El Tractat de Comerç d’Armes i el negoci de la guerra

Després de ser ratificat per 55 estats, el passat 24 de desembre va entrar en vigor el Tractat Internacional sobre el Comerç d’Armes (TCA). Ningú pot objectar de què es tracta d’un pas positiu en la regulació d’un dels més criminals comerços actuals, que al costat del tràfic il·legal de drogues, òrgans humans, dones i nens mou més diners al món.

Però les armes a diferència de la resta, és un tràfic legal que es realitza entre estats, mentre solament una petita part no ho és, el que mouen els traficants d’armes per subministrar armes a grups armats, senyors de la guerra o països embargats per l’ONU i del com no sabem la seva quantia però sí que darrere s’amaguen governs que ho afavoreixen, doncs sense la complicitat d’estats no arribarien armes als rebels que lluiten a Síria, Afganistan i en punts altres llocs.

L’altre, el mercat legal, si sabem amb exactitud el seu volum. En 2012 va moure la xifra de 58.000 milions de dòlars (SIPRI 2014) en armes pesades (avions, bucs de guerra, míssils, blindats…) i aquests com s’ha assenyalat són adquirits pels estats; mentre que les armes lleugeres (fusells, lanzacohetes, pistoles i municions), mouen 10.000 milions $ més. Aquestes últimes són evidentment les que més morts produeixen, doncs són les que s’utilitzen en els conflictes actuals i les que són susceptibles de ser enviades de manera il·legal, mitjançant desviacions i vendes triangulars a grups armats.

Ara amb l’entrada en vigor del TCA, tindrem major transparència i això, en si mateix és un progrés. A més, el Tractat estipula que no s’han de vendre armes a països amb greus violacions de drets humans. Però al seu torn, té un greu inconvenient, que no desenvolupa que casos no s’han d’exportar armes i deixa a l’albir dels estats la seva interpretació. Llavors, cal esperar el pitjor a tenor d’experiències properes.

Recordem que la Unió Europea va desenvolupar una Posició Comuna que regula el comerç d’armes i que és d’obligat compliment pels 28 estats membres, que l’Estat espanyol va convertir en Llei. Segons el qual, els estats no podran vendre armes a estats que no compleixin els següents vuit criteris: estiguin embargats per l’ONU; existeixin greus violacions dels drets humans; existeixin de tensions o conflictes armats interns; les exportacions puguin atemptar contra la pau o la seguretat regional; puguin atemptar a la seguretat d’un país membre o aliat de la UE; existeixi comportament deslleial del país comprador amb la comunitat internacional; risc de va desviar de les armes feia tercers indesitjables; finalment, que les exportacions d’armes estiguin d’acord amb la capacitat econòmica de l’estat i no afebleixin el seu desenvolupament.

Millor gairebé impossible, amb semblant Posició Comuna l’Europa comunitària obria pogut convertir-se en capdavantera de la defensa de la pau, els drets humans i la seguretat mundial i acabar en bona part amb el negoci de la mort de les armes. Però en canvi no ha estat així, sinó al contrari, des de la seva engegada en 2008, les exportacions d’armes des de la UE han anat en augment. Solament per posar l’exemple d’Espanya, en 2013 exportem armes per valor de 3.908 milions d’euros, en la seva engegada en 2008 van ser 839 milions.

I a més una bona part d’aquestes exportacions d’armes s’envien a països que violen la Posició Comuna, a Israel, Colòmbia, Afganistan, Aràbia Saudita i tots els països del Golf, Líbia, Egipte i tots els països on es van produir les revoltes àrabs, molts països de l’Àfrica subsahariana. És a dir, una violació sistemàtica dels principis ètics que promou la Posició Comuna i la llei espanyola. Llavors, Per què ocorre semblant despropòsit? Perquè cada estat europeu fa de la seva capa una casaca i interpreta a la seva manera la Posició Comuna, i prevalen abans els interessos de política exterior o els comercials que els principis ètics.

Això mateix pot ocórrer amb el TCA, que a més és molt menys rigorós que la Posició Comuna europea, i és de témer que els estats que ho han signat alardeen d’haver de tenir un Tractat que regula el comerç d’armes, però alhora ho justifiquin para, com ja han fet en tantes ocasions, exportar armes sota l’excusa de el “dret a defensar-se” dels pobles, o per preservar la pau i els drets humans dels afganesos, els sirians o qualsevol altre poble immers en un conflicte.

Però hi ha més qüestions. El volum de les exportacions d’armes són uns 68.000 milions $, no és la part més voluminosa del negoci que produeixen les indústries de guerra, en 2013, van anar 402.000 milions $. La diferència l’adquireixen els propis estats on estan situades aquestes empreses, uns 334.000 milions, armes adquirides per a les forces armades pròpies. Una despesa que també va en detriment del desenvolupament i la seguretat humana de la població. Doncs aquests artefactes consumeixen uns enormes recursos que des del punt de vista de l’eficiència econòmica són un balafiament que destinats a l’economia real serien molt més productivos.en definitiva, el TCA té en les indústries militars que es lucran amb el negoci de la guerra i la seva preparació el principal obstacle que impedeix el desenvolupament de la població mundial així com per reduir els 50.000 morts que les armes produeixen a l’any.

Últimes Publicacions

Informe 67: Securitització a les ciutats. Estudi de quatre casos i anàlisi des d’una perspectiva de pau, drets i seguretat humana

Informe 66: “La Banca Armada i la seva corresponsabilitat al genocidi a Gaza. El finançament de les empreses que fabriquen les armes utilitzades a les matances contra la població palestina”

Informe 65: “Per una política de pau i desarmament a Europa. Propostes per a una Europa de la distensió, la pau i la seguretat compartida”

Infografia del Centre Delàs i l’IDHC “Construcció de Pau a les Ciutats”