Colòmbia: ¿per què una resposta militar a la protesta social?

Tot i la repressió i la violació dels drets humans amb què Iván Duque ha respost a la protesta social, el govern de l’Estat espanyol no ha emès cap condemna, ni ha exercit cap pressió per aturar la repressió.

El poble colombià està vivint un moment molt difícil. Una repressió desmesurada i salvatge està sent la resposta de govern d’Iván Duque a una mobilització social sense precedents que partint de l’oposició a una reforma tributària que castigava les classes més desfavorides, ha qüestionat la gestió de la pandèmia pel govern i les seves polítiques neoliberals que no han deixat d’enriquir a les elits en detriment de les classes populars, al que s’ha sumat el descontentament per l’incompliment generalitzat dels acords de pau de 2016.

Per a molts ha pogut ser una sorpresa veure en directe la barbàrie de la repressió, els assassinats comesos per la policia i l’exèrcit, les milers de detencions arbitràries, els centenars de persones ferides, les violacions a dones novament com a arma de guerra, l’actuació de paramilitars protegits per la policía o l’elevat nombre de persones desaparegudes de les que la policia no dóna cap compte posant tota mena d’obstacles als intents d’esbrinar on són. Però l’actual repressió desenfrenada ha posat de manifest la pervivència de diverses de les xacres que tenyeixen la seva història.

La pervivència de la Doctrina de Seguretat Nacional. El tractament que el govern, a través de la policia i l’exèrcit, ha donat a la població mobilitzada mostra que no s’està veient una ciutadania que exerceix el seu legítim dret a la protesta i a lluitar per un país millor, sinó que veuen en ella a l’enemic intern a què cal doblegar, i si cal abatre, per tenir-lo sota control. Aquesta visió entronca de ple amb l’anomenada Doctrina de Seguretat Nacional, nascuda als Estats Units en plena guerra freda, que considerava a el poble i la seva lluita com l’enemic interior.

Estats Units va educar a milers de militars llatinoamericans en cursos impartits a l’Escola de les Amèriques, primer situada a Panamà i des del 2001 a Fort Benning (Geòrgia), on segueix operant sota el nom d’Institut de l’Hemisferi Occidental per a la Cooperació en Seguretat.

Els acords de pau amb les FARC-EP de 2016 no van comportar, a diferència de la majoria de processos de pau, una reforma de sector de seguretat

107.573 militars colombians han estat entrenats als Estats Units en els últims 20 anys. La Doctrina de Seguretat Nacional va inspirar els cops d’estat i les sagnants dictadures que van assolar el con sud els anys 70. Colòmbia no ha estat aliena a aquesta doctrina, ha estat la base ideològica de la lluita contra les insurgències i les mobilitzacions populars, de les milers de massacres impunes. I avui torna a aparèixer amb la seva cara més crua. En la intervenció de les forces armades contra la protesta social, en el foc real contra manifestants, en els 50 assassinats i les més de 470 desaparicions forçades, totes elles tàctiques de terror per frenar la protesta social.

Aquesta actuació de les forces militars i policials se sent emparada per la impunitat. Impunitat històrica però també impunitat actual. La impunitat dels crims del paramilitarisme i dels seus inductors intel·lectuals, la impunitat generalitzada dels militars que van assassinar més de 6.400 persones fent-les passar per guerrillers per cobrar recompenses, els anomenats “falsos positius”; la dels més de 1.200 assassinats de líders i lideresses socials des de la signatura dels “acords de pau” de novembre de 2016; la dels 270 excombatents de les FARC assassinats des de la signatura d’aquests acords. La qualificació, com fan les autoritats governamentals i els principals mitjans de comunicació colombians, de les manifestacions d’”amenaça terrorista” i a la gent que està al paro nacional com “vàndals” o “guerrillers”, que s’uneix amb cruesa al racisme i el odi a indígenes, afrodescendents i pobres, és una mostra de la profunditat amb que està incrustada aquesta doctrina en l’aparell de poder.

La pervivència de militarització. Els acords de pau de amb les FARC-EP de 2016 no van comportar, a diferència de la majoria de processos de pau d’altres països, una reforma del sector de seguretat. Només començar les negociacions el llavors president Santos ja va anunciar que les forces armades no s’anaven a reformar, tot marcant una línia vermella que les negociacions no podien travessar. Així, tot i el desarmament de les FARC-EP, la principal guerrilla, no hi ha hagut una reducció de l’exèrcit ni de la policia. Colòmbia avui compta amb el segon exèrcit en nombre d’efectius de tot Amèrica Llatina, només superat pel Brasil.

Cal destacar el criminal paper de l’ESMAD, l’esquadró mòbil antidisturbis, que les organitzacions de drets humans fa temps reclamen la seva desarticulació

Exèrcit i Policia van passar dels 250.000 efectius amb què comptaven el 1998, a 482.000 el 2015, per mantenir-se en els 480.000 d’avui. D’ells són 295.000 membres en actiu de les forces armades als quals cal sumar una policia nacional que segueix militaritzada, amb 185.000 policies que també són militars tant per la seva formació, pel tipus d’armament que fan servir o la seva dependència directa de el Ministeri de Defensa. Aquesta militarització és a la base del tractament de guerra que ara, però no només ara, es dóna a la protesta social. Cal destacar el criminal paper de l’ESMAD, l’esquadró mòbil antidisturbis, que les organitzacions de drets humans fa temps reclamen la seva desarticulació. És una unitat de xoc especialitzada en la repressió de manifestacions i paros, creada el 1999, que compta amb més de 3.500 efectius, i on el seu accionar no respon a un patró de seguretat ciutadana sinó de seguretat nacional i ordre públic.

La despesa militar a Colòmbia absorbeix el 16% del total del pressupost general de la nació. Colòmbia és el segon país d’Amèrica, només per darrere d’EUA, que destina més percentatge de el PIB (Producte Interior Brut) a despesa militar, el 3,4% el 2020, i el tercer, després de Brasil, en quantitat total. Per a 2021 la despesa militar està pressupostada en 10.400 milions de dòlars, la qual cosa suposa 28,5 milions diaris. I això, malgrat l’actual pandèmia, i la insuficiència de mitjans amb què està dotada la salut. I aquestes són les xifres oficials, xifres que es queden curtes ja que el pressupost no comptabilitza les altres fonts d’ingrés per a la despesa militar com són: l’ajuda militar nord-americana, 244.400.000 de dòlars el 2020, més de 2.500 milions en els últims 10 anys; els beneficis del poderós Grup Empresarial i Social de la Defensa, que agrupa des de indústries militars, a universitats i diferents empreses hoteleres i de transport aeri, amb el denominador comú que totes són propietat del Ministeri de Defensa; els pagaments realitzats per empreses majoritàriament mineres, d’hidrocarburs o hidroelèctriques, a través de convenis de seguretat amb les Forces Armades, 1.229 convenis coneguts signats entre 1995 i 2015, que suposen una privatització de les funcions de la força militar pública, que té una especial gravetat quan actua en contextos de conflictivitat social, mediambiental o laboral. Tampoc contemplen aquestes xifres els 2.960 milions de dòlars del deute derivat de la despesa militar que l’Estat colombià pagarà el 2021.

Espanya ha venut 187,8 milions d’euros en armament i munició a Colòmbia en els últims deu anys

En tercer lloc, la repressió ha mostrat la fal·làcia del respecte als drets humans a Colòmbia. És difícil trobar un altre país al món en què hi hagi tantes institucions oficials per a la defensa dels drets humans, un altre país en què s’hagin impartit tants cursos sobre drets humans. Cal preguntar-se de què han servit, i potser la resposta rau en què la seva utilitat ha estat la d’aprendre com aparentar el seu compliment i com vulnerar els Drets Humans sense alarmar la comunitat internacional.

I finalment, cal destacar l’ensordidor silenci del Govern d’Espanya. Tot i la repressió i la violació dels drets humans amb què Iván Duque ha respost a la protesta social, el govern d’Espanya no ha emès cap condemna, ni ha exercit cap pressió per aturar la repressió. Potser en això ha influït l’existència de 571 empreses espanyoles establertes a Colòmbia, segons fonts de l’ICEX (Exportació i inversions d’Espanya), o també al fet que Colòmbia és un bon client d’armament espanyol. Espanya ha venut 187,8 milions d’euros en armament i munició a Colòmbia en els últims 10 anys. És exigible que el Govern espanyol apliqui la clàusula democràtica i paralitzi l’acord comercial amb Colòmbia. Que cessi en la venda d’armaments i municions a Colòmbia, tot paralitzant els acords en matèria de defensa i militar.

Alguns dels assassinats i molts dels ferits en aquesta bàrbara repressió ho han estat amb armes de fabricació espanyola. Maleït negoci el de la guerra i maleïts els que la generen.

Llegeix l'article original publicat en castellà a El Salto