La paranoia de la seguretat a Barcelona

Des de la 11-S de 2001 vivim una època amb estats d’emergència permanents, alertes antiterroristes i amenaces de tota mena. Sens dubte, una percepció subjectiva creada des dels aparells de les grans potències amb el suport de determinats sectors econòmics, corporacions transnacionals, amb la fi concreta de crear por entre la ciutadania i així poder augmentar aquella seguretat que beneficia els seus interessos, entre altres, els de les empreses militars i de seguretat.

Un discurs de la por que ha facilitat que els governs arbitressin moltes mesures securitàries que, combinades amb la crisi econòmica del 2008, han propiciat l’aparició de partits polítics ultra nacionalistes que han responsabilitzat als migrants de les inseguretats que, d’altra banda, són inevitables en un món dominat per una mercantilització de totes les relacions humanes. Fet que, al mateix temps, provoca moltes desigualtats econòmiques i socials, i que deixa en mal estat molta ciutadania. Un discurs de la por que, desgraciadament, ha calat entre la ciutadania que demana més seguretat.

Ara aquesta onada d’inseguretat ha arribat a la ciutat de Barcelona i a Catalunya fins aconseguir certa paranoia en determinats sectors empresarials, els vinculats al turisme, l’hostaleria, la restauració i el comerç.

Els mitjans de comunicació tenen molta responsabilitat en aquesta alarma securitària, perquè durant el darrer any, a Barcelona, qualsevol petit delicte l’han convertit en notícia, donant molta audiència a les crítiques de la majoria dels partits polítics per desgastar d’aquesta manera el govern de la ciutat d’Ada Colau.

Els milions de turistes anuals que arriben a Barcelona atreuen el crim organitzat, que ve a Barcelona a delinquir, d’aquí que augmentin els furts, robatoris, la droga i la prostitució. Aquesta arribada massiva de turistes converteix la ciutat en un gran negoci pels sectors hotelers, els de l’oci nocturn, comerç, promotors d’habitatge i plataformes de pisos turístics com Airbnb. A més, existeix una altra qüestió important, la desigualtat econòmica, el 20% de població que viu en el llindar de la pobresa (Informe Caritas), que provoca marginació social a barris degradats, factor que desgraciadament afavoreix la delinqüència.

És cert però el que mostren les estadístiques, l’augment d’un 30% dels delictes a Barcelona. Una de les principals reivindicacions dels sectors empresarials que tenen la ciutat com a negoci és la d’augmentar la presència policial pel control de l’espai públic i una major repressió al delinqüent. Però un govern amb compromís social hauria de contrarestar el discurs de la por i de la inseguretat, arbitrant mesures de confiança amb els mitjans clàssics de policia i justícia (seria demagògic no dir que s’ha de comptar amb ells). Encara que, això sí, introduint canvis en les seves actuacions, per exemple: el guàrdia urbà de proximitat, de barri, aquell que passeja a peu i és reconegut pels veïns. Però també, introduint mesures de cura a la població que no té les seves necessitats més peremptòries cobertes, amb serveis socials, culturals, d’habitatge, renda mínima garantida…

També, i és fonamental, s’hauria d’arbitrar millor la participació de la població en els assumptes públics, entre ells el de la seguretat. Existeixen taules de mediació i participació als districtes, per fer-les mes operatives amb la participació de tots els agents socials organitzats en els barris, perquè ells poden ajudar a trencar el cicle de la por i la inseguretat i ajudar la convivència ciutadana.

Barcelona i la resta de les ciutats de Catalunya són segures, com ho són la gran majoria de les ciutats europees. La seguretat ciutadana forma part del gran esforç que les societats europees van fer després de la 2a Guerra Mundial per construir l’estat del benestar. Els governs dels ajuntaments, la Generalitat i de l’Estat, d’una banda, han de combatre la percepció i el discurs de la por; adequar, segons les necessitats, els recursos clàssics de guàrdia urbana, policia i mitjans judicials; però també, combatre l’aparició de grups autoorganitzats, perquè això obre el camí a que l’extrema dreta imposi la llei en l’espai públic; finalment, el ja indicat de disposar de la màxima cura de les persones que no tenen cobertes les seves necessitats bàsiques. Segur que això augmentaria la seguretat i la convivència a les ciutats.

Últimes Publicacions

Informe 67: Securitització a les ciutats. Estudi de quatre casos i anàlisi des d’una perspectiva de pau, drets i seguretat humana

Informe 66: “La Banca Armada i la seva corresponsabilitat al genocidi a Gaza. El finançament de les empreses que fabriquen les armes utilitzades a les matances contra la població palestina”

Informe 65: “Per una política de pau i desarmament a Europa. Propostes per a una Europa de la distensió, la pau i la seguretat compartida”

Infografia del Centre Delàs i l’IDHC “Construcció de Pau a les Ciutats”