La necessària reconversió de les forces armades

Moltes de les polítiques públiques el pas del temps les deteriora i necessiten de la seva revisió per no convertir-se en parasitàries en engolir uns recursos públics que en altres àmbits serien més eficients per a l’interès general.

Així, qualsevol govern que es vani de demòcrata i que digui defensar els interessos dels més febles de la població, hauria de revisar regularment totes les polítiques públiques dels organismes en què intervé i si troba mostres d’ineficiència hauria de revisar-les i corregir-les.

Això ve a propòsit de les forces armades (FAS a partir d’aquí) d’Espanya que, de la mateixa manera que a molts altres països, exerceixen un paper que ha deixat de tenir algun interès des d’un punt de vista social. M’explico. Els exèrcits a Europa, en la seva concepció actual, van ser creats per preservar la sobirania de l’estat-nació enfront de possibles agressions externes o internes, i així garantir la seguretat de les seves fronteres, les seves infraestructures i població. Això ha estat així des de la pau de Westfàlia (1648), on es reconeixia el principi de sobirania nacional dels estats. I avui, malgrat el temps transcorregut, els exèrcits continuen jugant aquest mateix paper. Però la geopolítica i les estratègies de seguretat del Segle XXI han canviat tant des de llavors, que les FAS haurien d’adaptar-se a aquests canvis que, d’altra banda, sí que descriuen les directives de seguretat d’Espanya i de la Unió Europea, on es relacionen les amenaces a les quals han de fer front els estats i davant les quals les FAS res o molt poc poden fer.

De totes les amenaces que s’enumeren en el document Estratègia Europea de Seguretat de la UE i en l’Estrategia Española de Seguridad (EES), ambdues molt similars, s’assenyalen les que cal enfrontar: preservar el medi ambient davant el canvi climàtic, prevenir pandèmies, desastres naturals, crisis humanitàries, atacs cibernètics, migracions massives, crim organitzat, vulnerabilitat energètica, inseguretat econòmica, terrorisme, proliferació d’armes nuclears i fer front a possibles conflictes armats. Aquests són els perills que amenacen la seguretat dels estats, i amb excepció dels conflictes armats, amb la resta res poden fer les FAS per evitar-los. Encara que hi hagi dos, la proliferació d’armes nuclears i el terrorisme, on potser hi ha qui pugui pensar que les FAS alguna cosa podrien fer. En el cas del terrorisme ja s’ha demostrat que la guerra que se li va declarar ha estat un subterfugi criminal per continuar amb el domini i control d’aquelles regions on els Estats Units i els seus aliats tenien interessos estratègics, i que només han portat més sofriment i inseguretat a tot el planeta, especialment als països de religió musulmana que són els que més han sofert una guerra inútil contra un gihadisme que, en lloc de reduir-lo l’ha fet créixer. I si s’enumera a la EES, és per aquest motiu i no per a poder-lo prevenir, perquè les FAS no van poder fer res en els atacs perpetrats a diversos llocs d’Europa, ni tampoc a Barcelona i Cambrils l’agost del 2017.

Respecte la proliferació d’armes de destrucció massiva, la comunitat internacional ja va decidir que només es poden combatre amb mesures jurídiques, el Tractat de No Proliferació Nuclear, i polítiques, el recent Tractat de Prohibició d’Armes Nuclears de Nacions Unides, que ha entrat en vigor al gener passat, que a pesar que els estats nuclears i els seus estats amics (OTAN) no ho pensen ratificar, continua avançant entre la resta.

Finalment, queda l’amenaça que representen els conflictes armats que poden desestabilitzar la pau regional o mundial. Conflictes en els quals es troben implicats, en la majoria dels casos, els estats europeus i del primer món, per tenir interessos en favor d’algun dels bàndols enfrontats. Llavors, s’explica el per què de la seva presència en les estratègies de seguretat, per intervenir en favor dels seus interessos geoestratègics, quan, al contrari, abans d’utilitzar la força militar, s’haurien d’arbitrar totes les mesures polítiques i diplomàtiques ben descrites en els manuals de les relacions internacionals per evitar l’ús de la força militar. I, encara que igualment fos necessària la utilització d’una força dissuasiva per pacificar i mediar en un conflicte, abans s’hauria de recórrer a Nacions Unides, perquè per a això van ser creades.

Però com que l’ONU no disposa d’uns cossos de seguretat propis, que seria el desitjable, aquesta organització ha de recórrer a forces cedides pels estats per pacificar un conflicte. Però, considerant que, lamentablement, això a vegades no és possible perquè el Consell de Seguretat amb les seves determinacions sectàries ho impedeix, els estats continuen mantenint els seus exèrcits nacionals i intervenint, com s’ha indicat, només quan els seus interessos en política exterior així ho considerin oportú.ç

Una demostració palpable del cinisme en què es mouen les relacions internacionals dels estats es troba en els 32 conflictes avui presents al món, el mateix nombre, per cert, que hi havia en finalitzar la Guerra Freda l’any 1989.

Aquest és el motiu determinant que mou els estats que continuen amb anhels de control regional o mundial i els empeny a ser potències, alguna cosa que busquen manu military mantenint unes FAS fortament equipades i així defensar els seus interessos neocolonials. A Europa occidental ho són de manera molt descarada el Regne Unit i França amb les seves intervencions en aquelles regions on tenen forts interessos. Com també ho fan els Estats Units, Rússia, Turquia, Israel, l’Iran i l’Aràbia Saudita.

Però a la resta dels països, les funcions principals que mantenen les FAS en actiu van de la mà: la inèrcia del passat i el principi de la dissuasió. La primera, per allò de que un estat no serà respectat sinó té exèrcit; la segona, la dissuasió, perquè impedeix atacs exteriors que posin en perill la sobirania nacional.

Tot aquest preàmbul ve al cas per abordar el paper que juguen les FAS a Espanya, cosa que es pot fer extensible a la resta de països europeus on la possibilitat d’una guerra entre estats ha desaparegut i on els exèrcits ja no juguen cap altra funció que no sigui la dissuasiva davant amenaces exteriors. Llavors, per què mantenir 120.000 militars a Espanya i 1.270.000 a la Unió Europea quan no existeixen amenaces que requereixin d’unes FAS equipades amb un armament d’una capacitat letal molt superior als perills que han d’afrontar. Per exemple, com a màxim, fora de les fronteres espanyoles les FAS despleguen no més de 3.000 militars i normalment sempre equipades amb un armament d’escàs potencial, perquè com argumenten els polítics que governen, es tracta de missions de pau, on es despleguen molt escassos armaments pesants. Llavors, per què no abordar a Espanya una profunda revisió de les FAS, que rebaixi el seu nombre i les seves capacitats per posar-les en sintonia amb la realitat geopolítica de l’entorn mediterrani i europeu?

A Espanya, la despesa en el 2021 del Ministeri de Defensa és de 10.863 milions d’euros i afegint-hi totes les altres despeses militars repartides per altres ministeris (seguretat social, mútues, R+D militar, Guàrdia Civil i interessos del deute) es dobla fins els 21.623 milions. Si es reduïssin ostensiblement les FAS en nombre d’efectius i els seus equips d’armaments podríem estalviar abundants recursos monetaris que, destinats al desenvolupament social i a l’economia productiva, que la militar no ho és, crearien més llocs de treball i produirien molt més benestar per a la població.

Observem els dos grans problemes que amenacen en aquest moment a tota la humanitat, el possible col·lapse de la biosfera, entre altres motis per l’avanç precipitat del canvi climàtic, i la pandèmia de la Covid19. Tenen remei aquestes dues grans amenaces a través de la intervenció de les FAS? Indubtablement que no, a pesar que es troben enunciades en la EES i en la Directiva de Defensa d’Espanya. Així, encara que les FAS espanyoles disposin d’una Unitat Militar d’Emergències (UME), que actui com els bombers als incendis, presti ajuda quan hi ha desastres naturals, munti hospitals de campanya, desinfecti infraestructures o facin de rastrejadors de la Covid19 és aquesta la seva funció? No, van ser formades i ensinistrades per a fer front a conflictes armats i no per a prestar serveis civils, els quals serien molt més eficaços i eficients en mans de cossos de protecció civil.

És el moment d’abordar un replantejament de les FAS a Espanya, també a la UE. La crisi mig ambiental i la sobrevinguda per la pandèmia del Covid19 exigeixen rellançar l’economia productiva per altres rumbs més sostenibles que no en l’àmbit de l’economia militar. Les amenaces reals no provenen del perill d’una guerra entre estats, això ha desaparegut de les Directives de Defensa dels estats de la UE, llavors, què s’espera per a començar la conversió de les FAS?

Clar que reduir el nombre de militars i les capacitats de les FAS no és suficient, perquè passar d’un exèrcit extensiu a un més intensiu podria significar que l’exèrcit resultant fos molt més intervencionista i agressiu en política exterior. Per tant, a més de reduir la seva grandària, hi haurà, en primer lloc, que canviar les polítiques militars per a adequar-les a la realitat de la geopolítica ja indicada. I, en segon lloc, adequar-les a l’estricte respecte dels drets humans que mai s’ha d’oblidar tenen un caràcter universal. Això obligaria, en el cas espanyol, a abandonar l’OTAN i al seu líder, els Estats Units, tots dos al servei de la defensa dels interessos de les corporacions del neoliberalisme global que tant de sofriment mitjançant guerres i espoli de recursos comporten per a la humanitat. I, per contra, promoure polítiques de neutralitat respecte a les potències; practicar la distensió i la mediació en els conflictes; promoure la seguretat compartida a nivell regional i mundial; potenciar la presència en l’OSCE (Organisme per a Seguretat i la Cooperació Europea); en l’ONU per a promoure la pau; revitalitzar la moribunda Conferència Mediterrània perquè es converteixi en un organisme de pau regional. Organismes tots ells que, malgrat les seves enormes deficiències, treballen per la pau.

Aquest és el camí, gens fàcil, però necessari per a la construcció d’una pau en positiu, a la qual, per què no, també podrien contribuir unes FAS espanyoles reformades, reconduint les seves estratègies, reduint la seva grandària i capacitats, i abandonant la dissuasió per a substituir-la per la mediació.

Llegeix l'article complet a Público