Blindats Dragón o com malbaratar 2.100 milions en despesa militar en temps de crisi

L’aportació espanyola en operacions militars és de més de 1.000 milions d’euros a l’any, una partida que podríem destinar a atendre els sectors més perjudicats per la crisi

El Ministeri de Defensa decidia a principis de maig, en plena lluita contra la pandèmia del coronavirus, reactivar el programa VCR 8×8 Dragón per al subministrament de 348 vehicles de combat blindats per a l’Exèrcit de Terra amb un pressupost de 2.100 milions d’euros. El passat 23 de juny, el Consell de Ministres donava llum verda al contracte per a la fabricació d’aquest primer lot de vehicles de combat, que podria anar seguit d’altres dos fins a arribar a les mil unitats. A càrrec d’ell estaran les companyies d’armament Santa Bárbara Sistemas, Indra, Sapa i Escribano, aquesta última incorporant-se a última hora al consorci, qui sap si com a compensació pels seus inestimables serveis en la fabricació de respiradors durant l’emergència sanitària de la COVID-19.

La justificació d’aquesta milmilionària compra es troba, des de la seva gestació el 2007, a substituir els blindats BMR de què disposa actualment l’exèrcit espanyol donada la seva fragilitat davant certs atacs amb artefactes explosius, la qual cosa ha costat la vida de diversos militars en les guerres d’Afganistan i d’Iraq.

La solució perquè això no torni a passar és, no obstant, molt més senzilla que preparar un programa per a adquirir 348 vehicles de combat nous: Espanya no ha de participar sota cap concepte en aquestes operacions militars, ruïnoses en termes morals i econòmics, injustificables en clau política i humanitària.

És evident a hores d’ara que les aventures militars en les quals Espanya s’embarca seguint l’estela dels EUA i aliats de l’OTAN, com són les guerres d’Afganistan, Iraq o Líbia, no porten pau, estabilitat ni democràcia a aquests països (tampoc als nostres), sinó més aviat tot el contrari. La contribució que fa Espanya a aquestes missions, simbòlica en termes d’efectius i funcions, respon més a un trist intent de mantenir les relacions amb les grans potències occidentals en les seves disputes geoestratègiques que a defensar els nostres ‘interessos nacionals’ i molt menys encara a promoure i impulsar drets humans i llibertats pel món. En vista dels processos de polarització, desestabilització i militarització als quals ens aboquen els lideratges temperamentals i plens de testosterona estil Trump o Putin, millor faria Espanya a desmarcar-se a temps d’aquestes polítiques del caire de l’abisme que sens dubte portaran a noves guerres en les quals no hem de ser-hi ni hi volem ser.

Per a més inri, l’aportació espanyola a aquestes operacions militars, malgrat ser simbòlica, ens costa més de 1.000 milions d’euros a l’any, una partida a la qual sens dubte podríem donar-li millor ús en els pròxims mesos i anys atenent els sectors més perjudicats per la crisi. Fins fa poc, una gran part del cost d’aquestes missions (fins a un 70%) es pagava amb càrrec al Fons de Contingència, un estratagema bastant tèrbol que enguany probablement no podran dur a terme en vista que una veritable contingència, la pandèmia de la COVID-19, ha colpejat el nostre país. Això suposarà inevitablement “menys hores de vol, menys dies de navegació i menys exercicis en el camp”, segons es lamentava un alt comandament en un article d’El País del 14 de maig.

Hi haurà també qui intenti justificar la compra d’aquests blindats sobre la base de la defensa del país davant d’una eventual invasió. Aquest escenari és, sens dubte, molt més remot que una pandèmia o una catàstrofe natural (sent ambdues, per cert, emergències que el canvi climàtic exacerba i fa més freqüents), o que amenaces a la seguretat més a l’ordre del dia, com el terrorisme, els ciberatacs o el crim organitzat. Cap d’aquests escenaris requereix de la utilització dels blindats Dragón. I encara en el cas que Espanya continuï prenent part en guerres a l’exterior, la major part d’aquests 348 blindats passaran la seva vida útil aparcats en hangars, participant esporàdicament en alguna maniobra o desfilada, com passa amb la majoria d’armaments de l’exèrcit espanyol.

És trist reconèixer-ho, però potser l’escenari més factible en el qual se’ls podria donar ús a aquests blindats és el de la repressió interna, una idea que en qualsevol democràcia mínimament digna hauria de considerar-se simplement repugnant.

No necessitem, per tant, els vehicles de combat 8×8 Dragón. De la mateixa manera, tampoc ens són útils en aquests moments els avions de combat Eurofighter, que a més són obsolets abans d’haver acabat de fabricar-los, valorats en gairebé 13.000 milions i per al qual l’anterior Govern de Pedro Sánchez va aprovar un nou sostre de despesa de 906 milions; ni el submarí S-80, que pel que sembla no sura, i al qual Sánchez va donar un nou sostre de despesa de 1.772 milions; tampoc les fragates F-110 (5 unitats per 4.326 milions demanades igualment el 2018) o els 23 helicòpters Chinook (1.431 milions més aprovats per l’executiu socialista per a completar una comanda anterior).

Aquestes decisions, preses només arribar al govern després de la moció de censura, van ser difícils d’entendre en el seu moment, però encara ho són més ara, quan sembla evident que el que veritablement necessitem són més sanitàries, més ben protegides i remunerades, així com més i millors hospitals, centres d’atenció primària i centres de recerca en salut públics, dotats del personal, els recursos i l’equipament necessaris per fer front a emergències sanitàries com la del coronavirus.

La capacitat de sacrifici del personal sanitari i d’altres serveis bàsics ha evitat que aquesta tragèdia hagi estat encara major, i seria per tant vergonyós demanar-los que continuïn fent aquest esforç titànic durant molt més temps, o que ho tornin a fer de nou en el futur en aquestes condicions.

Pablo Iglesias, vicepresident segon del Govern i ministre de Drets Socials i Agenda 2030, semblava ser conscient d’aquest contrasentit en afirmar uns dies després de la posada en marxa definitiva del programa dels blindats Dragón que “no toca gastar en tancs o avions de combat”. No obstant això, el dirigent de Podem justificava aquesta compra en què un govern ha de complir “amb el que va signar l’anterior”. Això ve a dir-nos que els compromisos del govern del qual és part amb el complex militar-industrial són indestructibles, tot i que aquesta “mínima seguretat jurídica” que Iglesias reivindica va directament en detriment de la genuïna seguretat de les persones, així com dels drets socials i l’agenda 2030 que ell porta inscrits en la seva cartera de ministre.

La ministra de Defensa Margarita Robles va respondre amb prestesa als dubtes d’Iglesias afirmant que “hi ha un cert desconeixement” i que “molts parlem de coses que no sabem”. Fa mal fet de recordar-nos-ho, perquè és sens dubte el desconeixement generalitzat l’única cosa que explica que seguim endavant amb aquest despropòsit.

Perquè si, atenent a tot això, el Govern d’Espanya decidís que els 2.100 milions d’aquest Programa Especial d’Armament (PEA) ens fan més servei en la sanitat pública, podria dotar de pressupost a un hospital d’alt nivell com el Clínic de Barcelona durant 4 anys. Si igualment decidís que amb diners públics és millor tenir a Escribano fent respiradors i no torretes de metralladores per a aquests blindats, amb aquests 2.100 milions podria fabricar més de 290.000 respiradors.

Si no hagués signat el passat 11 de juny la (no tan) nova Directiva de Defensa Nacional i impulsés una alternativa que posi en el centre les necessitats i interessos de la ciutadania i no els del complex militar-industrial, el govern de Pedro Sánchez procediria sense demora a cancel·lar els PEAs que encara falten per executar, especialment els 7 aprovats en el seu Consell de Ministres, prenent consciència que els més de 13.000 milions en què estan valorats, i que estarem pagant fins a 2032, suposen el pressupost de 3 anys del Ministeri de Sanitat.

Si, ja com a societat, decidíssim que la manera de fer front a les emergències globals a les quals ens enfrontem (pandèmies, canvi climàtic, desigualtat, migracions) és amb esforços basats a cuidar i protegir la vida i no a destruir-la, trobaríem que els més de 20.050 milions de la despesa militar espanyola i els 1,92 bilions a escala mundial per a l’any 2019 són un bon lloc per començar una reconstrucció justa i una transició cap a societats i economies més equitatives, sostenibles i pacífiques.

Hi haurà qui consideri aquests arguments demagògics, o potser idealistes, però en vista de la magnitud de la crisi econòmica i social que se’ns ve al damunt i de la limitació dels recursos de les administracions públiques, allò que em resulta poc realista i difícil de sostenir és aquest model de defensa que no ens proveeix de la seguretat que necessitem i que només dóna pàbul i crèdit als qui no entenen un món sense guerra. Considero, per tant, oportú i necessari fer aquest tipus de comparatives. Al cap i a la fi, són un càlcul senzill del cost d’oportunitat que ens suposa, en general, continuar preparant-nos per a la guerra mentre casa nostra està en flames. I del que significa, en particular, gastar 2.100 milions en blindats quan el que amenaça les nostres vides en aquests moments només es pot combatre blindant la sanitat.

Llegeix l'article a Crític