La crisi climàtica i el sistema militar: parlem-ne!
La contribució directa dels sistemes de defensa i seguretat nacional a la crisi ambiental és clarament significativa, encara que amagada i desapercebuda
Podeu llegir la versió íntegra de l’informe
“Crisi climàtica, forces armades i pau mediambiental”.
No anem bé. Els canvis urgents que caldria fer i que es reclamen des del món científic són aliens als sistemes de poder que regeixen el món actual, tot i ser un tema essencial per a la gent i per a tots els pobles de la Terra. Perquè els estats, com bé expliquen Nick Buxton i Ben Hayes, han estat cooptats per les grans corporacions transnacionals, moltes de les quals extractives, que obtenen tractes de favor d’aquests estats i que amb el seu poder no democràtic s’oposen a canvis que farien trontollar els seus beneficis. Tot plegat, amb l’ajut de les entitats financeres, amb la protecció que obtenen dels sistemes de seguretat nacional, i en perfecta simbiosi amb el complex militar-industrial.
Veiem que els sistemes de seguretat nacional protegeixen les elits, els seus interessos i la seva pervivència, fent més rics els rics mentre van ampliant la bossa dels desposseïts. Es diu que defensen els “interessos nacionals”, però són interessos plutocràtics, no els de la gent. Perquè, en el món actual, els nous grans problemes (crisi climàtica, pandèmies, desforestació, esgotament de recursos) no entenen de fronteres i afecten a tothom.
Al segle XXI, aquest concepte de seguretat nacional basat en fronteres ha quedat obsolet; en canvi, esdevé necessari per garantir la continuïtat de les pràctiques colonials i de l’espoli dels recursos fòssils, que són a l’arrel de la crisi ambiental, sent també imprescindible per mantenir tancada la fortalesa dels països del Nord global. I els sistemes de seguretat nacional militaritzada són responsables instrumentals de la major part d’emissions i, per tant, de l’actual crisi ambiental. Els 23 països que fabriquen i exporten el 97,8% de les armes a escala mundial generen el 67,1% de totes les emissions, tot i que només acullen el 35,48% de la població mundial.
La contribució dels sistemes de defensa i seguretat nacional a la crisi ambiental és clarament significativa
Cal dir que, a més, la contribució directa dels sistemes de defensa i seguretat nacional a la crisi ambiental és clarament significativa, encara que desapercebuda. El Protocol de Kyoto, per la pressió de les grans potències, no incloïa les emissions militars. A l’Acord climàtic de París (2015) finalment s’hi van incloure, però amb el matís que els estats no estan obligats a publicar les emissions del seu sistema militar. Tot i això, s’ha pogut estimar que les emissions de CO2 dels exèrcits de tot el món són entre un 5% i un 6% del total d’emissions de carboni, i que l’activitat militar dels EUA va ser la responsable de l’emissió́ de 212 milions de tones d’equivalent de diòxid de carboni (CO2e) durant l’any 2017.
De fet, si el Departament de Defensa dels EUA fos un Estat, seria el 47è major emissor de gasos d’efecte d’hivernacle del món. A Europa, les emissions militars del 2019 s’estimaven en 24,8 milions de tones de CO2e, equivalents al que emeten 14 milions de cotxes en un any. I, a Espanya, les emissions el 2019 de les Forces Armades van sumar un total de 2,794 milions de tones de CO2e, a més de les 694.000 tones de les cinc principals empreses militars i de seguretat, liderades per Indra. Però l’impacte de la petjada militar sobre el planeta no és només deguda a les emissions. Cal parlar també de la contaminació tòxica i a vegades radioactiva de les terres, de l’aigua i de l’aire i dels residus que generen les operacions militars. En definitiva, el sistema militar, clau de volta de la seguretat nacional, garanteix la pervivència del sistema actual, a la vegada que ell mateix és una de les causes directes de la crisi ambiental i climàtica.
Som massa crèduls. Hi ha causes que poques vegades s’expliquen, i hi ha solucions que no són les que ens diuen, perquè un altre món és possible. Pel que fa a les causes, Virginia Woolf explica que tot prové de les anomenades qualitats virils: “Se’ns imposa una imatge. És la figura d’un home; alguns diuen, altres neguen, que és l’Home mateix, la quinta essència de la virilitat, el tipus perfecte… El seu cos, en posició poc natural, està ben encaixat en un uniforme. Sobre el pit d’aquest uniforme porta cosides diverses medalles i altres símbols místics… Darrere seu hi ha cases en ruïnes i cadàvers: homes, dones i nens”, afegint-hi, a més, que “Sense guerra no hi hauria sortida per a aquelles qualitats virils que la lluita desenvolupa, ja que lluitar és una característica sexual que ella no pot compartir, amb la contrapartida de l’instint matern que ell no pot compartir”.
Són els valors patriarcals els que generen el desig incontrolat de poder
En altres paraules: són els valors patriarcals els que generen el desig incontrolat de poder, aquesta desmesura (hibris) que afecta el planeta i les generacions futures, la violència i la guerra, la necessitat de vèncer els Altres, l’interès per aturar els prescindibles a les fronteres.
Uns valors patriarcals que trobem a l’origen de la voluntat de conquesta, del creixement continuat i suïcida que estem patint, de la depredació global de recursos que només es pot mantenir amb estructures militars. Unes estructures que se’ns han fet tan naturals que quasi ningú no les qüestiona. Però gràcies al pacifisme i al feminisme hem anat entenent els mecanismes que perpetuen el sistema. I ara sabem que els esquemes patriarcals són el combustible d’aquesta seguretat militaritzada que, al seu torn, considerem responsable instrumental de la major part d’emissions i, per tant, de l’actual crisi ambiental.
Un altre món és possible i necessari. El camí que ens pot salvar és el de la seguretat humana i la pau ambiental, amb una visió ecofeminista basada en la cura de les persones, tot escoltant i aprenent de tothom, dels pobles del Sud i dels indígenes; amb un respecte que es tradueixi en el fet d’aturar la depredació de recursos, en l’acolliment de les persones migrants i en la reparació dels danys colonials. Un camí que implica acceptar els nostres límits i la nostra vulnerabilitat, assumint que ara ens toca pensar en termes de decreixement i d’equilibri ecològic, i posant la dignitat de totes les persones al centre; tot, des de les virtuts de la cultura femenina, com explicava la Giulia Adinolfi. Perquè, com diu Carol Gilligan, en un context patriarcal, les cures són una ètica femenina; però, en un context democràtic, la cura de les persones és l’ètica humana.
Creiem que les accions pel clima i pel medi ambient haurien d’incloure en el seu discurs la necessitat de desarmament i d’una reducció de la despesa militar mundial, així com el traspàs dels recursos militars actuals cap a programes d’acció ecofeministes per abordar els grans reptes globals que ens afecten. Aquestes mesures reduirien de manera directa les emissions, debilitarien els poders corporatius globals, obririen la porta a una nova geopolítica i permetrien implementar polítiques reals de seguretat humana i planetària. I és que, tant la seguretat humana com la cura del planeta i de les persones a escala global, són impossibles d’assolir sense desmantellar i substituir el sistema militaritzat de seguretat nacional, i aquest no es pot desmantellar des d’una visió patriarcal.
Podeu llegir la versió íntegra de l’informe
“Crisi climàtica, forces armades i pau mediambiental”.
Podeu llegir l'article complet a Crític
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
