Balanç alternatiu sobre la intervenció militar espanyola a l’Afganistan

Amb l’any 2014 finalitzarà la Força Internacional d’Assistència per a la Seguretat a l’Afganistan (ISAF), l’operació militar liderada des d’agost del 2003 per l’OTAN en què ha participat Espanya des dels seus inicis al desembre del 2001. És així un bon moment per fer un breu balanç de la missió més costosa de la història de l’intervencionisme militar espanyol, tant en termes humans com econòmics.

Fins al 2013, el mateix Ministeri de Defensa d’Espanya va declarar haver gastat en la ISAF més de 3.500 milions d’euros, als quals cal afegir-hi uns altres 197,8 milions d’euros de la participació espanyola en l’operació paral·lela Llibertat Duradora entre octubre del 2001 i juliol del 2004 (els EUA haurien destinat a la “guerra a l’Afganistan” –és a dir, les dues missions– fins al març del 2014 uns 553.000 milions d’euros, segons el National Priorities Project). D’altra banda, cent persones vinculades a l’Exèrcit espanyol han perdut la vida (96 militars, dos guàrdies civils i dos intèrprets), dels quals almenys 81 van morir en accident de transport. Caldria sumar-hi un nombre indeterminat i no declarat de morts afganesos per les accions dels efectius espanyols en aquest escenari de guerra.

Segueix una sèrie de deu punts que proporcionen, a manera de balanç crític de la participació espanyola, una anàlisi alternativa de la versió oficial continguda en la pàgina web del Ministeri de Defensa:

1. Els inicis militars d’Espanya a l’Afganistan van ser contraris a dret. Deixem-ho clar des del principi: Llibertat Duradora no va ser ni és una operació legal. És ben conegut que el Dret Internacional únicament avala l’ús de la força contra un Estat en dos supòsits: que hi hagi una autorització expressa del Consell de Seguretat o que es pugui invocar el dret de defensa contingut en l’article 51 de la Carta de l’ONU (que també fixa els seus criteris, no aplicables en el cas que ens ocupa). Paradoxalment, tant José María Aznar com José Luis Rodríguez Zapatero van justificar la intervenció com a legítima defensa (i allà segueixen, defensant-se). Per contra, el Govern va respondre a una pregunta parlamentària que la decisió es va basar en la resolució 1.368 que, si algú creu convenient llegir, podrà comprovar que no s’esmenten, ni una sola vegada, les paraules “Al-Qaida” ni “talibà” , ni tan sols “Afganistan”.

2. Llibertat Duradora i la ISAF poden ser considerades una mateixa intervenció. Sobre el paper, sens dubte es tracta de missions diferents (de fet, la segona sí que està autoritzada per una resolució expressa de l’ONU). Cal, però, destacar almenys tres raons que fan sospitar a qui subscriu que es tractaria més aviat de dos talls d’una mateixa espasa: la primera, qui així ho sosté és Estats Units, els soldats dels quals representen la pràctica totalitat de Llibertat Duradora i la majoria de les forces de la ISAF. Ni els seus polítics, ni els seus militars ni la seva opinió pública en general diferencien expressament entre ambdues operacions, almenys no en la lògica, les motivacions ni en l’essència de la intervenció. De fet, tampoc se separen les partides pressupostàries. En segon lloc, les dues coexisteixen i s’encavalquen en el terreny, col·laboren permanentment, intercanvien informació i tasques, i comparteixen incursions. Finalment, el mànec de l’espasa ha estat sostingut, almenys entre el 2007 i el 2014, per exactament la mateixa persona: els cinc últims màxims comandants de la ISAF, els generals nord-americans McKiernan, McChrystal, Petraeus, Allen i l’actual dirigent, Joseph F. Dunford Jr., han estat, al mateix temps, els màxims responsables militars de les forces dels EUA a l’Afganistan (USFOR-A, en què s’integra Llibertat Duradora).

3. La implicació espanyola a l’Afganistan ha estat en extrem militar. Almenys 92 de cada 100 euros destinats per Espanya a l’Afganistan han estat estrictament militars, per finançar les operacions ISAF i Llibertat Duradora. Succeeix a més que els vuit euros restants tindrien una lògica, reconeguda per l’estament militar, de millora de l’acceptació de la població local i de facilitació de la presència militar i la seva seguretat. Per això, l’ajuda es va proporcionar en els mateixos llocs en què es van desplegar els soldats i aquests van participar directament en molts dels projectes. A Espanya, aquests projectes han contribuït a justificar políticament la presència militar a l’Afganistan, en vista del contingut en els diaris de sessions al Congrés de Diputats.

4. Ni terrorisme, ni opi, ni dones: la motivació primària de la implicació espanyola té a veure amb la seva política d’aliances. Madrid no vol ser totalment independent per decidir on enviar els seus soldats i on no. La seva política exterior està subordinada a l’OTAN i ha de complir amb ella si vol seguir gaudint dels privilegis que suposa formar part del club i evitar disgustos dels seus socis, que són tan aliats com competidors. En fer els deures a l’Afganistan, per exemple, amplia les seves opcions en cimeres internacionals de tot tipus. Espanya ha defensat la fi de la ISAF entonant un “missió complerta”, però considerant que la pràctica totalitat dels problemes que van justificar la intervenció el 2001 continuen presents, cal suposar que l’objectiu, com s’ha aventurat, era un altre. Convé recordar aquí l’antic ministre de Defensa, Julián García Vargas, qui, amb relació al risc que fracassés la missió militar de l’ONU a Bòsnia, va concloure que: “Lamentablement, aquests riscos s’han confirmat, tot i que el balanç per a Espanya és positiu”.
5. L’amenaça terrorista és avui molt més patent que abans, tant per als afganesos com per a la resta del món. Abans de l’atrocitat de l’11-S, no existia cap registre d’atemptat suïcida a l’Afganistan, ni els afganesos temien morir en anar a comprar al mercat. A escala global, també ha estat aquest el cas de països com Indonèsia, Uzbekistan, Tunísia, el Marroc o, molt significatiu, l’Iraq. A més, Afganistan va ser el tret de sortida per a una sèrie d’excessos relacionats a l’Iraq, Guantánamo, Somàlia, Iemen o el Pakistan, entre d’altres. Grups com ISIS o els diferents usos oportunistes de la marca Al-Qaida en diversos llocs del planeta també tenen a veure, efectivament, amb la Guerra Global contra el Terror inaugurada a l’Afganistan. Així, en comparar el món d’avui amb el de fa tretze anys no podem sinó concloure que és un lloc més perillós, en particular per als musulmans del Pròxim Orient.

6. Es va respondre a la ingerència estrangera… amb més ingerència. Aquest ha estat, probablement, el més gran dels problemes de l’Afganistan en més de tres dècades. La llista de països d’infame intrusió és llarga: Pakistan, Iran, la Unió Soviètica i Rússia, Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Índia, Xina, Uzbekistan o els Estats Units, entre d’altres. Després de la intervenció nord-americana i l’enderrocament del règim talibà, els diferents països van continuar buscant la satisfacció dels seus interessos a través de grans milícies afganeses afins. En efecte, aquests grups armats necessiten molts diners, facilitats i connivències per aconseguir-ho pel seu compte, i cobertura política i militar. Sense aquests suports, els desastres de la guerra haurien estat molt més limitats. Per contra, si els padrins ho exigeixen, les milícies s’asseuen a la taula de negociacions. Convé, per tant, preguntar-se quin ha estat el paper d’Espanya en el terreny diplomàtic, quines les seves peticions a aquests països, coneixent com coneix que d’aquesta manera es podrien esperar canvis positius per a la població afganesa. Sabem de conferències i debats organitzats amb representants menors dels estats esmentats, però no de mesures polítiques reals. En lloc de combatre el càncer de la ingerència, Espanya ha contribuït a la seva metàstasi a l’Afganistan en donar suport a dirigents amb ingents milícies privades paraestatals a les seves ordres i amb un passat formidable com a criminals de guerra.

7. La cooperació al desenvolupament oficial espanyola acabarà amb la presència militar. O fins i tot abans. A part del que s’ha comentat en el punt tercer i que Espanya desaconsellés, durant anys, la cooperació directa d’ONG espanyoles a l’Afganistan, el propi Pla Anual de Cooperació Internacional de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional al Desenvolupament (AECID) ha declarat que “ja han finalitzat els projectes bilaterals, mantenint únicament tasques de justificació i avaluació. En el cas de l’Afganistan, la Cooperació Espanyola estarà present al país via cooperació multilateral fins a 2015”. Sense soldats, per tant, no hi ha ajuda.

8. És més que dubtós que Espanya acabi la seva presència militar a l’Afganistan el 2014. Les mateixes raons que van motivar Llibertat Duradora i la ISAF probablement justificaran la participació en la nova missió de l’OTAN, anomenada Resolute Support (suport decidit). De fet, per les referències al web del Ministeri de Defensa s’endevina que aquest suport ja està, en efecte, decidit.

9. Les dones i les nenes afganeses continuen sense estar ‘alliberades’. D’una banda, les pràctiques desastroses dels talibans no eren molt pitjors que les dels seus predecessors, molts d’ells els mateixos que els han succeït en el poder. En segon lloc, les contínues referències a la situació de les afganeses al Parlament espanyol van semblar obviar que la font principal dels seus problemes es troba en el seu propi entorn familiar i social. Sembla plausible inferir que aquestes pràctiques han estat agreujades en extrem per les pors, retrocessos i conservadorismes associats a tres dècades de guerra. D’altra banda, millorar la situació de la dona no ha estat en absolut un objectiu primari de les intervencions militars a l’Afganistan. No seria prudent, però, menysprear que algunes agències i organitzacions locals i internacionals han treballat per a elles, amb avanços molt limitats però importants. Les afganeses han guanyat en drets oficials i en opcions d’accés teòric a l’educació. La materialització pràctica d’aquests drets i la seva estabilitat, però, és una altra història.

10. És Afganistan, en tot cas, un millor lloc per viure per a la seva població que fa tretze anys? No resulta fàcil respondre a aquesta pregunta, però podem convenir que tot dependrà de quin sigui el criteri utilitzat. D’una banda, sembla evident que molts afganesos estan millor: entre d’altres, aquells que han millorat el seu ingrés gràcies a l’augment d’opcions laborals que ha suposat la presència estrangera i la dinamització de l’economia; aquells relacionats amb la provisió de serveis de seguretat, l’anomenada “reconstrucció” o el negoci de narcòtics; o aquells grups de població que van quedar més malparats pel règim talibà. De l’altra, cal destacar que avui moltes altres persones pateixen una major inseguretat, a l’Afganistan com en altres llocs del món. En lloc de llistar aquí les conseqüències negatives de la intervenció militar, entre les quals destaquen en gran manera milers de morts civils, molts d’ells directament per les forces estrangeres, resoldrem que l’esforç internacional no ha millorat la situació com caldria. En absolut. Així, considerant exclusivament els costos de Llibertat Duradora i la ISAF, el món ha destinat a l’Afganistan l’equivalent a entre 300 i 400 vegades el PIB que tenia aquest país el 2001. A més, aquest país ha rebut des del 2001 altres 20 vegades el seu PIB d’aquell any en concepte d’ajut internacional per al desenvolupament. Si la millora per a la seva població no ha estat “proporcional” (recordem, per exemple, que té de molt llarg la pitjor mortalitat materna del continent) és, sobretot, perquè els objectius eren uns altres.

La intervenció militar a l’Afganistan no s’explica en clau afganesa, sinó a través de la commoció als EUA pels atemptats de l’11-S i les oportunitats geopolítiques i geoeconòmiques derivades. Malgrat la retòrica utilitzada pel Govern espanyol, els afganesos i les afganeses no han representat, en el millor dels casos, més que una motivació molt secundària. No es pretén descartar aquí que una part dels 20.000 soldats espanyols que han passat per allà pretengués efectivament millorar la sort d’aquesta població. Sobre això, poc coneixem. Però és l’essència de la intervenció militar, no les motivacions individuals, el que es pretén posar en dubte. El que ha passat a l’Afganistan escenifica la instrumentalització dels exèrcits per aconseguir objectius de política exterior, de promoure els propis interessos a costa, si cal, de les necessitats alienes. Sense cap dubte, convenia, abans com ara, treballar en pro d’un millor Afganistan, però entre el menyspreu i silenci eixordadors que van caracteritzar les relacions bilaterals entre Espanya i l’Afganistan abans del 2001 i les maneres militaristes i de connivència amb els EUA que les van succeir hi ha un ventall d’opcions que no s’ha volgut explorar, entre les quals destaca la cooperació entre les respectives societats civils i la diplomàcia destinada a reduir la ingerència estrangera, a deixar d’utilitzar l’Afganistan com un gran tauler de jocs de geopolítica. Temem-ho, a Espanya no li interessa cap d’aquestes opcions intermèdies, i a aquesta mirada a curt termini militarista seguiran les veus dels que clamen que allà no se’ns ha perdut res.

Lea el artículo en MATERIALS DE TREBALL