De quina seguretat parlen? La Conferència de Seguretat de Munic
Publicat a Directa (no disponible en castellà)
Del 4 al 6 de febrer va tenir lloc la 47ena Conferència de Seguretat de Munic, a Alemanya, i alguns dels temes principals que es van tractar van ser la no proliferació nuclear, el control d’armes i el desarmament.
Podríem destacar que la posta en marxa del tractat rus-nordamericà START- 3 esdevé el fet més rellevant d’aquesta Conferència. Del que estem parlant, doncs, és del Tractat de Reducció d’Armes Estratègiques ( Strategic Arms Reduction Talks, START ) firmat entre Rússia i Estats Units, que regula la reducció d’arsenals nuclears, vectors de llançament com les seves implicacions estratègiques. El tractat va ser firmat pels presidents d’EEUU, Barack Obama, i de Rússia, Dimitry Medvedev el 8 d’abril de 2010 a Praga. Val a dir que aquest Tractat formava part d’una sèrie d’iniciatives encaminades a fomentar la no proliferació durant el 2010 entre les que es comptabilitzaven la Conferència sobre Seguretat Nuclear i la Conferència sobre No Proliferació Nuclear.
El cas és que ens podem preguntar fins a quin punt aquest tractat és eficaç i bon regulador. I també, davant qui s’articula, o enfront qui es regula. Tant Rússia com Estats Units es mostren segurs de no aturar la modernització de les seves armes, desenvolupant les armes estratègiques ofensives amb base a terra, mar i aire que considerin oportunes i necessàries per a tenir armes nuclears eficaces, modernes i segures. Mentre que el viceprimer ministre Serguéi Ivanov, va comentar que el tractat no preveu cap restricció de classes d’armes, EEUU va considerar al 2010 que el nou Tractat no incloïa cap limitació per al desenvolupament del seu projecte Sistema de Defensa Antimíssil, presentat el 2009. Rússia, altrament, va aconseguir introduir aleshores, una clàusula de salvaguarda en l’article XIV, on es contemplava que qualsevol de les parts podrà retirar-se del Tractat si “esdeveniments extraordinaris relacionats amb l’objecte del Tractat amenacen els seus interessos suprems”. Tanmateix, el Tractat START introdueix per primera vegada la constatació que existeix una relació entre les armes nuclears (ofensives) i la defensa antimíssil. El que sembla quelcom a considerar en futurs tractats de reducció d’armes nuclears.
Paral·lelament a això, el programa nuclear d’Iran continua encenent la controvèrsia internacional. Iran, segueix la política d’observar i esperar a actuar, d’standby, segons va dir Ellen O. Tauscher, la secretària d’estat per el Control d’Armes i Seguretat Internacional dels EUA. Taucher a part de fer aquesta crítica, també va advertir que la comunitat internacional ha d’enfrontar-se als fets. El president del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) i ex-ministre alemany de Relacions Exteriors, Frank-Walter Steinmeier, va instar a continuar les converses amb Teheran, encara que fent-les complementàries amb una ronda de sancions. Referent a aquesta qüestió, Ahmet Davutoglu, el canceller turc, va ser més cautelós, dient que com més dures fossin les sancions, afectarien molt més a la gent d’Iran en lloc de al seu propi govern. Turquia va afirmar però, que també està en contra d’un Iran amb armes nuclears. Altres líders, estaven només a favor de l’ús de la força com a eina eficaç per al desarmament d’Iran. És el cas de Rússia.
A la Conferència també va aparèixer el concepte de ciberseguretat. L’amenaça de la seguretat cibernètica, com l’espionatge industrial i el terrorisme, són casos molt exposats i extesos però els governs just comencen a tractar amb això i no saben ben bé com afrontar-s’hi ni prendre mesures efectives per combatre-ho. Exactament a què ens estem referint quan parlem de ciberseguretat? Quines vies o mecanismes de garantia reals trobem per a controlar-la? Bé, sembla que encara hi ha molta incertesa i desconeixement. Per altra banda, el paper de l’OTAN a l’Afganistan i la necessitat d’un enfocament regional del conflicte de les Nacions Unides també es va analitzar a la Conferència. La col·laboració entre Rússia i l’OTAN a l’Afganistan està cada vegada més coordinada. Aquesta col·laboració seguirà endavant, amb els arguments russos de què l’èxit de les forces internacionals de seguretat sigui un fet, aconseguir l’estabilitat de l’Afganistan, i fer que la regió esdevingui pacífica d’una vegada per totes. La instauració del trànsit ferroviari a través de Rússia i l’activació del pont aeri on els avions de transport de la força aèria nord-americana puguin creuar lliurement el seu espai aeri transportant mercaderies a l’Afganistan, són exemples d’aquesta col·laboració. La data rellevant que s’ha marcat en la Conferència, és 2014, any per a quan es posi en marxa una transició irreversible a l’Afganistan de manera que les autoritats afganeses adquireixin responsabilitats i lideratges en matèria de seguretat. Fins que això no succeeixi, però, serà l’OTAN qui continuï desenvolupant un paper actiu i clau en la regió per assegurar-se que la transició sigui un èxit.
La Conferència de Seguretat ha hagut de compartir el seu protagonisme amb la importància i el ressò polític i mediàtic dels fets ocorreguts a Tunísia i Egipte, revolucions que, depenent de com evolucionin, afectaran molts interessos geoestratègics en la zona, cosa que, malauradament, pot augmentar encara més les despeses en seguretat, defensa militar i/o armament nuclear de les principals potències mundials.
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
