Impulsem conjuntament amb les principals entitats de pau de l’Estat espanyol el manifest  “No ens resignem al rearmament i a la guerra” firmat per més de 800 organitzacions i 16.000 persones

L’actriu Carolina Yuste i l’actor i director Juan Diego Botto han fet la lectura pública del manifest avui en un acte a les escales dels lleons del Congrés dels Diputats, coincidint amb la compareixença extraordinària del President Pedro Sánchez al ple del Congrés sobre despesa militar.

El manifest, que es posiciona fermament contra el rearmament i l’increment de la despesa militar, ha estat secundat per més de 800 organitzacions, així com més d’un centenar de persones destacades del món de la cultura, l’acadèmia i l’activisme, recollint més de 16.000 firmes en només una setmana.

Manifest ‘No ens resignem al rearmament i a la guerra a Europa’

Hi ha algú, a Europa o en qualsevol altra indret del món, que no vulgui defensar a les persones que estima d’una possible amenaça? Que no desitgi allunyar l’ombra terrible de la violència de la seva vida i la de la seva gent? Que no somiï amb un futur en el qual els seus fills i filles, els dels seus amics i veïnes puguin viure en pau, desenvolupar-se com a persones, tenir treballs dignes, habitar un planeta habitable, tenir un sostre sobre els seus caps, gaudir de la cultura o de les relacions socials enriquidores i constructives i viure vides lliures de tota mena de violències? La societat necessita la seguretat que dona tenir una sanitat i educació públiques de qualitat per a totes les persones, la joventut necessita una casa on viure, la nostra gent gran no vol veure perillar la seva pensió i, sobretot, no volem que els nostres fills i nets visquin l’horror de la guerra.

En quina mesura, exactament, contribueix a aquest futur en pau l’augment desenfrenat de la despesa militar que es proposen aprovar els governs europeus sense un debat ciutadà, sense transparència ni detall i amb urgència? Quina part d’aquests milers de milions anirà destinada a millorar l’educació, la sanitat, la terrible situació de l’habitatge, la precarietat en la cultura, l’harmonia mediambiental o la solidaritat internacional? No seria necessari invertir en majors esforços polítics i diplomàtics que davant les amenaces d’agressió busquin camins de diàleg encara no explorats?

És estúpid, simplista o naïf desitjar això, defensar la pau i la justícia social? És potser més intel·ligent, elaborat i madur creure que els vents de guerra, el llenguatge bel·licista i l’aposta per les armes portaran un futur millor?

No, no ens resignem a la guerra. El rearmament d’Europa no portarà la pau, no contribuirà a la distensió, sinó que ens acostarà encara més a la guerra. Els contextos militaristes solen anar acompanyats, a més, de retrocessos en drets, llibertats i polítiques socials, originen por i alarma social, escenari idoni per a normalitzar mecanismes de repressió i d’autoritarisme, com ja s’està començant a veure.

Ens preocupa que aquesta estratègia porti a una llarga guerra amb Rússia, que sabem que no és per a defensar el Dret Internacional Humanitari, la llibertat, els drets humans o per a protegir els més febles. Si fos així, l’actitud enfront de Netanyahu seria la mateixa que enfront de Putin. Aquesta Europa que calla o, pitjor encara, fa costat a Israel en el seu genocidi a Gaza i Cisjordània i que fins i tot persegueix als qui ho denuncien, necessita redefinir clarament quins són aquests valors comuns la defensa dels quals es planteja com a justificació per al rearmament.

La ciutadania del nostre país ha demostrat àmpliament en el passat el seu compromís amb la pau i amb les polítiques antibel·licistes. Formen part de la nostra memòria col·lectiva recent les multitudinàries manifestacions en contra de la guerra de l’Iraq impulsada de manera il·legal pel Govern de José María Aznar, el moviment de rebuig a la permanència del nostre país en l’OTAN que va arribar a mobilitzar més del 43% del vot emès en aquell llunyà referèndum, o el moviment de lluita contra el servei militar obligatori fins a la seva eliminació l’any 2001.

L’augment de la despesa militar europea -fins a 800.000 milions d’euros en quatre anys- anunciat per la presidenta de la Comissió Ursula von der Leyen, es realitzarà a través d’un mecanisme d’excepcionalitat que evitarà el debat en els parlaments i, en general, la informació clara i detallada a la ciutadania europea.

No podem ni volem acceptar que els diners dels nostres hospitals públics, les nostres escoles i les nostres Universitats públiques, el nostre sistema d’atenció a la dependència, les nostres polítiques de protecció i de cobertura social per als moments de dificultat, de lluita contra el canvi climàtic o de protecció enfront d’emergències, de cooperació, vagin destinats a comprar tancs, fusells, caces i míssils per a la guerra, perquè així ho hagin decidit les elits bel·licistes que governen actualment Europa i els EEUU.

La veritable seguretat que necessitem és la seguretat vital que ens aporten amb la seva sola existència les nostres pensions públiques, els nostres metges i metgesses d’atenció primària, els nostres tractaments gratuïts en hospitals públics contra qualsevol dolència o malaltia que ens afecti, la nostra formació garantida en escoles i Universitats públiques que ens doten d’igualtat, el nostre sistema de beques, l’atur en cas de necessitat, l’Ingrés Mínim Vital, els nostres bombers i bomberes apagant incendis a les nostres muntanyes o rescatant gent als nostres pobles i ciutats quan es produeix una emergència, o el desenvolupament i posada en pràctica de polítiques públiques feministes que avancin en la defensa i protecció dels drets de les dones i en la lluita per l’erradicació de les violències masclistes.

Els climes bèl·lics es dissenyen en còmodes despatxos, però són els pobles els qui en paguen les conseqüències. Per això, aquest moment és d’extrema importància per a dissipar la tensió creixent i defensar un model de pau, de benestar social i d’ampliació de drets per a tots. El moment present requereix de responsabilitat, polítiques audaces, altura de mires i cultura de pau.

No ens resignem a la guerra, perquè no volem la pau dels cementiris, perquè la història ens demostra que l’únic camí realista per a aconseguir la pau no és militar, sinó polític. Posin-se a la feina i treballin per la pau, els hi ho exigim.

---