El comercio de armas en la región de Grandes Lagos
El comerç d’armes a la regió dels Grans Llacs.
Verònica Puigjaner Molina, (novembre 1998). Quaders de solidaritat, Justícia i Pau, núm 3.
La regió dels grans llacs ha estat i és, per raons intrínseques,
un polvorí de conflictes. Els esdeveniments salvatges ocorreguts a
Ruanda van tenir un efecte dòmino en altres països confrontants com
Burundi o Zaire, on els clans perjudicats per la distribució ètnica del
poder es van llançar a la conquesta militar de les estructures de
l’Estat. Aquesta vasta regió ha acusat des de fa dècades una escassetat
important de recursos naturals que es va accentuar amb l’explosió
demogràfica de Ruanda i Burundi (vegeu annex 1), encara que no de
Zaire.1 Aquestes característiques han permès que els integrismes ètnics
hagin alimentat l’odi entre tribus amb l’objectiu de fer-se amb el
control dels recursos disponibles i han propiciat l’eliminació física
dels competidors considerats estrangers. Idea que ha fet forat en la
població civil a causa dels discuros populistes dels principals
dirigents polítics d’un i altre bàndol.
La intenció d’aquest
treball és aclarir les posicions dels principals actors implicats en la
trama d’aquest conflicte que la regió arrossega des de fa uns quants
anys. L’objectius és, doncs, definir qui en són els protagonistes, amb
qui es relacionen, amb quins mitjans compten, quines són les seves
metes, quin paper representen les potències occidentals… I també
denunciar un negoci trist, el de la venda d’armes a països en peu de
guerra, que lamentablement es repeteix en totes les confrontacions
malgrat els embargaments d’armes que puguin decretar les Nacions Unides.
Per a això tenim poques fonts a causa del secretisme oficial que empara
aquest tipus d’indústria, encara que des d’aquí destaquem la labor de
la Campanya per la Transparència d’Armes que porten a terme les onG
Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón, Metges sense Fronteres i
el Centre Unesco. Les xifres que donem aquí no són de procedència
oficial i, per tant, no coneixem el veritable abast del comerç legal i
il·legal d’armes amb aquests països.
Finalment volem explicar que
només mencionem quatre dels països de la regió dels Grans Llacs per tal
d’acotar el camp d’estudi i perquè considerem que són els més
íntimament relacionats amb l’esclat de la violència de 1994 i la
posterior de 1996/97. Encara que Tanzània, Congo-Brazaville o Angola,
entre d’altres, formen part d’aquesta regió i tenen una trajectòria
semblant.
A continuació farem un recorregut pels successos més importants dels països del nostre estudi: Ruanda, Burundi, Uganda i Zaire.
Ruanda
L’abril
de 1994 s’enduria la guerra civil2 a Ruanda entre les dues ètnies
principals del país, tutsis i hutus, que des del final del període
colonial han presentat diversos signes de tensió i violència. Encara que
els tutsis —aproximadament entre el 15 el 20% de la població— han
format part de l’estructura dirigent des de la seva arribada al país al
segle XV, a partir de les primeres eleccions de 1960 la majoria hutu es
fa amb el poder i desbanca la monarquia feudal tutsi i instaura una
dictadura de partit únic. Al voltant de 300.000 tutsis s’exilien
principalment a Uganda, i des d’allí tracten de reconquistar el
lideratge perdut mitjançant incursions guerrilleres, que continuen amb
esclats de violència a l’interior del país que es cobren la vida dels
tutsis que encara romanen a Ruanda.
El 1993 hi ha un cop d’Estat
protagonitzat pel general Juvenal Habyarimana, que anys després varia la
gestió del seu govern i inicia una certa obertura política de
llibertats democràtiques amb la pretensió d’acabar amb els enfrontaments
i modernitzar el país. Per exemple, el 1991 es va firmar una nova
constitució que establia la separació de poders i la llibertat de premsa
i d’associació política. Però, anys després, els tutsis armats amb
l’ajuda del govern ugandès envaeixen la zona nord del país i, malgrat
les negociacions de pau, el president Habyarimana és assassinat.3 Aquest
fet va desencadenar la matança sistemàtica de tutsis el 1994 i l’èxode
massiu posterior d’hutus cap a Tanzània, Zaire i Burundi després de
l’entrada a Kigali de les forces del Front Patriòtic Ruandès (tutsis).
Les
negociacions de pau es van veure trencades com a conseqüència de les
accions bèl·liques constants que potaven a terme els grups ultres
d’ambdues ètnies. Aquests grupuscles radicals veien una solució al
conflicte: l’exclusió total de la vida política de l’altra ètnia. Per
això els acords d’Arusha, negociats a Tanzània durant el transcurs de
1993, recollien el propòsit de desmilitaritzar les zones més perilloses
del país, però aquestes mesures només es reflectiren sobre el paper i a
la pràctica els grups paramilitars van continuar reclutant nois joves en
les seves files. Al mateix temps, es podien trobar armes a cases de
civils amb gran facilitat o es podien comprar a preus accessibles en els
mercats de la ciutat (N. Lauzirika, 1994). La situació ruandesa és molt
difícil de resoldre ja que l’odi ètnic està arrelat profundament en la
classe política i no permet una convivència pacífica, la confrontació és
a mort.
Els esdeveniments brutals de 1994 van portar les NU a
establir un embargament d’armes a tota la zona el 17 de maig i va ser
retirat aproximadament dos anys després, l’abril de 1996, davant les
pressions de Ruanda per defensar-se de les incursions d’alguns refugiats
armats en el seu territori. De tota manera, ni l’embargament decretat
per l’ONU ni els compromisos internacionals que tracten d’harmonitzar
criteris comuns per a les exportacions d’armes (com per exemple valorar
la situació interna i el respecte als drets humans en el país comprador)
no impedeix als països exportadors haver alimentat el conflicte amb la
venda d’armament abans i després de l’esclat del conflicte. Així semblen
indicar-ho les contínues acusacions d’organitzacions com Amnistia
Internacional i també l’informe de les NU filtrat a la premsa que es
refereix al tràfic d’armes durant l’embargament de 1994, que implica un
total de 18 països.
Com ja havien advertit algunes onG amb
presència a la zona, el conflicte torna a esclatar a final de l996 a
causa de la inexistència de converses de pau i d’un tribunal que
delimiti les responsabilitats del genocidi; del retorn dels exiliats
tutsis a Ruanda que troben les seves cases ocupades; de la lluita per la
propietat en un país on la població és elevada i el sòl està
sobreexplotat; de les venjances dels tutsis, i de l’establiment de
campaments de refugiats en els països veïns.
Burundi
Per
la seva banda, Burundi té una composició ètnica similar a la de Ruanda,
amb la diferència que els tutsis es mantenen governant també durant tot
el període postcolonial i els hutus, malgrat ser l’ètnia majoritària,
queden marginats de les estructures de l’Estat i sotmesos a represàlies
contínues. Aquestes condicions de vida empenyen molts d’ells a emigrar o
exiliar-se a països fronterers fins que unes eleccions democràtiques
permeten l’accés a la presidència del govern a l’hutu Melchior
Ndiadiaye, del partit Frodebu (Front per la Democràcia de Burundi),
d’electorat majoritàriament moderat i hutu. De tota manera, aquest
executiu només resistirà en el seu lloc uns quants mesos, ja que
l’octubre de 1993 el president i altres alts càrrecs són assassinats. La
immediata mobilització de la població hutu contra els insurrectes
permet reorganitzar el govern sorgit de les urnes fins que el nou
president Ntaryamira, juntament amb Habyarimana, és el blanc d’un
atemptat el juliol del 94. I els tutsis dirigits per l’antic dictador,
Pierre Buyoya, recuperen el poder perdut i la situació de partida en la
qual l’exèrcit sotmet el grup predominant.
Tant Burundi com
Ruanda comparteixen els mateixos problemes de superpoblació perquè es
tracta de dos petits estats, i de la mateixa manera veuen amb bons ulls
un cert expansionisme territorial tutsi cap al Zaire (en referència a la
província de Kivu).4 Després de la mort del president hutu i les
matances sistemàtiques dels tutsis, la comunitat internacional va
sancionar Burundi, es va implantar un embargament econòmic i va sofrir
un cert aïllament polític regional. No obstant això, davant dels
esdeveniments dels països veïns s’ha oblidat que al voltant d’unes
200.000 persones ja han mort en els quatre anys d’enfrontaments entre
l’exèrcit governamental i la guerrilla hutu (Milícia del Consell
Nacional per la Defensa de la Democràcia) que continua fustigant algunes
províncies del nord-est de Burundi.
Uganda
El seu actual
cap d’Estat Yoweri Museveni, d’origen tutsi, ha participat activament en
el desenvolupament dels destins dels seus veïns, ja que la multitud de
refugiats recollits en terres ugandeses els han empès a actuar. En
primer lloc, va utilitzar els guerrillers tutsis per arribar al poder el
1986 prometent-los a canvi ajuda per fer possible el seu retorn i, al
mateix temps, protegir-los dels recels dels ugandesos que, durant molts
anys, han vist com els envahïen les seves terres.
Les pressions
perquè Habyarimana acollís els desplaçats novament a Ruanda van
fracassar i Uganda va maniobrar cap a altres estratègies. Sota el seu
empar es va crear l’FPR i va contribuir a fomentar el desequilibri de
tota la regió; per exemple, hi ha clars indicis que el primer atac de
l’FPR va sortir de terres ugandeses amb el suport del seu Exèrcit
Nacional de Resistència. De seguida, Zaire va córrer a ajudar el seu
aliat ruandès i va oferir el seu suport al moviment rebel ugandès de
Ruenzururu per castigar el govern de Kampala, d’orientació esquerranosa.
A
partir d’aquest moment Zaire i Uganda es converteixen en rivals per
aconseguir l’hegemonia regional, i neix en Musevini el desig de
contribuir a la creació d’un imperi tutsi que englobi tots els països de
l’àrea dels Grans Llacs (Kabunda, 1997).
Zaire
Tradicionalment,
aquest país centreafricà de grans dimensions i ric en recursos naturals
ha donat suport a les dictadures de dretes del seu entorn, com la de
Ruanda o Kènia. Així mateix, és conegut per la repetida violació dels
drets humans. Un exemple d’això el constituí l’aixafament del moviment
d’estudiants de la universitat de Lubumbashi el maig de 1990. Aquests
fets van suscitar el rebuig general de la comunitat internacional i fins
i tot va merèixer la condemna dels seus aliats occidentals quan es va
negar al procés de democratització i a l’obertura política del país. Per
tot això se li va aplicar un embargament d’armes que poc a poc va
deixar desprovistes de material adequat les forces armades de Zaire.5
Però aquesta potència regional, a més, soportava uns altres problemes
greus: la descomposició del règim a causa de la rebel·lió d’algunes de
les províncies per raons ètniques; un estat en bancarrota que no podia
pagar el seu exèrcit, per la qual cosa es comportava com un grup de
saquejadors davant dels seus conciutadans, als quals en teoria havia de
protegir (vegeu annex 2); una important oposició interna al règim
dictatorial; la presència de milions de refugiats, i la malaltia del seu
president que el va mantenir allunyat del govern durant llargs
períodes, que va crear un buit de poder aprofitat pels enemics del
règim.
En resum, aquestes característiques van impedir que el
govern del Zaire pogués fer front a l’atac posterior del líder de
l’Aliança de Forces Democràtiques per a l’Alliberament del Congo-Zaire
(Kabila) i va resultar impossible recuperar les posicions perdudes.
Anteriorment,
a Zaire, la política del seu president, Mobutu Sese Seko, va consistir a
fomentar les neteges ètniques en diverses províncies del seu país
dominades per tribus minoritàries i oposades al règim, com el
Shaba-Katanga i el Kivu. A la primera hi vivien els kasaians o balubes, i
a la segona els banyaruandes. Igual que en els altres països de la
regió, la possessió de la terra, i sobretot la fràgil situació econòmica
que travessava Zaire, va enfrontar els nadius amb els emigrants
ruandesos tutsis i hutus que vivien allà des de feia generacions i que
tenien una posició econòmica més benestant que les tribus nadiues
(hunda, nande i nyanga). A causa d’aquestes persecucions internes, les
tribus buscarien diverses formes d’autoprotecció. En el cas dels balubes
van institucionalitzar una mena de gestió autònoma respecte del govern
de Kinshasa, i els banyaruandes (molt més nombrosos) van optar per la
defensa armada fustigats per l’exèrcit de Zaire i els clans locals.
La
situació empitjoraria encara més amb l’arribada dels hutus de Burundi i
Ruanda després de les represàlies tutsis per les matances de 1994.
Aquesta nova onada de refugiats va portar al voltant de dos milions de
persones que es van concentrar a l’est de Zaire. Justament en aquests
camps de refugiats hi havia les milícies hutus, conegudes com els
interhamwes i els impuzamugamdis,6 que juntament amb les forces armades
zairenyes i les derrocades de Ruanda, així com les ètnies oriündes de
Zaire que desitjaven l’expulsió dels tutsis, van atacar les posicions
banyaruandes amb la intenció d’exterminar-los. Aquests sol·licitarien el
suport militar de Ruanda, ara sotmesa a l’FPR, al qual també
interessava una aliança amb ells, ja que considerava perillós que els
autors del genocidi continuessin lliures i conspirant contra el govern
en un país tan proper. Com assenyala en el seu article el professor
Kabunda (1997), l’objectiu perseguit per Ruanda era crear una zona tampó
a la frontera amb Zaire controlada per les forces rebels, i empenyent
així cap a l’interior els hutus amb aspiracions de reconquesta del
poder. No cal dir que el plan es va portar a terme a la perfecció.
Aquest
nou esclat de violència previsible va tenir lloc al cap de dos anys de
calma aparent després de les matances, concretament a final de 1996. Com
ja s’ha dit, els campaments d’exiliats hutus situats al voltant de les
fronteres de Zaire amb Ruanda eren vistos com una amenaça latent per
l’administració de Kigali. Per altra banda, prop d’aquests camps de
refugiats hi havia els banyamulenges,7 tutsis als quals es va retirar la
ciutadania zairenya el 1981 amb la intenció d’expulsar-los cap a
Burundi i Ruanda i al·legant que l’havien adquirida il·legalment. Davant
de la descomposició del règim de Mobutu, els banyamulenges van crear la
seva pròpia autoritat política, que va propagar l’ordre de no obeir les
institucions locals, i van iniciar una ofensiva per fer-se amb el
control del llac Kivu davant l’amenaça d’una expulsió forçosa imminent o
la seva exterminació si no abandonaven el país. Així mateix, no és
estrany que no els resultés molt complicat armar-se en una regió on el
comerç d’armes floria sense problemes, proveït per països del primer
món.
El novembre del mateix any, l’avançament tutsi va provocar
una fugida dels hutus8 que, finalment, van decidir tornar a casa seva
sense cap garantia d’una bona rebuda i davant d’una comunitat
internacional que es va desentendre dels esdeveniments enutjosos que
tenien lloc en aquesta regió africana. De fet, l’FPR sempre s’ha mostrat
reticent a la seva tornada i no ha tractat d’evitar les represàlies cap
a ells perquè el seu retorn suposa un increment de la superioritat
numèrica hutu i l’agudització del problema demogràfic. De tota manera,
ha intentat donar una imatge de reconciliació a fi de frustrar la
intervenció internacional i atraure els fons que estaven disposats per a
aquesta operació.
El retorn dels refugiats no solament tenia com
a destinació Ruanda, sinó també Burundi, Tanzània, Uganda i Zàmbia.
Quant als burundesos repatriats, i malgrat que no han cridat tant
l’atenció de la premsa internacional, s’han comès múltiples assassinats
per tal d’acabar amb el potencial hutu del país. Per la seva banda
Tanzània ha aprofitat la conjuntura per expulsar els refugiats que es
protegeixen a les seves terres al·legant problemes de medi ambient
(Cadenas i Gilabert, 1997).
L’enfonsament del règim mobutista va
ocórrer en pocs mesos, encara que després de 32 anys de dictadura es
pogués creure que havia de resistir una mica més. La direcció de
l’aixecament rebel era a càrrec de Laurent-Desiré Kabila, opositor de
Mobutu des de feia temps i amb aspiracions més nacionals que ètniques,
ja que encapsalava un moviment d’alliberament nacional en el qual es va
invitar a adherir-se tots els grups que desitgessin la democràcia.
Aquestes condicions de partida han permès presentar el desintegrament de
Zaire com una qüestió interna i no com una ingerència dels països
veïns. Pel seu cantó, Kabila sempre ha desaprovat una intervenció
multilateral, sobretot de forces franceses que en última instància
intentarien salvar novament la situació a favor del president malalt, i
per això va facilitar la sortida del país de més d’un milió de refugiats
amb el propòsit de fer innecessari el corredor Goma-Ruanda planejat per
l’ONU.
Abans de la caiguda final de Zaire a mans de les tropes
de Kabila, Mobutu va llogar els serveis de grups mercenaris i va
sol·licitar l’ajuda d’altres estats, cosa que hagués pogut desembocar en
un conflicte molt més complicat de solucionar a curt termini.
Mentrestant Sud-àfrica va intentar mediar entre les dues parts
enfrontades darrere la proposta de pau plantejada per les NU, i els EUA
també van oferir la seva ajuda diplomàtica per a qualsevol esforç de
pacificació. No obstant això, la superioridad militar dels rebels tutsis
els va portar a refusar una possible solució negociada.
El nou
president congolès no trigà a assumir per decret tots els poders de
l’Estat, executiu, legislatiu i militar, fins a l’aprovació de la nova
Constitució i a marginar totalment l’oposició civil d’Étienne Tshisekedi
—líder carismàtic que en el moment oportú va intentar pressionar Mobutu
per democratitzar el país i no ho va aconseguir— en considerar que
només l’acció militar havia permès alliberar un poble resignat. Per
tant, es minimitza el treball de set anys d’oposició o la cooperació
d’altres focus independentistes en el triomf de l’Aliança. Des del
començament es neguen les aportacions de la Conferència Nacional
Sobirana que establia els mecanismes de transició a un sistema demòcrata
i aviat se suprimeix la lliure expressió quan es prohibeixen les
manifestacions i les activitats polítiques. També les queixes o les
opinions crítiques d’alguns mitjans de comunicació han rebut respostes
contundents. Per tot això, aquest nou règim no dóna grans esperances de
canvi respecte de les pràctiques tiràniques del passat. De fet, encara
que al principi es van prometre eleccions per a l’abril de 1999, cada
vegada s’allarga més el suposat període de transició que ha passat de
tres anys a set i fins i tot s’ha parlat d’entre deu i vint anys. Sense
comptar que la població civil no ha vist millorada la seva penúria ni un
mil·límetre i l’alegria popular per l’arribada del salvador Kabila ha
desaparegut en pocs mesos.
El comerç d’armes
La regió dels
Grans Llacs ha estat sempre un territori cobejable gràcies a les
immenses riqueses que posseeixen països com Zaire, entre d’altres,
abundants reserves minerals sense explotar com gas, petroli i magnesi.
Per això algunes potències s’han establert a la zona i han contribuït al
genocidi pel fet d’ajudar amb armes i entrenar de forma directa membres
de les forces armades d’un i altre bàndol. Aquest és el cas de països
com EUA, i en menor grau Gran Bretanya, que socorren els tutsis a través
dels països anglòfons (Kènia, Tanzània i Uganda). I per altra banda
França, que col·labora amb els hutus a través dels països francòfons
(Ruanda i Zaire). Els seus respectius objectius són estendre l’àrea
d’influència als països africans a causa d’interessos econòmics i
geoestratègics clars.
Durant el període colonitzador, les
diferències socials entre les dues ètnies ruandeses es van accentuar a
causa de la imposició de les potències, primer Alemanya i després
Bèlgica, que tutsis i hutus juguessin rols diferents en l’estructura
política. La independència va arribar el 1962, encara que Bèlgica va
continuar com a principal soci comercial seu, i també com a aliat
polític i pauta militar, funcions que va passar a representar França un
cop iniciada la confrontació bèl·lica. La expotència va concedir ajuda
militar a Ruanda fins al 1992, consistent en entrenament i equip militar
no letal; a partir d’aquest any la legislació belga és l’única entre
els membres de l’OTAN que prohibeix de manera explícita el
subministrament d’armes a un país en guerra. De totes maneres, volem
apuntar que la base estadística de la Unió Europea sobre comerç exterior
(EUROSTAT) mostra alguns moviments entre el 93 i el 95 referents a
vendes d’armes destinades a la regió dels Grans Llacs per valor d’uns
cinc milions i mig de pessetes.
Quant a França, ja el 1990 i a
conseqüència d’una ofensiva de l’FPR, va introduir tropes a Ruanda per
protegir els seus ciutadans però, posteriorment, aquestes van romandre
en el país per assistir l’exèrcit ruandès. Així ho demostren els Acords
d’Assistència Militar Tècnica firmats el 1991 entre tots dos països, que
perjudicaven les negociacions de pau en curs que mantenien les ètnies.
Del conjunt de l’ajuda francesa als hutus s’ha de destacar la
col·laboració d’un gran nombre d’auxiliars militars, el subministrament
de munició, el suport aeri i l’entrenament d’oficials ruandesos en les
escoles franceses. En milions de francs, l’assistència militar s’ha anat
incrementant progressivament des dels anys 70, i ha passat dels quatre
milions anuals als gairebé dotze milions el 1992 (Fisas, 1995).
El
diari Le Figaro9 també ha aportat informació detallada del comerç
d’armes francès a les autoritats hutus mentre es perpetrava el genocidi
de milers de tutsis; concretament es parla de vuit milions de dòlars com
a pagament d’armament pesat i munició, incloses dotze mil granades i
vint mil descàrregues de morter. Aquestes últimes notícies afecten tant
el govern de Mitterrand com els més recents executius nomenats per J.
Chirac, tot i que el Ministeri d’Afers Estrangers insisteix que la
comanda atribuïda a Sofremas (Societat francesa d’exportació de material
i sistemes d’armament) mai no va ser enviada. De tota manera, dos
informes militars, un del 2n Regiment de Marina i l’altre del 17è
Regiment de Paracaigudistes confirmen les investigacions del diari gal,
ja que revelen que el lliurament d’armes només es va suspendre un mes
abans de l’Operació Turquesa del 23 de juny de 1993.
Els motius
de França s’expliquen pels seus desigs d’expandir la seva influència a
Àfrica després de la independència de les seves colònies; per això manté
efectius militars en els països de parla francesa,10 dóna suport als
dictadors que els dirigeixen i es mostra favorable a una intervenció
militar el 1994 i el 1996. La seva primera actuació sota l’Operació
Turquesa11 va originar moltes crítiques i França va ser directament
acusada de sostenir el règim de Mobutu utilitzant com a excusa una
operació humanitària. És per això que el 1996 va abandonar la idea d’una
intervenció en solitari i va tractar de convèncer alguns dels seus
socis europeus. En ambdues ocasions és l’avanç de la influència
anglòfona12 la que l’empeny a no voler reduir la seva presència en
aquests territoris. Tampoc aquesta línia d’actuació és contradictòria
amb la seva política exterior de reafirmar la seva capacitat per portar a
terme accions unilaterals en l’àmbit internacional.
Unes altres
dades recollides en el cens d’EUROSTAT indiquen que Alemanya, Itàlia, el
Regne Unit, Portugal i Espanya també han col·laborat a proveir d’armes
les parts enfrontades. Fins a l’any 1994 ressalten les vendes
portugueses a quatre dels països de la regió —Ruanda, Burundi, Uganda i
Zaire— que sumen al voltant de 290 milions de pessetes en munició,
accessoris i armes. Quantitats menors però importants són les italianes
(gairebé 190 milions) i les espanyoles (132 milions de la venda
d’explosius a Uganda el 1988). A partir del genocidi i de l’embargament
decretat per les NU, els principals exportadors són el Regne Unit,
Alemanya i Itàlia, mentre que Portugal i Espanya no comptabilitzen cap
transacció.
Algunes d’aquestes informacions s’han descobert en
documents trobats entre les pertinences abandonades en els camps de
refugiats dels antics soldats ruandesos. Arran d’una denúncia feta
pública pel diari britànic The Times, el govern d’aquest país es va
comprometre a una investigació per esbrinar les suposades vendes d’armes
i municions de l’empresa Mil-Tec Corporation per valor de 600 milions
de pessetes a les autoritats hutus de Ruanda després de l’embargament de
les NU. Aquests mateixos documents també esquitxaven l’empresa francesa
Sofrenas, país que actualment té un judici i un debat públic entorn de
la implicació de França en el conflicte africà. Finalment, a Bèlgica
també s’han dut a terme investigacions sobre les responsabilitats de la
exmetròpoli en els esdeveniments ocorreguts a la seva antiga colònia.
Un
vol comunitari és, precisament, el que va relacionar Espanya amb el
tràfic d’armes a la regió en l’informe de l’ONU donat a conèixer, en
part, per la premsa. Un mes després de la matança, un avió nigerià amb
matrícula B-707 de la companyia Overnight Cargo Limited, ja denunciada
el 1955 per un possible tràfic d’armes, es va enlairar de l’aeroport de
Barajas amb una càrrega de 30 tones en la qual s’incloïa una partida de
fusells d’assalt G-3 alemanys de segona mà procedents de Portugal. La
seva destinació va ser Malta, país en el qual el carregament va
augmentar 9 tones i on va pujar a l’avió un passatger especial, el
coronel Theoreste Bagosera, excap del gabinet del ministeri de defensa
de Ruanda acusat de la mort de deu cascos blaus el 1994. La documentació
de l’avió presentava una càrrega d’aliments i els països implicats en
aquest afer han mantingut silenci.
Els Estats Units també van
participar en la venda d’armament a aquests països: entre els anys
1980-1992 les exportacions es xifren en 10 milions de dòlars a Uganda i
una quantitat inferior però significativa de 2,3 milions a Ruanda. A més
de proporcionar assistència gratuïta, els EUA van contribuir a finançar
les vendes d’armes mitjançant una sèrie de préstecs. Quan hi va haver
la matança de l’any 94, els EUA van continuar prenent part en el
conflicte i en el seu Programa d’Assistència per a la Seguretat
s’incloïa una partida de 400.000 dòlars per a l’entrenament de militars
ruandesos, burundesos i ugandesos (Fisas, 1995). De la mateixa manera,
actualment, el vicepresident i ministre de defensa de Ruanda manté un
acord de cooperació militar amb els EUA, mitjançant el qual membres
d’EUA dels cossos militars especials ensenyen tècniques de
contrainsurgència a l’exèrcit patriòtic ruandès (Cadenas i Gilabert,
1997).
En la participació d’EUA pesa un factor important: les
crítiques suscitades a l’interior del país arran del fracàs de la
intervenció a Somàlia. L’operació Restaurar l’Esperança va comportar la
baixa de 30 marines americans i la guerra va continuar malgrat la seva
presència. Aquest record va frenar la participació d’EUA en una possible
actuació d’aquest tipus quan, a més, el país estava en plena campanya
electoral per la presidència. Aquestes raons l’empenyen a retardar
constantment la decisió de l’ONU de crear una força d’intervenció fins
que aquesta ja no és necessària, o bé a proposar una solució només amb
tropes africanes. En qualsevol cas, el desenvolupament dels
esdeveniments contribueixen al seu desig d’aïllar el règim islamista de
Sudan i són favorables als seus interessos en la regió, que no han
arribat a ser de l’envergadura dels que mantenen al pròxim Orient o a
Europa oriental.
Això sí, la influència galopant dels EUA es fa
cada cop més present en el continent africà just en el moment en què
s’han descobert nous jaciments de petroli. En el Zaire, fa poc més d’un
any o dos, no hi havia empreses americanes explotant els seus recursos.
Ara controlen les mines de cobalt, or i diamants. Amb la relaxació de
les tensions Est-Oest, els EUA no dubten a donar suport a moviments
abans marxistes per tal que aconsegueixin el poder encara que no sigui a
través de les urnes.13 I d’aquesta manera dibuixen el nou mapa africà
responent als seus interessos.
A més d’aquests hi ha altres països que han participat en la venda d’armes als sectors en conflicte:
l
Algunes fonts mostren els antics membres del Pacte de Varsòvia com a
subministradors d’armes lleugeres provinents dels arsenals acumulats al
llarg de la guerra freda: Albània, Bulgària, l’ex-Iugoslàvia, la
república Txeca, Rumania i Rússia són països que travessen dures crisis
econòmiques i el comerç d’armes significa per a ells una injecció de
divises important. Així, es xifra en un 80% el percentatge de
Kalashnikov fabricats a Rumania utilitzats per les guerriles de l’FPR
(Smith, 1994).
l El 1992 Egipte va firmar un acord de venda
d’armes amb Ruanda per valor de 6 milions de dòlars. Dos anys després
eren els tutsis els qui denunciaven noves transaccions d’armament
dirigides a les forces armades ruandeses (hutus). Aquests compromisos
van comptar amb l’aval d’un banc francès —o com a mínim hi ha aquesta
sospita—, el Crédit Lyonnais, que en aquells moments era encara part de
la banca francesa nacionalitzada.
l Sud-àfrica també és a la
llista de països exportadors. El 1992 les vendes d’armes lleugeres,
granades, morters i munició, van ascendir a 5,9 milions de dòlars
(Fisas, 1995/Smyth, 1994). El govern de Nelson Mandela ha continuat la
política iniciada durant el règim de l’apartheid, que en els anys 80 va
desenvolupar una important indústria armamentista arran de les sancions
internacionals que li prohibien adquirir armament a l’exterior. Anys
enrere aquest sector tenia com a objectiu equipar l’exèrcit contra els
opositors al règim de segregació racial, però actualment s’ha convertit
en una indústria que aporta uns guanys de 1.000 milions de francs l’any i
que reuneix el 30% del pressupost de l’Estat destinat a investigació.
Aquesta indústria no s’ha adaptat de manera suficient als principis
democràtics com per impedir transaccions d’armament per un muntant de
100 milions de francs a un país, cas de Ruanda, que passa per una
situació regional delicada. La justificació sud-africana ha consistit a
afirmar que el govern tutsi havia de defensar-se dels atacs procedents
de Zaire.
Davant les pressions d’algunes organitzacions
humanitàries i alguns països africans, i sobretot per la mala propaganda
que atorga al país les crítiques de prendre part en un conflicte veí,
el govern Mandela ha decidit, segons indiquen fonts periodístiques
especialitzades, suspendre el contracte. És interessant apuntar que
l’antic règim de l’apartheid ja s’havia encarregat d’armar els hutus i
hi ha sospites que aquests continuen beneficiant-se de l’antiga xarxa de
subministradors sud-africans.
També s’han denunciat països i
contactes africans que han fet possible el transport de material al
conflicte mitjançant una ruta que passava per Goma i Rushashi per
arribar finalment a Kigali. La comissió d’investigació de l’ONU per al
tràfic d’armes a la zona disposa de diversos informes sobre vols
realitzats el 1994 que comptaven amb la complicitat de Zaire a l’hora de
rerarmar les milícies hutus. Un altre exemple és el d’un vol d’Air
Zaire que va recollir una càrrega de fusells i munició a les illes
Seychelles el 15 de juliol del mateix any. El govern de Zaire ha
representat un paper destacat en el rearmament i l’entrenament de grups
insurgents de Ruanda i Burundi en el seu territori i ha participat en el
tràfic il·legal provinent d’alguns països de l’Est, Regne Unit, Itàlia i
Bèlgica. El mateix paper que en el moment oportú va protagonitzar
Uganda amb els tutsis quan aquests es van refugiar a les seves terres, a
partir d’aquest moment l’objectiu que es va fixar l’executiu ugandès va
ser fer possible el retorn a casa seva al més aviat possible, ja que un
nombre tan elevat de refugiats comporta greus problemes al país
d’acollida quan la situació temporal sembla prolongar-se indefinidament.
Entre altres coses, la població ugandesa i zairenya és tan pobra com
els exiliats acabats d’arribar, però els únics que reben ajuda oficial
humanitària són els que viuen en els camps de refugiats. També es
produeixen baralles per l’explotació de la terra i dels recursos,
factors que poden desestabilitzar l’equilibri social d’aquests països.
Finalment,
Israel, Corea del Nord, Angola, Xina, Xipre, Gabon, Ghana, Kènia, Xile,
Zàmbia i Suïssa també s’han vist implicats en aquestes operacions d’una
manera o altra segons informacions de la Campanya per la Transparència
del Comerç d’Armaments. D’aquests països, alguns han aportat armes,
altres han recaptat fons o han permès l’ús dels seus ports, aeroports o
bancs (el cas de Suïssa). És especialment rellevant el carregament que
la Xina va facilitar al govern burundès el 1995.
La venda
d’armament ha estat indiscriminada de tots els productors a qualsevol
dels bàndols o països involucrats en el conflicte. Ressalta de manera
sorprenent que fins i tot aquelles potències occidentals amb interessos a
la zona tampoc no hagin pensat a qui proveïen d’armes. Sens dubte
l’única resposta possible siguin els substanciosos beneficis que els ha
donat aquest negoci. Confrontacions bèl·liques com la dels Grans LLacs,
paratges del planeta on el Primer Món sempre ha actuat a caprici i
sense preocupar-se de les seqüeles que podrien portar als habitants
d’aquests llocs, són perfectes per a nodrir les parasitàries indústries
armamentístiques que, encara que de manera encoberta, compten amb el
suport dels governs de llurs països.
A l’últim, les principals
exportacions d’armament a aquesta regió consisteixen en armes lleugeres i
munició, com fusells d’assalt Kalashnikov AKM (AK-47), llançacoets
múltiples Katyuska, mines antipersona, explosius plàstics,
llançagranades, morters de llarg abast de 12 mm, obusos de 122 mm,
fusells d’assalt R-4, canons sense retrocés, reactors de càrrega AH-72,
bales, cartutxs, granades o material de camuflatge. Encara que les
xifres de vendes que es coneixen no són en general molt altes, s’ha de
tenir en compte el caràcter secret d’aquesta indústria que compta amb la
protecció de governs, el tipus de material militar sol·licitat pels
països en conflicte (normalment no es tracta de contractes d’armes
pesants sinó d’armes molt mortíferes) i la facilitat de la població per
adquirir fusells i bales en el mercat. Alguns autors han xifrat en 200
dòlars, menys de 30.000 ptes., el preu d’un fusell Kalashnikov.
Les Nacions Unides
i la comunitat internacional
L’actuació
de les Nacions Unides ha estat insuficient i decebedora, a més que
arran del conflicte en els Grans Llacs han sortit a la llum moltes de
les seves deficiències més greus. Com diversos autors conclouen, el
sistema de seguretat col·lectiva que representa l’ONU ha resultat un
desengany de resposta lenta i ineficaç.
La seva actuació es va
fer anecdòtica conforme avançava el conflicte. Si bé en un principi es
va discutir elaborar una operació d’assistència humanitària i obrir
corredors per protegir els refugiats, la decisió final va consistir a
llançar ajuda des d’avions sense preocupar-se de qui eren els qui la
rebien i què en feien. A la pràctica i com ja havia passat en els camps
de refugiats de l’est de Zaire, gran part de l’ajuda va anar a parar a
les milícies hutus que en lloc de repartir-la la venien en el mercat
negre per obtenir armes i fer noves incursions en territori ruandès o
burundès.
A final de 1994, el secretari general de l’ONU del
moment, Boutros Ghali, va proposar el desplegament d’efectius militars
per separar els elements armats dels refugiats civils, però el cost
d’una operació d’aquestes característiques no va convèncer molts dels
seus membres. Resulta una mica ingenu creure que altres missions, com
per exemple les que les NU i després l’OTAN estan portant a terme a
Bòsnia amb molta diligència, no siguin costoses. Ho són, però la
categoria del territori ha variat; no és el mateix un conflicte en el
vell continent (focus de dues guerres mundials) que en l’Àfrica llunyana
i desconeguda (justament un dels escenaris utilitzats per les dues
superpotències de la guerra freda per descarregar les seves tensions).
Per altra banda, l’opinió pública ha reaccionat molt bé als actes de
solidaritat promoguts des de les onG.
La cursa per obtenir
quotes d’influència més grans entre França i EUA i, en el fons, la
profunda indiferència internacional demostrada cap a aquesta èrea del
món han permès la desintegració d’un país sencer sense mostrar cap
preocupació per les noves estructures que s’implantaven a la República
Democràtica del Congo, el rebatejat Zaire. Igualment s’ha consentit
posar en dubte les fronteres traçades a Àfrica durant la Conferència de
Berlín de 1885, que fixaven els límits d’acord amb els interessos de les
potències colonitzadores, ja que la comunitat internacional ni ha
rebutjat ni ha avalat els desigs ruandesos d’annexionar-se le província
zairenya de l’est. Atès que el mapa d’aquest continent respon a
realitats artificials, qüestionar les fronteres a qualsevol dels seus
països pot obrir una capsa de Pandora a tot Àfrica, cosa que suposaria
nous focus de desestabilització. De tota manera, s’ha de destacar que el
territori del Kivu pertanyia antigament al regne de Ruanda fins que el
1911 un acord entre les metròpolis va modificar la frontera com la
coneixem actualment.
Una altra crítica molt comuna que s’ha fet a
la comunitat internacional és que les autoritats de diversos estats i
fins i tot l’ONU coneixien els plans hutus del genocidi. Així ho
denuncia un membre de l’ONG Metges sense Fronteres14 respecte a
l’administració belga, que l’abril de 1994 va fer una campanya per
convèncer les NU de retirar la seva missió a Ruanda, la MINUAR, deixant
desemparats els tutsis. Les veus d’alarma d’algunes de les onG amb
presència a la zona van ser constantment desateses i els informadors van
quedar desatesos.
Quant al treball que està desenvolupant el
Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (TPR) tampoc no es lliura de
les reprovacions. Per un costat, només han estat portats davant de la
justícia 21 acusats de les matances i la major part d’aquests encara
esperen el judici. Per l’altre, els tutsis, juntament amb el president
ugandès Musevini, exigeixen que la cadena perpètua no és suficient i
reclament la pena de mort. Així ho van demostrar el 23 d’abril passat
quan van executar en públic, com si fos un espectacle, vint condemnats
pel genocidi. Hi ha 130.000 persones de gran majoria hutu que malviuen
tancades a les presons de Ruanda esperant ser jutjades per la seva
presumpta participació a les matances col.lectives. Només n’han jutjades
330, de les quals 116 han estat condemnades a mort, algunes en
processos tan ràpids que no han durat ni un dia. Mentrestant, el TPR
situat a Arusha no ha pronunciat ni una sola sentència.15
Conclusions
Després
d’intentar analitzar les relacions més importants i les raons que mouen
els actors del conflicte, arribem a la conclusió que es tracta d’alguna
cosa més que un problema racial. És més, l’odi ètnic és en part
conseqüència de la lluita pel poder dels dirigents polítics i causa
directa de la situació miserable que travessa la població civil mentre
una petita minoria s’enriqueix il·lícitament; és per tant també una
guerra oberta per la possessió de la terra. Tampoc no poden oblidar-se
els interessos de les potències per controlar els rics recursos d’Àfrica
central en la que s’anomena era del neocolonialisme.
Encara que
l’actual ministre de cooperació francès va expressar fa poc que «no eren
els francesos els qui portaven els matxets que van matar centenars de
milers de tutsis»,16 tampoc no podem oblidar que aquests matxets eren de
fabricació francesa, americana, britànica… I sobretot que moltes de
les tensions que hi ha actualment a Àfrica són conseqüència directa del
quefer irresponsable dels occidentals. Per exemple, quan belgues i
francesos varen empènyer molts ruandesos a afincar-se en territori de
Zaire com a mà d’obra barata per explotar les mines i es van descuidar
d’indicar l’estatus que tindrien. O bé quan alemanys i belgues van
decidir
que una de les ètnies estava més capacitada per portar les regnes de
l’administració que l’altra, i en conseqüència van relegar els hutus a
un segon pla. De tota manera, el més greu va ser que aquesta mesura no
va permetre la integració de les ètnies en un mateix país i va dinamitar
les bases d’una possible convivència pacífica en el futur.
Ara
ha tornat a la regió dels Grans Llacs una calma relativa, encara que no
exenta d’amenaces i de nous brots de violència a l’interior dels països
que hem citat aquí o d’altres com el Congo-Brazaville, que l’hivern
passat va inquietar l’estabilitat de tota la regió. Sense descartar que
en el Congo-Zaire encara no s’ha dit l’última paraula, l’Aliança de
Forces Democràtiques d’Alliberament que van aixecar el comandant Kabila
fins a la presidència s’esquerda a causa de les divergències internes
entre els diferents grups que la formen. L’origen de la seva unió va ser
desbancar el dictador i ara ja no tenen cap raó per continuar
vinculats, però necessiten poder expressar-se lliurement perquè les
seves demandes no caiguin en el mateix sac foradat del desaparegut
Mobutu. Una altra disjuntiva del govern actual és la qüestió dels
banyamulenges. Si se’ls integra i se’ls garanteix un estatus jurídic,
Kabila gratificaria l’ajuda determinant de Ruanda i Burundi i els
lliuraria d’un problema enutjós, però toparia amb l’oposició d’altres
tribus que desitgen la seva expulsió i no veuen amb bons ulls la notable
relació que manté l’administració amb els tutsis. També queden pendents
els deutes amb Angola i Zàmbia per la seva col.laboració.
I
encara un interrogant més: ¿què planegen els hutus radicals que es van
escapar de les últimes baralles i es van amagar a la República
Centreafricana o als boscos de l’interior del Zaire? Aquesta pregunta
ens recorda que les arrels del problema entre hutus i tutsis encara no
s’han solucionat. Els règims de Ruanda i Burundi continuen ofegant les
veus de la majoria numèrica hutu, i és segur que els ultres no s’hi
conformen per molt allunyats que estiguin ara de Kigali; possiblement en
aquests moments tracten de reorganitzar-se i armar-se per tornar a
atacar. Les violacions dels drets humans continuen repetint-se i la
comunitat internacional sembla emmudida, encara que s’hagi creat una
comissió per investigar les venjances que es van produir en les últimes
ofensives contra els camps de refugiats. Missió a la qual Kinshasa no ha
donat llum verda per esborrar les proves que els assenyalen i davant la
seguretat que els atorga tenir com a aliat els EUA.
Finalment,
no cal recordar que la indústria armamentista legal està emparada pel
secret oficial i només es coneixen unes poques dades sobre aquest tipus
de vendes. Per tot això és lamentable que una institució com les NU
creada per facilitar el manteniment de la pau i la seguretat
internacionals amagui el contingut d’un informe sobre tràfic il·legal
d’armes a la regió dels Grans Llacs. Gràcies a una filtració oportuna
sabem que 18 països s’han vist implicats per les sospites de la comissió
que investigava les violacions de l’embargament d’armes decretat per
l’ONU el 1994. De tota manera, aquest silenci no té cap tipus de
justificació, ja que permet que els actors beneficiaris de la venda
d’armes, i per tant de l’existència de conflictes bèl·lics, continuïn
actuant impunement, i fins i tot podria dir-se que amb l’aprovació de la
comunitat internacional. En aquest punt, els principis que haurien de
regir les NU i la seva actitud real es converteixen en una contradicció
que perverteix l’esperit que va fer possible el seu naixement.
Els
resultats d’aquest informe es van conèixer justament quan es discutia
la creació d’una força multinacional que permetés un passadís d’ajuda
humanitària fins a la població civil. Això no obstant, encobrir els
països que havien de fer possible aquesta missió no era una raó
suficient per a deixar sense càstig la transgressió d’una resolució
obligatòria per a tots els estats. Hauríem de reflexionar sobre els
mecanismes emprats actualment per les NU per preservar la pau, com els
embargaments, que no semblen ser molt eficaços, i sobretot la carència
de sancions per a qui decideix trencar la llei. Són igualment còmplices
els governs dels estats que es resisteixen a fer públic el contingut i
la destinació d’aquestes exportacions, no compleixen els compromisos
internacionals i a més manipulen l’ONU quan consideren que els seus
interessos estan en joc. La conclusió que es pot treure del cas concret
de Ruanda és que l’existència d’aquest embargament no ha impedit, i
potser ni ha dificultat, l’arribada d’armes al país.
Bibliografia
Braeckman, Colette: «Comment le Zaïre fut liberé» (Le Monde Diplomatique, juliol 1997).
Cadenas, Sofia, i Gilabert, Maria: «Zaire y las guerras en los Grandes Lagos» (Anuario CIP 1997, Madrid).
Fisas, Vicenç: «La compasión no basta» (Editorial Icària, col·lecció Más Madera, Barcelona, maig 1995).
Kabunda,
Mbuyi: «El drama de la región africana de los Grandes Lagos: orígenes,
causas, protagonistas y perspectivas» (África América Latina, quaderns
núm. 27/28, gener 1997).
Iniesta, Ferran: «Convulsión en los Grandes Lagos» (Política Exterior núm. 55, IX, gener/febrer 1997).
Lauzirika,
Nekane: «África en el corazón de la pobreza. El continente de las
mujeres y los niños» (Servicio Central de Publicaciones del Gobierno
Vasco, Vitoria-Gasteiz, abril 1994).
Leymari, Philippe: «Sous le choc de la révolution congolaise» (Le Monde Diplomatique, juliol 1997).
Pardo de Santayana, José: «El centro de África sin horizonte de paz» (Política Exterior, núm. 55, IX, gener/febrer 1997).
Smyth, Frank, i Brittain, Victoria: «Ruanda: guerra, dinero e intervención» (Revista Papeles, núm. 51, Edit. CIP, Madrid 1994).
Butlletins informatius sobre el conflicte de les organitzacions Intermón i Fundació per la Pau.
EUROSTAT, cens de dades de comerç exterior dels països membres de la Unió Europea.
Dades
sobre la venda d’armes facilitades per la «Campaña por la transparencia
del comercio de armamentos» (Amnistia Internacional, Greenpeace,
Intermón, Metges sense Fronteres i Centre Unesco).
Dades de la
campanya «Hay secretos que matan» (Amnistia Internacional, Greenpeace,
Intermón, Metges sense Fronteres i Centre Unesco).
«Armament, Disarmament and International Security» (SIPRI Yearbook 1997, Oxford University Press).
Revista Jane’s Defence Weekly.
El Estado del Mundo, anuari econòmic i geopolític mundial (Edit. Akal, anys 1995, 1996, 1997 i 1998).
I
diverses notícies publicades en els diaris següents: La Vanguardia, El
País, El Periódico de Catalunya, Avui, Le Monde, Le Figaro, Diario de
Noticias, La Nueva España, El Norte de Castilla i La Mañana.
Annex 1
La situació econòmica de Ruanda
Un
97% de la població ruandesa es dedica a l’agricultura i a la ramaderia
com a petits propietaris, ja que hi ha una distribució social de la
terra important en parcel·les minúscules que permeten l’autoabastiment
alimentari de la majoria de les famílies. Aquesta situació és molt
millor que el panorama desolador de gana que reflecteixen altres països
fronterers. Ara bé, també les dimensions escasses de les propietats
agrícoles es converteixen en la causa principal de la falta d’incentius
per a fer possible la venda d’excedents (inexistents) i un comerç
incipient. Aquesta realitat impedeix, juntament amb la falta de matèries
primeres, la diversificació de l’economia i la creació d’indústries i
estructures de servei, el desenvolupament econòmic.
Malgrat això,
els últims anys s’ha pogut constatar que aquest repartiment de la terra
també té els seus riscs a causa de la sobreexplotació, la utilització
massiva de fertilitzants químics i la plantació extensiva d’espècies de
creixement ràpid (és el cas de l’eucaliptus) que esgoten la fertilitat
del sòl agrícola i ramader. A això s’hi ha de sumar la cremada d’alguns
terrenys per acabar amb les restes perilloses de la guerra civil: mines i
altres tipus d’explosius.
Una altra qüestió relacionada amb
aquests problemes és el creixement demogràfic accelerat de Ruanda, un
dels països amb un índex més elevat de natalitat (encara que també
acompanyat d’un terrible percentatge de mortalitat infantil, 20%), i que
només ocupa una extensió de 26.000 km2. Actualment s’hi comptabilitzen 8
milions d’habitants i entra dintre dels càlculs que aquesta xifra es
dupliqui en poc més de deu anys, i posi en dubte la capacitat del
sistema per alimentar tota la població com s’havia fet fins ara.
La
població actual de Ruanda es va formar arran de successives migracions
que es van superposar a la raça pigmea original. No solament es compon
de les dues ètnies que coneixem a causa del conflicte: els hutus (tribu
del tronc bantú), que es xifren aproximadament en un 84% de la població;
els watusis (més coneguts com a tutsis i procedents del tronc ètnic
camític), un 15% de la població, i els twas (l’ètnia pigmea autòctona),
un 1% de la població. Aquestes proporcions es mantenen al llarg del
temps perquè els clans no es barregen i, a més, hi ha grans diferències
economicosocials entre ells. La minoria aristocràtica, els comerciants i
els millor situats són els tutsis, mentre que els estrats més baixos de
l’escala social els formen els hutus, que a més, fins a la dècada dels
seixanta, es van mantenir allunyats dels càrrecs del govern.
També
es culpa l’Església de fer créixer aquestes diferències perquè només va
escolaritzar al principi una de les ètnies. Més tard va rectificar i
els ensenyaments cristians van contribuir a despertar la consciència
nacional i el sentiment de subordinació dels hutus. Per altra banda, els
belgues són el grup estranger més nombrós, com a conseqüència de la
seva tutela anterior, i per això mateix el francès era l’idioma oficial
juntament amb el kinya-ruanda, tot i que també es parla el suahili i el
watusi i, últimament, l’anglès.
Finalment, és important mencionar
els grups desplaçats procedents de països veïns, ja que tota la regió
està amenaçada contínuament per confrontacions que esclaten
periòdicament. Per exemple, fins als esdeveniments de 1994, s’ha de
sumar als mateixos ruandesos desplaçats que malvivien en els camps de
refugiats la xifra de milers de persones fugides de Burundi després del
cop militar de 1993. Per altra banda, les condicions de vida d’aquests
camps són molt miserables i fan créixer un dels problemes de salut més
greus que arrossega Ruanda: la sida. Una malaltia que pateixen molts
ruandesos —per fer-nos-en una idea, al voltant del 33% de la població en
edats compreses entre els 14 i els 35 anys són seropositius. (N.
Lauzirika, 1994; pàg. 122)
Annex 2
L’ascens de Mobutu al poder
L’actual
República Democràtica del Congo, anteriorment República del Zaire i
antiga colònia belga, va adquirir la independència a principi de la
dècada dels 60 i aviat va estar sotmesa a la severa dictadura de Mobutu
Sese Seko, que va accedir al govern mitjançant un cop d’Estat el 1965.
L’objectiu principal d’aquest president va ser acumular el màxim de
riqueses possible per al seu patrimoni personal, com demostra la seva
immensa fortuna.17 Lamentablement no pot dir-se el mateix del nivell de
vida de la seva població.
Un dels requisits fonamentals per poder
sostenir durant tans anys un règim usurpador d’aquest tipus consisteix a
no permetre la democratització del país i acabar amb tots els signes
d’oposició o intents de transparència, i sens dubte també cal un cert
laissez faire de la comunitat internacional. En aquest sentit i encara
que en els últims anys Mobutu hagués perdut el suport de països com els
EUA, durant molt de temps va aconseguir representar el paper de garant
de la seguretat a la regió i, per tant, semblava un actor
imprescindible.18
La situació va començar a canviar amb el final
de la guerra freda, igual que en altres llocs, i es van fer habituals
les denúncies per les violacions dels drets humans, la corrupció i la
manipulació, quan abans havia gaudit d’impunitat total. Mobutu va ser
pressionat llavors perquè iniciés l’obertura política del país sense
massa èxit19, i la comunitat internacional el va sancionar durament
paralitzant tot tipus d’ajuda fins que l’esclat de violència de 1994 li
va tornar el protagonisme com a interlocutor necessari.
Quant a
la situació econòmica, Zaire travessa una forta crisi que ha afectat
sobretot els índexs d’inflació, la devaluació de la moneda (tant la
vella com la que es va crear el 1993) i el col·lapse de l’agricultura
que obliga a la importació d’aliments. Per altra banda, en el 92 la
comunitat internacional va començar a tallar la seva ajuda financera,
els EUA primer i després l’FMI i el BM en el moment en què es van
retardar en el pagament del deute. El pas següent d’aquesta caòtica
economia va ser suspendre els salaris dels funcionaris, que a partir
d’aquest moment van buscar vies alternatives per completar les seves
retribucions, inclòs l’exèrcit, que es va dedicar al tràfic d’armes
requisades a l’anterior exèrcit ruandès.
La presència de milers
de refugiats en territori de Zaire suposava per al desprestigiat Mobutu
una restitució de la seva influència regional i nous ingressos per a la
seva malparada economia. Per altra banda, aquestes característiques i
l’aixafament de qualsevol brot independentista espatllava la fràgil
convivència ètnica del país dia a dia i va fer més ferotge la lluita pel
control de la terra.
Notas:
1. Zaire és un país ric en
recursos naturals i només l’habiten de 15 a 20 persones per quilòmetre
quadrat. De tota manera, les contínues invasions de refugiats a la zona
més pròspera d’aquest país fa créixer el temor dels nadius de perdre el
control de l’explotació de la terra.
2. Tres anys abans esclatava la
guerra quan es produïa el primer atac seriós del Front Patriòtic Ruandès
(FPR) des d’Uganda, que els hutus van poder aturar gràcies a l’ajuda
francesa.
3. El professor Kabunda (1997) ens indica que el 1990 el
règim de Kigali rebutjava el principi de retorn de refugiats,
principalment d’Uganda i Zaire, per raons demogràfiques i polítiques, i
la integració s’havia de produir en el lloc d’acollida. Els tutsis es
van prendre aquest missatge com una oposició al seu retorn pacífic i van
reemprendre la via militar sense fer cas de les converses de pau.
4.
Ambdós països donen suport als rebels tutsis banyamulenges a fi de
protegir les seves fronteres, i es repeteixen les ofertes d’acollir els
seus refugiats només en el cas que vagin acompanyats de les terres que
ara ocupen.
5. A excepció de la guàrdia personal del president, que
va continuar cobrant el seu salari i que finalment era l’única formació
militar operativa al país.
6. Així denomina el professos Kabunda els
joves hutus membres del partit MRND i altres extremistes com el CDR,
milícies encarregades de l’autodefensa i convertides en esquadrons de la
mort sanguinaris.
7. Els banyamulenges i també els bangimilas són
d’origen tutsi i formen part dels ja anomenats banyaruandes. Aquest
últim terme engloba els ruandesos de qualsevol de les ètnies afinca
desde terres de Zaire i que durant molts anys van conviure pacíficament.
8.
Quan van fugir els membres de les FAR i de les milícies cap a posicions
més internes del Zaire, molts civils es van veure lliures per tornar a
casa seva, que van abandonar també coaccionats, ja que durant tot el seu
exili van ser utilitzats pels més extremistes per obtenir aliments i
amagar-se de la justícia internacional.
9. Aquestes informacions
formen part d’un conjunt d’articles sobre la implicació de França en el
conflicte que van començar a aparèixer a partir del 12 de gener de 1998
en el diari Le Figaro.
10. Aquesta presència militar es xifra entorn als nou mil soldats destinats a diversos països de forma permanent.
11.
Hi ha sospites que aquesta operació va se utilitzada per recuperar
l’armament prestat als hutus ruandesos i esborrar les proves de la
ingerència en un conflicte exterior (Kabunda, 1997). Estava formada per
3.000 efectius que incloïen tropes del Senegal, Guinea-Bissau,
Txad-Mauritània, Níger i el Congo.
12. Un exemple clar d’això és la instauració de l’anglès com a llengua oficial de Ruanda després de l’arribada de l’FPR.
13.
Respecte a aquest tema és molt interessant l’article de R. Domènech «El
nou ordre africà», publicat a El Periódico de Catalunya el 21 de
desembre de l997.
14. Declaracions extretes de l’article de Merchet,
J.D. i Smith, S.: «La guerra secreta de França a Ruanda», publicat a El
Periódico de Catalunya el dia 8 de febrer de 1998.
15. Informació extreta del diari Avui del 23 d’abril de 1998.
16. Informació extreta del diari Le Figaro del 12 de gener de 1998.
17.
Segons Cadenas i Gilabert (1997), aquesta fortuna arribava als 5.000
milions de dòlars el 1993 i era superior al deute extern del seu país.
Per la seva banda, el Financial Times va fer públic l’escàndol del
desviament de fons procedents del BM i l’FMI que, malgrat conèixer la
corrupció que assolava el país, van continuar enviant ajuda financera.
De totes maneres, és difícil fer un càlcul exacte dels seus béns perquè
estaven escampats per diversos països i comptes corrents.
18. Per exemple, per frenar l’expansió del comunisme a través de la propera Angola durant l’època de l’enfrontament entre blocs.
19. Per a més informació sobre el procés de democratització, vegeu l’article de Cadenas i Gilabert (1997).
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
