El pensamiento actual para la paz a través de Henry David Thoreau
(Artículo no disponible en castellano)
Thoreau és, sobretot, conegut per l’esperit de rebel•lia dels seus
escrits. És una rebel•lia profunda, un refús total a la submissió a
l’absurd del Sistema. Va defensar la idea de que tota reforma
espiritual, individual o col•lectiva, ha de partir de l’interior de
l’ésser humà.Carme Romia i Agustí (març 2004)
Henry David Thoreau nasqué a Concord (Massachusetts, EEUU), el 12 de juliol de 1.817 i va morir l’any 1.862.
Formà part, juntament amb Whitman, Emerson i Colerid, del grup
dels idealistes americans coneguts també com trascendentalistes. Amb
ells va defensar la idea de que tota reforma espiritual, individual o
col·lectiva, ha de partir de l’interior de l’ésser humà. Però Thoreau
és, sobretot, conegut per l’esperit de rebel·lia dels seus escrits. És
una rebeldia profunda, un refús total a la submissió a l’absurd del
Sistema.
D’ell digué Henry Miller:
Es el més rar que es pot trobar damunt la capa de la Terra: és un individuo.
Un
individu, un ser no dividit, amb plena consciència de sí mateix. Un
individu que fou un filòsof social però que va remarcar l’absència en
ell de cap missió social.
No vaig venir a aquest món amb la
intenció principal de fer d’ell un bon lloc on viure, sinó simplement
per viure-hi, sigui bo o dolent. Un home no té perquè fer-ho tot, amb
que faci alguna cosa n’hi hi ha prou.
Graduat a Harvard, Thoreau
no va tenir mai una professió definida. Va exercir diferents oficis com:
mestre, fuster, paleta, jardiner, fabricant de llapis, etc.
Procurà
treballar el mínim possible per aconseguir obtenir recursos bàsics per
la subsistència, de manera que pogués ser amo i senyor del seu temps i
emplear-lo en viure tal com li semblés.
Si vengués els meus
matins i les meves tardes a la societat, com sembla fer la majoria,
estic segur de que no em quedaria res pel que mereixés la pena viure.
En
una societat que malgastava l’existència en el treball i ambicionant
riqueses, fou rebutjat per aquesta idea. Inclús la nòvia el va deixar
pel mateix motiu. Desenganyat, Thoreau va marxar a viure al bosc durant
dos anys. Allà escrigué Walden, un bon manual en defensa de
l’autosuficiència.
En aquest llibre Thoreau anticipa molts dels
pensaments que avui defensen els pacifistes i ecologistes sobre la
conveniència de trobar un just equilibri entre les necessitats de la
persona i els recursos del medi natural.
L’estiu de 1846 fou
detingut i empresonat –no per primera vegada- a la presó de Concord per
negar-se a pagar impostos. Una de les causes fou la seva negativa a
col·laborar amb un Estat que mantenia el règim d’esclavitud i que
emprenia guerres injustes. Sols hi restà una nit ja que una tia seva,
sense ell saber-ho, li pagà el deute. Però, degut a aquest fet, va
començar a escriure una conferència que es va publicar definitivament
l’any 1866 sota el títol de Desobediència civil. En aquest llibre
Thoreau:
– Planteja el dret a la desobediència des del punt de
vista d’un fort radicalisme i retreu als americans el fet d’haver deixat
esmorteir l’esperit en mans d’un conformisme material, oblidant
l’exercici del dret a la rebel·lió.
Fa un retrat de les causes per les quals es produeix l’adormiment de les consciències.
Denúncia
l’afluixament de la responsabilitat individual que desemboca en un
Estat que acaba per convertir-se en l’opressor d’aquells als quals es
deu (influència de J.J.Rousseau: El contracte social).
Nega la virtualitat de les decisions preses per la majoria per prevaler sobre la consciència individual.
Aquesta obra fou el llibre de text de Gandhi en la seva campanya de resistència contra l’ocupació britànica de la Índia.
Per mitjà dels seus escrits Thoreau reflexa:
– La seva preocupació bàsica es el considerar plenament el valor de la persona com a tal.
–
Exalta els valors humans de l’individu, defensant-lo de tot allò que
tendeixi a anul·lar-lo com a tal. Que la seva personalitat no quedi
ofegada en un complex orgànic que el converteixi en un esclau d’allò que
ha de tenir com funció servir-lo a ell.
– Parla de finalitats generoses i universals.
–
Creu que la feina no es pot esquivar. Pot ésser ajornada
indefinidament, però no pas definitivament. Tot el que cal fer és anar
endavant.
– Creu que mai cap gran cosa, de cara a millorar la
pròpia condició o la dels nostres companys de camí, no ha estat
aconseguida per l’esforç individual. Però indica també que l’error
flagrant de l’època és la manca de confiança en la potencialitat
individual.
Segons ell, es tracta de fer camí plegats, entre tots i totes, a partir del màxim potencial de cadascú.
És
el darrer dels grans individualistes però, ¿qui gosaria dir avui que
totes aquestes aportacions, escrites fa 150 anys, no són encara vàlides
als nostres dies?
ACTUALITAT DE LA FILOSOFIA DE THOREAU
Tingues cura de tu mateix
Mantén-te en peu pel teu propi esforç. Estableix els teus propis principis.
No
pretén reformes totals de la societat (com el marxisme del que es
coetani) ja que està convençut de que no hi pot haver una societat justa
si no hi ha persones que valguin.
¿De què pot servir a ningú guanyar un gran sou si es troba mentalment i espiritualment difunt?
Llibertat
Viviu lliures i no us comprometeu. Hi ha poca diferència entre recluir-se en una granja o en una presó. (THOREAU,1976,103)
El
Harivansa diu: “Un habitatge sense aus és com una carn sense saonar”.
Casa meva no era així perquè, de sobte m’havia convertit en veí dels
ocells, no per haver –ne empresonat un, sinó per haver-me engabiat prop
d’ells. (THOREAU, 1976, 105).
Ser un mateix
No voldria, de
cap manera, que per culpa meva algú adoptés la meva forma de vida;
perquè, apart de que quan jo ja ho hagi après pot ser que jo n’hagi
trobat un altra; bé està que hi hagi al món tantes persones diferents
com sigui possible. Això si, voldria que cadascú tingués molta cura en
escollir i seguir la seva pròpia manera de viure, i no la del seu pare,
la seva mare o la d’un veí qualsevol.
El jove pot construir, plantar o navegar; que no es vegi privat de realitzar allò que em diu que vol fer (THOREAU, 1976, 91).
Totes les sendes, excepte la vostra, són fatals; seguiu, doncs, la pròpia.
(THOREAU, 1976, 135).
Per
mediocre que sigui la vostra vida, feu-li front i viviu-la; no
l’esquiveu ni la negueu. No és tant dolenta com vosaltres mateixos.
Sembla tant més pobra quant més gran és la vostra riquesa.
El buscador de defectes els troba inclús al paradís. Estimeu la vostra vida, per pobra que sigui. (THOREAU, 1976, 335).
Doneu-me un martell i deixeu que descobreixi per mi mateix el gruix de l’envà. (THOREAU, 1976, 338).
A tot arreu un es veu sempre obligat a construir sobre els seus propis pilars.
(THOREAU, 1976, 43-44).
Em
costa menys, en tots els sentits, incórrer en pena de desobediència a
l’Estat que obeir-lo, ja que en aquest cas em sentiria en la meva estima
disminuïda.
(THOREAU, 1976, 359).
Sociabilitat
A casa tenia tres cadires: una per la solitud, dues per l’amistat, tres per la societat.
(THOREAU, 1976, 155).
Solitud
Trobo
saludable el fet d’estar sol la major part del temps. La companyia,
inclús la millor, cansa i relaxa aviat. M’encanta estar sol. Mai no he
trobat una companyia més acompanyadora que la solitud. La majoria de les
vegades solem estar més sols entre els homes que quan ens tanquem a la
nostra habitació. L’home que pensa o treballa està sempre sol, sigui on
sigui que es trobi. La solitud no es mesura per la distància que hi ha
entre una persona i un altra. (THOREAU, 1976,151).
Jo tinc molta companyia a casa meva, especialment pel matí quan ningú em visita.
(THOREAU, 1976, 152).
Quina
mena d’espai és el que separa una persona del pròxim i la fa sentir
solitària? He arribat a la conclusió de que no hi ha cap moviment de les
cames que no pugui aproximar dues ments separades. ¿De que volem viure a
prop principalment?
(THOREAU, 1976, 149).
Vida
Vaig
anar als boscos perquè volia viure amb un propòsit; per fer front sols
als fets essencials de la meva vida, per veure si era capaç d’aprendre
el que aquella tingués per ensenyar, i per no descobrir, quan arribés la
meva mort, que no havia ni tan sols viscut, No desitjava viure el que
no és la vida. ¡és tan car viure! Ni practicar la resignació, a menys
que fos absolutament necessari. Volia viure profundament i extreure
d’això tota l’essència. (THOREAU, 1976, 1409-110)
I mentre
gaudeixi de l’amistat de les estacions, confio en que no hi hagi res que
pugui fer de la vida una càrrega per a mi. (THOREAU,147).
La
meva experiència m’ha ensenyat, al menys, que si un avança confiat en
l’elecció dels seus somnis i s’esforça per viure la vida que ha
imaginat, ensopegarà amb l’èxit menys esperat en la seva vida corrent.
(THOREAU, 1976, 331)
Vaig deixar els boscos per una raó tan bona
com la que em va portar a ells. Potser perquè em semblava que tenia
vàries vides més que viure i que no podia seguir prodigant el meu temps
en aquella. (THOREAU, 1976, 330-331).
Es viu massa de pressa. (THOREAU, 1976, 111).
Esforç
No
sé de cap fet més estimulant que la inqüestionable capacitat de l’home
per elevar la seva vida per mitjà de l’esforç conscient. És quelcom,
certament el poder pintar un quadre particular, esculpir una estàtua o,
en fi, el fer bonics alguns objectes; no obstant, és molt més gloriós
esculpir o pintar l’atmosfera, el mitjà a través del qual ens mirem, la
qual cosa és factible moralment. Influir en la qualitat del dia, aquesta
és la més elevada de les arts. Tota persona té la tasca de fer la seva
vida digna, fins en els seus detalls, de la contemplació de la seva hora
més elevada i crítica.
(THOREAU, 1976, 109).
Dignitat
Tota
persona té la tasca de fer la seva vida digna, fins i tot en els seus
detalls, de la contemplació de la seva hora més elevada i crítica.
(THOREAU, 1976, 109).
Austeritat. Senzillesa.
El
carro davant del cavall no és ni bonic ni útil. Abans de que poguéssim
adornar les nostres cases d’objectes bonics és necessari despullar les
parets, tant com les nostres vides per fer nous fonaments, sòlids amb
una gestió domèstica i un viure bonic: no obstant, el gust per la
bellesa es conrea principalment a l’aire lliure, on no hi ha ni casa ni
llogater. (THOREAU, 1976, 60).
Les cortines em surten de franc ja que no tinc cap xafarder per evitar.
(THOREAU, 1976, 87).
Una
senyora em va oferir un dia una estora, però com jo no tenia cap
habitació per cuidar amb especial cura ni temps per perdre dins o fora
de la casa per espolsar-la, vaig dir que no a l’oferta i vaig seguir
netejant les meves soles de sabata amb més gust a l’herba del portal. És
millor evitar que s’iniciïn els mals. (THOREAU, 1976, 88).
Potser
podríem adoptar amb profit les costums d’alguns pobles salvatges que,
al menys, fan com si renovessin la seva pell cada any. (THOREAU, 1976,
88).
La nostra vida es malgasta en detalls. (THOREAU, 1976, 110).
Estic
segur de que si tots els homes visquessin amb igual senzillesa que jo
llavors, no hi hauria més robatoris, doncs aquests es donen en
comunitats on uns tenen més que suficient mentre que altres els manca
lo que és necessari. (THOREAU, 1976, 187).
Quan actuem sense
pressa i amb prudència, ens adonem de que sols el que és gran i valuós
té existència permanent i absoluta i de que les cuites i plaers vans no
són més que ombra de la realitat. (THOREAU, 1976, 115).
Cooperació
Cooperar, tan en el sentit més elevat com en el més modest, significa subsistir solidàriament. (THOREAU, 1976, 92).
Dret a la diversitat
Si
una persona no camina al pas dels seus acompanyants, potser sigui
perquè sent un tambor diferent. Que camini al so de la música que sent,
sigui quin sigui el seu ritme i la seva llunyania. (THOREAU, 1976).
Compromís
Són
milers els qui per opinió s’oposen a l’esclavitud i a la guerra i, no
obstant, no fan res per posar-hi fi. (THOREAU, 1976, 350).
Els
soldat que refusa una guerra injusta és aplaudit per aquells que no
refusen sostenir al govent injust que la lliura. (THOREAU, 1976, 353).
L’acció
en base als principis –la percepció i la pràctica del que és just-
canvia les coses i les relacions. (THOREAU, 1976, 354).
Qualsevol home que sigui més just que els seus veïns, constitueix ja una majoria d’un. (THOREAU, 1976, 355).
No importa com de petit pugui semblar el començament: el que es fa bé, ben fet queda per sempre. (THOREAU, 1976, 356).
Sols el vot d’aquell qui afirma amb la seva pròpia llibertat pot accelerar l’abolició de l’esclavitud. (THOREAU, 1976, 351).
Els
qui, mentre desaproven el caràcter i la necessitat de determinat
govern, li donen la seva adhesió i suport, són indubtablement els seus
paladins més grans i, sovint, l’obstacle més gran per la reforma.
(THOREAU, 1976, 353).
El que cal fer, en tot cas, és no prestar-se a servir al mateix mal que es condemna.
(THOREAU, 1976, 355).
Doneu el vostre vot complert, no una simple tira de paper; comprometeu tota la vostra influència. (THOREAU, 1976, 357).
Govern
De
tot cor accepto el lema el millor govern és el que governa menys, i
m’agradaria que fos honrat i amb més diligència i sistema. En la
pràctica significa així mateix que el millor govern és el que no governa
en absolut i quan els homes estiguin preparats per ell, aquest i no un
altre serà el que tindran. (THOREAU, 1976, 345).
A diferència
dels qui s’autoanomenen homes de cap govern, jo reclamo, no l’absència
de tot govern, sinó, de seguida, un de millor. Que cada persona faci
saber quina classe de govern tindria el seu respecte, i aquest serà el
primer pas per aconseguir-lo.
(THOREAU, 1976, 346).
M’és
impossible reconèixer com a govern, ni tant sols un instant, a aquesta
organització que ho és també de l’esclau. (THOREAU, 1976, 349).
L’exèrcit regular no és sinó el braç armat del govern permanent.
Sota un govern que empresona a qualsevol de forma injusta, el lloc adequat pel just és també la presó. (THOREAU, 1976, 355).
Desobediència civil
1.-Lleis injustes
A vegades el deure pot obligar a negar l’obediència.
Thoreau
arribà a la conclusió de que el ciutadà que obeeix les lleis i les
ordres sense plantejar-se problemes no fa sinó la meitat del deure, i
sovint fa el contrari del seu deure: cada vegada que la llei funciona
contra la justícia, cada vegada que un cap s’erigeix en un dèspota, el
ciutadà es converteix en el seu instrument i en el seu còmplice.
Pel seu bé i pel de tothom, ha d’aprendre també la desobediència civil.
2.- Obrar en consciència
¿Ha
de rendir el ciutadà la seva consciència, encara que sigui per un
moment, o en el grau més mínim, al legislador? ¿Per què posseeix, doncs,
cada persona una consciència? Crec que hauríem de ser persones primer i
súbdits desprès.
No és desitjable conrear per la llei un respecte igual al que s’acorda amb el que és just.
L’única obligació que tinc dret a assumir és la de fer en tot moment el que considero adient.
La
llei mai ha fet les persones un mínim més justes; i en raó del seu
respecte per elles, inclús les millors disposades es converteixen
diàriament en agents de la injustícia.
(THOREAU, 1976, 347).
Si jo he agafat injustament el tronc salvador a un home que s’ofega, he de tornar-li, encara que m’ofegui jo,
Aquest
poble (EE UU) ha de deixar de tenir esclaus i de fer la guerra a Mèxic,
encara que li costi l’existència com a poble. (THOREAU, 1976, 350).
Individualitat. Sí mateix
Que cada persona jutgi per sí mateixa. (THOREAU, 1976, 350).
Em
costa menys, en tots els sentits, incórrer en pena de desobediència a
l’Estat que obeir-lo, en tal cas em sentiria la meva estima disminuïda.
(THOREAU, 1976, 361).
Jo no he nascut per a ser violentat. I
respiraré al meu aire; veurem qui és més fort. ¿Quina força té la
multitud? Sols poden forçar-me a alguna cosa aquells que obeeixen una
llei superior a la meva. M’obliguen a ser com ells. Però jo no he sentit
dir que els homes siguin forçats a viure d’aquesta o d’altra manera.
(THOREAU, 1976, 361).
Si una planta no pot viure d’acord amb la seva naturalesa mor; igual passa amb l’home.(THOREAU, 1976, 361).
Nota: Ponència dictada a la Universitat Internacional de la Pau, en el
I seminari monogràfic: “Pensadors per la Pau”
Centre Borja de Sant Cugat. Dies 6 i 7 de març de 2004