El món amenaçador de les armes lleugeres
(Disculpad, este artículo solo está disponible en catalán)
El món amenaçador de les armes lleugeres.
Arnau Gómez Ferrer i Susanna Soler Vivancos
Publicat a Quaderns per a la solidaritat, Justícia i Pau, núm 9, novembre 2000.
El món està inundat d’armes lleugeres. Actualment els
conflictes armats no consisteixen en enfrontaments directes entre
vaixells de guerra o avions de combat, sinó que les armes emprades als
conflictes són de baixa tecnologia, barates i fàcils d’utilitzar: les
armes lleugeres.
Es calcula que des que va finalitzar la Segona
Guerra Mundial han mort uns 30 milions de persones en conflictes, 26
dels quals han mort a causa d’una arma lleugera. A més a més, el 90% de
les víctimes són civils (dones i nens en la immensa majoria). Les armes
lleugeres són les que maten més gent i les que afecten més directament
la població civil.
Aquestes dades posen de manifest les nefastes
conseqüències del descontrol en les vendes d’aquestes armes per tot el
món, que posen a disposició d’una gran quantitat de persones aquest
tipus de material per a ser usat en guerres civils i conflictes ètnics o
per a fins criminals. Es calcula que al món existeix un arsenal de 500
milions d’armes de foc a les quals s’hauria d’afegir les armes dels
cossos policíacs i de seguretat.
L’accessibilitat a aquest
armament incrementa la letalitat i duració dels conflictes, n’estimula
la resolució mitjançant la violència i crea un cercle viciós en el qual
la inseguretat generada provoca una major demanda d’armes.
1- Què són les armes lleugeres?
Segons
la definició establerta per les Nacions Unides, es consideren armes
lleugeres tot tipus d’armes convencionals que puguin ser transportades
per una persona o per un vehicle lleuger. Això inclou revòlvers i
pistoles, rifles i carrabines, metralladores, llançagranades, canons
antiaeris portàtils, canons anticarro… i tot el conjunt de municions i
explosius corresponents (granades, mines, cartutxos…). També s’hi pot
incloure tot el material policíac i repressiu, el comerç del qual s’ha
mostrat molt actiu en els últims anys.
2- El món de les armes lleugeres
La
proliferació d’armes lleugeres no té fronteres i el seu impacte s’estén
per tots els racons del planeta. Ateses les creixents tensions en
moltes regions del món (desigualtats socials, injustícies polítiques,
pressions demogràfiques, esgotament de recursos i degradació
mediambiental…) la disponibilitat de les armes ha agreujat l’escalada
de la violència.
Exemples dels efectes d’aquest vast i ampli arsenal:
Als
Estats Units hi ha 192 milions d’armes legals en mans de particulars i
uns 40 milions en mans de les autoritats. El 1996 van morir 9.390
persones a causa d’un tret. Cada setmana moren més persones per armes de
foc que en tot Europa Occidental en un any.
A Rússia hi ha més
de 30 milions d’armes de foc de les quals només 5 milions estan
legalitzades. Les dificultats econòmiques, l’existència d’organitzacions
mafioses i els assassinats entre rivals comercials van provocar que
l’any 1996 es comptabilitzessin quasi 1000 assassinats per encàrrec.
Al
Brasil es produeixen anualment 45.000 morts per armes de foc (123
diàries). Als barris perifèrics de Sao Paulo, el 80% de la població
masculina va armada, inclosos els nens. Els terratinents, sovint amb
l’ajuda de policies locals o exèrcits privats, combaten els camperols
pobres que han ocupat les terres de cultiu. El 5% de propietaris
controla el 70% de tota la terra cultivable. Més de 1000 persones han
mort a causa d’aquest conflicte en els últims 10 anys.
A Albània
van ser robades 656.000 armes dels dipòsits governamentals durant la
primavera del 1997; la majoria han estat venudes als habitants de Kosovo
i Grècia.
A Argèlia el govern ha organitzat i armat més de 5000
grups d’autodefensa civil com a tàctica de guerra contra els grups
militaritzats de l’oposició. Ja hi ha hagut més de 70.000 morts.
Així
podríem anar enumerant països i regions on les armes lleugeres estan
causant veritables desastres: Mèxic, Sud-àfrica, Kènia, Afganistan,
Cambotja, Colòmbia, El Salvador, Moçambic, Guatemala…
També cal
destacar que el problema no és només la quantitat d’armes, sinó també
l’escàs control que hi ha sobre aquestes i l’ús que en fa cada societat.
El clima social és determinant per minimitzar o agreujar l’impacte de
les armes: es calcula que el nombre d’armes existents a l’Estat espanyol
i a El Salvador és semblant, però en aquest últim país l’any 1996 hi va
haver una mitjana de 23 morts diàries.
3- Proliferació d’armes: els motius de la preocupació
Hi ha diverses causes que contribueixen a la proliferació i al descontrol de les armes lleugeres:
n
Les seves característiques: el baix cost, la facilitat de transport i
la facilitat d’ús les fa accessibles a qualsevol ciutadà. Fins i tot són
utilitzades pels nens soldats, menors d’edat que voluntàriament o
forçadament participen en diferents conflictes bèl·lics.
n La
contínua mobilitat i transferència, passant d’uns actors a uns altres,
fa molt difícil el seu seguiment i control. Les armes lleugeres poden
estar en poder de les forces de l’ordre públic, exèrcits, companyies de
seguretat, guerrilles, màfies, terroristes i mercenaris. Creuen les
fronteres amb gran facilitat i generen inestabilitat als països veïns.
Així, les armes abandonades pels Estats Units al Vietnam durant els anys
setanta van reaparèixer més tard al Pròxim Orient i a Centreamèrica als
anys vuitanta.
n Hi ha molts països que exporten sense cap tipus
de dificultat i sense control, fins i tot a zones en conflicte on es
produeixen serioses violacions dels drets humans.
n El rearmament
durant la Guerra Freda i la contínua modernització dels exèrcits fa que
existeixin gegantescos estocs «d’armes sobrants». En lloc de
desmantellar o destruir aquestes armes, molts països les revenen o fins i
tot les regalen. A principi dels anys noranta, Alemanya va transferir
300.000 Kalashnikovs i 83 milions de cartutxos a Turquia, país que
persegueix la minoria kurda dins de les seves fronteres.
n
Finalment, caldria esmentar el creixement del mercat negre dels últims
anys, on les armes lleugeres ocupen un lloc privilegiat pel seu difícil
control. Hi ha una clara relació entre els conflictes, el crim
organitzat, els mercats negres i les exportacions d’armes.
4- Conseqüències
Les
conseqüències de la proliferació de les armes lleugeres són nombroses i
incideixen en els contextos polítics, econòmics i socials dels països
afectats.
Actualment, finalitzada l’època de l’enfrontament entre
blocs, els conflictes han passat a ser d’ordre intraestatal. En aquest
context les armes lleugeres esdevenen l’armament més utilitzat i
«efectiu», fet que produeix que les principals víctimes siguin civils.
Els 3,2 milions de persones mortes entre 1990 i 1995 són l’exemple més
clar d’aquesta situació. L’impacte en els humans és evident.
També
està demostrat que la proliferació d’aquest tipus d’armament i la
disposió de munició abundant i sense interrupció produeixen
l’allargament dels conflictes, n’augmenten la letalitat i en dificulten
el tractament i la possible solució.
No només el període de
guerra es veu afectat sinó que el posterior establiment de la pau queda
hipotecat per la presència d’aquest arsenal. La sobreacumulació d’armes
lleugeres en una societat que té l’hàbit d’utilitzar la força -adquirit
al llarg del temps de guerra-, les grans dificultats per reinserir els
seus exguerrillers i exmilitars a la comunitat productiva i el greu
dèficit econòmic, polític o jurídic que sovint pateix després d’una
guerra, produeixen un cercle viciós d’inseguretat i violència molt
difícil d’aturar.
Finalitzat el conflicte, les armes no
desapareixen sinó que es reciclen i van a parar a mans de guerrilles,
grups paramilitars, grups criminals o d’excombatents que troben
dificultats per reintregrar-se a la vida civil i veuen en l’arma el
recurs fàcil per adquirir allò a què no tenen accés. Això també produeix
un augment de la despesa en seguretat en unes economies sota mínims.
El
fàcil accés a les armes produeix per si mateix un augment de la
violència fins i tot en societats no afectades per cap conflicte
bèl·lic. Als Estats Units, per exemple, un jove té dotze vegades més
possibilitats de morir a trets que un jove europeu.
La facilitat
d’adquirir armes incentiva i perpetua les pràctiques de neteja ètnica i
social que es realitzen en alguns països. L’armament genera una
autèntica cultura de la violència i un foment de les posicions
extremistes i incrementa les possibilitats d’ús de les armes en
qualsevol enfrontament humà.
L’obtenció i la utilització de les
armes es converteix en el recurs fàcil per obtenir allò imprescindible
quan no hi ha perspectives d’aconseguir-ho mitjançant un treball segur i
suficientment remunerat, o quan les persones s’han acostumat a dirimir
les seves diferències amb les armes. A El Salvador és freqüent que es
llancin granades per resoldre les disputes entre civils. A Rússia,
Sud-àfrica i Angola, els grups criminals utilitzen material de guerra.
5- La causa o l’efecte?
La
proliferació d’armes lleugeres no és la causa del problema sinó el
símptoma i l’expressió d’altres problemes de fons. L’abandonament
polític, la pobresa, les desigualtats, la marginació i la fragmentació
social, l’exclusió de la joventut o l’atur generen una demanda
d’instruments de violència i confrontació.
Detectar, reconèixer i
actuar sobre aquestes arrels que generen violència i faciliten el
recurs a les armes serà la manera més eficaç de canviar aquesta
dinàmica. Anar a les causes significa actuar per millorar els sistemes
judicials, acabar amb la corrupció dels cossos de seguretat, superar
l’herència colonial i la manipulació geopolítica realitzada durant la
Guerra Freda en molts països, intervenir sobre els mecanismes
d’explotació econòmica, millorar la governabilitat democràtica i
entendre els motius del fracàs en la construcció de molts estats, entre
moltes altres coses. És a dir, resulta inútil denunciar i desemmascarar
tot el problema de les armes lleugeres si alhora no es porten a terme
programes educatius i socials que impulsin un canvi profund dels
comportaments asocials que conformen la cultura de la violència.
6- Propostes per a un canvi de la situació
El
problema de les armes lleugeres ja va començar a analitzar-se als anys
vuitanta, però no va ser fins l’any 1995 que es creà un grup d’experts
de l’Assamblea General de l’ONU per redactar un informe sobre aquest
tema. Des d’aleshores ençà s’han publicat informes i resolucions, i
s’han celebrat convencions contra el tràfic il·lícit d’armes, per la
seva recol·lecció i destrucció i per adoptar moratòries regionals. Molts
països han començat a tractar aquests temes i a iniciar programes per
prevenir i combatre el tràfic d’armes, així com establir un Codi de
Conducta en temes d’exportació.
Progressivament, desenes d’ONG,
associacions i organismes internacionals han anat teixint una xarxa
d’entitats disposades a combatre el problema. Una mostra n’és la
campanya «Adéu a les armes».
Algunes de les línies d’actuació que
s’estan duent a terme o que es podrien posar en funcionament per
controlar el problema de les armes lleugeres són:
Mesures que limiten l’oferta
La
transparència en el conjunt del comerç d’armament i en la producció de
les armes lleugeres apareix com un punt bàsic i inicial perquè qualsevol
altra mesura posterior sigui viable. Sense transparència no és possible
controlar ni saber si es compleix la legislació vigent. Igualment és
necessari conèixer i controlar la producció i exportació de la munició,
ja que de la seva circulació depèn que es puguin utilitzar les armes.
La
creació de registres nacionals, regionals i internacionals d’exportació
d’armes ajudaria al seu control. La transparència i els registres també
haurien d’incloure les rutes i els circuits usats pels venedors
d’armes.
Els Estats podrien realitzar majors esforços per
cooperar a escala regional i internacional en el control d’armes i el
tràfic il·lícit d’armaments. S’haurien de reforçar els mecanismes per
controlar i restringir les transferències de tecnologia armamentística,
especialment als països en conflicte o amb seriosos problemes de drets
humans.
Cal impulsar i recolzar accions legals contra fabricants
d’armes i evitar que acabin comerciant amb traficants il·legals i
intermediaris.
És indispensable eliminar les revendes i destruir les armes sobrants per evitar el rearmament de tercers països.
S’ha
de promoure a escala internacional el Codi de Conducta, respectar les
moratòries existents en alguns països i donar l’assistència tècnica i
econòmica necessària perquè les convencions o acords firmats es puguin
dur a terme ràpidament.
Mesures que limiten la demanda
Caldria
establir legislacions més restrictives per part dels Estats, exigint
una llicència oficial per la compra de qualsevol arma i restringir també
la quantitat total d’armes que es pugui comprar per persona.
Caldria verificar l’autenticitat dels certificats d’últim destí, ja que molts països productors no els controlen.
S’hauria
de donar suport a les moratòries regionals que molts països promouen
com a iniciativa pròpia i que tenen un alt contingut polític i simbòlic.
Caldria
impulsar els programes de recompra i posterior destrucció en països amb
forta desestructuració social i política, així com donar suport
econòmic per la reintegració dels excombatents a la vida social i
productiva. També s’ha d’establir mecanismes per alleugerir el deute
extern a canvi de la destrucció d’armament o de la conversió de la
indústria militar en els casos de països productors.
S’hauria de
deslegitimitzar i impedir el reclutament de nens soldats. Més de 250.000
menors serveixen en exèrcits o grups armats.
I finalment, tots
els sectors socials (ONG, ciutadans, ajuntaments, entitats socials…)
han de col·laborar en les campanyes de sensibilització i educació que
permetin a la gent comprendre les conseqüències de l’acumulació i la
utilització de les armes.
En definitiva, cal trobar mesures que
donin confiança i seguretat a la societat i la condueixin a un
progressiu rebuig de la cultura de la violència i de l’ús de les armes.
Totes les polítiques i estratègies dirigides a la desmilitarització, a
l’enfortiment dels drets humans, la democràcia, la governabilitat i el
desarmament, contribuiran a resoldre el gran problema de les armes
lleugeres.
7- Països productors
Si en el passat els
principals subministradors d’armes lleugeres eren les dues grans
potències militars, Estats Units i la URSS, actualment el nombre de
països que subministren aquest material ha augmentat. Com a mínim s’han
identificat 300 companyies de 52 països que l’any 1994 fabricaven armes
lleugeres.
Alguns dels actuals productors són: Alemanya, Àustria,
Bèlgica, Brasil, Bulgària, Xina, Egipte, Estats Units, França, Israel,
Polònia, Regne Unit, Rússia, Singapur i Sud-àfrica. Estats Units n’és el
principal productor i exportador mundial.
Des del final de la
Guerra Freda s’ha detectat un augment considerable de l’import del
comerç d’armes lleugeres. Alguns analistes calculen que la seva
exportació pot tenir un valor superior als 6.000 milions de dòlars
anuals. Aquestes dades, evidentment, no reflecteixen les exportacions
il·lícites i les transaccions al mercat negre, que són nombroses.
Les dades oficials que facilita l’ONU sobre països exportadors són les següents:
A
la taula destaquen les vendes d’Estats Units i del Regne Unit. L’Estat
espanyol ocupa el tretzè lloc amb un 1% de l’exportació mundial.
Cal
destacar que és especialment preocupant la dimensió que ha adquirit la
producció i el comerç de munició, un element imprescindible per al
funcionament de les armes lleugeres. Els Estats Units tornen a ser el
principal productor, encara que Rússia i els països de l’est europeu no
es queden enrere. La indústria europea produeix el doble o el triple de
la seva demanda interna.
8- El cas espanyol
Cal dir que és
molt difícil accedir i analitzar les dades sobre exportacions a causa
de l’hermetisme i l’opacitat en què es mou l’administració. El nivell de
transparència d’aquest sector és mínim i no existeixen unes fonts
fiables. Tot i així podem obtenir uns valors orientatius i fer-nos una
idea aproximada del volum d’aquest comerç. L’Estat espanyol exporta
anualment una mitjana d’11.000 milions de pessetes en armes lleugeres.
En
el sector d’armes curtes destaquen tres grans productors: Astra Unceta i
Cia., Star i Llama, entre moltes altres. En el sector de munició i
projectils destaquen Explosivos Alaveses, E.N. Santa Bárbara, Unión
Española de Explosivos, CTL-Activ, International Tecnology i Defex.
Els Estats Units i la UE són els principals importadors.
Situació d’alguns països compradors
Com
ja s’ha dit anteriorment, exportar aquest tipus d’armes i les
corresponents municions és potenciar l’ús de la violència, especialment
quan aquest arsenal arriba a països desestructurats i amb elevats índexs
de delinqüència social, amb sistemes judicials deficients i on moltes
vegades la gent es pren la justícia pel seu compte.
Les nombroses exportacions de pistoles als Estats Units ajuden a augmentar la cultura de la violència.
L’Estat espanyol ha venut armament a països que es trobaven en conflicte, com Angola, Indonèsia, Xipre i Líban.
També
s’han exportat grans quantitats de pistoles a països amb inestabilitat
social i política, com Filipines, Bulgària i Tailàndia.
El 1996 es van vendre 4.000 pistoles a Iran incomplint acords internacionals.
S’ha
venut armes i munició a Burkina Faso en un moment en què el govern
donava suport a les tropes rebels de Sierra Leona. Aquest últim país va
comprar munició en plena guerra.
Després de la guerra del Golf s’ha exportat grans quantitats de munició a Aràbia i als Emirats Àrabs Units.
Guinea va adquirir munició espanyola en el mateix any en què es va produir el cop d’estat militar.
S’ha exportat munició tant al Perú com a l’Equador un any després d’iniciar-se les hostilitats frontereres entre ambdós països.
Turquia, país amb conflicte i altament militaritzat, és un dels principals clients.
Tot
i que l’1 de novembre de 1998 va entrar en vigor la moratòria de compra
d’armes a 16 països africans, entre novembre i desembre del mateix any
l’Estat espanyol va vendre munició a dos d’aquests països, Mauritània i
Ghana.
Bulgària amaga les vergonyes
de l’Estat espanyol
Bulgària
és un dels principals clients de la indústria d’armes llugeres
espanyola, fet sorprenent a causa de la magnitud del sector militar
búlgar, que és un gran exportador. És significatiu que Bulgària sigui
reiteradament acusada de realitzar vendes a països en conflicte o que
violen sistemàticament els Drets Humans, contradient els embargaments i
acords internacionals. Iraq, l’antiga Iugoslàvia, Angola, Rwanda o Líbia
en són bons exemples. En el període 94-99 les importacions búlgares
ascendien a 412.5 milions de pessetes, sent les pistoles el producte més
venut amb més de 29.138 unitats.
Bulgària, com a país associat a
la UE, va subscriure el Codi de Conducta de la UE, però aquest encara
no s’ha vist reflectit a la seva legislació. Una prova que no segueix
les directrius d’aquest codi és la venda d’armament als dos bàndols del
conflicte angoleny, UNITA i govern; a Sierra Leona, a través de la
companyia britànica British Sandline; a Uganda, que dóna suport als
grups rebels de Sudan i Angola; o a Etiòpia i Eritrea, malgrat el litigi
que mantenen. A més hi ha el problema dels intermediaris, que realitzen
vendes a països com Colòmbia o Sudan.
La pèssima situació
econòmica que travessa Bulgària actua com a incentivador de les
exportacions de la seva extensa indústria militar, cosa que es tradueix
en un nul interès ètic de les seves vendes. La falta de transparència,
els desmesurats stocks del desaparegut Pacte de Varsòvia, els alts índex
de corrupció en els controls aduaners, les implicacions financeres del
personal encarregat del control del comerç d’armes en les empreses
productores, les crítiques de l’oposició i dels sindicats a qualsevol
mesura de control (ho perceben com un perill pels lloc de treball) o els
plans de privatització de la indústria militar, no faciliten que la
política de contenció vers els països en conflicte sigui massa eficaç.
Davant
d’aquesta situació, qualsevol exportació que realitzi l’Estat espanyol a
Bulgària està mancada de les mínimes garanties exigibles. Per tant, el
govern hauria de vetar qualsevol venda a Bulgària fins que no canviés de
política, cosa que no sembla massa provable a curt termini.
9- La campanya «Adéu a les armes»
El
desembre de 1994 Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón i Metges
sense Fronteres, amb el suport tècnic del Centre UNESCO de Catalunya,
van impulsar la campanya «Hi ha secrets que maten». Aquesta pretenia
aconseguir la transparència del comerç espanyol d’armament i
possibilitar així un control més estricte d’aquesta activitat. El març
de 1997 es va aconseguir un acord de mínims pel qual el govern es
comprometia a fer públiques semestralment les exportacions realitzades.
Publicats els primers informes, el compliment d’aquesta mesura és més
aviat precari.
Durant el transcurs d’aquesta campanya s’impulsa
«Eliminem les mines», una campanya d’àmbit internacional per la
prohibició de la fabricació, emmagatzematge i venda de mines
antipersona. Aquest objectiu fou assolit amb un èxit notable i amb un
nivell elevat de conscienciació de la població. A més, els esforços
realitzats i les fites aconseguides foren reconeguts amb la concessió
del premi Nobel de la Pau.
A mitjan del 1995 comença una fase de
la campanya centrada en la divulgació del Codi de Conducta, una proposta
de diverses organitzacions europees que pretén millorar la legislació
comunitària sobre el comerç d’armes i que les onG espanyoles de la
campanya decideixen assumir i difondre.
A principi de 1999 les
mateixes quatre onG, amb el suport de tretze onG més (entre elles
Justícia i Pau) i el suport tècnic de la Càtedra UNESCO sobre Pau i
Drets Humans de la Universitat Autònoma de Barcelona, decideixen iniciar
una nova campanya: «Adéu a les armes». La finalitat és millorar
l’efectivitat del control de la venda d’armament i centrar-lo en les
armes lleugeres ja que aquestes provoquen un alt grau de letalitat en
els conflictes actuals. A més, aquesta campanya està integrada en la
xarxa internacional IANSA (International Action Network on Small Arms).
La manera de treballar que segueix aquesta campanya, igual que
les precedents, és la de la pressió política. S’intenta influir
directament sobre les institucions públiques per canviar una situació
que depèn d’elles mateixes. És clarament una acció de «lobby». Els tres
objectius traçats per la campanya són:
1. Transparència:
La
divulgació semestral i de forma puntual, per part del govern, dels
materials de defensa exportats a cada país i el seu import, fent
especial atenció a les armes lleugeres i a la munició.
2. Control:
Aconseguir que el govern
S’impliqui
en la millora anual del Codi de Conducta de la Unió Europea i promogui
l’extensió d’aquest a tots els països de l’OSCE.
Promogui el Codi de Conducta internacional impulsat pels premis Nobel de la Pau.
Controli l’activitat dels agents intermediaris mitjançant la creació d’un registre públic dels mateixos agents a escala europea.
Promogui la regulació i el control de la demanda d’armes lleugeres mitjançant mesures legislatives, socials i administratives.
Compleixi la moratòria sobre la venda d’armes als països africans que formen l’ECOWAS.
Compleixi els compromisos adquirits en l’Acció Comuna del desembre de 1998 en l’àmbit de la Unió Europea.
3. Recompra i reinserció:
Promoure
la recompra i destrucció d’armes lleugeres en països o zones concretes,
i donar suport als governs i onG que impulsen iniciatives d’aquest
tipus.
Prioritzar en l’Ajut Oficial al Desenvolupament els
programes que permetin la reintegració dels ex-combatents a la vida
social i productiva.
10- Bibliografia
Centre J.M. Delàs d’Estudis per la Pau, Justícia i Pau: «El ciclo armamentístico español» (Ed. Icaria, Barcelona, 2000).
Fisas, Vicenç: «Adiós a las armas ligeras» (Ed. Icaria, Barcelona, 2000).
Fisas, Vicenç: «Secretos que matan» (Ed. Icaria, Barcelona, 1995).
Fisas, Vicenç: «El lobby feroz» (Ed. Icaria, Barcelona, 1998).
ICRD: «Arms availability and the situation of civilians in armed conflict» (IRC, Ginebra, juny 1999).
Romeva, Raül: «Desarme y desarrollo» (Intermón, Barcelona, 2000).
Wood, Brian; Pelenor, Johan: «Thearms fixers» (PRIO Report 3/99, Oslo, 1999).
Lumpe, Lora: «Running guns» (Zed books, Londres, 2000.
Vídeo: «Adéu a les armes lleugeres», vídeo de la campanya.
Adreces útils: International ActionNetwork on Small Arms www.iansa.org
Càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans www.pangea.org/unescopau
UNESCO www.unesco.org/cpp
Bonn International Cente for Conversion www.http://bicc.uni-bonn.de
Intermón www.intermon.org
Programa per al control de les armes,el desarmament i la conversió (PACDC).
Monterrey Institute of international Studies (MIIS) http://pacdc.miis.edu
Haití, Nicaràgua i Rep. Dominicana http://pacdc.miis.edu/oconnor.htm
Chiapas http://pacdc.miis.edu/Central%America/Chiapas.htm
El Salvador http://pacdc.miis.edu/MPCD/goods4guns.htm
Guatemala http//pacdc.miis.edu/vwcp/demine.htm
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
