La crisi inevitable reducció de la despesa militar

L’aritmètica és una ciència exacta, però els números cadascú els fa quadrar segons els seus criteris i interessos.

Això és el que passa amb els comptes de la despesa militar, hi ha qui fa els comptes d’una manera i altres els fan d’un altre. Així, per exemple, un Centre de prestigi reconegut com el SIPRI, introdueix uns criteris amb tots els supòsits que envolten la despesa militar, on es tenen presents les classes passives militars, les contribucions a organismes militars internacionals, els cossos paramilitars, la R + D militar, el personal civil a càrrec del Ministeri de Defensa. Però a l’hora de mostrar les xifres, per fer comparable la despesa militar entre tots els països del món, el SIPRI acaba acceptant el que els governs dels països declaren, tot i que els seus criteris indiquen que la despesa militar real és molt superior.

El millor exemple el tenim als Estats Units, la despesa militar aprovada per aquest any 2013 ha estat de 633.000 milions $, mentre que altres fonts independents augmenten la xifra a 673.000 milions $, i la War Resisters League assenyala que considerant els múltiples despeses militars repartides per altres departaments la despesa militar real és de 839.000 milions $. Això mateix és aplicable a les grans potències de Xina i Rússia, on la despesa militar està camuflada entre molts ministeris i departaments.

Feta aquesta primera advertència, passem ara a analitzar la despesa militar mundial actual. Entre 2005 i 2011, a preus constants, la despesa militar va augmentar en totes les regions del món amb excepció d’Europa, on la crisi econòmica apareguda el 2008 ha fet retrocedir la despesa. Però la crisi és sistèmica, vull dir del model polític i econòmic que domina el món actual, és a dir, el capitalisme, i on més es fa sentir aquesta crisi és entre els països desenvolupats del primer món, especialment als Estats Units i Europa.

I si alguna despesa és supèrflua i ineficient des del punt de vista macroeconòmic és en l’àmbit militar. Això es va evidenciar després de l’arribada de la crisi, els governs d’Europa i els EUA van començar a aplicar retallades de la despesa pública, i el primer ministeri en veure disminuir el pressupost va ser el de defensa. La reelecció de Barack Obama el 2012, com a president dels EUA va anar acompanyada de la proposta de disminuir en els propers deu anys el pressupost del Pentàgon en 487.000 milions $. En termes reals respecte del PIB, la despesa militar dels EUA ja estava disminuint des de 2011 que va ser de 690.000 milions $, mentre que la proposta per a l’exercici de 2014, ha estat de disminuir-la fins a 572.000 milions $.

A Europa, l’arribada de la crisi el 2008 també ha obligat a que diferents governs europeus emprenguessin reduccions en els seus pressupostos, i així, la despesa militar s’ha reduït en gairebé tots els països, especialment les principals potències, Regne Unit, França, Alemanya, Itàlia, i en menor grau Espanya. El camí emprès ha estat anul•lar alguns grans projectes d’armaments o reduir el nombre de les forces armades.

Per exemple, el Regne Unit va acordar dur a terme retallades en la seva despesa militar, un 8% anual en quatre anys amb un estalvi de 20.000 milions de lliures esterlines, la qual cosa ha obligat a reduir el nombre de caps nuclears, retirar 20.000 soldats establerts a Alemanya, donar de baixa tres portaavions i els avions Harrier que transportava, desmantellar submarins Vanguard, així com abandonar la fabricació de l’avió de combat d’aterratge vertical Joint Strike Fighter, i finalment renegociar contractes amb la indústria de defensa.

França s’ha vist obligada a revisar els objectius concretats en el seu Llibre Blanc de defensa de 2008. Així, el 2009, es va anunciar suprimir 54.000 efectius de l’exèrcit per a l’any 2015 i, la construcció d’un segon portaavions, també va decidir posposar la fabricació de l’avió Mirage 2000D. I recentment, març de 2013, l’actual president François Hollande, ha proposat reduir un terç el nombre de les forces armades (100.000 soldats), així com reduir la despesa del ministeri de Defensa en un 50% per l’any 2020, passant dels 30.000 milions € actuals a 15.000 milions €.

Al seu torn, el govern d’Alemanya va anunciar la professionalització dels seus exèrcits reduint el nombre d’efectius, passant de 252.000 a185.000 soldats. A més, Angela Merkel, va anunciar reduir la despesa militar en 450 milions de €, dels quals 250 milions retallarien adquisicions d’armes, com per exemple anul•lar el compromís d’adquirir 37 nous EF-2000. Respecte a l’avió A400M, el govern alemany ha reduït a 40 les 60 unitats compromeses inicialment, així com vol reduir també el nombre d’helicòpters NH-90 i Tigre i el sistema de míssils Meads.

Per la seva banda, Itàlia ha reduït en 25 unitats la compra d’avions EF-2000 a EADS i només adquirirà 6 fragates FREM en lloc de les 10 unitats previstes.

Finalment, Espanya, un dels països europeus on la crisi colpeja amb més força, recordem que l’atur de la població activa arriba al 25% (més de cinc milions d’aturats), la despesa militar en termes reals des de 2008 ha baixat un 20%. Però tot i aquest descens no s’ha reduït el nombre d’efectius de l’exèrcit i tampoc s’ha anul•lat cap gran contracte d’armes, així continuen els programes dels avions de combat EF-2000, l’avió A400M, els helicòpters NH-90 i Tigre, blindats Leopard i diversos vaixells de guerra, i la reducció en despesa només afecta el manteniment operatiu dels equips d’armes i de les forces armades, de manera que bona part de l’exèrcit espanyol ha quedat sense capacitat operativa.

* * *

Segons el SIPRI, la despesa militar mundial el 2012 va ser de 1,74 bilions $, experimentant un petit augment, un 0,3% respecte al 2011, despesa que representa el 2,5% del PIB mundial. Una xifra, que podria ser molt superior si es considera, com ja s’ha indicat, el que no declaren els Estats. Aquesta enorme massa de diners es destina a mantenir 21 milions de soldats (1,8 milions en l’Unió Europea) i a adquirir enormes quantitats d’armes (400 milions $ anuals). Una despesa militar que alimenta vells conflictes armats així com empeny l’aparició de nous.

Aquestes xifres, demostren que encara que poc, la despesa militar continua augmentant en el món, ja que si bé baixa a Europa i als EUA, està augmentat en altres regions, especialment entre les potències emergents, els BRICS, Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-Àfrica, i altres països que aspiren a ser potències regionals, com Turquia, o que mantenen disputes, com Aràbia Saudita davant l’Iran, o Japó i Corea del Sud davant Corea del Nord, o Taiwan davant la Xina. Encara que també és cert, que cap dels BRICS busca enfrontar-se a EUA per l’hegemonia militar mundial. Si es compara la despesa militar dels BRICS es pot comprovar que és molt inferior enfront del dels EUA (Taula 1). Encara que és ben cert que la Xina, en els últims deu anys, ha incrementat fortament la seva despesa militar, al voltant d’un 10% anual. Però així i tot, continua estant molt lluny de la despesa dels EUA, un país que, amb només el 4,5% de la població i el 20% del PIB mundial, en canvi acapara gairebé la meitat, el 42%, del total de despesa militar mundial.

D’altra banda, també cal esmentar, que ni Xina ni la resta dels BRICS, tot i augmentar la despesa militar s’hagin proposat competir amb els EUA en una cursa d’armaments, ja que el tipus d’armes al que dediquen els seus esforços no és ni en armes estratègiques, nuclears o míssils intercontinentals, que puguin amenaçar als EUA, sinó que s’han dedicat a invertir en armes convencionals, i molt especialment a reforçar les seves armades amb la construcció de submarins i vaixells de guerra. La qual cosa indica que estan més preocupats per assegurar les vies marítimes per on discorren els recursos minerals i energètics que flueixen cap els seus països, que no en rivalitzar militarment amb els EUA.

Encara és prematur anunciar una dràstica reducció de la despesa militar, però la veritat és que la tendència de la despesa militar mundial disminueix, d’una banda, perquè les potències emergents, no busquen el poder a través d’aspectes militars, ni intenten rivalitzar amb els EUA en poder militar, d’altra banda, perquè a causa de la crisi, que colpeja especialment als EUA i Europa, es fa inevitable reduir les despeses més supèrflues, i sens dubte, la menys justificada és la despesa militar. A això, dedico l’última part d’aquest article.

* * *

Els partidaris de la defensa armada esgrimeixen com a principal argument de la despesa militar els enormes beneficis que reporten a les economies nacionals la producció d’armaments pels efectes del transvasament de tecnologies en R + D a la producció de béns civils. O també, que una part del benestar econòmic resideix en aquesta enorme despesa militar, perquè s’estableix una estreta relació amb el conglomerat econòmic que envolta la indústria militar i les exportacions d’armes. Per demostrar les seves afirmacions fan servir el cas dels EUA, adduint que gairebé un terç de l’activitat econòmica d’aquest país depèn directament o indirectament del sector militar.

Això és cert relativament, ja que mentre aquesta despesa militar es va mantenir en certs límits, es va poder absorbir mitjançant deute públic, però quan a partir de 2001 es va iniciar la política de Bush de guerra contra el terrorisme, i es van iniciar les guerres a l’Afganistan i l’Iraq, l’enorme despesa que van produir, 1,3 bilions $ i segons càlculs d’altres economistes (Joseph Stigliz), supera els 3 bilions $. Es va disparar l’endeutament de l’estat fins a límits que van desestabilitzar el pressupost dels EUA. Aquesta enorme despesa va contribuir, al costat de la crisi de les subprimes, a la caiguda del sistema financer dels EUA, que després va contagiar a la resta de països aliats d’Europa.

Aquest suposat bonisme de la despesa militar en el transcurs dels anys fins arribar a les enormes xifres actuals s’ha demostrat un miratge, i per contra, l’economia crítica, argumenta que la despesa militar entorpeix el creixement de l’economia productiva, ja que els enormes recursos que absorbeixen els costosíssims programes d’armaments i el manteniment de les forces armades, en general, no contribueixen al desenvolupament de l’economia real. Perquè no cal oblidar que les armes, en bona part, més d’un 95%, són adquirides per l’Estat, i no hi ha intercanvi al mercat perdent el seu valor social de creadores de riquesa. Aquesta visió sosté que els mateixos recursos destinats a la producció civil generarien més creixement. Aquesta afirmació es basa en tres grans idees. Primer, perquè és dubtós el traspàs automàtic de la tecnologia del sector militar al civil, generalment s’endarrereix en el temps ja que és segrestada en l’àmbit militar fins al seu ple desenvolupament, i només després d’haver experimentat totes les seves aplicacions, i en una part molt reduïda serà aprofitada pel sector civil. Segon, perquè genera endeutament públic i inflació al impedir que els béns de capital es destinin al sector productiu civil. Tercer, perquè entorpeix el creixement de l’economia mundial de la resta de països, ja que la tecnologia convertida en armament, en ser adquirida per tercers països tindrà conseqüències negatives per als països no industrialitzats en dedicar els seus escassos recursos a la compra d’armes, en lloc de destinar al desenvolupament humà de les seves poblacions.

El proper 15 d’abril, declarat “Dia mundial contra la despesa militar”, és una data per aixecar la veu i mostrar el desacord amb les polítiques que justifiquen aquest desbarat de la despesa militar que consumeix recursos necessaris per al benestar humà, a més de ser una amenaça per a la pau i la seguretat mundial.

(1) Sipri yearbook 2012 en $ constantes 2011