Espías detras de las pancartas
El cas de l’espionatge de BAE Systems a grups contra el comerç d’armament
Francesc Benítez (abril 2005) Materials de Treball, núm 26
Fa
un parell d’anys, a la llum de les protestes organitzades contra la
invasió d’Iraq per part dels EUA, el periodista Patrick E. Tyler de The
New York Times començava la seva crònica de la manera següent: “La
fractura de l’aliança occidental (…) i les grans manifestacions contra
la guerra en tot el món (…) són testimoni que encara hi pot haver
dues superpotències en el planeta: EUA i l’opinió pública mundial”.
Podríem escriure línies i línies per analitzar aquesta
pretensiosa sentència, i segur que els fets transcorreguts en els
darrers dos anys dins i fora de l’Estat demostrarien que podem trobar un
nombre molt semblant tant de subscriptors com de detractors de la
sentència. El fet és que quasi tothom estaria d’acord que l’opinió
pública és quelcom que pot acabar decidint qui ha de ser el líder i,
fins i tot, en circumstàncies especials, quin ha de ser el límit del seu
poder.
La crònica d’esdeveniments que relatem a continuació
recolzaria la hipòtesi que certs moviments socials, nascuts en la
societat civil, suposen un perill per als grans complexos militars
industrials que formen part de les elits de poder en el món. Tant és
així que aquestes corporacions recorren a diverses estratègies per
controlar l’abast i la potència del contrapoder que pot exercir l’opinió
pública.
***
La nostra història comença a principi de 1998, quan l’organització ecologista A SEED Europa(1)
va rebre una enigmàtica carta anònima signada amb el nom d’una dona que
deia haver estat treballant fins feia poc en el departament de
seguretat d’una companyia del món del petroli. En la carta, la
misteriosa dona explicava que el seu director havia rebut una oferta de
serveis d’un consultor independent que incloïa la venda d’informació
detallada de “grups extremistes que estaven planejant atacar la
companyia”. La persona que oferia aquests serveis es presentava a si
mateix com un consultor i assessor sobre aquests temes que treballava
habitualment per a grans corporacions multinacionals com per exemple
British Aerospace (ara BAE Systems), Rio Tinto i una companyia de
defensa a França(2).
També
segons la carta anònima, aquest consultor indicava que ell i els seus
agents anaven habitualment a trobades conjuntes i internacionals del que
ell anomenava “grups extremistes”, i que per tant disposava de molta
documentació d’aquests, a més d’una base de dades de desenes de milers
de registres de dades personals de presumptes agitadors, que podia
fer-se servir per comprovar a priori antecedents dels futurs empleats de
les companyies subscriptores. La carta indicava el nom i l’adreça de
contacte que havia deixat el consultor. Es presentava com Adrian Mayer, i
l’adreça apuntava a una ciutat francesa anomenada Equihen-Plage.
L’entitat
A SEED Europa va quedar molt sorpresa amb la recepció de la carta pel
fet que precisament l’adreça coincidia amb un contacte que tenia a
França. Es tractava d’un activista que havia participat en moltes
trobades conjuntes i amb el qual s’havia compartit molta documentació i
informació. El nom i l’adreça del contacte coincidia en tot amb el que
apareixia a la carta excepte en el cognom. L’activista era conegut com
Adrian Franks.
En un principi, A SEED va actuar amb molta
cautela. La carta podria no ser autèntica, podria haver estat enviada
per algú que volgués fer mal a Adrian llançant falsedats sobre la seva
persona. Però desprès d’unes comprovacions telefòniques en què se
simulava demanar per Adrian Mayer, les sospites es van fonamentar més i
es va decidir investigar més profundament tot l’assumpte. Llavors es va
decidir contactar amb Buro Jansen&Jansen, que és una entitat
holandesa especialitzada en activitats d’observació i monitorització de
les actuacions de la policia quan es fan en mode “serveis secrets”.
Des
d’aquest moment es van començar a investigar els seus antecedents. Es
va trobar que també era conegut a AMOK-Maritien, un grup anticomerç
d’armament d’Holanda perquè, des de novembre de 1996, Adrian era membre
del ENAAT (European Network Against Arms Trade)(3).
En aquells moments, l’ENAAT planejava organitzar una campanya al
voltant de la fira internacional d’armament Eurosatory que s’havia de
celebrar a París l’any 1998. El rol d’activista altament compromès i
radical que va adoptar Adrian en posar-se en contacte amb AMOK, la seva
oferta de contactar amb grups que tinguessin afinitat amb les seves
idees, i la seva ubicació estratègica a França, va fer que l’ENAAT
l’escollís com a interlocutor principal de la campanya contra
l’Eurosatory. La tasca principal que se li encomanà va ser la
d’involucrar les grans i més moderades organitzacions franceses en
aquesta campanya.
Però el resultat de la seva gestió va ser
decebedor. Les seves intervencions i el seu llenguatge era excessivament
radical, dominant i ple de teories de conspiracions internacionals
buides de contingut. A causa d’això, grans organitzacions amb les quals
hauria estat molt important treballar en la campanya, com per exemple
Amnistia Internacional, no s’hi van involucrar. Amb aquesta dinàmica a
Adrian se’l va deixar de tenir en compte de mica en mica i l’opinió
sobre ell formada en un primer moment va canviar de signe completament.
Malgrat això, les seves aliances més o menys profundes amb grups
populars de protesta de diversos àmbits van fer que la seva adreça
electrònica i postal aparegués com el contacte de diverses
organitzacions i campanyes a França(4).
A
França la recerca apuntava a altres actors. L’adreça de correu
electrònic estava registrada en el proveïdor de serveis d’Internet
Wanadoo a nom d’Adrian Le Chene. Amb aquest nom, a la mateixa població
francesa, Equihen-Plage, apareixia registrada la companyia Risk Crisis
Analysis, que no tenia empleats, el telèfon no era públic i les seves
activitats eren “secretariat i traduccions”. Més tard s’acabà sabent que
existeix una companyia “matriu” que té la seu a Rochester, al Regne
Unit, però també amb un número de telèfon secret, fet que va dificultar
enormement conèixer més dades d’aquesta entitat privada.
Amb
totes aquestes evidències es va arribar a la conclusió que s’havia de
deixar de col·laborar amb Adrian, però continuava sent molt important
saber a quines companyies havia estat venent informació i oferint els
seus serveis. Amb aquest objectiu certes organitzacions li van parar una
trampa fent servir com un ham la hipotètica organització secreta d’una
gran campanya de protesta contra certes companyies de petroli.
L’enganyifa va funcionar i van aconseguir convocar-lo. Llavors se li van
demanar explicacions de tots els fets descoberts al voltant de les
seves activitats. Adrian va contestar amb una excusa o justificació més o
menys increïble per cada acusació i no es va poder anar més enllà en la
investigació.
El Buro Jansen&Jansen va concloure que
existien evidències que Adrian no podia demostrar cap acció en les quals
presumia d’haver participat, i que els grups que deia representar a
França no havien existit mai i no eren coneguts per ningú. Respecte a
Risk Crisis Analysis, no va negar la seva titularitat, però no va
aclarir quines eren les activitats de la companyia. Poc temps després
aquesta companyia va desaparèixer, i això és tot el que el 1998 es va
saber d’aquest presumpte espia.
***
Cinc anys després
d’arribar a aquest camí sense sortida, el setembre de 2003, un
periodista del Sunday Times, David Connet, va descobrir una companyia
privada d’intel·ligència que portava anys recopilant identitats i
detalls confidencials d’uns 150.000 activistes de moviments socials
“d’esquerres” per oferir-ho a bon preu a companyies industrials
britàniques. La companyia, anomenada Threat Response International,
havia estat contractada per grans corporacions internacionals com Group 4
i British Aerospace (ara BAE Systems) amb la finalitat d’espiar els
seus opositors. La titular d’aquesta empresa es deia Evelyn Le Chene, i
el periodista, havent sabut per Internet la història de l’infiltrat
Adrian, va contactar amb el Buro Jansen&Jansen per investigar si
existia cap relació entre Adrian i Evelyn.
Finalment, estirant el
fil de l’Evelyn, es va descobrir que mitjan els 90 aquesta havia estat
gestionant una companyia anomenada R&CA Publications des d’una
oficina de Rochester. Les sigles corresponien al nom Risk & Crisis
Analyses, ni més ni menys que la companyia d’Adrian. L’intercanvi de la
fotografia subministrada pel periodista al Buro va resoldre finalment el
trencaclosques identificant Adrian com el fill d’Evelyn.
El
Sunday Times va treure a la llum que durant almenys 10 anys l’empresa
havia estat enviant a BAE Systems milers i milers de pàgines amb
reportatges detallats de les anades i vingudes d’activistes lligats al
grup Campaign Against Arms Trade (CAAT) (en català Campanya Contra el
Comerç d’Armes), mitjançant els agents contractats per l’Evelyn
infiltrats dins el propi CAAT.
Els informes contenien diversos
tipus d’informació: bases de dades amb detalls personals dels activistes
lligats a moviments pacifistes i ecologistes; recomanacions a BAE de
les accions previstes a les campanyes del CAAT per neutralitzar-les;
contingut de les cartes que el CAAT tenia previst enviar als membres del
Parlament en campanyes de sensibilització i de lobby, amb el resultat
que BAE anava sempre un pas endavant; informacions pràctiques de com
gestionar les accions dels moviments abans que es produïssin,
desinformació al CAAT; i moltes altres que donarien per omplir centenars
de pàgines.
Quan el Sunday Times va contactar per primer cop amb
el CAAT per informar-los dels indicis seriosos que tenien que BAE
contractava serveis d’espionatge amb infiltració d’agents, aquesta
entitat va començar una esfereïdora investigació interna que va portar
fins a la identificació i expulsió d’uns dels seus caps de campanya,
Martin Hogbin, la persona que en aquell moment s’encarregava del
subministrament continu d’informació a BAE.
El fet va fer molt
mal dintre del CAAT, ja que per un grup d’aquest tipus és molt dur
acceptar que algú en qui s’ha confiat plenament o amb qui s’ha treballat
de valent ha estat col·laborant amb l’adversari. Tot i així, malgrat
que en un primer moment el CAAT va evitar el sensacionalisme i la
publicitat d’aquests fets, finalment va interposar una denúncia davant
de l’autoritat competent per a la Protecció de Dades Personals, i es va
presentar a la junta anual d’accionistes de BAE amb la finalitat de
preguntar públicament a la companyia per aquestes accions. En el moment
actual, el CAAT ha anat superant el gran cop moral rebut i ha anat
reactivant totes les seves activitats amb normalitat.
***
A
l’hora de treure conclusions dels fets mostrats més amunt, el més
sorprenent, i si se’ns permet el més encoratjador, és constatar la gran
quantitat de temps, esforç i recursos que ha invertit BAE Systems a
investigar un grup respectable i honest, i amb una reputació impecable
al Regne Unit com el CAAT, i a tenir tanta gent infiltrada en una xarxa
que hom pot qualificar d’un abast relativament petit. El fet podria
servir per demostrar que, per a la companyia d’armament, una bona
campanya pública del CAAT podria significar la pèrdua de grans ordres i
contractes i que, per tant, calia conèixer els moviments de l’entitat i
les seves intencions en tot moment.
Un altre fet sorprenent que
sostenen la major part dels grups que han estat infiltrats per agents a
sou de companyies privades d’intel·ligència, és que la major part de la
informació que els agents aconseguien no era essencialment secreta, i es
podia obtenir fàcilment només amb l’assistència a les trobades i
accions que s’organitzaven o llegint els butlletins que es publicaven.
El punt de sofisticació, però, que va emprar Martin Hogbin dins del CAAT
va ser la seva experiència tècnica en xarxes d’ordinadors, que feia que
el flux d’informació fos quasi automàtic des dels ordinadors de les
oficines del CAAT a les oficines centrals de la companyia de l’Evelyn.
Per
acabar, no podem deixar de fer-nos a nosaltres mateixos certes
preguntes. Poden passar fets d’aquesta envergadura en el nostre Estat?
Estem els moviments socials sent espiats per agents infiltrats? Molesten
les campanyes que desenvolupen els moviments socials a les grans
corporacions nacionals i internacionals fins al punt que podrien acabar
contractant serveis com els que oferia la companyia de l’Evelyn? No
sabem la resposta.
Com a molt, podríem pensar en estratègies per
atacar el problema. En podem distingir almenys dues d’oposades. Una és
establir una política de seguretat, desconfiança i fiscalització interna
de les activitats dels membres, que podria acabar neutralitzant tota la
capacitat mobilitzadora dels grups i entitats. L’altra es basa
d’utilitzar un dels principis democràtics més fonamentals des de dintre
de les organitzacions, que és la transparència de la gestió. És a dir,
es tracta de garantir que el flux i el contingut de la informació que es
genera dins d’una entitat tingui una qualitat independent de si el
destinatari és un membre de ple dret o bé un costós espia al més pur
estil 007.
————–
Notes:
(1)
A SEED Europa és una entitat que organitza accions i campanyes al
voltant de temes d’ecologia i justícia social. La seva pàgina web és
http://www.aseed.net
(2) Tota la informació
sobre els fets breument exposats en aquest article es pot trobar amb
molt més detall en les arxius de les organitzacions Buro
Jansen&Jansen i Spinwatch, que es poden consultar per Internet en
les adreces http://www.burojansen.nl i http://www.spinwatch.org,
respectivament.
(3)Xarxa d’entitats d’àmbit
europeu que reuneix grups contra el comerç d’armament. D’aquesta xarxa
forma part també el Centre J.M. Delàs d’Estudis per la Pau (Justícia i
Pau), editor d’aquest butlletí.
(4)A dia d’avui, cercant per Internet, encara es poden trobar evidències d’aquest fet. Si es posa l’adreça que donava Adrian, eco-action.ef.mala@wanadoo.fr al Google, apareixen enllaços antics on figura com a contacte de l’ENAAT per la campanya de l’Eurosatory.
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
