Kant pensador clàssic per la pau (Suggeriments per al diàleg)
(Artículo no disponible en castellano)
Llegir Kant com un «clàssic» no ens interessa tant per «allò que
vertaderament va dir», quant per de quina manera les seues propostes
serveixen per pensar el nostre present: com ens interpel•la i ens fa
estar d’acord i en desacord amb el que diu
Vicent Martínez Guzmán (març 2004)
1. Kant com a clàssic des de la preocupació per la nostra actualitat:
En
la meua proposta(1), llegir Kant com un «clàssic» no ens interessa tant
per «allò que vertaderament va dir», quant per de quina manera les
seues propostes serveixen per pensar el nostre present: com ens
interpel·la i ens fa estar d’acord i en desacord amb el que diu
Lo
clásico no es lo ejemplar ni lo definitivo: no hay individuo ni obra
humana que la humanidad, en marea viva, no haya superado. Pero he ahí lo
específico y sorprendente del hecho clásico. La humanidad al avanzar
sobre ciertos hombres y ciertas obras, no los ha aniquilado y sumergido.
No se sabe qué extraño poder de pervivencia, de inexhausta vitalidad,
le permite flotar sobre las aguas. Quedan, sin duda, como un pretérito,
pero de tan rara condición, que sigue poseyendo actualidad. Esta no
depende nuestra benevolencia para atenderlos, sino que, queramos o no se
afirman frente a nosotros y tenemos que luchar con ellos como si fuesen
contemporáneos. Ni nuestra caritativa admiración ni una perfección
ilusoria y «eterna» hacen al clásico, sino precisamente su aptitud para
combatir con nosotros (Ortega y Gasset, 1980: 16).
De fet,
tal com han interpretat Foucault (1986), Habermas (1988) y Lyotard
(1993) les reflexions de Kant són com sagetes que apunten cap el cor de
l’actualitat. Foucault diu que són com una «ontologia del present» més
que «una teoria de la veritat». En el seu cas, Kant llançava les fletxes
de les seues reflexions cap els esdeveniments de la seua època com la
Revolució Francesa, amb la qual estava entusiasmat. Especialment com a
espectador que destacava els ideals d’aquesta revolució fins i tot com a
indicadors per criticar el terror o l’imperi napoleònic posterior. Des
de la filosofia per fer les paus hem d’estar atents als senyals de la
història que apunten cap els ideals de pau, cap a maneres alternatives
de fer-nos les coses. Aquests senyals són dignes de ser recordats
(signum rememorativum), mostren camins alternatius (demostrativum) i
pronostiquen el futur que tenim el deure de dissenyar (prognosticum)
(Kant, 1985: 144)(2). En el cas de la revolució francesa el que apreníem
i que ens ajuda a comprendre com els éssers humans podem millorar
moralment, eren dos aspectes: 1) Des del punt de vista del dret, a cap
poble se li ha d’impedir que es done a sí mateix la constitució que
millor li semble. 2) Des del punt de vista del fi o deure només serà
justa i moralment bona aquella constitució d’un poble que tendisca a
evitar, per principi, la guerra agressiva. Aquesta constitució serà, com
veurem, la que anomenarà republicana (106).
En la meua
interpretació, compromesos amb el nostre present, hem de veure els
senyals que poden indicar-nos alternatives moralment millors que la
guerra, l’exclusió i la marginació: els moviments socials alternatius,
institucions jurídiques internacionals, la transformació de l’ONU, el
diàleg de civilitzacions, el control de la globalització econòmica
unilateral…
2. Lectura «critica» de les seues propostes
Moltes
vegades podem usar arguments del clàssic contra el mateix clàssic, a
Kant contra Kant. Per això la meua lectura serà «crítica». És a dir, amb
criteris; amb capacitat de discernir o separar allò que ens inspira
positivament d’allò que, moltes vegades amb arguments kantians, rebutgem
per no estar en consonància amb el que en l’actualitat considerem les
nostres preocupacions bàsiques. Evidentment tenim criteris per rebutjar
la major debilitat natural de les dones, per exemple, amb els arguments
kantians que diuen que les diverses formulacions de l’imperatiu
categòric s’apliquen a tots els éssers racionals. Òbviament per a
nosaltres les dones no són només boniques, sinó éssers racionals amb
capacitat d’autonomia, a banda que també el homes puguen ser ben bells
(Martínez Guzmán, 2001: 37).
3. Una lectura «transkantiana» de Kant
La
meua preocupació és buscar mitjans pacífics per transformar el
sofriment que els mateixos éssers humans ens fem a nosaltres mateixos i a
la natura, siga directe, estructural o cultural. Aleshores, no intente
ser objectiu ni neutral perquè pretenc estar a favor de les víctimes.
Ho
diré més acadèmicament: partisc d’un horitzó de lectura de Kant que ja
ha passat del paradigma de la consciència al de la comunicació, de la
perspectiva de l’observador o espectador neutral a la del participant,
de l’objectivitat a la intersubjectivitat i a la capacitat de
demanar-nos comptes, com he dit, de perquè els éssers humans ens fem,
diem i callem, allò que ens fem diem i callem a nosaltres mateixos i a
la natura. Es veu, doncs, que és un horitzó d’interpretació que
assumeix, si més no, els pressupòsits de l’ètica comunicativa(3). És en
aquest sentit que m’agrada dir que el treball que realitzem és
transkantià, perquè va més enllà de Kant tot i reconèixer les seues
petjades. Aquests punts són el que anomene el eixos del gir
epistemològic en el saber dels estudis de la pau (Martínez Guzmán, 2001:
114-116).
4. La filosofia de Kant també la llegim com a «crítica»
La
reflexió filosòfica sobre la convivència entre els éssers humans ha
d’adoptar una posició crítica davant les raons que ens donem unes
persones a les altres en les nostres relacions i en l’expressió dels
nostres sentiments. És una manera de demanar-nos comptes de perquè ens
fem, diem i callem, allò que ens fem, callem i diem. Relacionat amb el
nostre tema, qüestiona, el criteris (això vol dir ser crític) de les
nostres raons teòriques i pràctiques, que ens porten a resoldre els
conflictes per mitjà de la violències les guerres o les injustícies i
ens demana si no tenim criteris teòrics i pràctics per afrontar-los per
mitjans pacífics. En termes kantians això és «portar la raó al tribunal
de la raó mateixa»: la crítica de la raó és el veritable tribunal de
tots els seus conflictes. Sense aquesta crítica la raó està com en un
«estat de naturalesa» i només pot fer valer les seues tesis i
pretensions per mitjà de la guerra (Kant, 1978: A 751 ss./ B 779 ss.)
5. Filosofia acadèmica per fer les paus
La
filosofia acadèmica busca la unitat del coneixement en un sistema de
pensament (A 838 ss /B 867 ss). En aquest sistema hi ha lleis de la
natura adreçades a allò que és i lleis de la llibertat adreçades a allò
que hauria de ser (A 840 / B 868)(4). En la Metafísica dels costums Kant
(1989:VI, 205) organitza sistemàticament el marc conceptual de les
lleis que han de regir l’ús de la llibertat per part dels éssers humans,
dins de la Doctrina del Dret. Aquí és on apareix l’ideal de la pau que
desitgem per sempre (perpètua). Dintre dels límits de la raó humana
l’establiment universal i durador de la pau no és només una part, sinó
la finalitat última de la doctrina del dret (355). En la meua
interpretació ¿quin sentit, tindrien, aleshores, un dret a la guerra, o
unes lleis que promoguen violència estructural o cultural contra els
estrangers, per exemple?
6. Filosofia mundana per fer les paus
Els
éssers humans del món, pensa Kant, estem preocupats per quin serà el
nostre destí, on anirem a parar segons els que ens fems a nosaltres
mateixos i a la natura: ¿anem cap a una societat més justa i una major
cura de la natura o anem cap a la mútua aniquilació? Això no són
preguntes de cap filòsof concret, sinó que s’ho pregunta qualsevol ésser
humà en qüestionar tot tipus de coneixement per veure si s’adiu o no
amb allò que hauria de ser el destí la humanitat. Per afrontar aquests
temes no necessitem aprendre filosofia sinó a filosofar (Kant, 1978: A
838 / B 866). A més, aquesta ja és una filosofia moral. És a dir, una
filosofia sobre com són els costums humans i si sabem que podrien i
haurien de ser d’una altra manera. En el fons tots els éssers humans
tenim una mena de «fosca metafísica moral» (1989: VI, 216) per la qual
sabem que podríem fer-nos les coses de moltes maneres diferents.
Recordem, però, que no son «intuïcions subjectives i arbitràries»,
perquè han d’estar sotmeses a la intersubjectivitat del tribunal de la
raó. Sempre podem demanar-nos comptes de quins costums tenim, com ens
fem el que ens fem i si podríem fer-nos el que ens fem d’una altra
manera.
7. Un canvi de perspectiva: la perspectiva transcendental
Fer
explícita aquesta «fosca metafísica moral» que tenim del fet que podem
fer-nos les coses de moltes maneres diferents: amb violència, guerres,
marginació i exclusió, però també amb justícia i amb diverses maneres de
fer les paus, és veure el món d’una altra manera. És adoptar la
perspectiva transcendental: Una perspectiva sobre quines són les
condiciones de possibilitat de les diverses maneres de fer les paus que
estan per damunt de les generalitzacions que fem de les diferents
experiències que tenim. És de veres que tenim experiències de guerres,
violències, exclusió i marginació; però també de les condicions que
poden fer possible la instauració de la pau. Aquesta perspectiva
transcendental de les condicions de possibilitat de les diverses maneres
de fer les paus, no és una decisió arbitrària d’un filòsof assegut un
capvespre al seu despatx. La reflexió filosòfica transcendental ha de
ser comunicable i vàlida per a tota raó humana (Kant, 1978: A 821 / B
849) i està sotmesa a la publicitat de la crítica de la raó, la
sentència de la qual no és més que l’acord entre ciutadans lliures (A
738 ss. 751 ss / B 766 ss., 779 ss.).
En la meua interpretació
la necessitat d’adoptar la perspectiva transcendental per obrir els ulls
a quines són les condicions de possibilitat que els éssers humans tenim
per fer les paus, l’aprenem especialment interpel·lats pel sofriment
dels altres i la natura en els debats públics. Per això posem en qüestió
arguments del tipus «no hi havia més remei que bombardejar Iraq» perquè
estem veien la realitat des de les lleis de la llibertat que sempre
deixen obertes possibilitats de fer-nos les coses de maneres diferents.
8. Siguem pràctics: no a la guerra
En
aquesta interpretació que propose de Kant, no importa si l’establiment
d’una pau universal i duradora és teòricament possible o no. Malgrat el
que es diu dels éssers humans quan filosofem, ja he dit que la nostra
preocupació es molt pràctica: esbrinar la possibilitat de transformació
del sofriment humà i el de la natura. Kant (1989: VI, 355) mateix diu
que «la raó pràctico-moral expressa en nosaltres un vet irrevocable: no
ha d’haver guerra». No l’ha d’haver ni entre tu i jo en l’estat de
naturalesa, ni entre nosaltres com a Estats. No és aquesta la manera en
què cadascú s’ha de procurar el seu dret. Ja hem dit que la finalitat
del dret és l’establiment de la pau. La qüestió ja no és saber si la pau
perpètua és un absurd, i si teòricament ens enganyem, sinó que hem
d’actuar en mires al seu establiment, «com si» (als ob) fóra possible,
elaborant la constitució més idònia per aconseguir-la que, com veurem,
serà la republicana, per tal d’acabar amb la terrible guerra. A això és
al que s’haurien de dedicar els Estats. Aquest és un deure que els
éssers humans podem complir fruit de la nostra llibertat i perquè no
estem sotmesos al mecanisme de la natura: el del continu apropament al
bé polític suprem que és la pau perpètua, sense cap revolució o salt
violent.
9. La pau perpètua és una pau que sempre ens l’hem d’estar demanant
Aquesta
darrera frase és la que em dona la clau per a la interpretació que faig
del nom del llibret de Kant (1932) que en l’antiga traducció catalana
que vinc utilitzant tradueixen Vers la pau perpètua (Zum ewigen Frieden)
(5). M’interessa destacar el subtítol que no l’han traduït, Ein
philosophischer Entwurf. És a dir, el llibret seria una mena d’esbós,
esborrany o projecte (Entwurf) filosòfic, que ens encaminaria vers, cap
a, en direcció a, la pau perpètua. És cert que també es pot traduir
«sobre» la pau perpètua com ho han fet en algunes traduccions a
l’espanyol (Kant, 1991), però per la meua banda propose mantenir la
traducció catalana «vers» precisament per mostrar el caràcter dinàmic i
de procés que té la instauració de les diverses formes de fer les paus,
en la línia de la darrera frase del apartat anterior.
Ewig que
traduïm per perpètua, eterna, per sempre, tindria un sentit que, al meu
parer, també estaria lligat al procés dinàmic i continu apropament al bé
polític suprem de la pau. És cert que el mateix Kant refereix de manera
irònica a la frase «vers la pau perpètua» posada com a mostra per un
hostaler holandès a un lloc de sa casa on hi havia pintat un cementiri.
Ja podem interpretar la ironia en el sentit que el projecte filosòfic
que representa el llibre no serà una pau de cementiri sinó que ha de ser
una pau per a vius.
De tota manera crec que tenim algunes
tradicions en què als éssers humans ens costa prendre consciència de la
nostra temporalitat. És per això que imaginem els déus com a immortals i
fins i tot eterns és a dir que tenen vida per sempre (aiōn) (6). Potser
a les arrels més profundes del sentiments religiosos està l’experiència
profunda de si no podrem superar el sofriment «per sempre», o viure les
nostres alegries perpètuament. M’agrada interpretar la pau escatològica
que veiem per exemple en Isaïes (2,4) no com una visió d’un món
d’ànimes després de la fi (éskhatos) del món, sinó com expressió
profunda de l’anhel cap a la conversió de les «espases en relles i les
llances en falçs» de manera que «cap nació no empunyarà mai més l’espasa
contra una altra, ni s’entrenaran mai mes a fer la guerra». És un
compromís amb l’esperança de la transformació pacífica, un «ja però
encara no» (Léon-Dufour, 2002: 87). Quan acabarem, per fi, amb la
violència? Cal dir que en alemany també hi ha una expressió auf ewig,
que té aquest sentit de «per sempre». Això, al Sermó de la Muntanya és
una tasca a fer pels treballadors i treballadores per la pau
(eirēnopoioi) (Mt 5,9). No dels qui fan un treball com a càstig, sinó
els qui fan un treball, lliure, creatiu i amb habilitats i destreses,
que tot això vol dir poiēsis, d’on ve també poesia.
Malauradament
aquesta experiència profunda d’acabar amb el sofriment, les guerres i
la violència, per sempre, també s’ha pensat fer amb una última
violència: pensar que hi haurà una última guerra que acabarà amb totes
les guerres al lloc d’Harmagedon (Ap 16, 14-16), a la muntanya del
Meguidó on es van fer les batalles més sagnants d’Israel (Jt 5,19). Com
també, en la litúrgia de les tradicions cristiana i catòlica, de
vegades s’ha associat la pau amb la mort: «Doneu-los, Senyor, el repòs
etern, i que la llum perpètua els il·lumine» (Requiem aeternam dona eis,
Domine, et lux perpetua luceat eis), i «descanse en pau» (Requiescat in
pace: el R.I.P de les làpides dels sepulcres).
Per contra, la
nostra interpretació afirma que estem aprenent que no hi ha una
violència última que acabe amb totes les violències, ni una guerra
última que acabe amb totes les guerres. Estem aprenent a treballar per
fer les paus, trencant el cercle de la violència no tornant mal per mal,
sinó transformant les situacions de violència per mitjans pacífics. En
aquest sentit la «pau perpètua» vol dir la pau dels vius que en ús de la
seua llibertat ens demanen comptes del que ens fem, diem i callem i
proposem formes personals, estructurals i institucionals de
transformació de les guerres, la marginació i l’exclusió que som capaços
de fer-nos com a éssers humans. Això és una interpretació que ja hem
mencionat de què vol dir portar les raons que ens donem i els sentiments
que expressem al tribunal de la raó mateixa dins d’un procés que ens
fem «per sempre». «Per-pètua» en aquesta interpretació vol dir la
capacitat que tenim de demanar-nos comptes, de fer-nos peticions
(petere), de dirigir-nos vers (aquest és un altre sentit de petere) el
lloc de la pau i a més ho fem amb el prefix d’intensificació «per». És a
dir, la pau perpètua vol dir el procés de buscar mitjans pacífics per
demanar-nos i anar cap a la pau, sempre, permanentment, perpètuament
(Martínez Guzmán, 2001: 159). De fet com veurem a continuació, la pau o
ens la demanem per sempre o no és pau, perquè afegir l’epítet «perpètua»
és un pleonasme, una redundància (Kant, 1932: 9).
Finalment, en
la meua proposta de filosofia per fer les paus, la pau perpètua també
està relacionada amb les «competències» que tenim els éssers humans per
fer les paus. És ben cert que els éssers humans som capaços, tenim
poders o competències, per excloure’ns, marginar-nos, fer tot tipus de
violència i guerres. També és real, però, que tenim competències per
crear institucions de justícia, de bon govern, de democràcia i expressar
sentiments d’estima i tendresa. La filosofia per fer les paus, la
definisc com la reconstrucció de les competències humanes per fer les
paus. A més «competència» té la mateixa arrel que «perpètua», petere.
Ser competent és tenir unes capacitats per fer-nos mal i bé que ens
podem demanar, exigir, petere. La filosofia per fer les paus en què
treballe és el procés de fer explícites les competències per fer les
paus, per sempre, perpètuament. Això és «real», forma part de la vida
mateixa.
10 Articles preliminars per a la pau perpètua entre els Estats
Els
mitjans pacífics que Kant proposa per estar sempre demanant-nos les
paus comencen amb 6 principis que afecten les relacions entre els
estats.
1) No serà vàlid un tractat de pau que es cloga amb la
reserva mental de fer guerres futures. Això seria un mer armistici «una
interrupció de les hostilitats, no pas la pau que significa el terme de
tota hostilitat» (9). Per aquest motiu és una redundància dir que la pau
ha de ser perpètua. Reflexió d’actualitat: ¿tindria alguna reserva
mental la fi de la primera guerra del Golf de Bush pare, que Bush fill
ha seguit fent la guerra? ¿No és la guerra preventiva, una reserva
mental, per estar sempre disposats a fer la guerra?
2) Cap Estat
no pot ser adquirit per un altre Estat mitjançant herència, canvi,
compra o donació, perquè no és patrimoni de ningú, sinó una societat
d’homes. Això contradiria la idea de contracte originari que és la que
dona dret als pobles. Denuncia així els matrimonis entre Estats i, fins i
tot, l’assalariament de les tropes d’un Estat per les d’una altre si no
tenen un enemic comú…«perquè en tal cas els individus són utilitzats i
gastats a plaer, com a coses disponibles» (10). Aplicació a
l’actualitat ¿Està l’unilateralisme geoestratègic del govern d’Estats
Units d’Amèrica apropiant-se, sense necessitat de casaments, dels altres
estats del món i la mateixa onU? ¿Estan sent usats els soldats a plaer
«com a coses disponibles?
3) Els exèrcits permanents amb el
temps han de desaparèixer completament. Diverses raons: 3.1) Amenacen
els altres Estats incessantment; 3.2) mouen la carrera d’armaments a
tots el Estats i les seues despeses fan més feixuga la pau que una
guerra curta; aleshores les mateixes despeses en armaments es
converteixen en causes de guerres agressives. 3.3) Com ja ha dit, el fet
d’estar a sou per matar i ser matat, converteix als homes en simples
màquines i instruments a la mà de l’Estat, la qual cosa «no es pot ben
conciliar amb el dret de la humanitat sobre la nostra persona» (11).
3.4.) Altra cosa, diu Kant, són els exercicis militars realitzats per
ciutadans per defensar-se d’atacs externs. Això ho haurem d’interpretar,
més endavant, en el marc del dret cosmopolita, fins i tot, si cal usant
Kant contra Kant. En qualsevol cas els arguments aplicats a
l’actualitat es comenten per ells mateixos.
4) Quant a la política exterior cal evitar contreure deutes.
«No
és sospitós que hom cerqui ajut, fora o dins de l’Estat, per al bé de
l’economia nacional (millorament de camins, colonització, creació de
dipòsits per als anys dolent, etc..). Però un sistema de crèdit que
creix sense fi com a instrument de contraposició entre les potències…
es constitueix en una potència financiera (sic) perillosa, un tresor per
a fer la guerra… Aquesta facilitat de fer la guerra, unida a la
inclinació que tenen per ella els poderosos, la qual sembla ingènita a
la naturalesa humana, és el més greu obstacle per a la pau perpètua» (11
s.) . Per això s’ha de prohibir l’emissió de deute per aquests fins.
5) Cap Estat no s’ha d’immiscuir en la constitució i governament d’un altre Estat.
Aquesta
afirmació en la meua interpretació tindrà matisos. Òbviament, està feta
en el marc d’un ordre mundial heretat de la pau de Westfàlia (1648) on
es constitueixen els estats nacionals dins uns territoris concrets en
els qual s’exerceix la governabilitat, la sobirania i es manté la
seguretat. Això ho matisarem després amb idees del mateix Kant.
6)
Cap Estat en guerra ha de trencar el principi de confiança valent-se
d’assassins, emmetzinadors, trencant la capitulació(7). Això són
estratagemes deshonroses que convertirien l’hostilitat en una guerra
d’extermini que l’única pau perpètua que faria possible seria en el gran
cementiri de l’espècie humana (14) i seguiríem vivint com en estat de
naturalesa (13).
11. Articles definitius per a la pau perpètua
Precisament
l’estat de naturalesa és com un estat de guerra, tant si les
hostilitats esclaten com si no perquè sempre vivim amb l’amenaça de la
guerra. Per això necessitem un estat civil o legal, no com a mera
abstenció de la guerra, sinó on els Estats es donen garanties
recíproques de no agressió que és la millor manera de deixar de
considerar-se enemics (17). És a dir, necessitem que la pau siga
instaurada.
En la meua interpretació, aquell vet de la raó
pràctica ens fa adonar-nos del caràcter transcendental de la pau. És a
dir de la pau com a condició de possibilitat de tota interacció humana.
Ara bé, sabem que en un hipotètic estat de naturalesa, el que triomfaria
seria l’estat de guerra. Per això, la pau també necessitem instaurar-la
en un estat civil.
El que la pau siga un concepte
transcendental fa que tinga aquesta fèrtil circularitat: D’una banda és
condició de possibilitat de tota interacció humana. Podríem dir que fins
i tot del seu trencament mitjançant la guerra, i qualsevol tipus
d’hostilitat, marginació, exclusió o injustícia. Alhora, precisament
perquè podem fer esclatar la guerra, la pau és converteix en meta a
aconseguir. Per aquest motiu, és també com un ideal regulatiu, un ideal
que no està allunyat de les nostres relacions habituals, perquè de fet
és condició de possibilitat de qualsevol relació, però alhora, és un
ideal que el necessitem per regular aquestes mateixes relacions humanes.
Precisament
el fonament dels tres articles definitius per a aconseguir la pau
perpètua es basa en el postulat que diu que tots els éssers humans que
poden influir en uns altres, cal que pertanyen a alguna constitució
civil. Tota constitució s’ha d’instaurar primerament segons els
principis de llibertat que com a éssers humans, tenen els membres d’una
societat; segonament, en la mesura en què participen d’una legislació
única i comú són súbdits; i, tercerament, com a ciutadans, una
constitució política és l’única que encarna la idea de contracte
originari, sobre el que ha d’ésser fonamentada tota legislació jurídica
d’un poble.
Ara bé, l’aportació de Kant, és que, en allò que atany a les persones hi ha tres tipus de constitucions jurídiques:
1ª.
La del Dret polític, dels homes reunits en un poble (Ius civitatis);
2ª. La del Dret de gents, o dels Estats en llurs relacions mútues (Ius
gentium); 3ª. La dels drets de la humanitat, en els quals són compresos
els homes i els Estats, en mútua relació d’influència externa, com a
ciutadans d’un Estat universal de tots els homes (Ius cosmopoliticum).
Aquesta divisió… (és) necessària en allò que fa referència a la pau
perpètua; car, si solament un dels membres d’aquesta comunió es trobés
en estat de naturalesa i pogués influir físicament damunt els altres,
n’hi hauria prou amb això per provocar una guerra, la supressió de la
qual hom pretén d’aconseguir en aquest cas (18 n.).
Evidentment,
la novetat està en el dret de la humanitat que permet que els actors de
l’ordre mundial, ja no siguen només els Estats, sinó també els éssers
humans, les nacions sense estat, les federacions d’estats, i els
ciutadans del món mateix, anant des de Kant més lluny de l’estatalisme i
la noció de sobirania de l’esmentat ordre de Westfàlia que en altres
llocs com en alguns articles preliminars, Kant mateix defèn (Archibugi i
Held, 1995; Habermas, 1999; Held, 1997; 2001).
També permet
interpretar, com jo mateix faig (Martínez Guzmán, 2001: cap. VII) que
l’expressió «guerra civil», és una contradicció perquè l’estat civil, és
precisament, per eliminar la guerra i instaurar la pau.
Així
mateix, ens permet analitzar tot això de les guerres «preventives» i el
bombardeig d’Iraq com una realització d’aquell estat de natura on
triomfa la guerra que, en realitat, només era una noció teòrica (Held,
2003). Jo no diria un «tornar» a l’estat de naturalesa perquè en la meua
interpretació, no és cronològicament primer, sinó una manera de fer les
relacions humanes contra la qual estem, i que necessita de la noció
transcendental de pau com a condició de possibilitat del mateix estat de
guerra. No m’interessa reafirmar aquesta interpretació per simple
academicisme, sinó per ressaltar des de la perspectiva de les víctimes
que el que és positiu és la pau i el que és negatiu es qualsevol tipus
de violència com a trencament d’aquesta pau originària. Per això la
transformació del sofriment humà per mitjans pacífics és real i depèn
del tipus de polítiques que fem i de les relacions humanes que establim.
Vegem ara els tres articles definitius:
1)
Des d’aquest postulat fonamental que introdueix els drets de tots els
éssers humans, el primer article definitiu per a arribar a la pau
perpètua diu que la constitució política cal que, en tot Estat, siga
republicana (18); sobretot, perquè «en aquesta constitució és necessari
el consentiment dels ciutadans per a decidir si cal que hi hagi guerra o
no». En terminologia de Kant cal distingir les formes d’estat (civitas)
per la forma de la sobirania (forma imperii) segons el poder el tinga
un o molts en autocràcia (poder del príncep), aristocràcia (poder de la
noblesa) o democràcia (poder del poble: que entén de manera assemblaria i
caòtica). L’altra manera de distingir les formes d’estat, serien per la
forma de govern (forma regiminis) que és la que Kant destaca: és a dir
referida a la forma com l’Estat usa la totalitat del seu poder. En
aquest sentit pot ser despòtica o republicana. «El republicanisme és el
principi polític de la separació del poder executiu – govern – i del
poder legislatiu; el despotisme és el principi del govern de l’Estat per
lleis promulgades pel mateix governant» (22). La democràcia en el seu
sentit seria despòtica.
2) El segon article definitiu ve a dir
que per tal que els pobles i els Estats isquen de l’estat natural que és
el de guerra, han de tendir cap a una Lliga o Federació de Nacions o
Pobles (Völkerbund;) que no hauria de ser un Estat de Nacions
(Völkerstaat) (25). Kant adverteix de les contradiccions en què això es
pot trobar perquè, com hem dit, encara manté un concepte de sobirania
lligat a l’ordre mundial de Westfalia. Però va insistint que el fet que
els mateixos estats accepten el concepte de «dret» demostra que en els
éssers humans «hi ha una gran tendència al bé moral, per bé que
adormissada» (27).
És precisament aquesta tendència moral la que
qüestiona que es parle de dret quan algun estat es disposa a fer la
guerra (28) i els tractats de pau resulten insuficients. Ben al
contrari:
La raó, des del cim més alt del poder moral legislador,
es pronuncia contra la guerra d’una manera total, es nega a reconèixer
la guerra com a procés jurídic, i imposa, per contra, com una obligació
immediata, l’estat de pau. La pau, però, no pot instaurar-se i
afermar-se sense un contracte dels pobles. Cal, doncs, que sigui
establerta una federació de tipus especial, que hom podria anomenar
federació de la pau (foedus pacíficum), la qual es diferencia del
tractat de pau en el fet que aquest acaba amb guerra i aquella posa
terme a la guerra (29).
Seria una mena de federació que de
mica en mica aniria estenent-se a tots els estats i que portaria cap a
la pau perpètua. Això passaria especialment en aquells Estats que es
constituiren en repúbliques, amb les característiques que hem dit que ha
de tenir. Per a Kant, recordem, una república, «per tendència natural,
es decantarà cap a la idea de la pau perpètua» (29). Aquesta darrera
cita ha portat a una discussió controvertida sobre si Kant deia que el
que hui anomenem democràcies, repúbliques per a ell, no farien mai la
guerra entre elles mateixes i si els fets històrics han demostrat que
tenia raó o no. Evidentment, em sembla una interpretació simplista
agafar aquest text de manera aïllada, sense tenir en compte que la
tendència «natural», en la seua terminologia, de les repúbliques cap a
la pau perpètua s’han d’entendre en un marc global d’establiment
d’aquesta federació d’estats lliures per a la pau i en el marc del dret
cosmopolita.
Així i tot, admet que en el dret de gents que encara
usa la guerra, hi hauria com una tendència segons la qual, semblaria
millor fer un Estat de Nacions que, ja hem vist, era descartat des del
principi (31). Des d’aquesta perspectiva, i en el joc conceptual del pes
que, com venim dient, encara té el concepte de sobirania per als
Estats, aquesta federació lliure de estats per la pau, semblaria de
menor categoria com a mera hipòtesi. Semblaria que la tesi genuïna seria
la de l’Estat de Nacions.
Malgrat tot, més endavant insistirà
que més enllà del dret de gents necessitem aquesta unió federativa que
supere les hostilitats. Kant pensa que la divisió d’Estats independents
«s’adiu més a la idea de la raó, que no pas l’anexió (sic) d’aquests per
una potència vencedora, que es converteixi en monarquia universal» (48
s.); com avui podrien ser els Estats Units d’Amèrica que amb el seu
despotisme intentarien «aconseguir la pau perpètua amb la conquista de
tot el món» (48).
Encara més, en la seua terminologia diu que
sembla que la naturalesa vol una altra cosa i es val de dos mitjans per
tal d’evitar la confusió dels pobles i mantenir-los separat: la
diferència de religions o de creences i la diferència de llengües. És
ben cert que aquestes diferències poden incloure un germen d’odi i un
pretext de guerra. Un resultat o un altre dependrà del tipus de cultura
que desenvolupem (48).
Una altra reflexió al respecte, és que
aquestes grans federacions d’Estats, no s’han de formar expressament per
a la guerra, com avui tenim l’OTAN, perquè aquestes federacions «no
poden durar molt per llur mateixa naturalesa, i més encara per llur poc
èxit» (49).
13. El tercer article definitiu per a la pau
perpètua: el dret cosmopolita i el dret a l’hospitalitat: els genuïns
sentits de comerç i globalització.
Aquest article està formulat
com una limitació, potser, pensant en què en els temps de Kant els qui
haurien de fer ús del dret d’hospitalitat eren el europeus que
«descobrien» altres parts del món. No obstant això, podem llegir-lo des
de la nostra actualitat, pensant que estableix una relació fonamental
entre el dret de ciutadania mundial, dret cosmopolita o, com també diu,
dret públic de la humanitat (32, 36) i el dret a l’hospitalitat.
Aleshores, podem interpretar-lo de Nord a Sud i de Sud a Nord. Vegem la
proposta:
1. «Hospitalitat vol dir el dret de l’estranger a no
rebre un tracte hostil pel fet d’haver arribat al territori d’altri»
(32). Kant diu que es pot rebutjar si el refús no és causa de la ruïna
del nouvingut; però mentre l’estranger reste pacífic no serà permès
d’hostilitzar-lo.
2. Els qui arriben no poden reclamar el dret i
consideracions com a amics o invitats. «És tracta, simplement, del dret
del visitant, igual per a tots els homes: el dret de presentar-se en una
societat, que es fonamenta en la possessió comú de la superfície de la
terra… ningú dons, per raons de l’origen, no té més dret que un altre a
restar en un determinat lloc de la terra» (32). És des d’aquesta
possessió comú de la terra que el comerç s’entén com a intercanvi perquè
tots els pobles tenen originàriament en comú el sol. Així mateix la
globalització, vol dir simplement que la natura ens ha posat dintre el
globus terraqueus on tota la terra la posseïm en comú (Kant, 1989:
352).
3. «El poder del nouvingut, hom l’aplica únicament a les
condicions necessàries per poder traficar amb els indígenes. D’aquesta
forma moltes regions allunyades poden establir relacions pacífiques, les
quals esdevenen públicament legals, i així apropen cada dia més el
llinatge humà a una constitució cosmopolita» (Kant, 1932: 33).
4.
Des d’aquestes intuïcions o «fosca metafísica moral» de com podríem
fer-nos les coses els uns als altres en les «migracions» o viatges pel
món, Kant crítica quina ha sigut l’actitud dels Estats «civilitzats»:
especialment els comerciants tenen una conducta inhospitalària amb les
injustícies que cometen quan visiten pobles i terres forasteres. «Per a
ells és igual visitar que conquerir» (33). Fins i tot, per exemple a
l’Indostan «els europeus van introduir-hi tropes forasteres, i així
oprimien els indígenes; van encendre grans guerres entre els diversos
Estats d’aquelles nacions, i produïren fam, rebel·lió i malícia, i tot
el món de mals que pot adolorir la humanitat» (34). Per això la Xina i
el Japó posen frens a l’entrada d’estrangers.
El pitjor de
tot això, o si es vol, el millor des del punt de vista moral, és que les
nacions civilitzades no treuen cap profit dels excessos que cometen;
les societats comercials estan a punt de fer fallida; les illes del
sucre, en els quals hi ha la més gran esclavitud, donen negocis efímers,
a menys que siguin d’una manera indirecta i encara en un sentit no molt
recomanable, i serveixen únicament per a l’educació dels mariners que
després són passats a l’armada; és a dir, per al foment de la guerra a
Europa. I consti que ho fan les nacions que gallegen de devotes i que,
curulles d’iniquitats, volen ésser tingudes com elegides en les creences
del Dret (36).
Aquest és un text per llegir-lo profundament
des de la nostra actualitat: 1) Es moralment bo que ens adonem que amb
les mesures que prenem per fer el món com l’estem fent, no en traiem
profit i analitzar en què ens perjudiquem. 2) Per exemple, fa uns anys,
els «tigres asiàtics» Singapur, Taiwan i Malàisia van ser posades com a
model de desenrotllament i fracàs de l’economia del capitalisme mundial.
En qualsevol cas les onades d’immigracions, el terrorisme global, les
pors de perdre les seguretats, poden ser considerades «fallides» de les
economies globals. 3) Òbviament ens porta a pensar també què entenen per
«profit». 4) De fet, les polítiques de la unilateralització global de
l’economia, porten a guerres en què s’involucra EEUU i Europa 5)
Malauradament moltes vegades «gallegem» de ser els inventors dels drets
humans i la democràcia, oblidant que també som els inventors de les
guerres tal com es fan, les desigualtats, la pobresa, la marginació i
l’exclusió. Imagineu més formes d’actualització del text….
5.
El mateix Kant intueix que la solució és tenir en compte el parer dels
afectats quan afirma: «els indígenes no eren tingut en compte per a res»
(33).
6. Per tot això, finalment, no és cap utopia el dret cosmopolita o dret públic de la humanitat
La
comunitat, més o menys estreta, que s’ha anat establint a tots els
pobles de la terra, ha arribat en un punt en què una violació del Dret,
comesa en una banda, repercuteix en totes les altres. D’ací hom infereix
que la idea d’un Dret de ciutadania mundial no és una fantasia
jurídica, sinó un complement necessari del còdex no escrit del Dret
polític i de gents; el qual, d’altra banda, s’eleva a la categoria de
Dret públic de la humanitat i és l’única condició necessària perquè un
hom pugi esperançar una contínua aproximació a la pau perpètua. (36)
Referències
Alcoberro, Ramón (2003): La Pau Perpètua. Una lectura, Girona, http://www.alcoberro.info/kantpau.pdf [Consulta 26/02/2004].
Apel, Karl-Otto (1999): Filosofia primera, avui i ètica del discurs, Girona, EUMO.
Archibugi, Daniele i David Held (1995): Cosmopolitan democracy : an agenda for a new world order, Cambridge, MA, Polity Press.
Cortina, Adela (1992): Ética mínima. Introducción a la filosofía práctica, Madrid, Tecnos.
——— (1993): Ética Aplicada y Democracia Radical, Madrid, Tecnos.
Foucault,
M.(1986): «Seminario sobre el texto de Kant: “Was ist Aufklärung?”»,
dins Jarauta, F. (ed.) (1986): La Crisis de la Razón, Murcia,
Universidad de Murcia: 13-25.
Habermas, Jürgen(1988): «La flecha
en el corazón del presente. Acerca de la conferencia de Foucault sobre
«¿Qué es la Ilustración?» de Kant», dins Habermas, J. (ed.) (1988):
Ensayos políticos, Barcelona, Península: 98-103.
——— (1993): Assaigs Filosòfics, Barcelona, Edicions 62.
———(1999):
«La idea kantiana de la paz perpetua. Desde la distancia histórica de
200 años», dins Habermas, J. (ed.) (1999): La inclusión del otro,
Barcelona, Paidós: 147-188.
Held, David (1997): La democracia y el orden global : del Estado moderno al gobierno cosmopolita, Barcelona [etc.], Paidós.
——— (2001): «Violencia, dret i justicia en una era global», Idees, 140-156.
——— (2003): «Una vuelta al estado de naturaleza», Papeles de cuestiones internacionales(82), 11-16.
Jaeger, Werner (1971): Paideia: los ideales de la cultura griega, México, Fondo de Cultura Económica.
Kant, Immanuel (1932): La Pau Perpètua, Barcelona, Barcino. [Original 1795].
——— (1978): Critica de la razón pura, Madrid, Alfaguara. [Original 1781, 1787].
———(1985):
«Si el género humano se halla en progreso constante hacia mejor (2º
Capítulo de El conflicto de las Facultades )», dins Kant, I. (ed.)
(1985): Filosofía de la Historia, México/Madrid/Buenos Aires, Fondo de
Cultura Económica: 95-122. [Original 1798].
——— (1989): La Metafísica de las Costumbres, Madrid, Tecnos. [Original 1797].
——— (1991): Sobre la paz perpetua, Madrid, Tecnos. [Original 1795].
——— (2002): Història i Política, Barcelona, Edicions 62.
Léon-Dufour, Xavier (2002): Diccionario del Nuevo Testamento, Bilbao, Desclée de Brouwer.
Lyotard, Jean-François (1993): El entusiasmo. Crítica kantiana de la historia, Barcelona, Gedisa.
Martínez Guzmán, Vicent (2001): Filosofía para hacer las paces, Barcelona, Icaria.
Ortega
y Gasset, José(1980): «La “Filosofía de la Historia” de Hegel y la
historiología», dins Hegel, G. W. F. (ed.) (1980): Lecciones sobre la
filosofía de la historia universal, Madrid, Alianza: 15-32. [Original
1928].
Roberts, Edward A. i Bárbara Pastor (1997): Diccionario etimológico indoeuropeo de la lengua española, Madrid, Alianza.
Notes:
(1)
Aquestes reflexions formen part del projecte d’investigació Campañas de
sensibilización y publicidad con fines sociales. Los problemas de
integración, de maltrato y los conflictos violentos finançat pel
Ministerio de Ciencia y Tecnología amb el codi BSO2001-3218.
(2)
En català podem trobar una traducció dels tres treballs de Kant
«Resposta a la pregunta: què és la Il·lustració», del 1784, La pau
perpètua de 1795 i el «Replantejament de la pregunta: si el gènere humà
es troba en progrés constant vers el millor» de 1797 a Kant (2002).
Tanmateix, pel que fa a la Pau perpetua, en aquest treball seguiré usant
la versió catalana de Kant (1932) que és la que tinc treballada de fa
molt de temps.
(3) És l’ètica promoguda per Apel (1999) i
Habermas (1993) de l’anomenada Segona Generació de l’Escola de
Frankfurt. A Espanya una representant d’aquest tipus d’ètica és Adela
Cortina (1992; 1993) com a impulsora del grup de recerca d’Ètica
Aplicada a València i en el que s’inseriria la meua pròpia proposta de
Filosofia per fer les paus. El «mínim ètic» de què partim és que tots
els éssers humans som interlocutors vàlids per comunicar-nos i
interpel·lar-nos en allò que estem afectats.
(4) En la meua
proposta de gir epistemològic, esmentat al punt 3, aquesta distinció
entre «el que és» i «el que hauria de ser» és tramposa: s’havia dit que
era una fal·làcia o engany passar de descriure allò que les coses són a
prescriure allò que haurien de ser. La meua proposta és que no hi ha
descripcions pures ni neutrals i que tota descripció del que les coses
són ja suposa una valoració del que haurien de ser. Tot i que cal tenir
en compte aquesta «fal·làcia», als efectes de la present exposició no la
consideraré.
(5) Hi ha una pàgina web en català molt aclaridora i pedagògica a Alcoberro (2003).
(6)
En grec hi ha tres paraules per a vida: >aiōn, la vida que dura, que
ve de l’arrel indoeuropea aiw- de la qual ve també «eternitat» (Roberts
i Pastor, 1997), zōē que significa el fenomen natural de la vida, el
fet d’estar vius, i bíos que es la vida individual, i que acaba amb la
mort (Jaeger, 1971: 755). Curiosament, aquest darrer sentit de vida és
el que està lligat en grec amb violència (bía) (Martínez Guzmán, 2001:
117, 119)
(7) Segons el diccionari de la llengua «Conveni militar
que posa fi a la resistència d’una tropa assetjada en una plaça forta o
voltada a camp obert».
Nota: Ponència dictada a la Universitat Internacional de la Pau, en el
I seminari monogràfic: “Pensadors per la Pau”
Centre Borja de Sant Cugat. Dies 6 i 7 de març de 2004
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
