És possible un país sense exèrcit?
Els exèrcits van ser concebuts per donar seguretat als estats i defensar la seva sobirania davant un possible atac exterior. Aquest enfocament els ha empès a armar-se per disposar de potents forces armades amb què dissuadir altres estats de atacar-lo. El caràcter universal d’aquest argument ha generalitzat el temor i ha conduït a una espiral perversa i sense límits: l’armamentisme actual. Així, avui, en el sí de la UE hi ha 1.559.000 soldats, l’OTAN disposa de 3.585.000 i a tot el món 20.800.000. Sens dubte un nombre excessiu per afrontar els riscos, perills i amenaces del món actual, a més dels enormes costos que comporta, 1,8 bilions de dòlars de despesa militar mundial.
L’arribada de la globalització i la consegüent interdependència han reduït les guerres entre els estats i ha canviat la geopolítica mundial fins a l’extrem que els exèrcits han perdut bona part del protagonisme que tenien en el passat. El segle XXI anuncia un canvi de paradigma anunciat en l’Informe del PNUD de 1994, on sota el nom de Seguretat Humana, sorgia un nou enfocament en el qual l’estat ja no és el subjecte a protegir sinó que són les persones. Un concepte en el qual els aspectes militars passen a un segon terme i s’ha de posar l’èmfasi en els aspectes que proporcionen inseguretat a les persones.
La majoria dels documents en què es recolzen les estratègies de seguretat dels estats europeus, entre ells el d’Espanya, on es defineixen els riscos, perills i amenaces introdueixen l’enfocament de la seguretat humana que hem assenyalat, i en tots ells s’assenyalen com perills: el canvi climàtic, les catàstrofes naturals, nuclears com la de Txernòbil i Fukushima, la fam, les grans migracions, la inestabilitat econòmica i financera, la vulnerabilitat energètica, l’espionatge industrial, els atacs cibernètics a estructures crítiques tipus centrals elèctriques, aeroports, potabilitzadores, etc.
Analitzades per separat no sembla que cap d’aquests perills els exèrcits puguin posar remei o solucionar aquestes amenaces, i si arribessin a actuar, com en alguns casos està passant (avui al Tibet), ho fan com un cos de seguretat civil o ONG. Una funció per a la qual no van ser dissenyats, que no és altra que ensinistrar-se per fer la guerra, mentre que un cos civil seria menys costosa que enviar un soldat amb armes.
Aquests mateixos documents d’estratègia assenyalen altres amenaces de
violència directa: el terrorisme internacional i el crim organitzat.
Sens dubte són perills reals, però tampoc sembla que cap d’aquests dos
perills pugui ser contrarestat ni vençut mitjançant exèrcits, perquè
tots dos actuen en la clandestinitat i aleshores només poden tenir
solució des de l’àmbit judicial i amb cossos d’informació i de seguretat
interior.
Finalment hi ha les amenaces de caràcter militar, les
úniques que aparentment justifiquen als exèrcits, com són la
proliferació d’armes de destrucció massiva i els conflictes armats que
desestabilitzen la pau mundial. Aquestes són amenaces més crítiques a
les que sens dubte s’ha de fer front. Respecte a les armes nuclears,
químiques o biològiques són tractats adequadament a les Nacions Unides
amb polítiques de desarmament fins aconseguir la seva total desaparició i
prohibició, encara no aconseguides, com és el cas de les nuclears, però
es continua intentant per implementar-lo, aquests dies estan reunits a
l’ONU per renovar el TNP. Els conflictes armats són sens dubte l’aspecte
més complicat, però abans d’actuar sempre s’ha recórrer al principi de
precaució, que assenyala “no intervenir si el mal que es pot produir és
superior al que es vol posar remei”. Així s’hauria de recórrer al menys
onerós de prevenció i solució a través d’organismes regionals o mundials
(ONU), amb mitjans de pressió política, d’embargament econòmic i
comercial o conferències de pau, que amb intervencions militars que, a
més de no solucionar gairebé res (les guerres s’enquisten i els
conflictes triguen generacions en superar-se, vegeu Bòsnia, Afganistan,
l’Iraq, Líbia) i sens dubte serien menys letals en vides humanes i
destrucció. Finalment i arribat el cas que inevitablement s’hagués
d’intervenir per implementar la pau, dotar l’ONU de cossos de seguretat
propis.
Llavors és possible plantejar-se la reducció i fins i tot la desaparició dels exèrcits nacionals en benefici d’una seguretat en mans d’organismes regionals o internacionals i de pas estalviar-nos els enormes costos que suposen el seu manteniment, a Espanya la despesa militar és aquest any 2015 de 16.679.000 d’euros si se sumen les partides militars repartides per altres ministeris. A la UE 258.000 milions d’euros el 2013; i l’OTAN 863.000 milions també en 2013.
I en canvi dedicar-nos a invertir en seguretat humana. Aquest nou concepte va més enllà de la violència de la guerra a través de dues enfocaments, un socioeconòmic i un altre mediambiental, perquè les persones visquin lliures de necessitats i de temors, assegurant justícia social i equitat en els àmbits del treball, alimentació, l’habitatge, el medi ambient, l’educació, la sanitat i altres cobertures socials.
Avui al món hi ha 243 estats, 194 dels quals estan associats a l’ONU.
¿Tots ells necessiten un exèrcit? Segurament tots no. Per possibilitar
la reducció o eliminació dels exèrcits nacionals caldria:
– Establir vincles de seguretat compartida amb els països veïns per allunyar el perill d’enfrontaments;
– Crear i donar suport organismes regionals i mundials de mediació i resolució de conflictes;
–
Treballar per a reformar l’ONU i altres organismes multilaterals
regionals i possibilitar que tinguin cossos de seguretat propis.
Sens dubte tot això estalviaria vides humanes i recursos que es podrien destinar al desenvolupament humà i la pau mundial.
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
