Comunicat del Centre Delàs: Reduir la militarització del conflicte ucraïnès per evitar la guerra
Des del Centre Delàs d’Estudis per la Pau veiem amb enorme preocupació l’escalada bel·licista que s’està donant en el conflicte armat d’Ucraïna entre l’OTAN i Rússia i el decebedor seguidisme europeu i espanyol en la resposta militaritzada.
El conflicte ucraïnès és d’una enorme complexitat i mereix ser analitzat amb serenitat i responsabilitat tenint en compte tots els aspectes polítics, històrics, econòmics, entre molts altres culturals, socials, sense oblidar, evidentment, el rol que la seguretat energètica pot jugar en el futur de la regió. Així com cal posar al centre la seguretat de les persones, de la població civil, que seria òbviament la principal damnificada d’una hipotètica guerra entre Rússia i l’OTAN.
En el conflicte intern que viu Ucraïna, la responsabilitat d’Europa Occidental i l’OTAN no és menor, en haver ajudat els polítics ucraïnesos prooccidentals i contribuït a la militarització del país i la regió, de la mateixa manera que Rússia és responsable de les seves accions militars totalment inacceptables per aconseguir el control de les regions ucraïneses on existeixen comunitats prorusses, principalment de Crimea i la part oriental del Donbàs (Lugansk i Donetsk).
L’OTAN és un organisme militar multilateral amb un radi d’acció mundial sota el comandament dels Estats Units que sempre l’ha fet servir per exercir un control a favor dels interessos de les seves grans corporacions, entre les quals hi tenen un paper especialment protagonista les energètiques. D’aquesta manera ha fet ús de la força militar per contrarestar la dels seus opositors, com ha demostrat en la participació en nombrosos conflictes (Afganistan, Iraq, Líbia…).
L’OTAN ha estat, des del seu naixement, un instrument dels Estats Units per tenir un peu a Europa i crear dependència als països de l’Europa occidental, alhora que la feia servir per mantenir viva l’amenaça cap al seu tradicional enemic geopolític, Rússia, encara havent col·lapsat la Unió Soviètica el 1991. No en va, l’OTAN, en lloc de dissoldre’s com va fer l’organisme militar Pacte de Varsòvia, es va expandir admetent al seu si països fronterers amb Rússia, aprofitant la seva debilitat als anys 90. Cosa que sens dubte ha alimentat la retòrica nacionalista i militarista russa, que sustenta en gran part un règim de caràcter autoritari creixent que altrament estaria abocat al fracàs. L’amenaça de l’OTAN és per al Kremlin el millor argument polític per justificar el règim i els plans d’expansió militar a l’antiga àrea d’influència d’espai postsoviètic.
El 1991, el secretari d’Estat de George Bush, James Baker, va prometre al líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov que, si Moscou permetia la reunificació alemanya, l’OTAN no s’expandiria “ni una polzada” més enllà de l’Alemanya Occidental. Tot i això, Polònia i altres països que havien pertangut a l’antic Pacte de Varsòvia van ingressar a l’Aliança Atlàntica.
La proximitat de l’OTAN a territori rus i el manteniment d’armes nuclears nord-americanes a Europa i Turquia és lògicament percebuda per Rússia com una amenaça de seguretat. Sembla raonable que el Kremlin demani que Washington es comprometi a impedir que l’OTAN continuï expandint-se cap a l’est, cosa que de fet és un dels punts de la proposta russa de tractat amb els EUA sobre garanties en seguretat.
Demanem que la proposta russa d’un tractat amb els EUA sobre seguretat sigui difosa, estudiada i tinguda en compte, treballant des del diàleg i la diplomàcia en comptes de cedir a l’opció fàcil de l’escalada militar. Aquesta i altres propostes no poden ser rebutjades d’entrada pels EUA i l’OTAN. Al marge de determinades accions absolutament reprovables per part de Rússia, aquest país és qui ara proposa arribar a un acord perfectament assumible per rebaixar la tensió i és l’OTAN qui es nega.
Ni la UE, ni molt menys l’Estat espanyol, han mostrat cap indici d’autonomia ni molt menys responsabilitat, en el seu posicionament pel que fa a l’escalada bel·licista que s’està donant a l’Est del continent, que pot portar a una guerra que ningú no vol i que patiria la població civil. I que beneficiarà, com sempre, una àvida indústria militar, no només europea i nord-americana, sinó també russa, que en el millor dels casos s’assegurarà ingents contractes per una carrera armamentística i una reforçada despesa militar amb l’excusa d’una dissuasió que la única cosa que fa és augmentar la probabilitat d’un desenllaç violent del conflicte.
Demanem que el Govern espanyol i la mateixa UE se situïn en un lloc d’equidistància necessari entre els interessos geoestratègics nord-americans i russos. Cosa que no passa per enviar armaments ni suport militar al govern de Kíev, sinó al contrari, buscant un rol de neutralitat que rebaixi les tensions militars -deslligant-se de l’OTAN-, que els legitimi per iniciar converses amb Rússia de manera directa, convocar totes les parts a dialogar en una conferència de pau que posi fi al conflicte armat a Ucraïna. Espanya s’ha de sumar com a mínim al camí obert pel Govern alemany d’apostar per vies no militars per afavorir una desescalada del conflicte i evitar la guerra.
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
