Dolidos por la guerra, implicados por la paz
El dolor causat per la guerra i la voluntat d’evitar-la ens obliga a
trobar-ne les seves raons. L’existència de la guerra i de la seva
preparació no significa, ni de lluny, que la pau no sigui possible.
Arcadi Oliveres (octubre de 2003). Lliçó inaugural de la Universitat Ramon Llull
Voldria abans que res expressar el meu agraïment a la rectora, a
l’Equip de Govern i a tota la comunitat de la Universitat Ramon Llull
per l’honor que m’han concedit en encomanar-me la lliçó inaugural del
curs 2003-2004 i per haver-me proposat la temàtica de la guerra i de la
pau.
Certament, en un any en què el soroll de les armes s’ha
barrejat constantment amb els reclams de la no violència, em sembla ben
suggeridor que la Universitat proposi una reflexió al respecte. Tinguem
present que tal preocupació queda justificada, a més a més, pels
aproximadament cinc milions de morts originats pels conflictes armats
que tingueren lloc durant la darrera dècada de1 segle XX, pel fet que el
95% de tals víctimes fossin civils i, a més a més, perquè encara a
hores d’ara es pot parlar duna vuitantena de situacions bèl•liques
latents. Si a tot això afegim el trencament dels principis reguladors
dels conflictes internacionals que s’ha produït amb motiu de la guerra a
l’Iraq i l’enorme feblesa en què ha quedat el sistema de les Nacions
Unides, resulta evident que la preocupació s’haurà de transformar en
neguit.
EL PERQUÈ DE LA GUERRA
El dolor causat
per la guerra i la voluntat d’evitar-la ens obliga a trobar-ne les
seves raons. Caient en l’evident error de la simplificació, podem dir
que darrera de qualsevol guerra s’hi troben interessos econòmics,
desavinences geopolítiques i, duna manera ben particular, la seva pròpia
preparació.
Considerem, en primer lloc, els interessos
econòmics. La recent guerra de l’Iraq ens els ha evidenciat amb
claredat, però no n’és pas l’única mostra. La guerra del Golf (Pèrsic),
l’any 1991, fou de les mateixes característiques, com també ho han estat
les guerres d’Angola, de Sierra Leone, del Congo Democràtic i tantes
d’altres, que no amagaven altra cosa que la voluntat de consecució de
diamants, fusta, petroli, minerals escassos, etc. Al cap i a la fi, ara
fa nou-cents anys, les creuades sota l’excusa de retornar als cristians
la Terra Santa no foren altra cosa que un seguit de ràtzies permanents
al llarg de la Mediterrània.
Resulta, però, que fins i tot
conflictes que aparentment es mostren sota un altre caire acaben fent
palesos els interessos econòmics. Tal és el cas, per exemple, de la
guerra geogràficament més propera a casa nostra, la d’Algèria, que des
de 1991 ha causat més de cent mil morts i que se’ns presenta normalment
com un conflicte entre els fonamentalistes islàmics i el govern
constitucional. La realitat ha demostrat, però, que es tracta de la por
del poder militar algeriá a perdre els privilegis que els atorga, des de
la independència, 1’explotació dels recursos petroliers i de gas
natural del país.
En segon lloc cal parlar de les
desavinences geopolítiques, que poden tenir orígens molt variats:
disputes frontereres, voluntat d’autodeterminació, majories i/o minories
que oprimeixen minories i/o majories, etc. El conflicte entre Palestina
i Israel, el del Sàhara Occidental, el de l’antiga Iugoslàvia, el del
Sudan, el de l’Ulster i el d’Euskadi els podríem catalogar perfectament
dins d’aquest grup.
La tercera raó de les guerres cal
trobar-la en la seva pròpia preparació, que presenta facetes molt
variades però que podríem sintetitzar en la despesa de defensa,
l’entrenament de les forces armades, l’existència de blocs militars, la
recerca científica amb finalitats bèl•liques, la indústria de guerra i
el comerç d’armaments. Val la pena que ens entretinguem en aquesta
tercera raó, tota vegada que és la més palpable i aquella en què, d’una
manera directa o indirecta, existeix una participació nostra.
Pel
que fa a la despesa militar, les darreres estimacions de 1’Stockholm
International Peace Research Institute (SIPRI) ens parlen, per a l’any
2002, d’un import mundial equivalent a uns 900.000 milions de dòlars, és
a dir, unes divuit vegades més de l’import de 51.000 milions de dòlars
que, l’any 2001, es destinaren a l’Ajut Oficial al Desenvolupament. En
el cas espanyol, i fent les estimacions de despesa militar d’acord amb
els criteris de l’OTAN, resulta que, per a l’any 2002, el pressupost de
defensa fou de 40 milions d’euros -o si es vol, 6.650 milions de
pessetes- al dia.
Quant a les forces armades, les dades dels
anuaris especialitzats ens parlen d’uns vint-i-sis milions de persones
enrolades en les forces armades -no pas guerrilles ni paramilitars- dels
diferents països del món. En els països occidentals, com és el cas
d’Espanya, i d’una manera especial des de la fi de la Guerra Freda, la
justificació de la dimensió dels exèrcits s’ha basat en la necessitat
d’accions humanitàries, de forces d’interposició, i de tasques de
pacificació. Tanmateix, diferents estudis de les Nacions Unides creuen
que amb mig milió de «cascs blaus» n’hi hauria més que suficient per
poder assumir aquestes responsabilitats, tenint en compte, a més a més,
que moltes d’elles haurien de correspondre a forces de protecció civil
de caire no militar. Altrament sembla reiteratiu dir que, en aquestes
circumstàncies i fent l’esmentat encàrrec a les Nacions Unides,
l’existència dels blocs militars perd tota mena de sentit, si és que mai
l’ha tingut.
La recerca científica amb finalitats
bèl•liques, a la qual es dediquen més de mig milió d’investigadors en el
món, sol gaudir duna certa bona premsa per raó dels seus suposats
aprofitaments civils. Certament, els aprofitaments civils existeixen
però resulten minoritaris. Una part important de la innovació militar no
es fa pública per raons de secretisme, i de la que sí que es registra
només un escàs percentatge –d’entre un 15 i un 20%- és reclamada per la
indústria civil. Si es pretén el progrés tecnològic civil, el més
aconsellable resulta anar-hi
directament. És precisament el que
feren Alemanya i el Japó després de la Segona Guerra Mundial, si no de
grat per força, quan, com a vençuts, se’ls obligà a reduir al màxim la
seva despesa militar i, a canvi, obtingueren les indústries més
competitives de l’època. Justament el contrari del que aconseguí
l’antiga Unió Soviètica amb la seva obsessió pel creixement nuclear.
Convé constatar, a més a més, la perversitat que implica a moltes de les
investigacions militars, com la que recentment ha originat una campanya
de protesta als Estats Units per denunciar la fabricació de les
anomenades armes no letals que pretenen deixar cecs i sords, i no pas
morts, per tal d’originar més despeses i obligacions als contrincants.
La
indústria de guerra no només es dedica a la preparació de ginys per a
la mort, sinó que, tal com ja va assenyalar 1’any 1961 el general
Eisenhower, antic president dels Estats Units, el «complex militar
industrial» amaga una xarxa d’interessos en la qual es veuen implicats
els fabricants d’armes i els seus subministradors, 1’exércit i
1’administració civil de la defensa, les universitats i els centres de
recerca, els traficants, un bon nombre de militars retirats,
parlamentaris, etc. Serveixi d’exemple un informe preparat fa un cert
temps per un professor nord-americà, on s’explicava que la totalitat
dels congressistes i senadors dels Estats Units, adscrits a les
respectives comissions de defensa, gaudien tots ells, sense ni una sola
excepció, d’un doble sistema d’ingressos: els que els correspondrien per
la seva condició electa i els que rebien puntualment d’alguna de les
grans indústries d’armament del país, variant segons els casos, per tal
que defensessin els seus interessos en les decisions pressupostàries
pertinents.
Finalment, és públic i notori l’escàndol del comerç
d’armes. La seva primera característica es la dimensió Nord-Sud, és a
dir, que es tracta d’armes que es fabriquen i que lucren els països del
Nord, i maten i endeuten els del Sud. El tràfic d’armes resulta, d’altra
banda, invers al de drogues que, com és ben sabut, revesteix una
dimensió Sud-Nord en la mesura que les drogues d’origen vegetal es
conreen al Sud i es consumeixen preferentment al Nord. Això ens permet
pensar, amb força fonament, que moltes drogues es paguen amb armes i que
moltes armes es paguen amb droga. D’altra banda, el mercat d’armes és
un mercat eminentment opac on s’acostuma a amagar o bé el tipus de
producte o bé la destinació del mateix. Si no fos per l’opacitat,
l’engany les operacions triangulars, resultaria incomprensible que
s’eternitzin guerres en països sobre els quals ha estat decretat un
embargament per part de les Nacions Unides o de la Unió Europea.
Complementàriament, cal lamentar-se del tristíssim paper d’Espanya,
exportador per excel•lència envers els països del Sud, més duna
vuitantena dels quals gaudeixen d’una bona panòplia d’armes espanyoles
per tal de dur a terme les seves sovintejades guerres.
ALGUNS CAMINS PER LA PAU
L’existència
de la guerra i de la seva preparació no significa, ni de lluny, que la
pau no sigui possible. La pau és un bé de segon nivell i la seva
consecució implica, com a mínim, l’existència de justícia social,
desenvolupament econòmic, vigència dels drets humans, respecte pel medi
ambient i desarmament generalitzat. Tanmateix, i en l’àmbit d’aquesta
exposició, em limitaré a parlar, en un sentit ampli, d’aquest darrer
element. El desarmament generalitzat significa deixar de preparar la
guerra, però alhora comprèn altres actituds mentals, informatives,
polítiques, socials, educatives i, sobretot, ètiques.
Des del
punt de vista mental, cal adoptar la màxima preconitzada per la Unesco,
segons la qual la guerra ha de desaparèixer primerament de les nostres
ments. En efecte, hem de creure que cap guerra té sentit, que mai resol
res i que sempre és evitable. Els recents resultats de les guerres al
Salvador, Rwanda, Angola, la República Democràtica del Congo, Sierra
Leone, etc. així ens ho han demostrat. Però cal creure també que tota
guerra és evitable i que mai hem de parlar de darreres negociacions i
d’ultimàtums, sinó potser de penultimàtums. I, d’altra banda, ens hem de
convèncer que en una guerra en marxa sempre hi cap una resolució
pacífica. Pensem, per exemple, en el cas de l’Ulster, on una llarga i
encarcarada conflictivitat armada fou resolta per la voluntat política
que, a diferència de la dels seus antecessors, va demostrar el govern
britànic actual.
Informativament parlant ens hem de reclamar
absolutament exigents amb la veritat. Les mentides que envoltaren la
guerra del Golf l’any 1991, la de l’Afganistan l’any 2002 i la recent de
l’Iraq, són del tot inacceptables en les societats que s’anomenen
democràtiques. Tergiversar dades per tal de poder actuar en favor dels
propis interessos és, per desgràcia, moneda corrent, però no per això
vàlida. Tanmateix, també caldria veure què i qui s’amaga darrera el
control dels grans mitjans per tal de perdre la ingenuïtat i augmentar
la indignació al respecte.
Desarmar-se significa també, i d’una
manera òbvia, destruir els arsenals d’armes, reduir la dimensió dels
exèrcits, tancar les bases i els camps de maniobres, dissoldre els blocs
militars, reorientar la recerca amb finalitats bèl•liques i transformar
la indústria militar en civil. Pot semblar un catàleg ampli i
difícilment assolible, però resulta que hi ha possibilitats clarament
establertes i fets que ho avalen: Alva Myrdal, investigadora sueca, va
guanyar el Premi Nobel de la Pau gràcies a una remarcable proposta de
desarmament mundial escalonat i multilateral; l’antiga Alemanya Oriental
ha tancat totalment les seves bases militars després de la
reunificació; una bona part de la indústria bèl•lica dels Estats Units
fou convertida en civil en acabar la Segona Guerra Mundial; i el Tractat
de Varsòvia es va dissoldre l’any 1991.
Complementàriament
al desarmament, resulta necessari i urgent un progrés en les formes de
governabilitat mundial. Es tracta duna reforma completa del sistema de
les Nacions Unides que li permeti sortir de la feblesa actual mitjançant
la seva més gran democratització amb l’adquisició de capacitats
executives polítiques i econòmiques i amb la real posada en marxa del
Tribunal Penal Internacional, la creació del qual hem de reconèixer com
una de les millors noticies que, amb rellevància mundial, s’han produït
en els darrers anys.
Educar per la pau és fonamental en un
món on els mitjans de comunicació desborden violència. Un món en què un
noi o una noia d’uns setze anys als Estats Units, i a raó d’una mitjana
habitual de dues hores de televisió diària, haurà pogut presenciar més
de 35.000 assassinats. La televisió, les consoles de jocs, els
ordinadors i els còmics es troben farcits d’accions de força que ens fan
pensar en una quotidianitat de la violència. Recentment, dues nenes
nord-americanes de sis anys, que jugaven a casa d’una d’elles en sortir
de l’escola, es barallaren per una qüestió nímia, i la que es trobava a
casa seva va anar a cercar el rifle a la cambra dels seus pares, va
disparar contra l’amigueta i la va matar. Tot seguit continuà jugant
normalment. És feina dels pares i educadors, però evidentment no només
d’ells, presentar la no violència, la cooperació i l’afecte com els
sistemes de relació normal entre les persones. Afortunadament, i des de
fa anys, un dels millors actius en aquest àmbit és l’extraordinària
quantitat de propostes educatives vigents i ben encoratjadores. Però
també és responsabilitat dels ciutadans reclamar dels diferents sistemes
audiovisuals i de ràdio i televisió una programació digna i allunyada
de la banalitat i bel•licositat dels estereotips d’una bona part de la
filmografia de Hollywood. Com a conseqüència de tot l’explicat, és
constatable que si demanem a una nena o a un nen de set o vuit anys una
redacció o un dibuix sobre la guerra i la pau, la guerra obté un nivell
d’imaginació i de plasticitat molt per damunt de la pau.
El
reforçament dels moviments per la pau constitueix una altra excel•lent
eina per tal d’avançar cap al desarmament generalitzat. Probablement ha
passat ja l’època d’esplendor dels anys cinquanta del segle XX quan
Bertrand Russell, al capdavant de la Campaign of Nuclear Disarmament,
omplia la ciutat de Londres. O també la dels anys seixanta i setanta,
quan milions de ciutadans nord-americans exigien la fi de les
hostilitats al Vietnam. Segurament, avui en dia, el moviment per la pau
ha quedat difús dins de les organitzacions i mobilitzacions anomenades
antiglobalitzadores, o potser més ben dit, altermundistes. Tanmateix,
les seves activitats continuen essent ben profitoses, com ens ho han
demostrat en els darrers anys les campanyes per tal d’aconseguir una
interdicció total de les mines antipersones, les «dones de negre» a
Palestina, Israel i l’antiga Iugoslàvia, les Brigades de Pau actuant en
diferents països del món i, ben recentment, les extraordinàries
mobilitzacions en contra de la guerra de l’Iraq. Objectius concrets,
treball ben organitzat i la col•laboració de la xarxa informàtica
serveixen per donar vida a les campanyes dels ciutadans en favor de la
pau.
Les accions de rebuig individual o col•lectiu a la
preparació de la guerra són també un bon instrument en els camins que
ens condueixen cap a la pau. L’objecció de consciència al servei militar
i la posterior insubmissió, de llarga tradició a casa nostra, han
tingut un pes fonamental per tal d’aconseguir l’abolició de la
conscripció. La campanya «prou a la investigació militar ” representa la
resposta de molts científics, centres de recerca, departaments
universitaris i universitats senceres que s’han compromès a eliminar
dels seus objectius de desenvolupament tecnològic tots aquells elements
que puguin coadjuvar en el progrés armamentista. L’objecció de
consciència de caràcter fiscal, especialment punyent en el món
anglosaxó, representa la negativa dels contribuents a participar amb els
seus impostos al finançament de la preparació de la guerra, malgrat la
manca de recolzament legal que doni suport a aquesta actitud, i
procedint, per tant, a una clara acció de desobediència civil.
L’objecció laboral es mou en un ampli context que va des de la negativa a
treballar en la indústria d’armament fins a la no participació en
qualsevol servei de subministrament als exèrcits. Especialment
interessant en el context educatiu resulta igualment el «programa
d’escoles objectores» que, a hores d’ara, reuneix més de dues-centes
escoles catalanes que, per un acord de claustre, rebutgen la presència
en les seves aules de qualsevol document o conferència que tingui per
objectiu el de la incorporació a 1’exércit.
Tota aquesta
negativa a la preparació de la guerra Convé, no obstant, que sigui
complementada amb una bona rebuda a aquells que, fugint de la mort, de
la violència i de la persecució ideològica, arriben a casa nostra a la
recerca d’asil i/o de refugi. Malauradament, la legislació espanyola i
europea es van tancant cada cop més a aquest tipus d’acolliment del qual
gaudírem els catalans arran de l’exili motivat per la Guerra Civil.
Resulta,
doncs, que a l’evidència de la guerra, hi podem contraposar
l’existència de molts camins cap a la pau. Avui dia, el nostre Planeta
disposa de recursos naturals, tècnics i, sobretot, humans que permeten,
ben administrats, cobrir les necessitats de tota la Humanitat sense que
ens calgui gens ni mica atacar el nostre proïsme. Per tal
d’aconseguir-ho no ens ha de fallar evidentment l’esperança. I
l’esperança ens la dóna Joan XXIII, del qual enguany celebrem el
quaranta aniversari del seu traspàs, que, en el seu magnífic testament
representat per l’encíclica «Pacem in Terris», ens diu, en el seu
paràgraf 113: «Cal però reconèixer que la frenada en la cursa
d’armaments, la seva reducció efectiva i, més encara, la seva total
eliminació, són gairebé impossibles si no es procedeix alhora a un
desarmament integral, és a dir, si no es desarmen també els esperits amb
l’esforç sincer per a fer-hi desaparèixer la psicosi bèl•lica. Això
suposa, al seu torn, que el criteri de la pau, fonamentat en l’equilibri
dels armaments, sigui substituït pel principi que la pau veritable
només es pot assentar damunt la confiança recíproca. Nosaltres mantenim
que es tracta d’un objectiu que pot ser assolit. Ja que és reclamat per
la recta raó; és summament desitjable i és de la màxima utilitat».
Moltes gràcies.
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
