La crisi ambiental, la seguretat i el poder

El món ha de canviar, encara que aquest és un tema que aparentment no interessa massa als polítics. Aquesta setmana es celebra la cimera COP26 a Glasgow, i no és probable que acabi endegant els canvis urgents que reclama el món científic. Deu ser perquè els canvis que caldria fer no interessen als sistemes de poder que regeixen el món actual, tot i ser un tema essencial per la gent i per a tots els pobles de la Terra. Perquè els estats, com bé expliquen Nick Buxton i Ben Hayes[1], han estat cooptats per les grans corporacions transnacionals, moltes d’elles extractives, que obtenen tractes de favor dels estats i que amb el seu poder no democràtic s’oposen a canvis que farien trontollar els seus beneficis. Tot plegat, amb l’ajut de les entitats financeres, amb la protecció que obtenen dels sistemes de seguretat nacional, i en perfecta simbiosi amb el complex militar-industrial dels grans països del Nord global.

I és que de fet, els sistemes de seguretat nacional estan preparats per a protegir les elits, els seus interessos i la seva pervivència, fent més rics als rics mentre van ampliant la bossa dels desposseïts. Es diu que defensen els “interessos nacionals”, però aquests són plutocràtics, no els de la gent. En el món actual, els nous grans problemes (crisi climàtica, pandèmies, desforestació, esgotament de recursos) no entenen de fronteres i afecten a tothom. Al segle XXI, aquest concepte de seguretat nacional basat en fronteres ha quedat obsolet i no ajuda (tota) la gent del planeta; en canvi, esdevé necessari per a garantir la continuïtat de les pràctiques colonials i de l’espoli dels recursos fòssils que són a l’arrel de la crisi ambiental, sent també imprescindible per a mantenir tancada la fortalesa dels països del Nord global. En aquest sentit, podem afirmar que els sistemes de seguretat nacional militaritzada són responsables instrumentals de la major part d’emissions i per tant de l’actual crisi ambiental. Els 23 països que fabriquen i exporten el 97,8% de les armes a nivell mundial generen el 67,1% de totes les emissions tot i que només acullen el 35,48% de la població mundial.

Cal dir que, a més, la contribució directa dels sistemes de defensa i seguretat nacional a la crisi ambiental és clarament significativa, encara que desapercebuda. El Protocol de Kyoto, per la pressió de les grans potències, no contemplava les emissions militars. A l’Acord climàtic de París (2015) finalment s’hi van incloure, però amb el matís que els estats no estan obligats a publicar les emissions del seu sistema militar. Tot i això, s’ha pogut estimar que les emissions de CO2 dels exèrcits de tot el món són entre un 5 i 6% del total d’emissions de carboni, i que l’activitat militar dels EUA va ser la responsable de l’emissió́ de 212 milions de tones de CO2e durant l’any 2017. De fet, si el departament de defensa dels EUA fos un estat, seria el 47è major emissor de gasos d’efecte hivernacle del món. A Europa, les emissions militars de 2019 s’estimaven en 24,8 milions tones de CO2e, equivalents al que emeten 14 milions de cotxes en un any. I a Espanya, les emissions 2019 de les forces armades van sumar un total de 2,794 milions de tones de CO2e, a més de les 694 mil tones de les cinc principals empreses militars i de seguretat, liderades per INDRA. I l’impacte de la petjada militar sobre el planeta no és només deguda a les emissions. Cal parlar també de la contaminació tòxica i a vegades radioactiva de les terres, aigua i aire i dels residus que generen les operacions militars[2]. En definitiva, el sistema militar, clau de volta de la seguretat nacional, garanteix la pervivència del sistema actual, a la vegada que ell mateix és una de les causes directes de la crisi ambiental i climàtica.

Som massa crèduls. Hi ha causes que poques vegades s’expliquen, i hi ha solucions que no són les que ens diuen, perquè un altre món és possible. Pel que fa a les causes, la Virginia Woolf ens explica que tot prové de les anomenades qualitats virils[3]: “Se’ns imposa una imatge. És la figura d’un home; alguns diuen, altres neguen, que és l’Home mateix, la quinta essència de la virilitat, el tipus perfecte del qual tots els altres són només ombres… El seu cos, en posició poc natural, està ben encaixat en un uniforme. Sobre el pit d’aquest uniforme porta cosides diverses medalles i altres símbols místics… Darrere seu hi ha cases en ruïnes i cadàvers: homes, dones i nens”, afegint a més que “Sense guerra no hi hauria sortida per a aquelles qualitats virils que la lluita desenvolupa, ja que lluitar és una característica sexual que ella no pot compartir, amb la contrapartida de l’instint matern que ell no pot compartir”. En altres paraules: són els valors patriarcals els qui generen el desig incontrolat de poder, la desmesura (hibris) que afecta el planeta i les generacions futures, la violència i la guerra, la necessitat de vèncer els Altres, l’interès per aturar els prescindibles a les fronteres.

Aquests esquemes patriarcals són a l’origen de la voluntat de conquesta, d’aquest creixement continuat i suïcida que estem patint, d’una depredació global de recursos que només es pot mantenir amb unes estructures militars que aporten seguretat “nacional” a uns pocs privilegiats. Unes estructures que se’ns han fet tan naturals que quasi ningú les qüestiona. Però gràcies al pacifisme i al feminisme hem anat entenent els mecanismes que perpetuen el sistema. I ara podem afirmar que els esquemes patriarcals són el combustible d’aquesta seguretat militaritzada que a la seva vegada considerem responsable instrumental de la major part d’emissions i per tant de l’actual crisi ambiental.

Cal estar atents, però, perquè a més, moltes suposades “solucions” ens continuaran venint des dels sistemes actuals de poder. La transició energètica, per exemple, s’ha de fer amb grans infraestructures controlades per unes poques empreses, o bé s’ha de repensar des d’una perspectiva planetària i de necessitats de la gent? Hem de canviar la protecció militaritzada del subministrament de combustibles fòssils per la protecció militaritzada del transport de liti? O bé hem d’anar pensant en solucions energètiques locals, comunitàries i de racionalització de l’estalvi? Hem de continuar volent tenir de tot, o bé ens hem d’apuntar al consum local? Cotxes privats i avions o bé promoció del transport públic, vehicles compartits i trens? Solucions basades en valors patriarcals o bé propostes basades en una nova ètica de la cura?

No arribarem a la pau mediambiental i no resoldrem la crisi climàtica si no superem l’actual sistema militaritzat de seguretat nacional, i no ho podrem fer des de perspectives patriarcals. Un altre món és possible i necessari. I com diu Carol Gilligan, en un context patriarcal, les cures són una ètica femenina, però en un context democràtic, la cura de les persones és l’ètica humana. El camí que ens pot salvar és el de la seguretat humana, amb una visió eco-feminista que ens porti a una societat basada en la cura de les persones, tot escoltant i aprenent de tothom, dels pobles del Sud i dels indígenes; amb un respecte que es tradueixi en aturar la depredació de recursos, en l’acolliment de les persones migrants i en la reparació dels danys colonials. Un camí que implica acceptar els nostres límits i la nostra vulnerabilitat, amb actuacions que respectin l’equilibri ecològic, acceptant que ara ens toca pensar en termes de decreixement, i posant la dignitat de totes les persones al centre, des de les virtuts de la cultura femenina com explicava Giulia Adinolfi[4]. Caldrà un gran esforç educatiu per entendre que tots som “Nosaltres” i per foragitar el racisme i la xenofòbia. I cal dir que ens caldran noves eines pensades des d’un enfoc de tecnologia feminista, una tecnologia que ha de ser post-masclista, post-violenta, eco-feminista i de pau positiva, centrada en la cura de totes les persones i del planeta i en el respecte a les generacions futures. En paraules de Wendy Faulkner[5], hem de construir una alternativa a la tecnologia patriarcal dominant, perquè no podem transformar les relacions de gènere [i violència] sense ficar-nos en tecnologia.

Les accions pel clima i el medi ambient haurien d’incloure en el seu discurs la necessitat de desarmament i d’una reducció de la despesa militar mundial així com el traspàs dels recursos militars actuals cap a programes d’acció eco-feministes per abordar els grans reptes globals que ens afecten. Aquestes mesures reduirien de manera directa les emissions, debilitarien els poders corporatius globals, obririen la porta a una nova geopolítica, i permetrien implementar polítiques reals de seguretat humana i planetària amb perspectiva feminista. I és que tant la seguretat humana com la cura del planeta i les persones a nivell global son impossibles d’assolir sense desmantellar i substituir el sistema militaritzat de seguretat nacional, i aquest no es pot desmantellar des d’una visió patriarcal.

[1] Nick Buxton i Ben Hayes (2016), “The Secure and the Dispossessed”, Pluto Press, Transnational Institute, Amsterdam. Traducció castellana: “Cambio Climático S.A.”, Fuhem Ecosocial (2017): https://www.fuhem.es/2017/06/09/cambio-climatico-s-a/

[2] Veure l’Informe 49 del Centre Delàs (2021), “Crisi climàtica, forces armades i pau mediambiental”: https://centredelas.org/publicacions/maloshumosdelejercito/

[3] Virginia Woolf (1938), “Three Guineas”, Hogarth Press (en anglès), pàgina 98 i pàgines 129-130.

[4] Guilia Adinolfi (1979), “Sobre las contradicciones del feminismo”, revista “Mientras Tanto”, Vol 1, noviembre 1979. Recopilat a “Mientras Tanto”, num. 94, especial dedicat a Guilia Adinolfi, primavera de 2005: http://mientrastanto.org/sites/default/files/mt94.pdf

[5] Wendy Faulkner (2001), “The technology question in feminism: A view from feminist technology studies”, Women’s Studies International Forum, Volume 24, Issue 1, January–February 2001, Pages 79-95: https://www.sciencedirect.com/science/article/abs/pii/S0277539500001667