El Ministeri de Defensa ha generat una bombolla armamentística
Article publicat a La Directa
El Ministeri de Defensa dirigit per la ministra Carme Chacón, amb un canvi de Govern a la vista, es va veure obligat a fer clars els comptes, destapant l’existència d’un altre forat a l’economia espanyola: el d’una bombolla armamentística que pot superar els 40.000 milions d’euros.
Des de 1996, el Ministeri de Defensa ha adquirit uns compromisos econòmics entre 31.000 i 37.000 milions d’euros, als que s’han de sumar uns 15.000 milions d’euros aportats pel Ministeri d’Indústria per prefinançar la indústria militar.
Quan parlem de bombolla armamentística ens referim al conjunt de la despesa que s’ha compromès en armament i que conforma un deute financer, tot i que, tècnicament, no es computa com a deute als Pressupostos Generals de l’Estat per una qüestió evident: agreujaria l’imatge econòmica i la credibilitat financera de l’Estat a nivell europeu i internacional, en un moment tant delicat com el present. No obstant, estem davant una bombolla armamentística que possibilita adquirir nous armaments sobre la base dels mecanismes financers que permeten un endeutament sobredimensionat i de futur.
D’aquestes xifres imprecises de l’endeutament militar, a desembre de 2010, es va calcular que hi havia uns 31.031,6 milions d’euros compromesos en 19 Programes Especials d’Armament (PEA), el que va representar un 3% del PIB de l’Estat. D’aquest total, el Ministeri de Defensa només ha satisfet entre 4.000 i 5.000 milions d’euros, i ha reconegut que no pot fer front als 27.364M€ que és el que ha reconegut que li resta compromès. Aquests PEAs són programes per a nou armament que es desenvolupen a molt llarga durada (entre 20 i 30 anys), el que afegeix un altre problema: els contractes signats són contractes vius, és a dir, es signaren contractes sense conèixer l’import final del producte doncs el seu import es modifica amb el temps, en funció de les reprogramacions de pagaments o les modificacions dels productes. Uns productes que, a més, l’ex Secretari de Defensa va reconèixer que “no hauríem d’haver adquirit ni hauríem d’adquirir de present o de futur sistemes que no farem servir per a escenaris de confrontació que no existeixen, i -el que és més greu- amb uns diners que no teníem ni aleshores ni ara”.
D’altra banda, per finançar el desenvolupament d’aquest nou armament, al 1996 es va dissenyar un “creatiu mecanisme financer” (segons experts militars) mitjançant el qual el Ministeri d’Indústria i Turisme prefinança les indústries que fabriquen aquests armaments amb crèdits per a R+D a un interès del 0% i a retornar en 20 anys, que amaguen el pressupost militar real de l’Estat, doncs és el Ministeri d’Indústria el que fa l’esforç financer extra sense que es computi al pressupost de Defensa. Aquest any, el valor acumulat dels crèdits en R+D del Ministeri d’Indústria superara els 15.500 milions d’euros. Aquest crèdits han estat destinats pràcticament en la seva totalitat a les quatre empreses que conformen l’oligopoli de les armes en la indústria espanyola (Navantia, EADS-Casa, General Dynamics/Santa Bárbara i Indra) i que acaparen entre el 75 i el 80% de la producció militar. El 60% del total s’han destinat a tres programes: l’Eurofighter, l’avió A400M i els submarins S-80.
Amb aquest mecanisme de prefinançament es va aconseguir un triple objectiu: augmentar la despesa militar sense que es notés als pressupostos; de retruc, això tenia un doble impacte que millorava l’imatge d’Espanya a Europa, d’una banda perquè augmentava els fons destinats a R+D i d’altra, perquè augmentaria la presència militar espanyola a l’exterior per donar resposta als compromisos internacionals adquirits; i, per últim d’aquesta forma el recentment arribat govern del PP evitava que l’opinió pública espanyola s’oposés a una despesa militar desorbitada.
En fi, avui dia hauria de ser prioritari reduir i eliminar aquesta bombolla armamentística, i existeixen múltiples opcions: rescindir els contractes compromesos d’adquisició de noves armes, com ja va anunciar Regne Unit; suspendre la concessió de nous crèdits per part del Ministeri d’Indústria; reduir el nombre d’efectius militars, com també van anunciar altres països. No obstant, ja sabem que quan es tracta de prioritats polítiques, els governs de torn prefereixen salvar els bancs i la indústria militar.
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
