El nuevo militarismo
(Artículo no disponible en Castellano)
L’economia i el militarisme tenen estretes relacions. Només cal mirar
els actuals conflictes en el món per veure com molts d’aquests estan
relacionats amb el control dels recursos, especialment amb el petroli.
Estats Units com a primera potència militar mundial és la principal
responsable de la militarització de l’economia i per extensió de les
societats.
Pere Ortega. (Ponència de la Universitat Internacional per la Pau de Sant Cugat, juliol 2005).
En els països democràtics no s’apercep la naturalesa violenta de
l’economia, mentre que en els països autoritaris no s’apercep la
naturalesa econòmica de la violència, Bertold Brecht
Parodiant a
Brecht, amb el militarisme passa el mateix, en els països democràtics no
ens adonem de la naturalesa violenta del militarisme. Dit això, en
l’exposició que seguirà, parlarem molt d’economia relacionada amb el
militarisme i els conflictes militars actuals i futurs, però de cap
manera s’ha d’interpretar això com determinista. És a dir, que
l’economia és la causa única que mou els conflictes, doncs moltes altres
són les causes que motiven els conflictes, on es barregen qüestions
socials, lluites pel poder polític, reivindicacions territorials i
evidentment pel control dels recursos, o sigui, econòmiques, és
d’aquestes últimes de les que parlarem més extensament.
En
primer lloc, i com a preàmbul, al parlar de militarisme cal formular-se
una primera qüestió sobre la concepció les armes. És la derivada del seu
propi procés productiu i que denominem “cicle econòmic armamentista”.
Una maquinària econòmica que engloba tots aquells aspectes de la
producció d’armaments: pressupostos militars, recerca i desenvolupament
(R+D) de noves armes, indústria militar, comerç i exportacions d’armes.
Un cicle econòmic que, com altres, es retroalimenta i que vists els seus
efectes nocius que provoca obliga a preguntar-se sobre què classe de
béns són les armes i què efectes produeixen en el desenvolupament
productiu. Marx, diferenciava entre valor d’ús i valor de canvi.
Considerava un producte amb valor d’us només pel fet d’existir, sense
cap valor econòmic afegit. Argumentava, que només tenen valor social
aquells productes que poden ser intercanviats, que a més de poder ser
utilitzats (ús) entren en els circuits de consum (canvi). Aleshores,
seguint a Marx, podem afirmar que les armes no tenen cap valor social
doncs no són béns de consum. Observem que, generalment, en la majoria
dels casos i excepte un percentatge mínim, només enllà d’un 3% del total
mundial, les armes no es regeixen per les lleis del mercat, la resta,
el 97%, són adquirides pels estats i no entren en les xarxes
d’intercanvi, ni entraran en els circuits habituals del comerç i, per
tant, no tindran valor ni utilitat social. A més, la majoria de vegades,
les armes pesants, les més costoses, no s’utilitzaran mai. Els estats
les adquireixen per a equipar els seus exèrcits i aniran a engrossir
arsenals, dipositades en sitges i polvorins, i, a causa de l’alt risc,
exigiran de costoses mesures de seguretat, i on, finalment, envelliran,
acabaran la seva vida útil i hauran de ser destruïdes sense ser
utilitzades. I ocasionaran altres perversions, doncs representen una
disminució de la inversió pública productiva derivada dels costos
d’oportunitat, doncs, aquests mateixos recursos, monetaris, de
materials, de béns d’equip, de coneixements tecnològics i de mà d’obra
improductiva, destinats a altres sectors de la producció civil
generarien majors beneficis. A part d’altres inconvenients no menys
importants, com el fet que exèrcits i armaments generen un efecte
inflacionista sobre les economies dels estats, doncs la despesa que
ocasionen de les arques públiques, no es veu compensada amb més
ingressos i generen un major dèficit públic en els estats. I finalment,
les derivades de les exportacions d’armaments cap als països no
industrialitzats, on a part d’alimentar riscos de nous conflictes,
contribueixen a augmentar el seu deute exterior i afebleixen les seves
economies no desenvolupades, a l’haver de destinar recursos a la compra
d’armes, quan aquesta mateixa despesa destinada al desenvolupament humà
milloraria la situació de les seves poblacions. A continuació, ens hem
de formular una segona pregunta. Quina classe de moral pot justificar
produir armes que serveixen per a destruir vides humanes? La resposta
més generalitzada és, només davant la necessitat de defensar-se
d’amenaces o agressions de tercers. Aquest és l’argument que justifica
als estats a armar-se per a prevenir i dissuadir a possibles enemics
d’atacs. Però aquest argument condueix a una dinàmica perversa, la de
l’armamentisme indefinit que, en el nostre passat immediat de Guerra
Freda va conduir a una cursa d’armaments i al perill de guerra nuclear,
una espiral que irremeiablement va militaritzar les nostres societats.
Militarització que, si bé no va produir cap guerra entre les dues
potències enfrontades, va conduir a múltiples guerres perifèriques en
molts altres llocs del planeta. Militarització que avui prossegueix
impulsada pels països desenvolupats, que amb Estats Units al capdavant,
continuen incrementant la despesa militar, la producció i la venda
d’armes per tot el planeta.
Això és així, si observem la
despesa militar desmesurada portada a terme per les grans potències
(Taula 1), amb l’efecte d’arrossegament que produeix sobre països amb
economies més febles, sobretot si s’observa el comerç d’armes mundial,
al voltant de 25.000 milions de dòlars anuals(1), i com el 97% d’aquest
comerç procedeix dels països industrialitzats i que la meitat, el 51% té
com a destí països no industrialitzats, i d’entre aquests, els més
empobrits, països amb una renda per càpita inferior als mil dòlars
anuals reben el 23% dels armaments. Països, en els que produirà
dificultats pel desenvolupament de les seves economies, al sostreure
recursos que deurien destinar-se al desenvolupament humà i social de les
poblacions, a més de contribuir a augmentar el seu deute exterior.
Llavors, devem preguntar-nos, si la pau que gaudim en els països
desenvolupats no és una ficció perversa, quan des d’aquests mateixos
països estem contribuint a generar conflictes armats en altres punts del
planeta.
Arribats a aquest punt, devem preguntar-nos de
nou. Mereix la pena l’enorme sacrifici que els pobles deuen suportar per
a la consecució d’uns fins amb un mitjà tan destructiu com la guerra?
Llavors. No mereixeria la pena destinar aquests enormes recursos
dedicats a preparar la guerra a crear mecanismes que regulessin i
impedissin l’explosió de noves guerres? O potser, el concepte de
seguretat no és molt més ampli que el concebut de forma restrictiva en
la seva versió militar, i abasta, a més, aspectes socials, culturals i
econòmics? Si s’arribes a aquesta conclusió de buscar la seguretat per
altres camins que no els militars ens estalviaria el cost social i
econòmic que tenen les armes i les guerres, i s’alliberarien, de
passada, uns recursos que invertits en usos civils generarien major
benestar. (En part publicat a Noticias Obreras núm. 1388)
El cas d’Espanya
Espanya
no és un cas aliè en el militarisme en el que està immers el món
actual. Per això val la pena fer un repàs a la despesa militar de
l’estat espanyol. El pressupost del Ministeri de Defensa de l’any 2005
(Taula 2) ascendeix a 7.024,79 milions d’euros, i augmenta respecte al
2004 un 4,2%. Però si es tenen en compta altres partides, segons el
criteri utilitzat per l’Aliança Atlàntica sobre com es deu computar la
despesa militar, i que en el cas espanyol es troben repartides per
altres Ministeris i, les quals, són inequívocament militars, l’augment
és, com en anys anteriors, més del doble. Si a més, afegim la part
proporcional dels interessos del deute públic imputables al Ministeri de
Defensa, llavors, s’arriba a la quantitat de 15.677,14 milions de €,
que representa el 6,67% del total del pressupost i es converteix en el
1,86% del PIB per a l’any 2005. La primera decepció que devem observar,
és veure com continuen injectant-se recursos en R+D militar als grans
projectes de producció en noves armes, en una quantia similar a la de
l’any anterior, 1.330,29 milions €, enfront de 1.373,42 en el 2004
(Taula 3), i representen un 26,75% sobre el total de R+D. O sigui, una
quarta part de la investigació a Espanya es dedica a artefactes
militars. I part d’aquests 1.014,60 milions €, continuen camuflats en el
Ministeri d’Indústria com crèdits reemborsables. Un artilugi ideat pel
govern del Partit Popular per a subvencionar a empreses militars
espanyoles la investigació i desenvolupament de noves armes, i que
difícilment retornaran a les arques públiques. Cal denunciar aquest
subterfugi, ja que amaga, d’una banda, l’increment del pressupost del
Ministeri de Defensa, amb escassa acceptació en l’opinió pública; i per
un altre, l’augment del dèficit públic, ja que la mateixa quantitat es
comptabilitza com un ingrés. Una pràctica perversa que nodreix a les
indústries militars espanyoles de recursos públics, doncs sense ella,
difícilment aquestes empreses donarien beneficis en els seus balanços de
cap d’any. Respecte a les inversions (Taula 4), es destinaran 1.952,17
milions € a la compra d’armaments, els mateixos d’anys anteriors: l’avió
de combat EF-100, l’avió de transport A400-M, helicòpter de combat
Tigre (els tres de EADS-CASA), Fragates F-100 (Navantia), blindats
Lleopard i Pizarro (Santa Bàrbara). Però també apareixen com noves
inversions, la compra d’un buc projecció estratègica LLX, un altre
d’aprovisionament BAC de projecció en escenaris llunyans (ambdós de
Navantia) i nous equips de guerra electrònica (Indra). L’anàlisi del
pressupost militar per a l’any 2005 no deixa de ser decebedor. Un any
més, assistim al continuisme com mesura política en els temes militars.
És a dir, canvien els governs, marxa el PP i entra el PSOE, però les
línies mestres de la política militar continuen inalterables, advocant
per projectes faraònics d’una despesa desmesurada en nous armaments.
Projectes de nul·la eficiència social que només serviran per a
transvasar recursos públics a butxaques privades. (En part publicat a
Materials de Treball, núm 25).
La despesa militar d’Estats Units
La
despesa militar d’EUA és de 455,3 milions de dòlars, representa el 3,4%
del total de PIB mundial i és el 47% de la despesa militar mundial.
Però com en el cas d’Espanya i la majoria de països, EUA té més despeses
militars. Així, per exemple, en la lluita contra el terrorisme,
depenent del Departament d’Exteriors, es destinen per aquest any 2005,
per mesures de seguretat 87.000 milions de dòlars no comptabilitzats
dins del pressupost del Pentàgon. Si consideréssim aquestes altres
despeses, EUA es situaria al voltat de 5% PIB i superaria el 50% de la
despesa militar mundial.
Això vol dir que EUA és el primer
responsable del militarisme mundial actual. El seu esforç en R+D per
aquest any 2005 és de 69.000 milions de dòlars, la meitat de tota la
investigació militar mundial. Observem alguns dels grans nous projectes
militars en curs. Cal destacar, els 25.000 milions de dòlars destinats a
un nou satèl·lit militar XSS-11. Satèl·lit posat en òrbita l’abril
passat per interceptar informació d’altres potències. Aquest satèl·lit
ha de facilitar el llançament des de terra de cilindres de tungstè,
titani o urani, un arma d’una potència nuclear petita per atacar a
qualsevol objectiu en terra. Aquests satèl·lits tindran altres
aplicacions, projectar un sistema de raigs laser, mitjançant miralls;
també un programa d’ones magnètiques (radiofòniques) capaç de colpejar a
una persona en qualsevol punt del planeta. Si això ho afegim al
projecte de defensa d’escut antimisils en curs conegut per “guerra de
les galàxies” al que enguany es destinaran 10.000 milions de dòlars per
detectar el llançament de mísils enemics, la militarització de l’espai
és ja una realitat.
I els dos grans projectes de nous avions de
combat el Joint Stricke Figther i el Fa22 Raptor Fighter amb un
pressupost respectiu de 46000 i 45000 milions de $ cadascun només per
aquest any 2005.
Però encara hi ha més. EUA prepara un
programa de “mini bombes nuclears” per destruir bunquers sota terra, i
que el Pentàgon no considera armes nuclears, si no de tipus convencional
donada la seva de baixa potència. En aquest apartat d’armament nuclear,
hem de recordar que UEA s’ha retractat dels grans acords nuclears: el
CTBT (Tractat per d’abolició integral de proves nuclears), El AMT
(Tractat mísils antibalístic) de 1967.
També el passat
5-8-2004 es va crear “l’Oficina del Coordinador per a la Reconstrucció i
Estabilització”. La seva missió és desenvolupar plans per rehabilitar
25 països que encara no hagin patit cap conflicte. És a dir, estan
preveient que en un futur immediat es poden produir nous conflictes en
els que EUA haurà d’intervenir i ja estan planificant com refer el
teixit de infrastructures després del conflicte i es preparen per
treballar en la reconstrucció de tres països alhora. D’alguna manera es
pot afirmar que, la “guerra preventiva” anirà acompanyada de la
“reconstrucció preventiva”. O sigui, primer arriba l’exercit i destrueix
el país, després arriben els contractistes, consultors, ONG, grups de
inversió, financers i bancs per refer el teixit econòmic destruït.
No
es menys important l’impuls de vendes d’armes d’EUA en l’est asiàtic,
especialment als seus aliats, Taiwan, Japó i Corea del Sud, països que
han incrementat la compra de sofisticats equips d’armes. Així, Japó i
Taiwan preveuen instal·lar un escut antimíssils i comprar moderns avions
d’atac a EUA.
A EUA l’interessa mantenir aquesta política de
tensió constant. L’hegemonia militar d’EUA li proporciona rendiments
polítics a tot el món. El benestar econòmic d’EUA, depèn en gran part de
l’enorme despesa militar. La seva economia és molt dependent de la
indústria i les exportacions militars, quasi un terç de l’activitat
econòmica depèn directa o indirectament del sector militar, i sense
aquestes, és més que probable que la seva economia estaria en crisis i
recessió. Aquest és el motiu perquè pressionen a tot el món amb continus
nous projectes militars que obliguen als seus aliats a rearmar-se en
una contínua espiral que, en últim terme els beneficia a ells.
Les noves guerres i l’energia
El
model econòmic imperant avui en tot el planeta relaciona
desenvolupament a creixement econòmic i aquest, a l’increment de consum
energètic. És a dir, el benestar de les persones es relaciona amb la
capacitat que tenim per consumir més energia. Si considerem que
l’energia primària més utilitzada és la provinent dels hidrocarburs
(Gràfic 1)(2), i les previsions de consum de petroli (Gràfic 2) són
superiors a les reserves actuals existents. Si afegim que el
descobriment de nous jaciments de petroli (Gràfic 3) està en retrocés
respecte a la demanda de consum. Aleshores, es demostra el que molts
especialistes fa anys estan avisant: estem davant un esgotament dels
recursos petrolers. Això, ha fet que entrem en l’etapa anomenada pels
experts del “pik oil”: disminució de l’oferta i increment de la demanda
de petroli. L’efecte d’aquesta situació ja la coneixem, els preus del
barril de petroli es disparen i el cru és converteix en la font
d’energia més preuada. Si el consum energètic depèn majorment dels
hidrocarburs, hem de convenir que el petroli i el gas són les fonts
d’energia estratègiques que han de ser controlades amb grans mesures de
seguretat.
Aleshores s’entén, per exemple, la persecució i
control per part del Kremlin de la petrolera russa Yukos, que mantenia
unes estretes relacions amb les petroleres d’EUA i europees. I s’entén
que Jodorkovski, el seu president, hagi estat condemnat a nou anys de
presó en un judici ple d’irregularitats. L’altre important empresa
petrolera russa, Yukoil, vista l’experiència de Yukos, s’ha plegat als
designis de control del Kremlin. Ara Rússia controla els seus recursos
energètics, i ho acaba de concretar amb una llei que impedeix a les
empreses petroleres estrangeres fer noves prospeccions en el seu
territori, a partir d’ara només ho podran fer empreses de titularitat
russa.
Ara fixem-nos en la zona (el·lipse) dels jaciments
d’hidrocarburs que es situa entre l’Orient Mitjà i el mar Caspi (Gràfic
4). I observem que aquesta és la zona amb més conflictes i amb més
règims autoritaris de tot el món. Sense que això molesti a cap de les
potències mundials. Alhora, hem d’observar que aquesta és la zona més
militaritzada del món i amb més presència militar estrangera.
Per
exemple, Rússia té bases militars en Tadjikistan, Kirguizistan,
Afganistan i Pakistan. Kazajastan té petroli i una dictadura molt dura
dirigida per Nazarbaiev, el qual manté excel·lents relacions amb Rússia i
Xina. Amb Xina té signat un acord per construir un nou oleoducte de
1000 km per transportar cru a Xina.
Xina, per altre banda,
està desenvolupant una potent marina de guerra. No cal ser massa
desperts per esbrinar per què la vol, considerant que necessita protegir
les rutes marítimes de subministrament de petroli al seu país.
Xina
i Rússia no veuen amb bons ulls els desplegament d’EUA en tota aquesta
regió. EUA té bases en Uzbekistan, Kirguizistan, Tadjikistan i
Afganistan, amb presència de 70.000 soldats en la zona. A part, en el
golf Pèrsic EUA té dotze bases militars, solament a Iraq ha instal·lat 4
noves bases. Regne Unit, aliat incondicional d’EUA, ha inaugurat un nou
oleoducte de la britànica BP des del mar Caspi i que travessa
Azerbajan, Geòrgia, i Turquia de 1700 kms i vigilat per EUA.
D’igual
manera EUA controla tots els estrets mundials per on circula aquest
producte estratègic, així EUA té bases als estrets de Malacca per on
circula el petroli en direcció a Xina. També a Ormuz, el Bòsfor, Canal
de Suez, Panamà i Gibraltar (Rota).
Aleshores, també s’entén, que la
guerra i invasió d’Iraq, en l’etapa actual de globalització
capitalista, amaga una amarga realitat, els estats siguin o no siguin
democràtics, han de garantir que obren els seus mercats a les
transnacionals. Impedir-ho, quan es tracta d’un bé tan apreciat i escàs
com el petroli pot donar pas a situacions com la d’Iraq. Sadam Hussein
havia prohibit que les petroleres americanes entressin en l’explotació
del petroli del país, mentre ho permetia a les empreses de França i
Rússia. Aquest fet, va precipitar la guerra contra Iraq per part d’EUA.
Avui el petroli iraquià està sota control d’EUA, gràcies al decret
elaborat pel primer administrador d’aquest país, Paul Bremer, que atorga
aquesta prerrogativa exclusivament a EUA.
També cal
assenyalar com l’anterior guerra i ocupació d’Afganistan per part d’EUA,
realitzada sota l’excusa que el règim talibà donava suport als
terroristes que havien atacat l’11 de setembre a EUA. Va anar
acompanyada, un cop finalitzada, del permís del nou règim d’Afganistan
de la construcció d’un oleoducte que travessa el país procedent del mar
Caspi per embarcar el petroli en els ports paquistanesos del mar Indic.
La qual cosa no havien permès els talibans.
Tot plegat
justifica la presència de 350 mil soldats nordamericans repartits per
tots el continents per controlar els fluxos d’hidrocarburs i altres
recursos estratègics (Taula 5).
Les guerres a l’Afganistan i
després a Iraq poden ser només un capítol, que poden tenir continuïtat a
altres llocs. Ara és Iran, un altre gran país productor de petroli qui
ha rebut amenaces d’EUA. Situació que s’agreuja per la política nuclear
de Iran i l’elecció d’un nou president, Ahmadineyah considerat un
conservador.
Si la relació entre militarisme i petroli és
evident. Aleshores, no hem de tenir cap mena de complexe per relacionar a
les grans transnacionals del petroli, les americanes Exxon-Mobil,
Chevron-Texaco, Gulf; i les europees, Shell i BP, que formen part dels
interessos del complexe militar-industrial. Sobre tot si considerem que
entre 15 i 20 dòlars del cost per barril de petroli són despesa militar,
degut a la seguretat que cal desplegar per la seva explotació i
transport.
Recursos i Guerra
En el món hi ha 200 estats i
2000 pobles. Del conflicte d’interessos entre estats i comunitats
sorgiran noves confrontacions. Aquest ha estat el motiu principal dels
conflictes en la història de la humanitat i ho continuaran estan en el
futur. S’haurà d’estar amatents a les reivindicacions territorials, de
demanda de major autonomia i tractar les reivindicacions de manera molt
amatent. Doncs, donat que són qüestions emocionals, que afecten
qüestions intimes de les persones poden provocar conflictes sagnants.
Això també ens obliga a ser molt respectuós amb les altres cultures, amb
les diferències i abandonar tot tipus d’esencialismes.
En
canvi, hem d’afrontar de manera bel·ligerant, oposar-nos i denunciar els
conflictes sorgits per l’afany d’apropiació dels recursos per part de
les potències dels països industrialitzats, el que clàssicament hem
anomenat “imperialisme”, però també dels règims autoritaris i senyors de
la guerra locals.
Els nous conflictes provenen, com s’ha
dit del control dels hidrocarburs, però també d’altres recursos
minerals, les fustes tropicals i l’aigua. Per exemple, dos terços dels
recursos minerals del món continuen a l’Àfrica subsahariana. La Taula 6,
il·lustra com la majoria dels conflictes patits en els últims vint anys
tenen a veure amb el control de recursos naturals. La descripció és
prou explícita i no cal descriure cadascun d’aquests conflictes, dels
quals, per altre banda es pot trobar molta informació.
Respecte
al cas de l’aigua, hi ha menys informació. Avui 30 països del món
pateixen greus problemes d’abasteixement d’aigua; el 75% de la població
mundial no disposa d’aigua potable corrent al seu domicili; 1.000
milions de persones no tenen accés a l’aigua potable; i 5 milions de
persones moren a l’any per falta d’aigua. Donada aquesta situació
d’escassetat d’accés a l’aigua, cada cop apareixeran més conflictes per
manca d’accés a aquest bé natural tan apreciat. Aquests tipus de
conflictes són i seran d’àmbit micro-local. És a dir, l’aigua, malgrat
ser un recurs molt valuós, i el seu control molt preuat, generarà
conflictes entre les comunitats locals que s’enfrontaran pel seu
control.
Un últim pronòstic. El nou militarisme es
disfressarà d’humanitari i de defensa de la seguretat. Veurem com els
Ministeris de Defensa es combinaran amb els Ministeris de Seguretat
(aquí Governació). I començaran a canviar de nom i transformar-se per
abordar els nous “perills”: sobre tot l’anomenat “terrorisme”,
delinqüència internacional de màfies que controlen la droga, la
prostitució, la immigració (manca d’espai m’impedeix allargar-me en
aquest punt), però amb aquests pretextes, les nostres societats cada cop
es poden trobar més militaritzades i veure com es retallen els drets de
les persones en favor d’una major seguretat. Haurem d’estar amatents
d’aquest aquest nou militarisme emparat pels nostres estats, l’haurem de
desemmascarar i combatre. Recordant que el desarmament és el millor
camí per impedir noves guerres. Haurem de insistir que la vertadera
seguretat humana sorgeix del respecte, extensió i profundització dels
drets humans, d’assegurar a les poblacions treball, sanitat, educació,
habitatge i medi ambient. Aquestes són les millors eines per combatre el
“terrorisme” i les altres inseguretats.
Per acabar torno a
esmentar a Brecht. Clausewitz tenia raó amb la seva màxima sobre la
guerra, però Brecht tampoc anava tan errat quan el va rectificar,
afegint: “la guerra no es la continuació de la política per altres
mitjans”: “la guerra es la continuació de l’economia per altres
mitjans”.
* * * * * * * * * * * * *
Taula 1. Despesa militar G-8+Xina (milions de dòlars constants 2000)
| 2000 | 2001 | 2002 | 2003 | |
| Estats Units | 301,70 | 304,13 | 341,49 | 417,36 |
| Regne Unit | 35,68 | 36,42 | 36,74 | 37,13 |
| França | 33,81 | 33,71 | 34,39 | 35,03 |
| Alemanya | 28,15 | 27,55 | 27,64 | 27,17 |
| Itàlia | 22,41 | 22,04 | 22,65 | 20,81 |
| Canadà | 8,29 | 8,66 | 8,59 | 8,77 |
| Japó | 45,79 | 46,26 | 46,77 | 46,95 |
| Rússia | 9,70 | 11,00 | 11,40 | 13,00 |
| Xina | 22,00 | 25,90 | 30,30 | 32,80 |
Fuente: SIPRI 2004
Elaboració pròpia
Taula 2. El Pressupost de Defensa en Espanya 2004-2005 (en milions d’euros)
| Conceptes | Any 2004 | Ayo 2005 |
| Ministeri de Defensa | 6.746,77 | 6.988,79 |
| Organismes Autònoms del Ministeri de Defensa | 1.184,64 | 1.242,02 |
| Centre Nacional de Intel·ligència | 161,95 | 189,74 |
| Total Defensa | 8.093,36 | 8.420,55 |
| Classes passives militars | 2.685,14 | 2.855,16 |
| Guardia Civil (Ministeri de l’Interior) | 2.080,56 | 2.143,72 |
| Ministeri de Ciència i Tecnologia (R+D militar) | 1.110,80 | 1.014,60 |
| Asociació Atlàntica (OTAN) | 11,21 | 18,03 |
| Total Defensa criteri OTAN | 13.981,07 | 14.452,06 |
| Interessos del Deute Públic | 1.204,80 | 1.189,08 |
| TOTAL DESPESA MILITAR | 15.185,87 | 15.641,14 |
Elaboració pròpia
Taula 3. R+D Militar 2004-2005 (en milions d’euros)
| Anys | 2004 | 2005 |
| Ministeri de Defensa i OO.AA. | 303,42 | 315,69 |
| Ministeri de Ciència i Tecnologia | 1.070,00 | 1.014,60 |
| TOTAL | 1.373,42 | 1.330,29 |
Elaboració pròpia
Taula 4. Principals contractes d’armaments vigents 2005 (en milions d’euros)
| Denominación | Proveedores | Cantidad | Período | Coste Total |
| Caza EF-2000 (Eurofighter) | Eads-Casa, ITP, Indra, Gamesa, ICSA. | 87 aviones | 1997-2014 | 6.363,10 |
| Helicópteros de combate Tigre | EADS-CASA, Sener, ECESA | 24 helicópteros | 2004-2020 | 1.353,50 |
| Avión transporte A400M | EADS-CASA, Flabel, ITP, Sener | 27 aviones | 3.449,81 | |
| Fragatas F-100 | Navantia, Indra, UEE | 4 fragatas | 1997-2007 | 2.145,84 |
| Blindados Leopard 2E | Santa Bàrbara, Caf, Gamesa, Plasencia, | 233 tanques | 1999-2008 | 1.941,77 |
| Blindados Pizarro | Santa Bárbara, Steyr, Puch, Indra | 212 tanques | 2005-2010 | 707,47 |
| Submarinos S-80 | Navantia | 4 submarinos | 2011-2014 | 1.755,90 |
| Buque estratègico de 27000 tm | Navantia | 1 | 2008 | 360,00 |
| Cazaminas | Navantia | 2 cazaminas | 168,79 | |
| Buque provisión combate (BAM) | Navantia | 1 | 2008 | 215,00 |
| Buques acción marítima | Navantia | 4 | ||
| Avión C-295 | EADS-CASA | 174,82 | ||
| Avión autoridades | EADS-CASA | 1 unidad | 168,77 | |
| Aviones F-18 (modernización) | EADS-CASA | 78 aviones | 200,91 | |
| Avión P-3 Orion | EADS-CASA | 108,45 | ||
| Vehículos anfibios | Navantia | 18 unidades | 45,41 | |
| Comunicación y satélites | Indra, INTA | 1995-2003 | 81,87 | |
| Vehículos TOA | 500 unidades | 180,00 | ||
| Misiles KEPD-350 Taurus | EADS, Sener | 43 | 57,39 | |
| Misiles Meteor | Sdad.Esp.Misiles (EADS, Indra, Izar) | ¿ | ||
| Fusil de asalto G36 | Santa Bárbara | 150.000 | 120,20 | |
| Aviones AV-8B (modernización) | ¿ | |||
| 12 Lanchas de desembarco | Navantia | 33,20 | ||
| TOTAL | 19.632,20 |
Elaboració pròpia
Gràfic 2. Previsions demanda recursos energètics (IEA, Key World Energy Statistics 2002)
Gràfic 3. Diferència entre Descobriments i Producció de petroli (ASPO, Newsletter, 2003)
Taula 5. Soldats EUA en el món any 2004
| Europa | 115.000 |
| Amèrica Llatina | 1.825 |
| Àfrica | 4.275 |
| Iraq | 140.000 |
| Asia | 90.000 |
| Total | 351.100 |
Font: SIPRI 2005
Taula 6. Conflictes i Recursos
| País | Recursos | Duració |
| Colòmbia | Petroli, coca | 1984 – present |
| Angola | Petroli, diamants | 1975 – 2002 |
| Serra Lleona | Diamants | 1991 – 2000 |
| Libèria | Diamants, fusta | 1989-96; 1999-2003 |
| R.D .Congo | Coltàn, or, coure, cobalt, fusta | 1996-97; 1998 – present |
| Sudan | Petroli | 1983 – 2005 |
| Afghanistan | Opi, gemmes | 1978 – 2001 |
| Burma | Fusta, opi, gemmes | 1949 – present |
| Aceh (Indonesia) | Gas, fusta | 1975 – present |
| Malvines | Coure, or | 1988 – 2001 |
Elaboració pròpia
Notes:
1) Totes les dades són del SIPRI Yearbook 2005. La despesa militar mundial es 1.035.000 milions de dòlars.
2) Es poden trobar a Daniel Gómez “Aspo y las reservas energéticas” http://crisisenergetica.org/
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
