L’OTAN a l’atac
Article que analitza la darrera cimera de caps d’estat de l’OTAN a Gal·les on es prengueres mesures reactives en front del conflicte de Ucraina i de l’Estat Islamic a Iraq i Siria.
Crisi que sempre ha vingut per les desavinences internes entre els estats membres de l’OTAN en com enfocar i resoldre els conflictes on va intervenir. Entre d’altres, destaco els més visibles. A Sèrbia, el 1999, hi va haver fortes discrepàncies en com es van dur a terme els atacs sobre Belgrad (bombardeig de la TV i ambaixada Xina); a l’Afganistan, després de l’11-S de 2001, EUA va activar l’article 5 del Tractat que exigeix als països membres acudir en defensa del país atacat. Però les reticències internes entre els estats socis van fer que els EUA finalment desestimés aquesta opció i optés per iniciar els atacs al comandament d’una coalició internacional al marge de l’OTAN. Posteriorment l’OTAN es va involucrar, però en un paper subaltern i on cada país va intervenir amb rols diferents, uns en combat directe, altres, com Espanya, dedicats a la reconstrucció d’estructures civils. Els uns i els altres, per descomptat, legitimant l’ocupació i donant suport a la guerra.
Davant el conflicte sorgit a Ucraïna, l’OTAN veu de nou una oportunitat per legitimar-se com organització militar davant la Rússia de Putin. Però les coses no han estat fàcils. De nou han sorgit les divergències entre els 28 estats amb visions molt diferents de com afrontar la crisi amb Rússia. Mentre que els EUA, sense massa interessos econòmics a Rússia, aposta fort per endurir la bel•ligerància amb el suport explícit dels països que van pertànyer al bloc soviètic, que diuen sentir-se amenaçats per la intervenció de Rússia a Ucraïna. Els interessos econòmics entre Rússia i Europa occidental són molt importants, el gas que prové de Rússia i els fluxos comercials i inversions d’Europa occidental a Rússia els converteix en països molt interdependents. Les primeres sancions a Rússia van tenir una resposta contundent per part de Putin, les fruites i verdures europees no entraran a Rússia.
L’OTAN ha finalitzat l’acord de crear una Força d’Intervenció Immediata de 5.000 efectius disposada a entrar en acció en pocs dies en el flanc oriental enfront de Rússia, també al sud. Fet de poca transcendència, perquè ja es disposava d’una Força d’Acció Ràpida que fins ara mai havia actuat, per tant és el mateix però canviant-li el nom. També s’han disposat noves sancions econòmiques a Rússia: prohibició a les entitats financeres europees de participar en crèdits sindicats amb empreses on l’estat rus participi amb un 50% (Gazprom i tantes altres), si s’arriben a implementar (això està per veure), tindran una resposta contundent per part de Moscou i poden afectar greument a l’economia europea. Rússia ja ha deixat entreveure que es podrien aplicar restriccions de l’espai aeri rus a companyies europees i de nou més restriccions comercials.
Finalment, Obama ha reclamat, una vegada més, que davant els actuals reptes de Rússia i l’Estat Islàmic els estats de l’OTAN incrementin la despesa militar fins arribar al 2% del PIB. Aquests l’han acceptat a contracor adduint la crisi i la lenta recuperació de l’economia europea i han acceptat arribar a aquest objectiu en deu anys. Això el temps dirà si es pot dur a terme, ja que la realitat sempre és més tossuda que les promeses. Encara que aquí, els estats europeus tenen l’oportunitat de fer aflorar aquelles despeses que sent militars tenen repartides (o amagades) entre d’altres Ministeris. Espanya té avui una despesa militar real que ronda el 1,6% del PIB i en canvi el govern afirma que és del 0,7%.
Respecte del conflicte d’Ucraïna assenyalar tan sols una qüestió: els països de l’Europa occidental han estat d’una ingenuïtat irresponsable en pensar que Putin permetria el desafiament que Ucraïna, després de la revolta de Maidan, es llancés en braços de la UE i l’OTAN. Ja ho va demostrar en el conflicte a Ossètia del Sud i Abkhàzia el 2008, quan va enviar les seves tropes i derrotar la incursió militar de Geòrgia, que per cert, també volia entrar a l’OTAN. Sobretot perquè a Crimea, Rússia té la seva principal base naval a Sebastopol, de gran importància estratègica ja que li permet la sortida al Mediterrani, on, a més, igual que en el sud-est, Lugansk i Donetsk, són de majoria de població russa. Només una situació negociada entre les parts Rússia, Ucraïna i rebels pot solucionar aquest conflicte, com així sembla passarà.
L’altre gran acord de l’OTAN a Gal•les ha estat com prosseguir la guerra contra el terrorisme. Especialment, en com fer front al desafiament llançat per les milícies de l’Estat Islàmic (EI) que s’han apoderat del nord de Síria i l’Iraq on pretén establir un califat.
Aquí, de nou, es denota la debilitat de l’OTAN, ja que tot i la unanimitat dels estats presents a combatre l’EI, no tots estan decidits a implicar-se en una nova guerra al Pròxim Orient. Ni David Cameron del Regne Unit pot fer-ho després del veto de la Cambra dels Comuns a un atac a la Síria d’Al-Assad; ni Rajoy tampoc vol enviar militars a l’Iraq. I una vegada més, els EUA, ha optat per preparar una coalició internacional que dirigirà els atacs contra l’EI, mentre l’OTAN jugarà un paper secundari de suport logístic.
Però cal observar, que tampoc Obama vol implicar-se en una nova invasió i combatre en terra a l’exèrcit d’EI, que s’estima en 30.000 efectius i fortament armats; sinó que la proposta només consistirà en atacs aeris, enviar assessors militars i facilitar armes al govern de l’Iraq i a les milícies peshmergues kurdes que combaten l’EI. A més, Obama busca crear una coalició en què participin estats àrabs, cosa gens fàcil tenint en compte les rivalitats i enemistats sectàries que molts d’aquests governs mantenen per qüestions religioses i polítiques. Cal no oblidar la divisió que el conflicte de Síria, mentre l’Iran i Hezbollah donen suport al govern d’Al-Assad, Aràbia Saudita i Qatar donen suport al sector rebel inclòs grups que de l’EI.
El conflicte actual de l’Iraq i Síria, té els seus orígens en les catastròfiques polítiques aplicades pels EUA al Pròxim Orient i nord d’Àfrica. L’imperi es va llançar a guerres insensates a l’Afganistan, l’Iraq, Líbia i Síria, i en tots els països va sorgir una resistència a aquesta invasió, que amb circumstàncies diferents tenien un tret en comú, la coalició internacional era incapaç d’instaurar una suposada democràcia i en canvi propiciar l’aparició de grups gihadistes que van portar major desordre que va acabar en caos. Així, per on pas el cavall de la guerra de l’imperi no va tornar a créixer l’herba i on abans existia un cert ordre, va créixer un caos sectari, entre els quals abunden grups gihadistes que practiquen la violència i el terrorisme contra l’imperialisme dels EUA i seus aliats.
El futur immediat no és esperançador. O s’esmenen les polítiques, tant dels Estats Units, Rússia i Europa respecte al món que habita a l’Orient Mitjà o els conflictes prosseguiran i s’engrandiran. Tasca gens fàcil, ja que s’han de desactivar la infinitat de conflictes que travessa aquest món. Començant per l’ocupació de Palestina, que és la causa i excusa que activa l’odi antioccidental pel suport dels EUA i Europa a les atrocitats que Israel practica sobre el poble palestí. Després intentar recompondre els desastres de l’Afganistan, l’Iraq, Líbia i Síria mitjançant conferències regionals que impliquin la retirada de militars, ajuts i cooperació perquè les forces internes es autogobernin, siguin quines siguin les conseqüències i els governs que sorgeixin dels pactes o eleccions internes, passant per acceptar desmembrament d’uns estats artificials, sorgits després de la desaparició de l’imperi otomà després de la Primera Guerra Mundial.
I per últim, els EUA i Europa haurien supeditar, l’ajuda, però molt especialment les relacions comercials amb tots els països de la regió, al respecte dels drets humans, tant des del costat de les llibertats com dels aspectes socials. Només així Occident podrà construir un futur de convivència amb el món oriental. En aquest sentit, la política d’atacs militars dels EUA i la coalició internacional amb el suport de l’OTAN només agreujaran la situació interna del Pròxim Orient.
Llegeix l'article a Público
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
