De la guerra d’Iraq a la guerra d’Ucraïna

Vint anys després

El pròxim 15 de febrer farà vint anys de la primera manifestació antibel·licista d’abast planetari. Es va convocar per intentar aturar la invasió de l’Iraq decidida pels governs dels Estats Units i Gran Bretanya, amb el suport, entre d’altres, del govern espanyol del Partit Popular presidit per José María Aznar.

La convocatòria va aconseguir mobilitzar entre deu i quinze milions de persones arreu del món. Aquesta milionària multitud, des del Japó, Austràlia, l’Índia i els països islàmics, fins als EUA i Amèrica Llatina, passant per bona part dels països de la Unió Europea, va fer sentir amb tanta força la seva veu que, poc després, a les pàgines de The New York Times, es va arribar a afirmar que al món hi havia dues superpotències: els EUA i l’opinió pública mundial que s’havia expressat en aquella protesta planetària. Això va ser possible pel fet que la manifestació del 15 de febrer de 2003 la va convocar el Fòrum Social de Porto Alegre, que feia gairebé un mes s’havia reunit en aquesta població del Brasil. En el Fòrum estaven representades les principals organitzacions d’allò que es va anomenar el «moviment antiglobalització» o, per millor nom, el «moviment per la justícia global». Ara fa vint anys i gràcies als antiglobis, el mot «internacionalisme» designava una realitat que es podia tocar amb els dits.

Entre els països de la Unió Europea, Espanya era, conjuntament amb Gran Bretanya i Itàlia, on més gent en els sondejos -per sobre del 70%- es declarava contrària a aquella malaurada aventura neocolonial i, per això, també va ser on més gent va sortir al carrer. A Barcelona, la manifestació va omplir el Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya, el carrer Pau Claris i la plaça Catalunya. Això equivaldria, segons els càlculs que van fer aleshores el col·lectiu Contrastant, a entre 350.000 i 400.000 persones. Aquest èxit de convocatòria fou possible per diversos factors. Un d’ells va ser la vocació unitària que molts col·lectius, sindicats, associacions i partits (des de CiU i el PSC a l’esquerra més abrandada), van saber desenvolupar al si de la plataforma ‘Aturem la Guerra’.

Aquesta plataforma va néixer amb motiu de les mobilitzacions per protestar contra la intervenció de l’OTAN a Iugoslàvia del 1999, però tenia les seves arrels històriques en les massives mobilitzacions contra la pertinença d’Espanya a l’Aliança Atlàntica, que van fer possible el referèndum de 1986, el qual es va guanyar a Catalunya, País Basc, Navarra i Canàries, però que, com la gent gran recordem amb amargor, es va perdre al conjunt d’Espanya. També tenia les seves arrels en el moviment dels objectors i insubmisos que va agafar molta volada en els anys noranta del segle passat, després que Espanya participés en la Guerra del Golf de 1991.

Les poblacions i la propaganda bèl·lica

Totes les persones que es van manifestar el 15 de febrer de 2003 varen ser capaces de qüestionar la propaganda bèl·lica que els governs dels EUA i dels seus aliats de la Nova Europa (Polònia, Txèquia, Estònia, Letònia, Lituània, Ucraïna, etc.) varen difondre per intentar obtenir suport popular a la invasió. Recordem que només feia un any i mig dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 i de l’allau propagandística que el va seguir. I recordem que la invasió es va voler justificar adduint que el règim de Sadam Hussein feia molts anys que donava suport a Al-Qaeda, la qual cosa el convertia en patrocinador dels atemptats de l’11-S, i que en qualsevol moment podia posar en les mans «dels terroristes» les armes de destrucció massiva que sens dubte posseïa. Amb aquestes armes, els mateixos terroristes que, segons el govern dels EUA, havien organitzat els atemptats de Nova York i Washington, podien dur a terme nous atemptats encara més destructius, en especial a Europa (és a dir, justament en la regió en què, en aquell moment, s’estaven preparant grans manifestacions en contra de la invasió de l’Iraq). Fou política de la por a escala imperial.

Al cap d’un any escàs, el mateix Colin Powell, secretari d’Estat dels EUA i qui fou qui va exposar aquests arguments de forma solemne en el Consell de Seguretat de l’ONU -i davant de totes les televisions del món- el 5 de febrer de 2003, va reconèixer que tots ells eren mentides rodones (El País, 10/01/2004). El 15 de febrer de 2003 això s’ensumava, però encara no se sabia del cert. Aquest fet li dona encara més valor a aquella manifestació planetària i permet fer algunes comparacions amb l’actualitat.

Les manifestacions del 2003 no van impedir la invasió, però, al mateix temps, és indubtable que varen ser decisives per fer impopular la guerra de l’Iraq. Als EUA, al cap de tres anys, ja eren majoria els qui pensaven que aquella guerra havia estat un «error». Recordem que Obama va fer del rebuig a la mateixa un dels seus reclams electorals a les eleccions presidencials de 2008 (després Obama va anar endarrerint la retirada de les tropes a l’Iraq tant com va poder; Obama, en aquest assumpte, fou el «president de la hipocresia», com el va batejar encertadament l’escriptor Tariq Ali). Per tot això, els especialistes en guanyar «els cors i les ments» del complex militar-industrial occidental van prendre bona nota de la seva derrota ideològica de l’any 2003. Des d’aquella data van redoblar els seus esforços per intentar guanyar les successives guerres cognitives, com les anomenen ells, que tenen com a principal camp de batalla els nostres cervells i que són necessàries per intentar evitar rebel·lions populars contra la seva agressiva política militar.

Aquesta política, a menys que hi hagi grans mobilitzacions, sempre acabarà sent la de l’Estat espanyol per culpa de l’aliança amb la potència hegemònica occidental que el general Franco va decidir establir el 1953, i que la gens modèlica transició va reafirmar amb la precipitada entrada d’Espanya a l’OTAN el 1982, un any després del 23-F.

Les guerres cognitives

La teorització sobre les guerres cognitives és el resultat d’una actualització, a partir dels avenços tecnològics de les últimes dècades, d’allò que es deia fa quaranta anys guerra informativa o guerra psicològica. Partint de la premissa que totes les persones valoren la realitat en funció d’un determinat punt de vista, i donen importància a uns fets o altres en funció del marc mental amb el qual analitzen la realitat, la guerra cognitiva té com a objectiu, segons un article que es pot llegir a la Nato Review titulat «Countering cognitive warfare: awareness and resilience» («Per combatre la guerra cognitiva: consciència i resiliència»), canviar no solament allò que la gent pensa, sinó també allò que la gent fa; és a dir, es tracta de difondre informacions que influeixin en les creences, però també en els comportaments de les persones. Això avui dia és possible, segons els estudiosos de la Universitat John Hopkins i de l’Imperial College de Londres que signen l’article citat, perquè han aparegut noves eines de manipulació de masses derivades de les capacitats tècniques d’enginyeria, cibernètica, informàtica, psicològiques i socials. Com diuen els autors d’aquest article:

«Una còpia en paper del vostre diari preferit no sap quines notícies preferiu llegir. Però la teva tauleta sí. L’anunci que vas veure al diari no sap si vas anar o no a la botiga a comprar el que s’anunciava; el teu telèfon intel·ligent sí que ho sap. L’editorial del diari en paper que llegiu no sap que el vau compartir amb entusiasme amb alguns dels vostres amics més propers. El vostre sistema de xarxes socials, sí.

Les nostres aplicacions de xarxes socials fan un seguiment d’allò que ens agrada i del que creiem; els nostres telèfons intel·ligents fan un seguiment d’on anem i amb qui passem el temps; les nostres xarxes socials fan un seguiment sobre amb qui ens associem i a qui excloem. I les nostres eines de comerç electrònic utilitzen aquestes dades de seguiment per convertir les nostres preferències i creences en actes, oferint-nos estímuls per animar-nos a comprar coses que d’altra manera no hauríem comprat».

Tot això també pot ser utilitzat per moltes altres finalitats, no solament per induir-nos a comprar alguna cosa. Pot servir, per exemple, per incitar-nos a votar a una determinada opció, com l’empresa Cambridge Analítica va fer en el referèndum sobre el Brexit a Gran Bretanya, o pot servir també per induir-nos a no anar a una manifestació.

Ucraïna: alto el foc i negociacions de pau ja!

En els pròxims temps tindrem l’oportunitat de comprovar quin ha estat l’èxit de la guerra cognitiva dirigida contra tots nosaltres que des de fa un any han posat en marxa els estats de l’OTAN. El passat 14 de desembre, la Plataforma Aturem la Guerra va llençar la iniciativa de convocar una manifestació el pròxim dissabte 25 de febrer, amb motiu de la commemoració de l’inici de la invasió russa, per demanar un alto el foc i negociacions per aturar les morts, la destrucció d’aquest país i el risc que, a partir d’aquesta guerra, hi hagi una escalada militar que porti a la utilització de les armes nuclears. A Barcelona, la proposta ha estat ben rebuda per tota una colla d’entitats (Comunitat de Sant Egidi, Fundipau, UGT, CC.OO., ERC, Òmnium Cultural, CIEMEN, Open Arms, ATTAC, Marea Pensionista, Sodepau, Plataforma per la Pau i contra les guerres OTAN NO, Ecologistes en Acció, Centre Delàs, entre d’altres) que han decidit fer seva la iniciativa i fer una crida, batejada CATALUNYA PER LA PAU, per convocar aquesta manifestació.

Al mateix temps, diversos col·lectius pacifistes, antimilitaristes i de la CGT de Bilbao, Ferrol, la Corunya, Valladolid, Burgos, Madrid, Sevilla, Salamanca, Cadis, Alacant i Múrcia, entre d’altres, també han fet seva la proposta i convocaran per aquell dia manifestacions i concentracions en les seves respectives ciutats per demanar el mateix. En l’àmbit europeu, és possible que hi hagi manifestacions a Brussel·les i a París i, amb tota seguretat, hi haurà una manifestació a Londres convocada per «Stop War Coalition», que va ser l’organització que va promoure les grans manifestacions en contra de la guerra d’Iraq l’any 2003, en la qual es demanarà que comencin les converses de pau entre Rússia, Ucraïna i la resta d’actors implicats.

Fins aquell dia no sabrem quin seguiment tindrà aquesta iniciativa i si serà capaç de provocar un tomb a l’opinió pública europea, la qual majoritàriament pensa sobre la guerra d’Ucraïna com els aparells ideològics de l’OTAN li han dit que ha de pensar, a saber, com una guerra exclusivament entre Ucraïna i Rússia, i no com el que és, una guerra entre els EUA i Rússia on els ucraïnesos posen la major part dels morts i la resta d’europeus hem d’entomar les seves conseqüències econòmiques, socials i polítiques.

En qualsevol cas, el 25-F pot ser l’inici d’una llarga campanya per la pau perquè la proposta d’alto el foc i negociació té per davant un llarg recorregut. És més que probable que cada cop vagi guanyant més partidaris si la guerra s’allarga, i la guerra s’allargarà si en lloc d’enviar diplomàtics els EUA i els estats de la Unió Europea continuant enviant armes. La convocatòria del 25 de febrer pot ajudar a emplaçar a la societat i als principals partits que, d’una vegada per totes, expliquin com creuen que s’ha d’acabar aquesta guerra, en la qual el govern de la Federació Russa té una responsabilitat legal, política i moral evident (i, sens dubte, això és un obstacle important perquè avancin les propostes de treva i negociació), però també la tenen tots aquells estats que segueixen enviant armes sense que, un any després, s’hagi assolit la pau ni tampoc la victòria pírrica que, en el millor dels casos, pot aconseguir Kíev després d’haver patit la més que probable devastació del seu país.

Llegeix l'article a Realitat