amb caps nuclears que s’han enfonsat al mar i no s’han trobat mai més; avions amb armes nuclears que s’han estavellat a terra i s’han incendiat; camions que han bolcat quan transportaven caps nuclears, etc. Un cas que ens és molt proper és el de l’accident de Palomares (Almeria), en què van caure des d’un avió quatre bombes termonuclears (dues a terra i dues al mar, totes elles recuperades). En molts d’aquests accidents hi ha hagut contaminació radioactiva.

Corea del Nord, un perill sobredimensionat

A més dels accidents, un altre perill associat a les armes nuclears és el de la seva custòdia. Només un parell de dades: en el període 1975-1990 el Pentàgon va apartar de forma definitiva de les seves tasques nuclears desenes de milers de militars a causa de l’abús de drogues i alcohol. Una auditoria del 2014 del Departament d’Energia dels EUA concloïa que dècades de supervisió poc rigorosa i seguretat deficient podrien afectar negativament la fiabilitat i seguretat de les armes nuclears del país. A tot això encara cal afegir errors de detecció de suposats atacs que podrien haver desembocat en respostes nuclears.

Tots aquests riscos s’han silenciat sistemàticament. En canvi, altres perills s’han sobredimensionat. Va ser el cas de l’Iran i ara és el de Corea del Nord. Pel que fa a aquest darrer país, es magnifica la seva capacitat nuclear perquè, d’una banda, molts experts opinen que Corea del Nord no disposa de la tecnologia de miniaturització d’un cap nuclear que permeti encabir-lo en un míssil i, d’altra banda, els experts estimen que té el material suficient per fabricar entre deu i vint bombes nuclears (que no vol dir que les tingui). Un panorama ben diferent del que hem esmentat més amunt sobre l’arsenal nuclear d’altres països.

Danys enormes només usant-ne l’1%

Diversos estudis recents han calculat que l’explosió de menys de l’1% de l’arsenal nuclear mundial causaria tal quantitat de sutge i fum que afectaria el clima de tot el món. La temperatura i pluviositat mitjanes del planeta s’alterarien de tal forma que provocarien una disminució molt important de les collites en diverses regions. S’ha estimat que aquests canvis podrien dur a la fam extrema a dos mil milions de persones.

Els riscos i perills que hem esmentat fan absolutament necessari un tractat de prohibició i eliminació de les armes nuclears. De fet, eren les úniques armes de destrucció massiva que no tenien un tractat internacional de prohibició. Els estats que s’oposen al tractat aprovat el juliol al·leguen que ja existeixen mecanismes de limitació d’armament nuclear com el Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP). Tanmateix, el TNP no s’ha demostrat gaire eficaç perquè es va aprovar l’any 1968 (en aquell moment hi havia cinc estats nuclearment armats) i d’aleshores ençà el nombre d’estats amb armes nuclears ha augmentat (avui n’hi ha nou). A més, algunes iniciatives de desarmament presentades en el marc del TNP han estat boicotejades per certs estats nuclears.

Pressió moral i política

Cal esperar que els estats que van aprovar el tractat al juliol, el signaran aviat. Així podrà entrar en vigor. Malauradament, sembla força clar que, ara com ara, els estats nuclears no signaran el tractat i, per tant, no deixaran de fabricar armes ni es desarmaran. També és molt previsible que no el signin els membres de l’OTAN. Tanmateix, el tractat reforçarà l’estigma contra l’armament nuclear i crearà un estat d’opinió i una pressió moral i política sobre els estats no disposats a adherir-s’hi. De forma anàloga al que ha passat amb les mines antipersona, les bombes de dispersió, les armes biològiques i les armes químiques.

Llegeix l'article a El Periódico.