Nova etapa bel·licista a Europa

El procés de militarització, rearmament i adopció de postures bel·licistes de la Unió Europea ja ve de lluny; la guerra a Ucraïna n’és només l’excusa

Tots aquests dies es parla molt del rearmament de la Unió Europea (UE). No obstant això, cal situar una vintena d’anys enrere la decisió de la UE de rearmar-se. En una primera etapa, la UE es va centrar en tecnologia de seguretat dirigida a militaritzar el control migratori i de fronteres. Més tard, el rearmament ja passa a ser obertament militar i n’és un exemple el fet que, per primera vegada en la història de la Unió, aquesta optés per finançar R+D estrictament militar. La guerra a Ucraïna ha proporcionat una excusa molt oportuna per justificar l’increment de despesa militar. Però el procés de militarització, rearmament i adopció de postures bel·licistes de la UE ja ve de lluny.

Ara, la Unió Europea vol iniciar un rearmament colossal amb l’objectiu, diu, de defensar-se de Rússia. Està justificada aquesta necessitat de rearmar-se per part de la Unió Europea? És innegable que Rússia té una enorme capacitat militar, però el conjunt dels estats que formen la Unió Europea també. Segons les dades de l’Stockholm International Peace Research Insituti (SIPRI), la despesa militar mundial l’any 2023 va pujar fins els 2,44 milions de milions de dòlars. Aquell any, la despesa militar de Rússia fou de 109.000 milions, el 4,5% de la despesa militar mundial, mentre que la dels Estats Units d’Amèrica (EUA) fou de 916.000 milions de dòlars, el 38% del total. És a dir, la despesa militar dels EUA va ser nou vegades superior a la de Rússia. Si ens centrem en Europa, la despesa militar de la UE27 més el Regne Unit fou de 388.000 milions de dòlars, 3,5 vegades més gran que la russa. La despesa militar conjunta dels països de l’OTAN arribà als 1,34 milions de milions de dòlars, el 55% de la despesa militar mundial. La Unió Europea ha augmentat la seva despesa militar un 30% entre 2021 i 2024. Amb aquestes xifres, es fa difícil entendre la necessitat d’augmentar el pressupost militar europeu.

Es perfila una cursa armamentista entre la UE i Rússia per als propers anys

El Llibre Blanc sobre el futur de la defensa europea considera Rússia com l’amenaça directa i indirecta més important per a la Unió Europea. Així justifiquen l’augment de despesa militar. És previsible que Rússia, davant d’aquesta perspectiva, decideixi augmentar la seva despesa militar com a resposta al que pot interpretar com una amenaça a la seva seguretat. Amb tot això, ja es perfila una cursa armamentista entre la UE i Rússia per als propers anys. I per tant, més despesa militar i més tensió entre les parts.

D’altra banda, l’increment de despesa en defensa podria significar la disminució de l’assignació a altres partides pressupostàries. De fet, el 13 de gener, el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, amb l’objectiu de reforçar molt més la defensa, va demanar als aliats europeus que inverteixin en defensa “una petita fracció” del que dediquen a pensions, sanitat o seguretat social. Segons Rutte, “és una inversió en la nostra seguretat i en la seguretat dels nostres fills i néts”. Considerem inacceptable aquesta proposta.

El paper d’Occident abans i durant la guerra a Ucraïna

Els EUA i l’OTAN fa molts anys que encerclen militarment Rússia. Ho presenten com una mesura defensiva. Ara bé, si aquesta situació provoca que l’adversari es mobilitzi militarment, aleshores no qualifiquen la reacció de l’adversari de defensiva, sinó com una amenaça. Des de mitjan anys noranta hi ha hagut cinc onades d’ampliació de l’OTAN cap a l’est. A partir de 2008, els objectius següents eren Ucraïna i Geòrgia. Recordem que el 9 de febrer de 1990, James Baker, secretari d’estat nord-americà, prometé a Gorbatxov que si Rússia facilitava la reunificació d’Alemanya, l’OTAN no s’expandiria ni una polzada més cap a l’est. En la guerra d’Ucraïna, Occident té una responsabilitat molt clara. Ha desatès sistemàticament les queixes russes sobre l’expansió de l’OTAN, el desplegament a Europa de ogives nuclears nord-americanes, la implementació d’un escut antimíssils en territori europeu, etc. Totes aquestes actuacions van generar a Rússia malestar i malfiança respecte Occident.

Per posar fi a un escenari de mort, misèria, destrucció i fam sempre s’ha d’estar a punt

Quan Putin accedí al poder l’any 2000, declarà el desig que Rússia ingressés a la UE i a l’OTAN per tal de “no quedar aïllada a Europa”. Totes dues sol·licituds foren rebutjades. Els EUA, l’OTAN i la UE han obstruït els intents de negociació per a la pau. Un exemple: les negociacions d’Istanbul de març de 2022, tot just iniciada la guerra. Rússia es comprometia a retirar-se dels territoris ocupats des de l’inici de la guerra i Ucraïna es comprometia a renunciar a l’OTAN i a no permetre tropes ni instal·lacions militars estrangeres. A més, es fixaren quinze anys per trobar una solució diplomàtica als territoris de l’est, Donetsk i Lugansk. Boris Johnson, aleshores primer ministre del Regne Unit, pressionà Kíiv i impedí la signatura de l’acord. El seu argument fou que Occident no estava preparat per posar fi a la guerra. Unes paraules terribles. Per posar fi a un escenari de mort, misèria, destrucció i fam sempre s’ha d’estar a punt.

Encara un altre exemple: els acords de Minsk (2014-2015), amb la intermediació de França, Alemanya i Rússia. Els acords preveien un sistema d’autogovern per a les regions de l’est d’Ucraïna. Però aquest país no els va complir mai. Rússia ho qualificà de frau. Angela Merkel confirmà que Rússia havia estat deliberadament enganyada. Va arribar a dir que només havia negociat els acords per guanyar temps per a Ucraïna. Això ho confirmà el president francès François Hollande. Ucraïna aprofità el temps per armar-se. El govern alemany s’havia compromès a aplicar “el paquet complet” de mesures acordades. Fou una violació del dret internacional, però no passà res. La negativa d’Ucraïna d’aplicar l’acord va ser uns dels detonants de la guerra.

Menys armes i més diplomàcia

Tant bon punt es féu pública la conversa entre els presidents Trump i Putin per activar negociacions de pau, Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, ja anunciava que proposaria l’activació de la clàusula d’escapament de les regles fiscals europees, de forma que la despesa en defensa dels estats membres no computés en el dèficit públic. Això “permetrà als estats membres augmentar substancialment la seva despesa en defensa”, argüí von der Leyen.

Els portaveus de la UE parlen tant de la guerra que podria semblar que la desitgen

I dies després, von der Leyen, el 4 de març de 2025 va fer públic que presentaria un pla de rearmament d’Europa. Aquest pla té previst un nou instrument financer que proporcionarà préstecs de 150.000 milions d’euros als estats membres per a inversions en defensa. Proposa que es destinin a defensa antiaèria i antimíssils, sistemes d’artilleria, munició, míssils, drons i sistemes antidrons. A més a més, els estats membres de la UE podran activar la clàusula de salvaguarda del Pacte d’Estabilitat. Això vol dir que no es tindran en compte les inversions militars a l’hora de computar el dèficit pressupostari. Si els membres de la UE augmenten la seva despesa militar un 1,5% de mitjana, en quatre anys es podrien gastar 650.000 milions d’euros extres. Un total de 800.000 milions d’euros. També es fixa com a objectiu la mobilització de capital privat mitjançant l’acceleració de la Unió d’Estalvi i Inversions i a través del Banc Europeu d’Inversions.

Davant d’unes possibles converses de pau a Ucraïna, la UE reacciona amb rearmament i més despesa militar. Parlen tant de la guerra que podria semblar que la desitgen.

Reflexions finals

L’augment de la despesa militar només beneficiarà la indústria militar. Un indicador d’això és que, les darreres setmanes, ja ha vist augmentar el seu valor en les borses, la qual cosa vol dir que els inversors hi veuen un valor de futur.

Enlloc de rearmar-se, la UE hauria d’iniciar converses per crear un nou sistema de seguretat compartida entre tots els estats d’Europa, des de l’Atlàntic fins als Urals. Hi ha un precedent que pot servir de model; es tracta de la Carta de París per a una nova Europa de l’any 1990. La van subscriure els estats participants a la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa (CSCE) i preveia la cooperació en matèria de seguretat entre tots els estats membres de la CSCE.

Un augment de la despesa militar no representa més seguretat per a les persones; només beneficia la indústria bèl·lica

Les relacions amb Rússia, i amb qualsevol altre estat, s’haurien de fonamentar en el diàleg i la distensió i confiança mútua. Cal utilitzar la diplomàcia per resoldre els conflictes actuals i els futurs, en lloc de presentar una imatge bel·ligerant i reforçar les capacitats militars. Un augment de la despesa militar no representa més seguretat per a les persones. No garanteix una vida digna, no garanteix els drets socials: lloc de treball, accés a la sanitat i educació públiques, a l’habitatge, assistència de cures, medi ambient saludable, alimentació, etc.

Llegeix l'article a Crític