La política exterior de Barack Obama
Arrel de l’entrega del premi Nobel de la Pau 2009 a Barack Obama calia fer un repas de la política exterior sota el seu mandat per valorar si el premi era merescut. (Article escrit octubre/2009, aparegut a la revista Papers núm. 45, de la Lliga dels Drets dels Pobles).
L’any 2009, els esdeveniments internacionals d’àmbit militar han estat molt influïts per la presa de possessió de Barack Obama com a nou president dels Estats Units en substitució de George Bush. Obama va anunciar canvis en política exterior respecte al seu predecessor.
El més important, el retorn d’EUA al consens multilateral en política internacional dins de Nacions Unides, fet que suposa
un trencament amb la política del gabinet anterior presidida per la unilateralitat. Aquestes mesures es resumeixen en la millora de les relacions internacionals, molt deteriorades per la guerra i invasió d’Iraq en 2003; una nova política de converses
amb Iran i Corea del Nord per aturar el possible programa d’armament nuclear d’Iran i desmantellar el de Corea del Nord;
un compromís per cercar una solució al conflicte que enfronta Israel i Palestina; i l’anunci del tancament de la presó militar de
Guantànamo on EUA manté reclosos a presumptes terroristes.
Atesa la moderada millora de seguretat, Obama anunciava una retirada gradual de tropes de l’Iraq, sense precisar-ne
les condicions, amb l’horitzó d’acabar la presència militar l’any 2011. Però, en canvi, respecte a l’Afganistan, on la guerra interna de resistència a les tropes estrangeres és més intensa, Obama anunciava un increment d’efectius de 23.000 a 68.000 soldats per acabar amb la resistència dels talibans i altres grups insurgents. Obama es mostra indecís sobre l’estratègia de lluita contra el terrorisme, que passa per enviar més efectius a Afganistan i acabar amb la resistència afganesa, o bé incrementar la lluita contra el terrorisme islamista en altres indrets del planeta.
L’OTAN el 3 d’abril va complir el 60 aniversari del seu naixement celebrant a Estrasburg una cimera de caps d’estat amb la
presència de Barack Obama. En la cimera es van acordar com a punts més importants: la incorporació de dos nous països
membres, Albània i Croàcia; la reincorporació plena de França en la estructura militar de la qual s’havia retirat l’any 1966;
l’aprofundiment del nou concepte estratègic llençat deu anys abans que permet a l’organització actuar fora de l’àmbit de
l’Atlàntic Nord; l’augment de la presència militar en Afganistan com a pol principal de la lluita contra el terrorisme internacional; i la recerca d’un major consens amb Rússia respecte a la seguretat europea i mundial.
A la regió de Llatinoamèrica, EUA ha reactivat la IV Flota, inactiva des de 1950, per patrullar per Amèrica Llatina, cosa que
ha causat un profund malestar en alguns països de la regió. En aquesta nova situació, EUA i Colòmbia han signat un acord per a l’ús per part del Pentàgon de nou bases militars colombianes per a reforçar el Pla Colòmbia de lluita contra el narcotràfic.
Aquest acord arriba desprès de la no renovació per part d’Equador d’un altre tractat que permetia a Washington utilitzar
la base de Manta i que expirava el novembre i deixava als EUA sense bases operatives en Amèrica del sud. Les bases militars a Colòmbia són percebudes com una amenaça pels governs de Veneçuela i Equador, perquè ja s’havien repetit diverses tensions entre Colòmbia i Equador/Veneçuela, a causa del bombardeig de l’exèrcit colombià a bases guerrilleres de las FARC en territori d’Equador, i el president Uribe de Colòmbia havia acusat el govern d’Hugo Chàvez de facilitar ajuda i armament a les guerrilles que operen a Colòmbia. Aquests fets han desencadenat una situació d’intranquil•litat geopolítica en la regió.
L’anunci d’un modest avenç en desarmament nuclear va arribar en la reunió del mes de juliol entre els presidents d’EUA i Rússia, Barack Obama i Dimitri Medvédev respectivament. En aquesta entrevista van negociar una reducció de l’armament nuclear, i substituir l’acord anterior START I per un de més ambiciós que rebaixés els estocs de caps nuclears intercontinentals d’ambdues potències (EUA té uns 2200 i Rússia 2780 caps) fins els 1675 i els 1700 caps respectivament. Pel que fa als vectors (míssils) per transportar-los, en restaran operatius entre 500 i 1100, mentre que l’acord START I en permetia 1600. Desprès, en la reunió del Consell de Seguretat de l’ONU del mes de setembre, Obama es va
pronunciar a favor d’un major desarmament nuclear, anunciant que abans de finalitzar l’any Rússia i EUA podrien reduir els seus arsenals a 1000 míssils intercontinentals per país. Però malgrat tot, la reducció continua sent modesta, ja que calculant totes les categories d’armes nuclears en existència (curt, mig i llarg abast), entre Rússia i EUA es superen les 20.000 armes nuclears.
Una notícia que ha rebaixat més les tensions entre EUA i Rússia i que fa avançar en el camí del desarmament entre les dues
potències, ha estat l’anunci de Barack Obama de renunciar a la instal•lació de l’Escut antimissils consistent en bateries de míssils a Polònia i radars a la República Txeca i substituir-los per sistemes a bord de vaixells. L’Escut tenia com a missió exercir de paraigua antinuclear de defensa d’Europa i EUA de possibles atacs d’Iran. La notícia ha tingut una resposta positiva per part del Kremlin que alhora anunciava que tampoc desplegarà míssils tàctics i bombarders a Kaliningrad prop de les fronteres de Polònia i Lituània.
Respecte al cicle armamentístic l’any 2009 va començar immers en una crisi econòmica d’abast mundial que ha fet disminuir
la despesa militar de molts països. Malgrat això, Obama, va presentar un pressupost per a l’exercici fiscal de 2009 amb un
increment de l’11,3%, que situa la despesa militar del Departament de Defensa en 515.000 milions de dòlars. Respecte a
la guerra contra el terrorisme, títol amb el qual es denominen les dues conteses que EUA manté a l’Iraq i Afganistan, s’anuncia un pressupost de 170.000 milions de dòlars, xifra similar a l’any anterior. D’altra banda, la despesa militar d’EUA sempre ha estat presidida per la falta de transparència ja que moltes partides militars es troben fora del Departament de Defensa, que es proveeixen des dels “fons d’emergència” i acaben sent molt superiors a les pressupostades. A aquests efectes Obama va prometre més transparència i fer aflorar les partides militars amagades per altres departaments. Així el mateix SIPRI senyala una xifra per EUA molt superior a l’anunciada pel Pentàgon, 675 milions de dòlars pel 2009.
Conclusions
Aquests són a grans trets els esdeveniments més significatius en política exterior des de l’arribada d’Obama a la Casa Blanca. Si s’analitzen per separat, es poden entreveure petits avenços significatius respecte a l’etapa Bush en desarmament i distensió. No en resolució de conflictes, ja que Palestina i Afganistan són els dos grans conflictes que continuen sent l’obstacle més important per acabar amb l’enfrontament entre el món àrab/musulmà i EUA i els seus aliats occidentals, i els focus que alimenten el terrorisme islamista. La concessió del Nobel de la pau 2009 al president de la primera potència militar mundial, amb més despesa militar, amb més armes nuclears, primer exportador d’armes mundials, amb presència militar de 350.000 mil soldats i 1000 bases militars repartides en més de cent països és un brindis al sol, donat els escassos mèrits del guardonat. ■
Compartir
Publicacions Relacionades
Últimes Publicacions
